Hi ha una violència sistèmica, subtil, amagada que una xicona me la va fer conscient amb l’etiqueta de violència passiva per l’any 2009 en el camí de Sant Jaume, a la vora de la mar, en un café de Vilagarcía de Arousa.
Hui, 2017, he escoltat per la ràdio, diumenge dia 25, un reportatge-conversa sobre els soterranis de la Direcció Gral. de Seguretat, a Madrid, durant el tardofranquisme: les cel·les fosques i sense finestres, els interrogatoris, les tortures, els torturadors (un tal Billy el Niño que encara viu a Madrid)…
Han parlat diferents testimonis, gent que va sofrir les tortures i interrogatoris, gent també que són estudiosos d’aquell moment històric, i també hi era una professora de IES on trauen el cap a la història d’Espanya des de l’home d’Atapuerca fins a l’actualitat, i això en un curs.
‘Crims contra la humanitat’ (les tortures i interrogatoris violents), arxius i expedients que “no hi són” (‘s’han perdut’), arxius que romanen baix el rogle autoritari exclusiu pertinent (així l’arxiu militar, el de la Guàrdia Civil, el de les forces de seguretat, són sota la cura i autoritat dels cossos corresponents), l’amnistia… Hi ha una paraula que concentra totes aquestes malifetes: impunitat.
Una veu que s’ha afegit a la conversa en les acaballes ha concluit amb eixa paraula significativa per a expressar la situació d’aquest país (absolutament peculiar, puix no hi ha d’altre arreu del món) davant de la clarificació i denúncia pública dels ‘crims contra la humanitat’ durant el temps de la dictadura franquista.
I la mateixa veu ha fet una valoració intel·ligent i de notorietat planera (amb la que estic d’acord i he descobert gràcies a la seua reflexió valorativa): la impunitat és més dolenta que la tortura i és més injusta que la violència dels interrogatoris perquè es la creació d’una atmosfera que ofega els drets humans, ofega la democràcia viva del present i del futur.
Alerta, i açò es meu, la impunitat és una vessant de la violència passiva, que té la brutalitat tràgica de no fer-se notar, de minvar crònicament, sense pausa, tots els camins, de tancar finestres i llums, i fa impossible viure en relació. I tots sabem, ben bé, que sense relació no hi ha vida possible.
I aquesta impunitat que hi és dintre de les actuacions i actituds que ofeguen la mirada a la denúncia de les malifetes, siga de qui siga la seua responsabilitat, aquesta impunitat domina totes les instàncies que no volen recuperar ‘la memòria històrica’ per tal de llegir-la, equilibrar la justícia (es tracta de tornar a pintar el mapa i possibilitar actituds de perdó): sobre tot i per damunt de tot fer realitat la convivència democràtica que n’és ferida de mort per la impunitat.
Examine la paraula ‘impunitat’ i ‘punible’ i me n’adone de la càrrega significativa de ‘càstig’ que el concepte inclou. El sentit o parer meu va cap al significat de ‘lectura’, de ‘clarificació conscient’, de ‘fer públic i no amagar’ els fets dels ‘crims contra la humanitat’ que no tenen data de caducitat. Això com a primer esglaó. Exigir un procés judicial als responsables dels crims em pareix coherent, tot i que no estic al corrent de l’àmbit jurídic on situar aquestes malifetes.
Aquestos pensaments i reflexions, el mantra de la ‘memòria històrica’, em fan desembarcar en un altre mapa mal pintat, el de la institució de l’Església Catòlica. A recontradimonis… què el dogmatisme quasi absolut i el moralisme, ofegadors de consciències, no són una autopista poderosa per anar al cel amb el pagament d’un peatge que és la renúncia a la pròpia llibertat?
Què no és un altre cas, una altra vessant de la violència passiva? D’impunitat? De negació del caire-tarannà originari dels essers humans, és a dir, la seua pròpia consciència, únicament viva i possible amb llibertat?
L’estament eclesiàstic, la institució clerical tal i com ens arriba és talment impune, darrere de la gràcia divina. I òbviament no hi és la democràcia a l’Església. Les persones que hi pertanyen no poden ajustar creativament cap iniciativa “porque todo está atado y bien atado por la gracia de Dios”. Xe, xe!
Jesús i el dissabte; Jesús i el samarità; Jesús i la hemorroïsa; Jesús un jueu marginal… I els campions del bàsquet van a la Basílica de la Mare de Déu, i el capellà amb la custòdia sota pal.lis puja en un cotxe Mercedes (custòdia autem) [1] , i la medalla d’or a laVerge del Rosari de Cadis, i la mare que va i la mare que torna…
Completament d'acord en cada una de les paraules que has usat per argumentar la violència passiva que sura en la nostra societat i en cada un dels dos sectors: el civil i eclesiàstic. No ho havera sabut dir jo ni aproximadament millor ni més clar.
ResponEliminaReflexions com aquestes ompli d'honra al Nihil Obstat.
Salut i una abraçada