EN EL COR DE LA CATÁSTROFE. Escriu: Ximo Garcia Roca

Ximo García Roca és membre del Grup Cristià del Dissabte. 

He viscut, des de dins i en primera línia, els secrets de la bèstia en forma d’huracà Mitch (1998) que va desolar Centreamèrica amb 11.374 morts, i el terratrèmol d’El Salvador (2001) amb 944 morts que va destrossar el patufet d’Amèrica. En el primer cas vaig ser espectador, en el segon voluntari juntament amb 30 cooperants del Màster Interuniversitari de Cooperació. Vaig poder veure diferents maneres d’enfrontar-se a la catàstrofe: la gosadia de l’alcalde que prometia: “Prompte els portarem l’ajuda, ja l’estem gestionant. No hi ha per què alarmar-se, ni esvalotar-se”; l’arrogància del president d’Hondures que convidava a treballar i callar: “Ajudaria més el que menys destorba, ajudaria més el que menys confonia i agita als altres”; l’interès d’empresaris disposats a millorar el país: “És un pas cap avant, les cases seran reconstruïdes a millor i es renovarà l’equipament residencial”; la sol·licitud de l’exèrcit en la premsa: “La Força Armada ha sigut la institució que ha respost de millor manera a les grans necessitats dels damnificats, haurien de ser ells els encarregats de la reconstrucció”, la voluntat controladora de la Conferència de Washington, (1999) i la Conferència de Madrid, (2001) per a dictar les condicions de l’ajuda. Totes estes formen estan tenint el seu equivalent en la gestió de la DANA a València. 

Va haver-hi també organitzacions solidàries i comunitats populars que van posar en el centre de la reconstrucció els éssers humans, que pensen i senten, pateixen i desitgen, decideixen i actuen; advertien que tota catàstrofe natural és també ambiental, social i política: “les fortes pluges, van posar al nu la fragilitat del sistema ecològic i el drama de l’extrema pobresa”. Les comunitats populars creaven Comitès d’emergència “amb un pare catòlic, una pastora evangèlica, un policia, un de l’exèrcit i un de la directiva comunal”. Reclamaven d’esta manera una federació de veus, un moviment arrelat en el territori amb vincles locals, nacionals i internacionals; una acció conjunta dels propis damnificats i els diferents actors polítics i socials, amb les capacitats latents en cada persona i amb les potencialitats endògenes del territori; en síntesi una planificació amb participació social. Com reconeix l’inspirador del Desenrotllament humà de Nacions Unides, l’economista indi, Amartya Sen en Idea de Justícia (2010) : “Cal anar més enllà de les veus dels governs, els comandaments militars, els dirigents empresarials i altres en posicions d’influència, que tendeixen a ser escoltats amb facilitat, per atendre a les societats civils i a les gents més febles”. 

Què significa atendre  les societats civils i a les gents més febles per a la reconstrucció? Significa que cap planificació desactivarà un poder destructiu si no compta amb les capacitats i anhels de la població, si no desperta el sentit de responsabilitat sobre el que és propi, la participació sobre el que és comú, i la cooperació en allò que és compartit. No és prou que qualsevol puga enviar algun suggeriment al pla que ve de dalt; ni és suficient, encara que siga primordial, la participació orgànica i institucional dels nostres representant polítics i sindicals sinó que resulta urgent que tots ens posem “en mode participació”. Tres qüestions bàsiques resulten decisives per al debat participatiu i democràtic: cap a on volem anar, com desitgem viure i amb qui volem viure. 

La primera qüestió planteja cap a on volem anar. Volem reconstruir el que hem perdut perquè tornen les coses com estaven abans de la catàstrofe o volem millorar la qualitat de vida, humanitzar el territori i crear uns pobles més justos, ecològics i sostenibles. Si només aspirem a recuperar el que hi havia, estarem preparant la pròxima destrucció; si per contra volem reconstruir transformant podem convertir la nostra derrota en millorament i la destrucció en vol. Només si ens parlem i ens escoltem, si ens formem i informem, si ens avaluem i avancem podrem avançar cap a un avenir humà. 

La segona qüestió planteja si cal construir els pobles entorn de les persones o entorn de l’automòbil. Si s’ha de jutjar pel cúmul de cotxes destruït per la DANA, els nostres pobles estaven habitats per vehicles. Si posem en el centre de la reconstrucció les persones, prioritzarem els parcs verds, les voreres, els passejos, els espais de trobada, les escoles, els serveis públics i els llocs de la memòria; si en el centre col·loquem els cotxes, prioritzarem les autopistes, els passos elevats, els llocs d’aparcaments, les zones residencials i els centres comercials als afores dels pobles. Vam creure que la modernització dels nostres pobles es mesurava pel nombre de cotxes, per les autopistes i els centres comercials fora de la ciutat; ara sentim la necessitat d’espais verds, comerços de proximitat, zones de trobades per a relacionar-nos amb els veïns, passejar i contemplar la bellesa de la naturalesa; si vivim per a treballar ens basten apartaments aïllats, famílies tancades, cotxes ràpids; si treballem per a viure, necessitem contacte, trobada, música, ball i pregària. Si es prioritza l’ésser humà, que és personal, càlid i comunicatiu, es construiran vivendes segures en llocs segurs, cases de baixa altura, carrils bicis i un centre viu; si el primer porta a finançar els cotxes i endeutar-se amb l’adquisició de vehicles particulars, el segon comporta enfortir les comunicacions públiques, autobusos, trens i metres. Si eixim tots amb cotxes d’esta catàstrofe, col·laborarem decididament a empitjorar el clima que ha originat la catàstrofe. Si vivim accelerats, necessitarem més cotxes; si caminem a pas humà necessitarem més voreres, parcs i llocs de trobada. ¿Carrers-passejos i/o carrers-apartament? 

