Morts violentes a Atzeneta en la guerra d’Espanya: Juan Bautista Tormo Molina. Escrit per Bartolomé sanz Albiñana

Tampoc sé si els capellans assassinats i catalogats com a màrtirs portaven una vida íntegra, ajudaven els pobres i necessitats o si, al contrari, estaven al servei dels explotadors

 

A l’hora de fer-nos una imatge de la situació arran del colp d’estat del juliol de 1936, no podem perdre de vista que la incorporació dels cridats als fronts de guerra va deixar desemparada la gent que va romandre a la rereguarda, amb governs municipals agrupats en comités populars locals. Aquests comités van considerar la gent de dretes, catòlics, capellans, religiosos, propietaris, etc. com a enemics que calia neutralitzar, i en alguns casos van actuar impunement. Això, durant els primers mesos de la guerra; després, el govern de la República va tallar una espiral de violència i excessos.

Durant eixos mesos de descontrol, els comités locals de vegades facilitaven la identificació d’algun veí dretà o religiós a dirigents d’altres localitats, que acudien armats; en altres ocasions, foren els comités locals, fent prevaldre la seua autoritat i jurisdicció, que van evitar excessos i assassinats d’alguns pistolers forasters.

Com deia en l’article anterior, en l’estat número 1 de la Causa General de València-Ram d’Atzeneta d’Albaida, on figura la relació de persones mortes violentament o desaparegudes “durante la dominación roja”, n’apareixien quatre: dos capellans, un jove de dretes i un adult, militant d’Esquerra Republicana, que a més era propietari i “alcalde de este pueblo durante el Movimiento”.

Paren atenció a la forma en què els documents oficials de la Causa General es refereixen a eixe moment concret i també als vençuts; procuraré de fer-los palesos, entre més motius perquè es repeteixen contínuament a tall de leitmotiv, segurament amb l’objectiu d’estigmatitzar els denunciats.

Hui em referiré al segon capellà mort violentament al terme d’Atzeneta. Es tracta de Juan Bautista Tormo Molina, nascut a Atzeneta, de seixanta-cinc anys, sacerdot, presumptament assassinat per Salvador Borrell, Vicente Tormo (de malnom Quinzequilos) i més hòmens d’Ontinyent, i en parador desconegut en aquells moments. El terror sembrat per Quinzequilos també tindrà unes pinzellades, tot i que no se les mereix.

 Si en el cas d’Enrique Oltra Ferri (natural de Quatretonda i prevere d’Atzeneta) a penes tenim detalls de la seua vida, sobre Juan B. Tormo (trenta-cinc anys més gran), curiosament, tenim a l’abast dos llibres escrits pel Dr. Andrés de Sales Ferri Chulio (2009 i 2021), director de l’arxiu de religiositat popular de l’Arquebisbat de València. S’hi aporta informació molt valuosa per a conéixer millor la vida dels preveres assassinats, ja que, en paraules de Joan Pau II: “no s’han de perdre en l’Església els testimonis dels capellans màrtirs”.

Ja he dit en algun moment que, acabada la guerra, l’Església es va preocupar de recollir totes les dades possibles dels seus ministres martiritzats. Hi tornaré en un altre moment. En casos com el present, s’ha ampliat la informació que quasi sempre comença amb la investigació inicial del Dr. José Zahonero (1951).

És cert que desconec moltes coses. Per no saber no sé si, aplegats al moment difícil de la mort, hi va haver capellans que renegaren de la fe; tampoc sé si els capellans assassinats i catalogats com a màrtirs portaven una vida íntegra, ajudaven els pobres i necessitats o si, al contrari, estaven al servei dels explotadors. Com no sé tampoc si tots els preveres, religiosos i religioses inclosos en el grup del “sanguine effuso” es poden considerar màrtirs.

Els dos llibres a què em referisc són en realitat el mateix llibre, però en dues edicions diferents: la segona està notablement corregida, augmentada i millorada. N’extrac la informació que segueix a continuació.

Juan B. Tormo Molina va nàixer a Atzeneta d’Albaida el 18 de maig de 1871, fill de Francisco Tormo i de Francisca Molina, naturals d’eixa localitat. L’avi patern era del Palomar i es va casar amb Margarita Vicedo, d’Atzeneta, on es van establir. Els avis materns, Francisco Molina i Blasa Ases eren naturals d’Atzeneta.

