RESPONSABILIDAD

Los artículos firmados expresan exclusivamente la opinión de sus autores.

dimecres, 28 de juny del 2017

LA IMPUNITAT, JL Porcar.




Hi ha una violència sistèmica, subtil, amagada que una xicona me la va fer conscient amb l’etiqueta de violència passiva per l’any 2009 en el camí de Sant Jaume, a la vora de la mar, en un café de Vilagarcía de Arousa.

Hui, 2017, he escoltat per la ràdio, diumenge dia 25, un reportatge-conversa sobre els soterranis de la Direcció Gral. de Seguretat, a Madrid, durant el tardofranquisme: les cel·les fosques i sense finestres, els interrogatoris, les tortures, els torturadors (un tal Billy el Niño que encara viu a Madrid)…

Han parlat diferents testimonis, gent que va sofrir les tortures i interrogatoris, gent també que són estudiosos d’aquell moment històric, i també hi era una professora de IES on trauen el cap a la història d’Espanya des de l’home d’Atapuerca fins a l’actualitat, i això en un curs.

‘Crims contra la humanitat’ (les tortures i interrogatoris violents), arxius i expedients que “no hi són” (‘s’han perdut’), arxius que romanen baix el rogle autoritari exclusiu pertinent (així l’arxiu militar, el de la Guàrdia Civil, el de les forces de seguretat, són sota la cura i autoritat dels cossos corresponents), l’amnistia… Hi ha una paraula que concentra totes aquestes malifetes: impunitat.

Una veu que s’ha afegit a la conversa en les acaballes ha concluit amb eixa paraula significativa per a expressar la situació d’aquest país (absolutament peculiar, puix no hi ha d’altre arreu del món) davant de la clarificació i denúncia pública dels ‘crims contra la humanitat’ durant el temps de la dictadura franquista.
I la mateixa veu ha fet una valoració intel·ligent i de notorietat planera (amb la que estic d’acord i he descobert gràcies a la seua reflexió valorativa): la impunitat és més dolenta que la tortura i és més injusta que la violència dels interrogatoris perquè es la creació d’una atmosfera que ofega els drets humans, ofega la democràcia viva del present i del futur.

Alerta, i açò es meu, la impunitat és una vessant de la violència passiva, que té la brutalitat tràgica de no fer-se notar, de minvar crònicament, sense pausa, tots els camins, de tancar finestres i llums, i fa impossible viure en relació. I tots sabem, ben bé, que sense relació no hi ha vida possible.

I aquesta impunitat que hi és dintre de les actuacions i actituds que ofeguen la mirada a la denúncia de les malifetes, siga de qui siga la seua responsabilitat, aquesta impunitat domina totes les instàncies que no volen recuperar ‘la memòria històrica’ per tal de llegir-la, equilibrar la justícia (es tracta de tornar a pintar el mapa i possibilitar actituds de perdó): sobre tot i per damunt de tot fer realitat la convivència democràtica que n’és ferida de mort per la impunitat.

Examine la paraula ‘impunitat’ i ‘punible’ i me n’adone de la càrrega significativa de ‘càstig’ que el concepte inclou. El sentit o parer meu va cap al significat de ‘lectura’, de ‘clarificació conscient’, de ‘fer públic i no amagar’ els fets dels ‘crims contra la humanitat’ que no tenen data de caducitat. Això com a primer esglaó. Exigir un procés judicial als responsables dels crims em pareix coherent, tot i que no estic al corrent de l’àmbit jurídic on situar aquestes malifetes.

Aquestos pensaments i reflexions, el mantra de la ‘memòria històrica’, em fan desembarcar en un altre mapa mal pintat, el de la institució de l’Església Catòlica. A recontradimonis… què el dogmatisme quasi absolut i el moralisme, ofegadors de consciències, no són una autopista poderosa per anar al cel amb el pagament d’un peatge que és la renúncia a la pròpia llibertat?