La tercera qüestió ens situa davant el dilema de reconstruir pobles inclusius o excloents. La catàstrofe ens ha mostrat que convivíem amb zones de màxima precarietat, persones amb mobilitat reduïda a l’interior  de les cases, immigrants desprotegits per irregularitat administrativa, persones sense drets, ni residència ni cobertura legal als afores del poble. I així va nàixer un extraradi de persones que, en un primer moment vingudes dels camps i ara, d’altres països, s’agrupen entre ells per a celebrar la seua identitat. No consentim que els nostres pobles es reconstruïsquen sobre la invisibilitat de persones i grups socials, que encara hui caminen desplaçats en Centres d’Acolliment esperant el seu retorn al poble en el qual viuen i treballen; més aviat fem dels nostres pobles societats inclusives, espais protegits, escuts protectors on cada persona puga triar la vida que considera bona. Només la construcció d’un  “nosaltres” podrà defendre’ns del monstre. Quan s’unix una quantitat suficient de persones entorn d’una causa, molts ideals són assolibles. La catàstrofe ha despertat també el sentit de responsabilitat sobre l’entorn, la participació en l’organització comunitària, el voluntariat madur i la cooperació entre els pobles. 

 

TRÍPTICO VALENCIANO. Autor:ANTONIO ROIG ROSELLÓ

  IN MEMORIAM. Manuel Montesinos  Sierra (1926-2001)

I

La fuente de la Plaza del Ayuntamiento

En los asientos reservados del autobús en que viajamos se sientan dos ancianos. El hombre viajará de cara al recorrido. La mujer, de espaldas. El hombre ha elegido el mejor asiento; la mujer ocupa el peor. Son, pues, matrimonio.

Se sientan enfrentados, así que la mujer me da la cara, mientras sólo adivino el perfil aburrido del hombre. Puedo leer, a veces fija en mí su mirada, las facciones duras de la mujer, que es la que en cada momento instaura la conversación. El hombre contesta con monosílabos.

O, simplemente, no contesta.

-¡Ya no lo ves! -exclama la anciana.

(“Ya no lo ves”, me dice Manolo que ocupa a mi lado de asiento de ventanilla. No quiero ladear la cabeza. Además, me molesta mirar hacia objetivos cuando se me marcan.

No le contesto, sin embargo, aunque no me gusta que me señalen lo que debo mirar. Sé que no sería justo decírselo. 

Sé, sobre todo, que debería mirar).

Trato de descubrir aquello que la mujer veía. Un color imprevisto, quizá. Un destello insólito de la fuente de colores que acaba de cambiar.

Aún así: qué más da un color que otro. Ese instante que otro. Todos lo colores vuelven a repetirse.

Todos los instantes son iguales, pienso.

(Sé que debería mirar porque ningún instante es igual a otro. Ese momento  en que nuestras identidades pudieron fundirse ya no volverá. Y ese color que se ha desvanecido lo he perdido para siempre porque ya no lo veré contigo.

La anciana sigue hablando como si rompiera muros de hormigón con una taladradora. El hombre podría ser un asiento vacío.

-Eso, ¿ya lo has hecho?

Silencio. El muro no cede pero la taladradora no cesa.

-Eso, ¿ya lo has presentado?

Tres veces ha empleado la misma palabra de apremio: ya, ya, ya.

Me conmueve tanta urgencia. La mujer está atada a la vida como si se le acabara el oxígeno y necesitara unas gafas nasales para respirar.

(El tiempo, Manolo, nos vacía como una hemorragia irreparable).

La mujer de la taladradora y yo estamos en una estación. Para ambos, ¡Ay! El tren que debía llevarnos a nuestro destino acaba de salir.

Ya.

La ancianidad no está en las arrugas ni en los años, sino en los silencios. En los silencios donde todo se aletarga. Y en la resignación de las manos.

Los de ella sostienen un paraguas. Los de él un bastón.

No sé lo que daría por ver (ya no lo veré) las manos de Manolo reposando sobre un bastón.