El 20 de setembre d’enguany vaig anar al registre de l’Ajuntament d’Atzeneta a cercar dades seues, però no constava en la base de dades els naixements de l’any 1871; els més pròxims eren els de 1879 i 1881. Més tard he esbrinat que el registre d’eixe naixement es va efectuar en el registre civil el 18 d’agost del 1934, amb el nom de Juan Bautista Ascensio Tormo Molina. Imagine l’omissió es degué advertir en el moment en què l’interessat va necessitar una partida de naixement del registre civil municipal, però em pareix molt tard. Segurament, per a entrar al seminari, només li devien demanar un certificat de bateig. Afortunadament, els llibres sacramentals o Quinque Libri d’Atzeneta es poden consultar a l’Arquebisbat de València.

El rector d’Atzeneta, de 1848 a 1889, va ser Salvador Domínguez Lloret, d’Almudaina. Aquest rector, conegut com “el rector vellet”, coneixia molt bé la devoció dels atzenetins al Santíssim Crist de la Fe i del Mont Calvari, i amb la col·laboració dels feligresos està disposat a construir una nova ermita. Eixe projecte s’acaba de fer realitat amb la incorporació d’un nou vicari, natural de l’Olleria, Vicente Albiñana Andaní (n. 1856). El 1883, data d’incorporació del vicari ollerià, don Salvador comença a enderrocar el vetust edifici on es venera la imatge del Crist que el rector José Gironés havia regalat al poble. Segur que els dos preveres que Tormo Molina conegué a Atzeneta influïren en la seua vocació, així que a mitjans de la dècada dels anys huitanta del segle XIX ingressa en el seminari conciliar de València, al carrer d’Alboraia.

La nova ermita es va inaugurar el 1890, mig any després de la mort de Salvador Domínguez. Vicente Albiñana havia ascendit a ecònom l’any anterior. La inauguració va ser el 28 de desembre amb una missa solemne amb Juan Albiñana, vicari de l’Olleria i germà de l’ecònom, com a predicador. Recordem que l’ecònom és un capellà que fa les funcions de rector d’una parròquia quan la plaça està vacant per malaltia o absència del titular.

Per sort, alguns rectors d’aquells dies prenien nota dia a dia de què passava al poble. Gràcies a Vicente Albiñana sabem, per exemple, que el tocador de l’harmònium de la missa solemne d’aquell dia fou Eduardo Serrano, un personatge atzenetí a qui un altre dia dedicaré unes línies.

Juan B. Tormo Molina va rebre l’orde del subdiaconat l’11 de juny de 1897 i s’ordenà prevere el 26 de març de 1898. Malauradament, amb els esdeveniments de l’estiu de 1936 es destruïren els documents amb què podríem ampliar la seua trajectòria. Això no obstant, en coneixem els nomenaments: vicari de Moixent (1905), encarregat d’Aielo de Rugat (1906), vicari de Benillup (1923), vicari de Museros (1926) i vicari de Xiva (1930).

El 1931, encara que no té de bona salut, és nomenat rector ecònom de Cerdà. Les seues preocupacions al capdavant de la parròquia són les pròpies d’un prevere: el culte diví, la santa missa, el catecisme per als xiquets, el cor parroquial, visita als malalts, i la celebració de la festa patronal de Sant Antoni. Quan la situació política del país i la seua salut empitjoren, sol·licita la jubilació i torna al seu poble, on s’instal·la al carrer de Sant Roc, número 45, juntament amb la seua neboda Francisca Molina Tormo, qui l’havia acompanyat en el transcurs dels seus nomenaments. Allà fa 65 anys i viu fins a la mort.

Entre les dos o les tres de la matinada del 29 d’octubre de 1936, apleguen a Atzeneta membres del comité revolucionari d’Ontinyent amb la intenció de detindre Juan Bautista Tormo Molina. Els milicians, en veure que no els obrin les portes, s’envalenteixen, s’enfilen al balcó de la casa, forcen la finestra i espanten tothom. En el moment de capturar-lo troben un home vell i malalt que els diu: “Em perseguiu per ser rector. Feu de mi el que vulgueu. No renegue de ser ministre de Déu”. Observen que el Dr. Ferri Chulio no fa referència a Quinzequilos i als seus acompanyants, i segur que, si han seguit el relat, a vostés els han vingut al cap algunes preguntes, veritat?.

Tot seguit introdueixen el pobre home en un cotxe i es dirigeixen al camí d’Agullent, i en l’encreuament amb el camí vell de Benissoda el maten a trets. Quan el troben, el soterren en el cementeri d’Agullent.