Què no és un altre cas, una altra vessant de la violència passiva? D’impunitat? De negació del caire-tarannà originari dels essers humans, és a dir, la seua pròpia consciència, únicament viva i possible amb llibertat?

L’estament eclesiàstic, la institució clerical tal i com ens arriba és talment impune, darrere de la gràcia divina. I òbviament no hi és la democràcia a l’Església. Les persones que hi pertanyen no poden ajustar creativament cap iniciativa “porque todo está atado y bien atado por la gracia de Dios”. Xe, xe!

Jesús i el dissabte; Jesús i el samarità; Jesús i la hemorroïsa; Jesús un jueu marginal… I els campions del bàsquet van a la Basílica de la Mare de Déu, i el capellà amb la custòdia sota pal.lis puja en un cotxe Mercedes (custòdia autem) [1] , i la medalla d’or a laVerge del Rosari de Cadis, i la mare que va i la mare que torna…

I no passa res!

             Joseluis Porcar


[1] Punxa ací per a veure el vídeo de la custòdia en cotxe]









dijous, 15 de juny del 2017

El convent de la Trinitat i els valencians (Francesc Jover i Domínguez)

Autor: Francesc Jover i Domínguez per al Nihil Obstat enviat el 15 de juny de 2017

L’històric i medieval convent de la Trinitat està íntimament lligat a la història del País Valencià. Darrerament ha quedat buit de monges de les que dèiem tancades i està per veure l’ús que se li dona. Ja ens va indicar Vicent Álvarez que havia d'estar disponible al públic perquè els valencians i tothom poguera gaudir visitant un gran bocí d’art i d'història. Sembla que forma part del patrimoni privat de monges Clarisses, tot i que supose serà sota el control de l'arquebisbat que –per això mateix– no albira molt bona negociació o conveni. És de veres que es pot visitar amb guia pagant una entrada de 6 €, preu de jubilat, que ha posat l'empresa que ho gestiona.

Seduïts per la imatge mediàtica d'aquest monument, un grup d'amics vam concertar una visita al convent el passat dijous dia 8 i anàrem tots plegats en visita turística. Només entrar, la guia ens va oferir triar la llengua que preferíem per fer-nos les corresponent explicacions. Tot i que la majoria érem valencians, i a més valencianistes, un del companys va demanar que ho fera en castellà. Supose que tenia els seus raonaments que ara i ací no qüestione. Tanmateix, em vaig sentir molt incòmode, supose que també els altres companys, perquè el marc del lloc on estàvem requeria fer ús de la llengua d'Isabel de Villena. Potser vaig fer algun espontani comentari i algun gest d'aquells no verbals que se'm va notar una miqueta. Efectivament, no estava d'acord en la decisió col·lectiva, per la qual cosa em va parèixer que va quedar en el grup un ambient lleugerament enrarit. De cap manera vull que pense ningú que tinc una actitud excloent ni la més mínima fòbia als castellanoparlants. El que em coneix sap que la meva incomoditat no corresponia a l'opció i llibertat que té tothom d'usar qualsevol de les dues llengües oficials al País Valencià. Si vaig mostrar algun símptoma enutjós és per la generalitat de cassos que tots els dies hem de patir per un sector de valencians que malgrat viure i treballar a València no són capaços d'entendre les pertinents explicacions d'una guia en valencià. Damunt em de suportar moltes voltes, no crec que siga aquest el cas, que ens acusen d'intransigents. Els valencianistes fa temps que hem cedit i hem assumit ser bilingües; per la qual cosa els que viuen i treballen a València, per tal què no hi haja un greuge comparatiu, també havien de fer-ho. És el mínim que havien de fer si vertaderament tots fórem suficientment tolerants i respectuosos en la terra que xafem. Si no volen parlar-lo, almenys que l'entenguen i que no ens facen sentir-nos forasters en la nostra pròpia casa. Vist des del meu punt de vista, aquestes persones que un dia si i altre també ens fan canviar de llengua, són les que havien de sentir-se incomodes per no trobar-se (de fet) en la seva pròpia casa. I ací no puc menys que, emular al malaurat Indio Gasparino quan deia: «pobrecito mi patron piensa que el pobre soy yo». El fet d'anar per un carrer de València i no entendre quan algú et diu bon dia és motiu més que suficient per sentir-se foraster. M'atrevisc a dir que els que llegiu aquestes pàgines sabeu com jo que hi ha molta gent que viu a València tota la vida i sempre ha sigut foraster. Clar que, ells es troben a gust i nosaltres ho acceptem... així ens va la cosa.