 I I

 Calle Enguera 14, piso 7, puerta 27

Hace veintitrés años, una tarde como ésta Manolo estaría a mi lado. Yo escribiría, quizá, o leería, mientras él inhalaría oxígeno a través de gafas nasales. Si buscaba una palabra y levantaba los ojos del papel (también para medirla y sopesarla y saborearla) lo vería sentado en la mecedora, la cabeza inclinada, los ojos entornados y respirando sin desasosiego, rítmicamente (ya sólo aspiraba a arrancarle aire a la vida). Habíamos colocado una alargadera al tubo conductor de oxígeno de forma que esa estrategia le permitiera sentarse conmigo en la terraza. La máquina -tan imponente en ocasiones, tan arrogante- a esa distancia era apenas un murmullo de fuente que discurre sin ataduras.

Pareciera que navegábamos  en un vapor de ensueño por un río de cristal. 

(Manolo descansa y yo escribo y la máquina está ahí.

Estoy aquí, aquí, aquí… Eso dice el concentrador de oxígeno.

Periódicamente, sin embargo, cambia de fase y el rumor como que se cansa de ser un accesorio más del agua, fondo y decorado de  un arroyo que discurre sin nombre, comparsa humilde de una historia cualquiera. Durante unos instantes exigirá derechos, pugnará por imponerse en la convivencia. Las máquinas son celosas y, sin previo aviso, se vuelven raras y nos desconciertan con su comportamiento imprevisible). 

No me daba cuenta y era la felicidad instalada en mi vida. En nuestra vida. Podíamos estar muy bien varias horas sin mediar palabra. Manolo se hundiría más y más en la mecedora. Yo -un reflejo aprendido- volvería mis ojos a él para descifrar en su rostro -plácido rostro- múltiples mensajes y escucharía alerta el ritmo de su respiración, acompasada en los pliegues de su bata, tan vieja, tan penetrada del flujo agrio de sus humores.

(Aunque tiene los ojos entornados sé que no duerme. Tiene la expresión radiante -si bien apaciguada por la mesura de los años- del que comprueba en su libro de cuentas un saldo favorable, impecable. La sonrisa que esboza se confunde con el rumor del agua; y el rumor remoto que se adivina a veces, me hace presentir la soledad de la ruta en que navegamos perdidos).

Hoy no siento nada . Tengo la mirada suspendida y miro veintitrés años más allá, también el tiempo para acá, el camino que me queda; para encontrar en mi boca la ceniza de lo que han llegado a ser las tardes sin Manolo. 

I I I

San Nicolás, Glorioso

Los mecanismos de la ilusión son demasiado obvios y nadie debería perder un instante para entenderlos y justificarlos. Los creamos porque los necesitamos. Soñamos para engañarnos y, generalmente, funciona y sobrevivimos.

San Nicolás, en Valencia, por ejemplo, es un pretexto que hace andar a quienes han perdido las piernas. Los lunes se pone en marcha un pintoresco cortejo que convierte su recinto en corral de manipuladores. El templo tiene varias entradas, una de ellas por la calle de Caballeros. Desde ella el devoto ha de transitar por un callejón estrecho como por un purgatorio doméstico. A ambos lados del penoso callejón se coloca el coro de mendigos para exhibir su abandono, miseria y lástima con una teatralidad tan enfática que duele. Son la corte de San Nicolás, los tramposos de la vida, los manipuladores del dolor, sólo que hacen de esa manipulación una tarea tan torpe que a nadie engañan, excepto a sí mismos. Tienden la mano al reguero de personas que no cesa (ahora el callejón es una alcantarilla y los olores que emana son tan intensos y fétidos que San Nicolás en la gloria se tapa las narices) y con una frase gastada murmuran su desgracia. Están como si siempre hubieran de estar y, sin embargo, el flujo de la vida los llevará o otro sitio -tal vez a una taberna vecina- apenas concluya la liturgia ligada a esos días.

Después que murió Manolo, algunos lunes recorrí ese callejón de desesperanza (yo que luchaba por una esperanza). Uno a uno escrutaba los rostros de aquella lacra en busca de un milagro: tan iluso era que creía capaz de reconocer el aire entrañable de Manolo en aquel engaño descomunal al que me sometía. Todo para sobrevivir y no sucumbir al peso de la añoranza y el desconsuelo.

Fueron días deplorables los que me arrastré por la sentina de ese callejón. Aquellos horribles lunes de San Nicolás. Al final hallaba la resignación, más bien la apatía. Yo, un animal aborregado, regresaría a casa solo con el horror pintado en los ojos. Había sobrevivido y había malogrado el testamento que Manolo me había entregado.

Sobrevivir me hacía indecente y cobarde.

Antonio Roig Roselló

Diciembre 2024

IN MEMORIAM Manolo Gil Olmos. Escriu Enrique Herrero

El normal és que siguem els jubilats els qui acudim al reglamentari esmorzar setmanal.

Manolo durant algun temps no va gaudir d'aquest "convivium" perquè encara treballava en la Junta Municipal del carrer del Micalet.

Durant alguns anys la convivència es va celebrar en cafeteries situades en carrers pertanyents a la Junta susdita. Tal proximitat va facilitar que poguérem passar a saludar a Manolo, que a més ens obsequiava guiant-nos en l'exposició que en el moment es presentava a la sala de la Junta.