El 12 de desembre de 1942, en compliment dels decrets “para la inscripción de los Caídos”, és inscrit en el Registre Civil d’Albaida, on el jutge certifica que “Juan Bautista Tormo Molina, Caído por Dios y por España, natural de Adzaneta de Albaida […], domiciliado en Albaida, de profesión sacerdote, y de estado soltero, falleció en el cruce del camino viejo con la carretera de Agullent […] el día veintinueve de octubre de 1936, a las 5 horas, asesinado por los rojos, y su cadáver recibió sepultura en el cementerio de Agullent”. Supose que es tracta d’una errada quan el jutge certifica que està domiciliat a Albaida.

En 1959, a l’acabament de les obres de la basílica del Valle de los Caídos, Paquita Molina Tormo acceptà que les restes del seu oncle foren inhumades en aquell recinte, per a la qual cosa Vicente García Benavent, batle d’Atzeneta, es va fer càrrec en representació de la família de les restes mortals del sacerdot, i el 6 de març es féu un solemne funeral en el temple de Sant Joan Baptista d’Atzeneta. Així consta en el llibre manuscrit Memorias de Adzaneta, pàgina 108, segons redacció de Juan Fernández Mira, llavors rector d’Atzeneta (1956-1960). Les restes van ser inhumades en la basílica de la Santa Cruz del Valle de los Caídos el 24 de març de 1959. Dos mesos després, uns 80 veïns d’Atzeneta van visitar el temple en un viatge organitzat per la parròquia.

Com que l’Església és molt curosa a l’hora de recollir totes les dades dels seus ministres, don Juan Llopis, el rector que va succeir Juan B. Tormo Molina a Cerdà, va remetre el 1939 a l’arquebisbat una relació dels fets ocorreguts i les destrosses ocasionades el 1936 en la parròquia de Cerdà i afegí: “Los desmanes ocurridos los realizaron unos individuos de Játiva”.

El gran nombre de dades que els investigadors recullen i han de manejar fa que es puguen colar errades. Així, el llibre de Zahonero (1951: 372) diu que el sacerdot atzenetí va morir el 29 de setembre, quan en realitat va ser el 29 d’octubre. En La represión en la retaguardia republicana. País Valenciano, 1936-1939, de Vicent Gabarda Cebellán (1996: 235), Tormo Molina consta com a nascut a Albaida i assassinat el 8 de novembre de 1936 a 64 anys. Finalment, el llibre Albaida, 1931-1949. República, revolució social i repressió franquista, d’Abel Soler (2020: 102), incorre en les mateixes errades biogràfiques de Gabarda, prova evident que havia acudit a aquest autor com a font d’informació.

A poc a poc es van aclarint els fets amb aportació de noves dades, noms, circumstàncies, etc.

Fins ací el resum del treball dels historiadors i del relat de l’hagiògraf Dr. Ferri Chulio. En el pròxim lliurament em centraré en la informació que d’aquest capellà podem esbrinar en la Causa General.                                                                                          

Agraïsc sincerament la informació facilitada per Ximo Tormo Bataller per a la confecció d’aquest article. Ara espere l’informe de la Delegació per a les Causes dels Sants de l’Arquebisbat de València per saber en quina fase es troba el procés de santificació de Juan Bautista Tormo Molina

Recorda-ho tu i recorda-ho a altres, Bartolomé Sanz

 

Els pares de la meua generació estaven tan traumatitzats en acabar la guerra que van pactar tàcitament de no parlar de què va passar, van viure i van patir.

A finals d’octubre, el govern espanyol en funcions va retre homenatge a un nombre de represaliats dels dos bàndols de la Guerra Civil. Sembla que el dia assenyalat en la Llei de la Memòria Democràtica per al record i homenatge a les víctimes, aprovada fa ara un any, és el 31 d’octubre. Enguany, però, es va d’haver d’avançar la data per la celebració en el Congrés dels Diputats de la jura de la Constitució de la princesa Leonor.

El títol d’aquest article és la traducció d’un vers del poeta Luís Cernuda que s’inclou en el llibre La realidad y el deseo. El poema es titula “1936” i comença així: “Recuérdalo tu y recuérdalo a otros, / Cuando asqueados de la bajeza humana, / Cuando iracundos de la dureza humana:/ Este hombre solo, este acto solo, esta fe sola./ Recuérdalo y recuérdalo a otros”.