Però no és d'açò el que volia fer uns comentaris i solament quedaran en apunts. La visita al monestir o convent de la Trinitat em va resultar molt depriment, sobretot algunes estances que no tenen res a veure amb la imatge que tenim del convent, de la seva història i dels destacats personatges que han passat per allí. A més, l'espai que es visita és molt limitat per la grandiositat monumental que vam apreciar a la maqueta. Accedir i veure moltes més coses del monument sembla que per ara no és possible. L'estat de la cuina i refectori que pel seu caràcter havien de ser estances principals em va semblar observar, si no aspectes mutilats, algun tipus de desordre exposat de qualsevol manera sense cap idea de conjunt museístic. No hi vam veure cap moble d'època, ni pintura que ens donara testimoni que estàvem en un lloc per on havia passat la  crema i nata de la noblesa valenciana femenina.


Ni tan sols la icona de la Mare de Déu de la Vetla que fou restaurada per la Generalitat Valenciana el 1987 està a la vista dels que pagarem sis euros d'entrada. Cap objecte de luxe i valor vam poder identificar de les que va aportar al reial monestir en el segle vii la comtessa de la Puebla, Maria Corella i Mendoza, filla del comte de Cocentaina.

Això si, vérem una còpia de la Vita Chisti d'Isabel de Villena que per cert ens deia la guia que Isabel la Catòlica es va interessar tant per aquesta obra que va demanar un exemplar per llegir-la. M'ho van posar tan fàcil que no vaig poder aguantar-me i preguntí a la guia si la reina de Castella va necessitar un traductor per entendre el missatge de la seva homònima escriptora valenciana. La guia va respondre, crec que amb molt de seny, dient que aleshores la noblesa dominava les diferents llengües de la península hispana. No va haver-hi altre comentari del grup, però ja m'agradaria saber que és el que va passar pel cap de cadascú.


Per acabar, destacar un detall que també forma part del concepte integral històric del convent de la Trinitat de València i que cal tindre’l ben present pels que el visiten. És el cas de la fundadora de la institució Maria de Castella. Una reina que com la Sofia de Grècia, va tastar durant dècades presumptes infidelitats del marit. Clar que al costat d'un mascle de tanta magnanimitat com era aquell rei de la Corona Catalana Aragonesa, els borbons són simples aficionats.