"La Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu ha rebut en donació l’arxiu "L’Eixam – Art serial del País Valencià", compost per obres d’art i cartells propietat de Manuel Olmos Gil i Genoveva Gil Carpi"

          L’aventura que va voler omplir d’art contemporani les cases valencianes.

Aquestes i moltes altres iniciatives culturals varen quedar enfosquides el dia què Manolo començà a perdre claredat mental. Paradoxalment ara sí que venia a l'esmorzar, acompanyat per Ovidio Fuentes.

 

Lamentablement aquest procés - com tots sabem- va anar agreujant-se i així la penúltima volta que vaig veure a Manolo, ficà les seues mans damunt les meues, com a signe que m'havia reconegut, però la última ja no va tindre cap reacció

Ens deixá el pasat dia  21.

DESCANSE EN PAU!

  

 

L’autocrítica com a teràpia. Escrit per Francesc Jover

 

 

Escrit per Francesc Jover

22 octubre 2024

Com he dit repetidament, hi ha una època de la nostra història contemporània situada als anys 30, 40 i següents, del segle XX, que encara no l’atenim coneguda del tot. Un del objectius que m’he marcat, i no se si ho aconseguiré, és proposar noves actituds i esforçar-nos a entendre l’etapa de la República, guerra i franquisme. Caldrà fer-ho sense cap subterfugi, si volem que les noves generacions no caiguen amb els mateixos paranys. Destacar a més, que s’ha de dir clarament les mentides i mitges veritats que ens va inculcar l’aparell mediàtic del franquisme. Cal fer-ho amb un esperit clar i contundent per combatre l’amenaça feixista que està present. Per això les entitats memorialistes, que cada dia estan més presents a les xarxes socials, dediquen la seva activitat a divulgar els fets. Una prova són les Jornades Democràtiques que ha fet el Fòrum i que enguany han sigut les terceres acabades amb èxit.

 

Pot ser-nos de gran ajuda la documentació d’aquella època guardada als arxius per situar-nos i entendre millor el tema. També les publicacions que s’han fet d’assajos acadèmics que tracten de l’avortada República pel feixisme. Publicacions que ens va veure que la societat està eixint d’aquella apatia que hi havia sobre el tema.

 Tot plegat aquest material, hem de cuinar-lo perquè ens servisca de teràpia. Per això propose prendre una actitud crítica de tots els errors comesos perquè mai més ningun règim torne a repetir. En anteriors escrits he manifestat l'honestedat que envoltava la Segona República. Especialment l’etapa constituent que fou desenvolupada amb molts entrebancs perquè mai fou acceptada per l’extrema dreta. Quan parlem de la República, crec important definir de quina etapa estem fent-ho: la constituent o el de la guerra que va provocar el feixisme? Un fet que va suposar per a tots canvis radicals de dubtosa actitud ètica.

 La llarga dictadura franquista i el seu aparell propagandístic, va marcar extraordinàriament les generacions que la van viure. Per altra banda, els prop de 40 anys que han passat des que s’ha restaurat la democràcia, no han sigut capaços de «desfrancanitzar» les evidents seqüeles que van deixar. El silenci de les famílies que ho van patir i la cultura impulsada pel nacionalcatolicisme, foren capaç de rentar el cervell de lliure pensament republicà. Crec que no dic cap novetat si afirme que aquell adoctrinament feixista va deixar un sòlid solatge en la societat que encara està cuejant. Per poca atenció crítica que posem s’adonarem del pla perfecte del franquisme per fer desaparéixer el més mínim vestigi ideològic i cultural que va deixar la República. Tota la repressió franquista va estar molt ben acurada per especialistes que esborraren el malson que fou per a ells la democràcia.

 Per altra banda, la transició política no es va fer amb la igualtat d’oportunitats per a tots i totes les forces polítiques del tard-franquisme. Ho repetiré infinitat de vegades: el pas de la dictadura feixista a la democràcia, no pot fer-se -com es va fer- amb les forces esquerranes agenollades als poders fàctics. Una clara prova d’això, és que tenim un sector de la societat que encara està tirant terra a eixa enfosquida etapa. Què és si no la proposada llei de concòrdia? El moviment memorialista creu que mai no pot haver-hi concòrdia real i efectiva si no es reconeixen i es reparen els errors comesos. No es poden tancar fets tant transcendents, si no s’han aclarit com cal amb una sincera autocrítica de tots. Fou una època que hi van haver molts traumes que cadascú ha d’assumir i acceptar. No val reconèixer solament els errors d’uns i negar els d’altres com s’ha fet. Cal eixir d’aquest impàs i decidir com abordar-ho, perquè mai podrem treballar pel futur sense assumir i entendre el passat. Sense fer-nos una sincera autocrítica de la història del segle XX, mai pot haver una sana convivència en pau. Solament per això paga la pena intentar-ho.