Fer memòria és un exercici que vaig començar només declarar-se l’estat d’alarma per la pandèmia. Sobre el record he escrit molt, i claret és l’article meu en què no apareguen les paraules memòria o records més d’una vegada. A la meua edat no puc postergar més temps escriure tot el que recorde. Recordar és contar la vida. I en escriure sobre qualsevol assumpte, acabes escrivint sobre tu mateix, que és a qui millor coneixes. Açò, si ho mirem bé, té la seua importància, ja que caminem cap a un futur sense memòria, d’ací la transcendència en el present de recuperar físicament i també de l’oblit aquells qui han estat ignorats i desapareguts en cunetes de camins o carreteres o en fosses comunes.

 No és lloc per a estendre’m sobre el significat de les lleis de Memòria Històrica (2007) i de Memòria Democràtica (2022) que, a més, estan a l’abast de qualsevol interessat. Només he de recordar que gràcies a la primera llei, els descendents de l’exili republicà van tindre la possibilitat d’accedir a la nacionalitat espanyola, i que la segona llei la va ampliar als fills nascuts a l’exterior de dones espanyoles quan l’havien perduda en casar-se amb estrangers abans de l’entrada en vigor de la constitució de 1978. Han hagut de passar molts anys perquè ara es vegen les coses d’una altra manera.

Deixant de banda els entrebancs que els governs autonòmics del PP i VOX posen allà on governen a les víctimes del franquisme, la Llei de Memòria Democràtica contempla tretze categories de víctimes de la Guerra Civil: assassinats, desapareguts, presos, torturats, represaliats per l’orientació sexual, deportats, internats en camps de treball o de concentració (dins o fora d’Espanya), exiliats, xiquets sostrets i els seus progenitors, depurats en els llocs de treball, expulsats de l’exèrcit per defendre la democràcia, les víctimes de la confiscació de béns o la persecució ideològica. El sentit comú ens diu que cal reparar injustícies sobre les víctimes que moriren per defedre els drets i valors democràtics. I com que de fet hi va haver una persecució ideològica, s’entén perfectament que ara els néts i familiars lluiten per a rebre certificats on es reconega eixa persecució ideològica, així com la il·legalitat dels tribunals franquistes, la nul·litat de les sentències i les resolucions dictades.

La Llei de Memòria Democràtica ha esmenat la legislació anterior en què l’estat no assumia la localització de víctimes a les fosses, i es limitava a subvencionar les associacions que impulsaven la recuperació de les víctimes. Dones, filles i germanes de republicans van patir represàlies durant la Guerra Civil i la dictadura, i van ser violades, rapades al zero i assassinades. És just que tot aquest dolor isca a la llum i siga reparat d’alguna manera.

I evidentment no calen motius personals o familiars per a interessar-se en aquestes qüestions. Entenc que qualsevol ciutadà, i tota la societat, tenen dret d’informar-se i a saber la veritat de què va passar al seu poble amb els represaliats; i per a esbrinar-ho tenim a l’abast els arxius, que són públics i on podem descobrir molts afers d’interés. Personalment, he sentit curiositat d’aprofundir en aquestes qüestions després d’haver escrit l’article “Enrique Oltra Ferri, un llarg camí al paradís”.

Però rebobinem un poc i comencem pel principi. En començar la Guerra Civil hi va haver assassinats i crims injustificables per part de determinants elements exaltats i incontrolats esquerrans a causa d’un buit de poder en la rereguarda republicana, que alguns van aprofitar per a fer la seua. Els exaltats es van acarnissar amb tots els qui consideraven enemics (falangistes, polítics de dreta, catòlics, eclesiàstics, etc.), els portaven de “paseíllo” i els afusellaven. Acabada la guerra, en una mena de revenja, com era de suposar, els vencedors i el règim franquista van castigar els delictes de sang i uns altres excessos comesos per anarquistes i més grups no controlats amb una repressió que recorden bé la gent més gran.

La dictadura franquista va tindre tres pilars fonamentals per a realitzar el seu projecte: la Falange Española Tradicionalista i de las JONS, l’exèrcit i l’Església catòlica. L’Església, com a institució ben organitzada, va tenir molt de temps per a recollir informació dels seus “màrtirs”, fer-los visibles, exaltar-los, celebrar-los i “promocionar-los”. A més de molts catòlics, a tot l’estat van perdre la vida tretze bisbes i 6.832 capellans, religiosos que, si ho comparem amb els nou-cents clergues morts durant la Revolució Francesa, pareixen un desficaci, una carnisseria sense trellat. Els historiadors s’han referit a aquesta persecució clerical com la més gran de l’església cristiana. Només entre 1978 i 2013, vora mil “màrtirs” espanyols foren beatificats o canonitzats pels papes Joan Pau II i Benet XVI.