Francesc Jover

dimecres, 7 de juny del 2017

el poder clerical. amén. José Luis Porcar

Investigación en Bonrepòs
"No tengo nada que esconder, pero el Arzobispado está yendo por la espalda"
La directora de la asociación de fieles intervenida por Cañizares le acusa de querer quedarse todos sus bienes
voro contreras | bonrepòs i mirambell 07.06.2017 | 10:24
Rosa (en el centro) con el exalcalde y el alcalde de Bonrepòs, la postulante para entrar en la asociación y una maestra de la guardería. m. a. montesinos Rosa (en el centro) con el exalcalde y el alcalde de Bonrepòs, la postulante para entrar en la asociación y una maestra de la guardería.
«No tengo nada que esconder, y en cambio conmigo están yendo por la espalda». Rosa Choque, o la «hermana Rosa», directora de la asociación de fieles Misioneras de la Divina Providencia, lamentaba ayer así el «daño moral» y el «maltrato» que está recibiendo del Arzobispado de Valencia que, tal como recogía ayer Levante-EMV, ha decidido disolver la entidad diocesana y hacerse cargo de todos sus bienes: nueve edificios incluyendo la casa central en Algemesí y la «escoleta» con 48 alumnos de Bonrepòs i Mirambell. Además, la diócesis ha intervenido las cuatro cuentas bancarias a nombre de la asociación, con unos 180.000 euros.
Tanto el gobierno local de Bonrepòs, como las familias de los alumnos de la escoleta y la propia Rosa Choque consideran que esta actuación del Arzobispado tiene como único fin quedarse con los bienes de la asociación. «No sé qué pensar, pero las evidencias están ahí», señala la religiosa.
La ya única «misionera» niega además que haya habido ningún «movimiento anómalo» en las cuentas, tal como también mantiene el arzobispado. «Aunque me las he visto y me las he deseado para hacer frente al pago de las nóminas y hemos tenido que adelantar dinero cuando no entraban a tiempo las subvenciones de la Conselleria de Educación», asegura Rosa. «La subvención de la conselleria supone el 70 % de los ingresos de la guardería. Supongo que si hubiera habido alguna irregularidad ellos lo habrían detectado», añadió la también directora del centro.
La religiosa reconoce otro movimiento no habitual entre las cuentas de la asociación. Tuvo lugar en 2011, cuando «dos personas a las que no quiero nombrar intentaron acceder a las libretas que teníamos en un banco de Algemesí».
«Yo aún no era la presidenta y la que estaba me dijo que pasara el dinero a las cuentas de los bancos de Bonrepòs. Pero ni entonces salió ni un euro a una cuenta externa», asegura. Todos estos movimientos, subraya, han sido en las cuentas de la misma entidad religiosa.
En julio de 2016, y tras la muerte de una de las «misioneras», el arzobispo Antonio Cañizares nombró a dos «comisarios» para que se hicieran cargo de la asociación con el fin de disolverla, ya que solo quedaban dos integrantes: la «hermana Rosa» y la «hermana Encarna», que falleció el pasado domingo por la noche. «Ese mismo mes me echaron de mi casa en Algemesí», explica Rosa refiriéndose al «convento».
A ella la enviaron a la escoleta y casa de Bonrepòs (donde vive actualmente) y a Encarna, a la residencia en la que murió. «Cambiaron los cerrojos y ya no pude entrar. Mi ropa aún está allí y ni siquiera he podido ir a recogerla».
Además de hacerse cargo de los inmuebles de la asociación en Algemesí (cuya titularidad fue entregada a la parroquia por el fundador de la entidad mientras esta no tuviera la personalidad jurídica de la que ya dispone desde hace años), los «comisarios» del arzobispo se hicieron también con las cuentas y es entonces cuando detectaron las supuestos «movimientos anómalos».
Aquel mismo mes la «hermana Rosa» se dirigió por escrito a Antonio Cañizares para pedir su intervención, sin que de momento haya recibido respuesta. «Me echaron de mi casa y me trataron de forma inhumana. Fui humillada y por eso escribí al arzobispo como a un padre, para pedirle ayuda y consuelo. No me ha llamado, pero aún espero que me llame, creo que él aún no se ha enterado de la verdad, pero el daño moral que me han hecho está siendo muy grande».
La «misionera» critica la «nula información» que está recibiendo por parte de la diócesis y de los «comisarios» nombrados por Cañizares. «Aquí no han venido nunca, sólo se comunican conmigo a base de burofax. ¿Por qué no me dicen las cosas de frente? ¿Acaso me tienen miedo? Cuando un perro ladra, se le mira. A mí en cambio ni se dignan a mirarme ni a avisarme de las cosas, me entero por terceras o cuartas personas o, como hoy, porque ha salido en el periódico». Afirma que ha entregado a la diócesis toda la documentación que le han solicitado.
Por todo ello, Rosa Choque está convencida de que es víctima de un «abuso de poder y extralimitación» por parte del Arzobispado de València y en especial de los comisarios. «Si hubiera sido un hombre y de aquí (es de origen peruano) no me estarían haciendo esto. Pero aprovecharon mi situación de debilidad para quitárnoslo todo».
Asegura que uno de los comisarios le ha llegado a ofrecer «una casa en València y un trabajo» para dejar la asociación por las buenas. «Pero yo no puedo hacer eso», anuncia. Sobre la posibilidad de renunciar a los bienes de la entidad en Algemesí a cambio de que se le permita seguir dirigiendo la «escoleta» y la asociación, duda: «Se podría dialogar»
El comentari que m’aplega a la pell es: ‘amen’, en l’any 2017 després de Jesus, el xic de Nazaret, sura el testimoni d’una muller, del Perú, les paraules de la qual, cal sentir-les amb el mateix tarannà en que les pronuncia Rosa i transmet el periodista Voro.
I amen, en aquest context, significa tot el contrari: indignació, denuncia d’unes actuacions que manifesten la etiqueta amb que he guardat aquest arxiu: el poder clerical, tornali la trompa al xic.