 Cal conéixer la història i acceptar-la d’una manera imparcial i acadèmica. El mateix d’assumir d’una manera reflexiva que significa dictadura o democràcia. Desprès del temps que ha passat i lluny de qualsevol desig de venjança, semble que és hora de dir les coses pel seu nom i acceptar cadascú els errors comesos.

Aquestes properes dates de la Fira de Cocentaina serà l’aniversari d’un pamflet que llançaren unes entitats polítiques i sindicals del qual creiem que no representen l’esperit republicà. Un pamflet titulat «A todos los ciudadanos de Cocentaina» que porta data de 1er de novembre de 1932. Quan feia quasi un any que el Parlament havia aprovat una Constitució que era la més avançada d’Europa i en consonància amb el dret internacional.

El citat pamflet, fou segrestat i prohibit i circular per ordre del Jutge (1 i 2), obrint a més un procés als responsables. Això demostra que no és de veres quan s’acusa la República de ser un caos. Al contrari, ens fa veure la sensibilitat ètica i estètica de la República. No sé com va acabar el procés, però, segons el meu parer crec que podria haver sigut condemnat per insultar a persones. A més, és feia amb un llenguatge que si és groller per a un escrit anònim, encara ho és més per anar signat per entitats respectables. Estic convençut que la lluita política és contra les idees, mai contra les persones. Les persones fan coses bones, menys bones i roïns; tanmateix, hi han ideologies que són intrínsecament menyspreables que cal rebutjar.

 Potser que el citat pamflet denunciava busos de l’administració de justícia local. Però, també es veu un defecte de forma, perquè no  presentaren els tres exemplars que marcava la llei d‘impremta. És important per a mi reconèixer aquests errors comesos a un règim republicà que defenc com exemplar. Però, cal abstindre’s sempre de insults i adoptar un llenguatge respectuós i estètic. 

Això estem cansats de veure-ho ara i adès amb els actuals debats polítics. A part dels fets que es denuncien cal utilitzar un llenguatge estètic per fer valdre la denúncia. D’altra manera allò que es reclama queda desvirtuat per les mentides; mitges veritats; insults i manca d’estètica.

 Reconéixer els errors puntuals i demanar perdó dignifica a qui ho fa. Per això cal fer constar amb tota fermesa, que l’error més gran que es va fer durant la Segona República fou el Colp d’Estat feixista. Un fet que hem denunciat repetidament i encara no s’ha reconegut obertament ni per l’Administració ni per la societat en general. Un error que va partir la història en dos i estem encara vivint les conseqüències.

 

 

Descoberts uns vestigis de la guerra. Escrit per Francesc Jover.

                                                                                           Escrit per Francesc Jover

Fa poc llegia al diari «Información de Alicante» que s’ha descobert un magnific vestigi de la guerra civil a una fàbrica de Cocentaina. Una noticia que fa temps que sabia per Pere Ferrer, descobridor i president del CEC (Centre d’Estudis Contestans) que m’ho va dir confidencialment, cosa que agraïx. No solament m’ho va dir, també em va dur a veure-ho al seu lloc. Un lloc que encara no podem dir per un dels interrogants que faré més avall.

És tracta d’un conjunt d’una important singularitat composta de grafits amb textos curts i una sorprenent pintura mural, que té unes dimensions de 6 metres per 3. Diem vestigi de guerra perquè tant els textos com la pintura formen part de la lluita antifeixista de 1936-1939. Possiblement siga un dels més importants (si no únics) i valuosos conjunts dels que queden de l'època. El mural és un dibuix policromat que representa la lluita del poble contra el nazisme, feixisme i franquisme. Cosa que li dona una transcendència Europea. Quedar un vestigi d’aquella època s’ha de considerar una gran sort per haver-se conservat durant quasi 90 anys. Especialment per haver sobreviscut a l’implacable agressió iconoclasta del tema republicà.

La notícia del diari inclou algun text així també com el dibuix que representa un proletari amb genoll a terra i un gros mall a les mans, que lluita contra un dragó amb tres caps: Hitler, Mussolini i el general Franco. Espectacular¡. Una meravella històrica i artística per la seva expressivitat que recorda els cartells (1, 2 i 3) de guerra d’artistes valencians com: Renau, els germans Ballester, Bauset, Pérez Contel, Monleón, etc. Un mural original del seu moment a Cocentaina, exposat a un lloc adequat i poder-lo contemplar, seria tot una fita cultural que honraria el nostre poble i els cocentainers.

                                                           Josep Renau

És sens dubte una gran noticia pel que representa i pels escassos testimonis que queden. Està en una antiga fàbrica de Cocentaina relacionada amb la defensa militar de la República contra l’agressió feixista. Pareix ser que no podem dir encara el lloc concret pel risc d’una agressió vandàlica que podia fer desaparéixer tan prodigiós tresor. Ho entenc perfectament perquè potser la societat no està suficientment sensibilitzada amb aquestes coses de la Memòria Democràtica. No cal dir que els 40 anys de dictadura franquista van estar dedicats, especialment, a esborrar tot allò que representava un règim democràtic.

