L’autocrítica com a teràpia. Escrit per Francesc Jover

 

 

Escrit per Francesc Jover

22 octubre 2024

Com he dit repetidament, hi ha una època de la nostra història contemporània situada als anys 30, 40 i següents, del segle XX, que encara no l’atenim coneguda del tot. Un del objectius que m’he marcat, i no se si ho aconseguiré, és proposar noves actituds i esforçar-nos a entendre l’etapa de la República, guerra i franquisme. Caldrà fer-ho sense cap subterfugi, si volem que les noves generacions no caiguen amb els mateixos paranys. Destacar a més, que s’ha de dir clarament les mentides i mitges veritats que ens va inculcar l’aparell mediàtic del franquisme. Cal fer-ho amb un esperit clar i contundent per combatre l’amenaça feixista que està present. Per això les entitats memorialistes, que cada dia estan més presents a les xarxes socials, dediquen la seva activitat a divulgar els fets. Una prova són les Jornades Democràtiques que ha fet el Fòrum i que enguany han sigut les terceres acabades amb èxit.

 

Pot ser-nos de gran ajuda la documentació d’aquella època guardada als arxius per situar-nos i entendre millor el tema. També les publicacions que s’han fet d’assajos acadèmics que tracten de l’avortada República pel feixisme. Publicacions que ens va veure que la societat està eixint d’aquella apatia que hi havia sobre el tema.

 Tot plegat aquest material, hem de cuinar-lo perquè ens servisca de teràpia. Per això propose prendre una actitud crítica de tots els errors comesos perquè mai més ningun règim torne a repetir. En anteriors escrits he manifestat l'honestedat que envoltava la Segona República. Especialment l’etapa constituent que fou desenvolupada amb molts entrebancs perquè mai fou acceptada per l’extrema dreta. Quan parlem de la República, crec important definir de quina etapa estem fent-ho: la constituent o el de la guerra que va provocar el feixisme? Un fet que va suposar per a tots canvis radicals de dubtosa actitud ètica.

 La llarga dictadura franquista i el seu aparell propagandístic, va marcar extraordinàriament les generacions que la van viure. Per altra banda, els prop de 40 anys que han passat des que s’ha restaurat la democràcia, no han sigut capaços de «desfrancanitzar» les evidents seqüeles que van deixar. El silenci de les famílies que ho van patir i la cultura impulsada pel nacionalcatolicisme, foren capaç de rentar el cervell de lliure pensament republicà. Crec que no dic cap novetat si afirme que aquell adoctrinament feixista va deixar un sòlid solatge en la societat que encara està cuejant. Per poca atenció crítica que posem s’adonarem del pla perfecte del franquisme per fer desaparéixer el més mínim vestigi ideològic i cultural que va deixar la República. Tota la repressió franquista va estar molt ben acurada per especialistes que esborraren el malson que fou per a ells la democràcia.

 Per altra banda, la transició política no es va fer amb la igualtat d’oportunitats per a tots i totes les forces polítiques del tard-franquisme. Ho repetiré infinitat de vegades: el pas de la dictadura feixista a la democràcia, no pot fer-se -com es va fer- amb les forces esquerranes agenollades als poders fàctics. Una clara prova d’això, és que tenim un sector de la societat que encara està tirant terra a eixa enfosquida etapa. Què és si no la proposada llei de concòrdia? El moviment memorialista creu que mai no pot haver-hi concòrdia real i efectiva si no es reconeixen i es reparen els errors comesos. No es poden tancar fets tant transcendents, si no s’han aclarit com cal amb una sincera autocrítica de tots. Fou una època que hi van haver molts traumes que cadascú ha d’assumir i acceptar. No val reconèixer solament els errors d’uns i negar els d’altres com s’ha fet. Cal eixir d’aquest impàs i decidir com abordar-ho, perquè mai podrem treballar pel futur sense assumir i entendre el passat. Sense fer-nos una sincera autocrítica de la història del segle XX, mai pot haver una sana convivència en pau. Solament per això paga la pena intentar-ho.

 Cal conéixer la història i acceptar-la d’una manera imparcial i acadèmica. El mateix d’assumir d’una manera reflexiva que significa dictadura o democràcia. Desprès del temps que ha passat i lluny de qualsevol desig de venjança, semble que és hora de dir les coses pel seu nom i acceptar cadascú els errors comesos.

Aquestes properes dates de la Fira de Cocentaina serà l’aniversari d’un pamflet que llançaren unes entitats polítiques i sindicals del qual creiem que no representen l’esperit republicà. Un pamflet titulat «A todos los ciudadanos de Cocentaina» que porta data de 1er de novembre de 1932. Quan feia quasi un any que el Parlament havia aprovat una Constitució que era la més avançada d’Europa i en consonància amb el dret internacional.

El citat pamflet, fou segrestat i prohibit i circular per ordre del Jutge (1 i 2), obrint a més un procés als responsables. Això demostra que no és de veres quan s’acusa la República de ser un caos. Al contrari, ens fa veure la sensibilitat ètica i estètica de la República. No sé com va acabar el procés, però, segons el meu parer crec que podria haver sigut condemnat per insultar a persones. A més, és feia amb un llenguatge que si és groller per a un escrit anònim, encara ho és més per anar signat per entitats respectables. Estic convençut que la lluita política és contra les idees, mai contra les persones. Les persones fan coses bones, menys bones i roïns; tanmateix, hi han ideologies que són intrínsecament menyspreables que cal rebutjar.

 Potser que el citat pamflet denunciava busos de l’administració de justícia local. Però, també es veu un defecte de forma, perquè no  presentaren els tres exemplars que marcava la llei d‘impremta. És important per a mi reconèixer aquests errors comesos a un règim republicà que defenc com exemplar. Però, cal abstindre’s sempre de insults i adoptar un llenguatge respectuós i estètic. 

Això estem cansats de veure-ho ara i adès amb els actuals debats polítics. A part dels fets que es denuncien cal utilitzar un llenguatge estètic per fer valdre la denúncia. D’altra manera allò que es reclama queda desvirtuat per les mentides; mitges veritats; insults i manca d’estètica.

 Reconéixer els errors puntuals i demanar perdó dignifica a qui ho fa. Per això cal fer constar amb tota fermesa, que l’error més gran que es va fer durant la Segona República fou el Colp d’Estat feixista. Un fet que hem denunciat repetidament i encara no s’ha reconegut obertament ni per l’Administració ni per la societat en general. Un error que va partir la història en dos i estem encara vivint les conseqüències.