Quànta raó tenia el Quixot quan li amollà al seu escuder: Con la iglesia hemos topado-dado, Sancho. Amen.
         Joseluis Porcar

dimarts, 2 de maig del 2017

Una de mocions i socialistes (FRANCESC JOVER)


... l'article meu que publica hui LA VEU per si pot anar al Nihil Obstat.
Autor: Francesc Jover per a Diari La Veu. Enviat el 30 d’abril de 2017

Dimarts, 2 de maig de 2017 



La reacció haguda a la proposta de moció de censura de Units Podem al govern espanyol per la totalitat de formacions polítiques clàssiques està deixat-me bocabadat. A més, totes les tertúlies televisives i radiofòniques s'han escarotat, més en contra que a favor. També m'han deixat estranyat i descol·locat diferents comentaris de destacats periodistes a la Cadena Ser. Menys mal que a el nostre Compromís li ha caigut prou be i diu que donarà suport, perquè en vista dels vents que corren podíem creure que estem fora d’ona. Sortosament, alguns prestigiosos periodistes, politòlegs i mitjans d'informació han manifestat correcta i oportuna la moció i han donat assenyats arguments a favor de la conveniència de fer-ho.
És de veres que el tema pels valencians és de segona importància per què afecta directament al govern espanyol i nosaltres estem capficats i expectants amb les experiències del govern del Botànic. Val. Però, defensar determinats perjudicis transversals que la moció de censura pot causar al govern valencià em sembla una actitud que m'atrevisc a dir que s’apropa a la paranoica. Solament els acalorats comentaris dels diferents líders socialistes es desqualifiquen per si mateix. Potser la formació morada ha fet errors, reconeguts o no, però això no lleva que la moció de censura és totalment oportuna a més de legítima, principalment per l'actual xarxa tan ben coordinada de lladres que hi ha al partit que governa Espanya. Cal dir, i em sembla que és inqüestionable, que estem en el moment més àlgid de tota la història de la lladreria política. El pitjor és, que tot ens fa pensar que encara no s'ha arribat a la cresta. Però, arribarà; recordeu-vos aquella cançó de Lluís Llach.
Carregar les tintes dient que el tema no és oportú, correcte ni ètic perquè augmenta el clima tens pel que travessa la situació actual del partit socialista, és desviar l'atenció, a més de confirmar que els ha agafat en el pas canviat i mirant-se el melic. Els socialistes no necessiten ningú de fora les seves files per veure's en la situació que estan; solament ells son els responsables. No dic res de nou si pense que la moció de censura de Units Podem ha estat feta a la justa hora i en el moment adequat, perquè l'actitud i tarannà del govern davant la greu situació, el mateix que l'actuació d'alguns membres del Poder Judicial son insostenibles. A més, una cosa ha quedat diàfanament clara: haver tingut aquesta iniciativa política tan oportuna en un moment que les institucions de l'Estat estant tan brutes de femta, demostra qui és la força política que lidera l'oposició d'esquerra. Els coste alguns acceptar o no.
El partit socialista havia d'assumir la situació en què es troba, intentar cercar les causes i analitzar els encerts i errors que ha tingut en el seu passat. Em sembla que açò es diu fer autocrítica i cal fer-la de tant en tant. No es pot viure de la imatge i força social que s'ha tingut en el passat. A més, no es pot menystenir a Podem pel fet que ha ocupat un espai social que ell no ha sabut mantindre.
L'actitud especialment de Susana Diaz, i més especial encara la de Rubalcaba –que el tenia com un home assenyat– és desqualifiquen ací mateix. Assumiu que esteu en altre lloc d'on estàveu i associeu-vos per guanyar com sol fer-se en política. Segons la banda on es dirigiu se us definirà. No vull donar-me-la de profeta, però pel camí que aneu no crec que arribeu enlloc. Heu d'assumir l'error comes per haver-vos identificant més en C’s que en Podem i d’haver afegit tot seguit una sèrie d'acusacions culpant-los de que Rajoy governe. Inexplicablement encara ara estan fent les mateixes acusacions. Ximplejar com adolescents amb una (dubtosa) formació de 32 escons de C's i menysprear l'altra de 71 escons de Podem per pors i paranoies infundades, demostra una inseguretat rallant amb el complex d'inferioritat. En lloc boirós on es troben ara els socialistes venen d'aquells vents.
A més a més, una moció de censura no es fa sempre, necessàriament, per formar un govern alternatiu. Pot aprofitar també, entre altres coses, per humiliar políticament i posar sobre les cordes un corrupte, inútil i ineficaç govern. No afegir-se a la iniciativa podria supondre, a més de voler estacar el clau per la cabota, debilitat, inseguretat, complexos, etc., que també poden tindre seqüeles.