Desprès de prop de 50 anys de la mort del dictador s’han fet algunes exposicions sobre la cartelleria de guerra que va enfrontar el feixisme amb la democràcia. El mural ha passat desapercebut durant tants anys per haver-lo tapat amb pintura. El descobridor Pere, va fer una mínima neteja i veure el que significa. En poder veure’l, ja recuperat i restaurat, s’adonarem que el dibuix que mostra la premsa solament es una mínima part del seu valor artístic. Amb els actuals mitjans tècnics que tenim no serà difícil recuperar, conservar i guardar a un lloc adequat. És important per la representació simbòlica d’un error històric que ningú voldríem que es repetira.

Fa uns anys, es van trobar també a Cocentaina unes plaques (1, 2, 3) amb els noms d’alguns carrers que canviaren durant la guerra. Una troballa que va aparéixer als magatzems municipals i que, tot i estar exposades actualment al Refugi aeri del Palau, no van tindre, segons el meu parer, el ressò mediàtic que mereixia. Són vestigis històrics excepcionals que estan protegits per la llei de Memòria Democràtica. A més, formen part d’una època silenciada i malinterpretada que, desprès de tant de temps, s’ha convertit en un valuós patrimoni públic.

                                                      Cartell Manuela Ballester

No solament l’Administració, també la societat en general tenim una assignatura pendent sobre aquest tema: reconciliar-nos amb la història. Ja està bé de mirar cap un altre costat, o passar de puntelletes sobre el tema. Ho he dit repetidament, no han segut correctament dignificades totes les víctimes que hi hagueren. No és cap cosa nova si dic que, durant molt de temps, unes víctimes van estar gaudint de tota la dignitat que mereixien i altres ha costat molt de temps aconseguir dignificar-les.

La dictadura de Franco va durar molt i va tindre molt de temps i mitjans per esborrar aquella etapa republicana. Considere que la transició de feixisme a democràcia va ser difícil. Però, estic ben segur que no va tindre res de modèlica, com encara estan dient alguns. Sembla que el clima de la segona meitat dels anys 70, no era la més adequada. L’aparell d’una dictadura afiançada durant 40 anys no donava per a més. El soroll de sabres que hi havia a les casernes militars, tampoc. Els assassinats dels advocats laboralistes d’Atocha, menys encara. Però, tan greu com tot això va ser l’actitud general d’una societat que havia perdut forçadament i inconscientment el sentit de la democràcia. Algun sociòleg a dit que el 600 i el tindre un pis en propietat, ens va transformar en petits burgesos en potencia. Per altra banda la TV ens ho donava tot pensat i decidit. No; no fou una transició ni modèlica ni exemplar. La transició encara està per fer i caldria «desfrancanitzar-nos» i començar de zero.

El descobriment del vestigi de la fàbrica i el de les plaques de noms de carrer que es feren, quedarà en paper mullat si no prenem consciència i rebobinem. Mirant hui el diari «Informacion de Alicante» m’ha costat trobar la noticia esperada. A part d’unes imatges que mostrava molt millorables, la noticia quedava a les darreres pàgines del diari. Quina categoria té una noticia d’eixe calibre situada a la pàgina 56? Sembla que tenim por de mostrar el descobriment i ho fem d’amagatotis? De veres que no hi ha res més que el risc vandàlic? El descobriment citat, és qualitativament com mereix?

Per altra banda, tan prompte m’ho van comunicar en vaig posar en contacte amb la càtedra de Memòria Democràtica de la Universitat d’Alacant perquè estigueren al lloro. En un segon correu, vaig donar tota classe de detalls i no sabem la reacció que ha hagut. Que classe de societat vivim que aquestes coses històriques que ens definixen, encara són tabú? No estic demanant que repiquen les campanes, però, crec que amb aquests xicotets detalls no afavorim la Memòria Democràtica.

In Memoriam de Josep Pellicer. Antoni Signes

 

En els darrers dies de juny, vam perdre al nostre amic Pepe Pellicer, després d'una lluita de quatre anys contra una malaltia degenerativa. Tot i el seu patiment i les dificultats per comunicar-se verbalment en els últims mesos, sempre ens rebia amb un somriure ampli i agraït quan el visitàvem. Aquesta qualitat va ser la més recordada pels que van assistir al seu comiat. Josep Pellicer va encetar la seua vida pastoral al poble de Benidoleig on va romandre quatre o cinc anys. Prompte es va adonar de que molts homes del poble, davant la crisi econòmica que vivía el país, pretenien desplaçar-se a l'estranger per a treballar i poder alimentar a la família.

Quan mig Benidoleig ja estava treballant a Osnabrück Pepe demanà el trasllat a Alemanya com a capellà d'emigrants per tal d'estar prop dels seus feligresos. L'envien a Osnabrück.                 

Per mediació de Pellicer també vam anar a treballar a la Karmann, durant les vacances d'estiu, alguns col-legials de St.Tomàs que voliem practicar l'alemany i de pas guanyar alguns marcs.

D'Osnabrück el van traslladar, al cap d'uns anys, a Hamburg, on es va ocupar de la direcció de la capellania d'emigrants espanyols més important. D'Hamburg va passar a Stuttgart, on va romandre fins a la secularització.

A Alemanya es va quedar treballant fins a la jubilació que va tornar a la seua Oliva natal.

Una anécdota digna de destacar: Quan van defenestrar a D. Josep Espasa com a rector del Col-legi de St, Tomàs perque l'arquebisbat pretenia dirigir i manipular l'economia del Col-legi; l'arquebisbe buscava un antic col-legial dòcil per anomenar-lo rector. Aleshores va pensar en Pepe Pellicer. El van fer vindre d'Alemanya i li van oferir el nomenament. Va demanar un temps per a pensar's'ho. I abans de tornar cap Alemanya els va contestar que ell no anava a col-laborar en la destrossa del Col-legi que havia sobreviscut des de 1550.Així es va deixar bocabadats i s'en va tornar a l'emigració.

Jo sempre vaig mantindre una bona relació d'amistat amb Pepe Pellicer. Alguns estius, aprofitant les vacances, vaig anar a sustituir al seu company capellà d'emigrants a Hamburg, a Stuttgart i a Berlin. I alli van compartir pastoral i la problemàtica dels emigrants..

Recorde amb molta nostàlgia les estances al seu costat vivint les peripècies dels emigrants espanyols a Alemanya.

S'ens ha anat un gran amic i una gran persona.

Antoni Signes

Records infantils (4): vitam aeternam.Per Bartolomé Sanz Albiñana

5 de juliol de 2024

 

 

Que no pense ningú que invoque cap musa per a la meua inspiració, com feia el poeta grec Homer per a escriure la Ilíada i l’Odissea. Jo conte el que em ve al cap. Eixa és la meua inspiració. Quan recórrec els carrers de la infància i adolescència, a cada cantó m’ixen veus i cares de persones que ens han deixat i també d’altres que encara viuen.

La memòria és capritxosa, i els records apareixen quan els apeteix. Moltes vegades brollen en ambients relaxats a la piscina o al jacuzzi, llocs on, com es poden imaginar, no tinc a mà una llapissera per prendre’n nota. En eixir de l’aigua, eixos pensaments quasi sempre s’han esvaït: quin fàstic més gran!

En la meua infància, la mort t’apareixia fàcilment al carrer o anunciat als pals de la llum o a la torreta d’Hidroeléctrica Española que hi havia al final del carrer de les Bodegues de l’Olleria, una via situada “darrere dels corrals”. Tots els pobles tenien un (o més) “darrere dels corrals”. No tocar: peligro de muerte, alertava el símbol amb una calavera i un parell de tíbies encreuades en forma d’aspa. Quina por em feia tot allò! Jo, per si de cas, sempre me n’anava a la paret d’enfront en passar per aquell carreró.

Com que la meua primera professió havia sigut “ser acòlit”, estava familiaritzat amb la vida, l’amor i la mort. A la vida, pels batejos; a l’amor, pels casaments; i a la mort, pels soterrars. Ser acòlit em va ensenyar a entendre ja de menut els misteris de la vida, de l’amor i de la mort: eren lliçons que interioritzava a poc a poc. Sentir i cantar el “Dies irae, dies illa” (Paco el sagristà feia tremolar les imatges de l’església quan ho cantava) o “Como el ciervo que a la fuente de agua fresca va veloz” (jo estava enamorat de la veu de la xiqueta que cantava eixe himne, i també d’ella) tenien significats molt diferents i jo els tenia ben contextualitzats. En el cantoral litúrgic  sabia ubicar sense cap problema himnes com ara “Ubi caritas et amor”,  “Salve, Regina”, “Oh, buen Jesús”, “Tantum ergo”, etc.

Açò que escric ara són instantànies, rememoracions infantils dels dies llunyans quan els xiquets jugàvem al carrer, podíem veure les estrelles al cel i no hi havia televisors. Jo mateix sóc una instantània d’un temps passat, i tot el que narre és un record d’instantànies. No hi cap ordre preestablert. No n’hi pot haver. Són simplement flaixos.

La meua infància i adolescència està embolcada per la religió –com ja he dit algunes vegades– fins a l’avorriment. Aquella vida tenia sovint una certa semblança amb la de l’edat mitjana, impregnada de timor Dei. Això no vol dir que tota la gent de la meua edat estiguera en eixa òrbita. Que va! També hi havia xiquets que no xafaven l’església ni per a la doctrina dominical (“Hogar de las almas, parroquia querida, morada paterna de nuestro pastor”). Recorde que en una d’eixes sessions dominicals de doctrina parroquial em vaig barallar amb un altre xiquet per agafar una cadira i fer un rogle al voltant de la catequista, amb la mala fortuna que en el forcejament li vaig fer un set a la tela de l’harmònium: em va entrar un tremolor de cames només de pensar quina em venia damunt. El diumenge següent, el set havia desaparegut i don Antonio  em va explicar que l’angelet que penjava de l’absis del presbiteri havia baixat una nit a cosir-lo. Bé, tornem al fil. En el meu cas particular tot està relacionat amb unes circumstàncies que canvien a onze anys, quan el rector del meu poble em pregunta, com havia fet amb molts altres abans, si vull anar al seminari i jo conteste: “Volo” (vull).