dissabte, 22 d’abril del 2017

COMUNIÓN EN LA FE Y EN LA ANGUSTIA DE LOS DOS ÚLTIMOS PAPAS: Benedicto XVI Y Francisco." Ramón Gascó

 1º.- Benedicto  XVI cuando hace pocos años visitó los hornos crematorios del campo de concentración nazi de Auschwitz, abatido por el horror de aquel lugar, hizo una terrible exclamación a Dios que resonó viva en corazón de todos los católicos del mundo.
Dijo así: “¿Donde estabas tú entonces?
Fue el humor del Roto, en uno de sus dibujos publicado en la prensa., quién de forma breve y directa dio en el clavo, pasándole la palabra a Jesucristo, quien con una voz, que salía desde dentro de aquellos macabros instrumentos de tortura, gritó:
“Pero ¿es posible que te hayas olvidado? Yo estaba aquí dentro"
[Pincha en la frase anterior resaltada en rojo para ver la viñeta de El Roto]


2º.- En esta Pascua el Papa Francisco ha dicho:
….Si Cristo resucitó ¿por qué suceden tantas cosas horribles en nuestro mundo.”
Respuesta no es ni una disculpa ni una explicación. Todo el peso lo fundamenta en el frágil corazón. de las mujeres, que de madrugada caminan esperanzadas a visitar el  sepulcro donde habían colocado el cuerpo  Jesús..
Dice el Papa:
“Dejemos que sus latidos se transformen en nuestro débil palpitar.”
Muchos pensarán que tampoco estas palabras son la solución, y que el horror sigue igual.
Que el sufrimiento y sus causantes mantienen toda su crueldad.
Y sin embargo las dos débiles mujeres temblorosas pero ilusionadas continúan su amoroso caminar”.
Pero así y todo no quiero dar por terminado este escrito antes de referirme a otras cuestiones.
La primera es la que debe inquietar sobre todo a los se autoproclaman representantes de Dios.
Consciente o inconscientemente no pueden eludir también su culpabilidad en la  maldad que se multiplica social y personal.  y que son  patentes en muchas partes del mundo, también del mundo cristiano. En este grupo, por cierto muy numeroso, declarándose acusadores y justicieros de los “pecados” por desobediencia a la voluntad divina     de la que ellos se autoproclaman conocedores.
                  [Pincha sobre las dos palabras arriba resaltadas en rojo para ver otra viñeta de El Roto]



La segunda cuestión es el vuelco que han dado los últimos dos Pontífices: Benedicto XVI  y Francisco.
Ellos, lejos de condenar impulsados por la seguridad dogmática, han seguido las palabras del Jesús ajusticiado en la cruz.: “Padre ¿por qué me has abandonado?”..
Me atrevo a opinar que es el nuevo camino de la Iglesia y los dos Pontífices iluminados por el Espíritu del Concilio han cambiado su talante, de justicieros a  justiciados.
Hay quien duda de la importancia y el progreso en la fe que supuso el Concilio.
No es casualidad que el Diccionario de la Real Academia de la Lengua haya incorporado por el uso y abuso que se viene haciendo en la Iglesia y por contagio fuera de ella, del autoritarismo: en el lenguaje .popular. Dice así:
Pontificar es “presentar o exponer de una manera dogmática y con tono de suficiencia principios o ideas que no necesariamente han sido comprobados.”  
Es decir nada más lejos de condenar, dogmatizar y anatematizar; sino acompañar y comprender las miserias y sentirse víctima con ella.
Así es y debe serlo el camino de Jesús y su Iglesia, radicalmente distinto al de justiciero y sí en cambio al de víctima.
De ahí el grito de sus últimas palabras: “Dios mío. Dios mío por qué me has abandonado”.
Así me explico que haya quienes duden de la importancia que ha tenido el Concilio. Son aquellos que esperaban condenas solemnes, verdades-dogmáticas, anatemas terribles, dogmas de Fide Definita.
Como dice el Diccionario de la RAE: pontificando.
Ramón Gascó

divendres, 21 d’abril del 2017

Reig Pla, persona poc grata (Francesc Jover)


Diari Veu del País Valencià

Divendres, 21 d'abril de 2017 06:00h

La uniformitat de l’església és un fet que no és dóna en l’actualitat ni de bon tros. Almenys, així ho veiem aquells als quals ens ensenyaren quatre elementals regles teològiques per prendre la primera comunió. Potser l’assumpte siga una mica més complex, tot i que sembla que en la religió, com en les ideologies d’esquerra, cadascú té un Déu a la panxa. Un ample sector de l’església té una actitud tan dogmàtica i fonamentalista que xoca frontalment amb altres sectors minoritaris de creients quan a penes se’ls veu.
No és cap novetat dir que el bisbe d’Alcalà, Reig Pla, es troba en els sectors més reaccionaris de l’església i apareix als mitjans de comunicació, on es deixa oir prou més que els altres. Durant la Setmana Santa, la TVE, canal públic que es finança amb la caixa general de l’Estat, el bisbe cocentainer no ha deixat de dir la seua en contra del criteri laic que hi havia d’haver. Oferir al bisbe Reig la TVE com a trona general és la prova més evident que la classe política ha perdut l’oremus en compte d’actualitzar el concordat a una Constitució laica que siga de tots.
No ha passat desapercebut per alguna gent l’actitud intolerant i fora d’ona del bisbe Reig Pla quan ahir, 19 d’abril, va estar interpel·lat públicament a Cocentaina en la processó de la Mare de Déu del Miracle. Anava a arrancar la processó al carrer quan es va acostar una dona a Reig Pla, que estava degudament revestit de bisbe, i li va soltar en veu alta perquè tothom ho oeixi una sèrie d’improperis molt durs. Paraules realment dures que em permetreu no repetir. Diuen els que estaven prop que es va produir un silenci aterrador i el bisbe ho va encaixar resant el rosari. L’única reacció que va fer és, diuen, canviar de color.
Fa uns anys, en la revista local Cocentaina el Comtat, també va ser declarada persona non grata per un grup d’escriptors amateurs. No sóc partidari d’insults públics i sóc més partidari d’argumentar el que crec que són equivocacions dels altres. Tanmateix, no sé on he llegit allò que diu més o menys: si no parleu vosaltres ho faran les pedres.
Si jo fóra creient, intentaria desmarcar-me dels sectors més conservadors dels quals forma part el bisbe de Cocentaina. Al meu parer són actituds anacròniques dels que volen fer-se notar. No se ni vull donar lliçons a ningú, però a mi em sembla que el còctel que resulta al si de l’església a través de tot eixe rebolic afavoreix el laïcisme i l'ateisme. Si algú creu que això m’alegra s’equivoca perquè tots formem un cos social. Ni l’ateisme ni el laïcisme mouran mai un dit per insultar ni menysprear els creients. Això sí, mai acceptarem ni respectarem les actituds d’un sector de creients que dogmatitzen contra l’avortament, el divorci, l’eutanàsia, el sexe lliure, etc.; no criticarem els qui s’ho creuen, ho accepten i ho practiquen, però com a mínim volem que ens respecten i ens reconeguen el dret a viure el nostre estil de vida.