“Volo” era una de tantes paraules que havia aprés d’acòlit, en aquest cas de la litúrgia del bateig. Volo, vis, velle, volui: voler. Don Antonio Cerdá (Canals, 1909-l’Olleria, 1967) estava entestat que els qui entràvem al seminari tinguérem una bona base de llatí. Així que als estius els seminaristes majors s’exercitaven amb els menuts i posaven a prova les seues aptituds pedagògiques ensenyant-nos les declinacions i les conjugacions, traduccions directes i inverses. D’aquesta manera subtil se’ns ensenyava que, en compte d’estar bambant per barrancs i eres del poble buscant nius de pardalets, calia aprofitar el temps. La bona qüestió és que quan arribàrem al seminari de Montcada, els qui veníem del poble podíem viure de renda alguns cursos en eixa matèria, a més de ser l’admiració de molts professors.

En el ritual del bateig, per exemple, com que els padrins no sabien llatí -i els acòlits en sabien un poquet- i tota la cerimònia discorria en eixa llengua, els acòlits feien el paper dels padrins.

Capellà: N.,  quid petis ab Ecclesia Dei?

Padrí (acòlit): Fidem.

Capellà: Fides, quid tibi praestat?

Padrí (acòlit): Vitam aeternam.

(Els acòlits, tot això i més coses ens les sabíem amb de carrereta. Ara no hi ha ni acòlits!)

Després venien els exorcismes i les uncions amb l’oli dels catecúmens en el front, el pit i l’esquena. El senyor rector, molts se’n deuen recordar encara, fumava en pipa i la seua figura –sobretot el seu alé– estava envoltada per una aura pestilent de nicotina.

En el moment dels exorcismes alenava tres vegades sobre la cara de la criatura, mentre ordenava al dimoni eixir de la criatura a punt de ser batejada. Quan el veia fer tot això, pensava que si el dimoni estava dins del cos o dels bolquers del xiquet n’eixiria fugint i no se li ocorreria de tornar-hi per no aguantar aquella pesta.

El capellà continuava amenaçant: Exi ab eo, immunde spiritus, …

Tot seguit feia unes creus amb el dit polze al front i al pit de la criatura. Un dels moments més cruels d’aquell cerimonial era quan el capellà posava a la boca de la criatura un poc de sal i li deia: “Accipe sal sapientiae”. Jo mirava atent la cara de cada xiquet que batejaven i tots feien la mateixa cara de fàstic. No entenia quina saviesa hi podia haver en la sal. A continuació, amb un poquet de saliva que li posava a les orelles i al nas, el capellà deia: “Éfeta, quod est adaperire”. Déu sap quantes vegades, a finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta, vaig repetir  “abrenuntio” a les paraules del celebrant quan preguntava si renunciava a Satanàs i a totes les seues obres i pompes.

Recorde que quan vaig tindre l’edat legal vaig ser padrí de dos cosins. Devia ser dels pocs padrins que contestava al capellà en llatí, per a orgull de don Antonio. Un dels batejats va ser el meu cosí José Alfredo Úbeda Albiñana, fill de ma tia Consuelito, i nét del meu oncle Joaquín Albiñana Quilis.

El que més m’agradava després d’un bateig era quan el padrí entrava a la sagristia i donava a don Antonio unes quantes monedes (cèntims i alguna pesseta) i un grapat de caramels. Si em tocaven dues pessetes em podia comprar un exemplar del cómic Sinmiedo (un “tebeo” que jo em col·leccionava), un pirulí, o una poma ensucrada el diumenge següent en els carros del tio Figa o del tio Rafael Mollà. A l’hivern em podia comprar un dels margallons que un home portava crec que de l’Orxa. De Sinmiedo, durant el curs 1962-63 vaig passar a lectures més edificants el curs següent, entre altres coses perquè a Montcada els còmics (ni Vidas Ejemplares) estaven permesos. Amb els caramels que el padrí ens donava, els acòlits ens estalviàvem de pegar rebolcons i manotades per terra i trencar-nos la crisma contra alguna paret o rastell per a arreplegar quatre gallets mentre cantàvem el “Padrí pollós, si té diners o no, que tire la confitura o que muiga la criatura”.

Ara a penes vaig ja a cap bateig. Els meus fills i la major part de nebots ja no s’han casat per l’Església, ni bategen els fills, ni prenen la comunió, ni es confirmen, ni creuen en res. Quin món! On anirem a parar?

Això sí, em sorprenen algunes innovacions com que els rectors ara diguen: “Yo te bautizo en el nombre del Creador” en compte de “Yo te bautizo en el nombre del Padre, del Hijo y del Espíritu Santo” de tota la vida, i que els assistents aplaudisquen cada dos per tres. Molts aplaudiments.