Amic Francesc, 
..., dime si et pareix bé que publique els dos articles seguits en una mateixa i única "entrada", primer el més actual i després l'antic, quelcom així com la demostració que "aquellos polvos trajeron estos lodos"



Amic Enrique, 
En quant si ho fas tot junt, ja es cosa teva, el que menys faena i maldecaps el done. Supose que tot d'una pot anar be en l'orde que dius.
Una abraçada


Cocentaina 2014

Benvolgut Juan Antonio: Abans que t'ho diga un altre em plau enviar-te un article que ha eixit en la revista Cocentaina el Comtat del mes de Juny, on es qüestiona la teva actitud pastoral. Anteriorment ja et vaig enviar una columna meva publicada al periòdic Ciudad de Alcoi.

Som un grup de lliurepensadors: creients, agnòstics, ateus, etc. que s’autotitula "La Bohemia Socarrada", els que hem elaborat aquest article.

En el seu nom t'ho envie, a més, afegís alguna altra cosa pel meu compte. Soc major que tu i em sembla que puc dir-te que per eixe camí no vas bé. Hi han molts creients que no els agrada una Església fonamentalista i dogmàtica com la que tu prediques. Eixa pastoral que proposes no té cap d'eixida evangèlica i si l'aparell de l'Església actual fora com la postconciliar de la dècada dels 60, ja t'haurien pegat un bonegó. No sigues dogmàtic i demostra que estimes a tots, encara que tinguen altres opcions sexuals.

Sigues més rigoros i exigent en els pederastes. T'he conegut de més jove i sempre m'has paregut un xic tolerant i raonable. Sigues més discret i deixa't d'estar dels pecats de "bragueta". Fes un anàlisis de la situació econòmica, dels marginats, dels lladres financers, dels polítics corruptes, de les famílies que estant passan-t'ho malament. Deixa't estar els homosexuals i els que volen formar una família d'un altra manera. Això, fins i tot des d'un punt de vista de creients, és pecata minuta. ¿Com eres capaç d'arremetre contra la joventut que van a discoteques i els homosexuals sabent que Jesús acceptava a totes i tots i els estimava? Utilitza més el Nou Testament i deixa el Déu justicier, vengador i apocalíptic de l'Antic Testament.

No has deixat molt bon record d'allà on has estat, Castelló i Cartagena, i no sols ha sigut per la gestió equivocada, també per la pastoral que has fet . Estàs a temps per canviar de pastoral, els fidels d'Alcalà i els creients de tota Espanya t'ho agraïran. Els agnòstics i ateus, "que en som molts més dels que diuen i volen", també us ho agrairan.

¿Perquè no fas exercicis espirituals i reflexiones profundament de la teva actitud? Gran quantitat de paisans teus creem que ho necessites. Montserrat seria un bon lloc per fer un llarg i rigorós exercici espiritual. Rep la meva amistat sincera i el meu desacord en la teva actitud pastoral.

M'agradaria saber que has rebut aquest correu i no s'ha perdut per cap oficina bisbal.

Cordialment

Francesc Jover. Cocentaina