A més de les més de 200.000 persones motes als fronts de batalla entre 1936 i 1939, 150.000 més, pel cap baix, van ser assassinades sense juí o executades després d’un inconsistent procés judicial a les zones controlades pels nacionalistes; i 50.000 més foren assassinades als territoris republicans. D’una població total de 24 milions. Més de 250.000 espanyols es van exiliar permanentment, inclosa bona part de les classes professionals i intel·lectuals espanyoles –privant l’estat espanyol d’alguns dels seus millors cervells–, i 33.000 xiquets van haver de ser enviats pels seus pares republicans a la Unió Soviètica, Mèxic, la Gran Bretanya i més països. Lluny de buscar la reconciliació, Franco va continuar la repressió per a depurar el país dels que considerava els seus enemics.

Recentment, amb les noves lleis de la memòria, cal reivindicar el record d’eixes víctimes del franquisme. Recordar i explicar eixe doble vessant de la tragèdia és la tasca del sistema educatiu per al futur: recordar-ho als altres, però recordar-ho tot. Els pares de la meua generació estaven tan traumatitzats en acabar la guerra que van pactar tàcitament de no parlar de què va passar, van viure i van patir.

Rebobinem un poquet més. Amb l’adveniment de la Segona República espanyola (1931) i l’aprovació d’una nova constitució a final d’eixe any que introduïa el sufragi femení, el matrimoni civil, el divorci i l’educació obligatòria i laica, va començar el malestar de la dreta catòlica. Els articles 24 i 26 contemplaven la separació de l’estat i de l’Església, i això significava que els ordes religiosos no podien ensenyar als seus centres educatius i el crucifix desapareixia de les escoles estatals. L’orde dels jesuïtes, per exemple, va ser prohibit el 1932. En un país amb més de 100.000 rectors, monjos i monges, les noves disposicions republicanes eren, en paraules d’Ortega y Gasset, “cartutxos explosius” que posaven en perill l’estabilitat de la República. Es van cremar algunes esglésies i convents. Per a l’esquerra anticlerical, l’Església i els grans terratinents eren els grans enemics de la modernització social i econòmica i de la democràcia i calia “domar-los”, per dir-ho d’alguna manera. Amb una República dividida i polaritzada des del principi, el descontentament estava servit: agitació social, sublevacions, motins anarquistes, vagues generals, revolucions, desordres, il·legalització de Falange Espanyola, etc. Les eleccions de febrer de 1936 les va guanyar el Front Popular (una coalició de partits esquerrans: Partit Socialista, ERC, Izquierda Republicana, Unió Republicana, PC, etc.) amb 278 escons. El Front Nacional (partits de dreta) va perdre amb 137 escons, 88 dels quals eren de la Confederación Española de Drerechas Autónomas, i els partits de centre en tenien 56. Hi havia 33 partits representats a les corts espanyoles. En poques paraules: un parlament molt fragmentat en què el partit que havia presidit els governs els dos anys anteriors es va convertir en un simple espectador. Amb Azaña en el poder, els generals sospitosos d’antirepublicans van ser enviats lluny (Franco, per exemple, a Canàries). La violència als carrers de Madrid a mitjan juliol, amb assassinats, estava descontrolada. Finalment, la divisió entre anarquistes, socialistes i nacionalistes bascs i catalans va facilitar la sublevació del general Franco.

Al cap de pocs dies de declarar-se la guerra, els Comités del Front Popular formats en cada poble començaren una mena de persecució contra preveres, religiosos, catòlics, gent de dretes, terratinents de dretes, o simples membres de l’Acción Católica, etc. A vegades, no eren els comités del poble els perseguidors, sinó els comités o membres descontrolats (milicians de la CNT-FAI, per exemple) de municipis del voltant, els que actuaven com a pistolers i cometien assassinats gratuïts sense pensar que aquests delictes de sang podrien tenir conseqüències.

Com que les coses s’entenen millor si es concreten en casos particulars, començaré estudiant el cas d’Atzeneta d’Albaida, un poble que en aquell moment tenia pràcticament el mateix nombre d’habitants que ara: uns mil dos-cents, dalt o baix. Després continuaré amb l’Olleria, una població no gaire lluny de la primera, però amb vora sis vegades més d’habitants. Basant-me en el treball del fiscal instructor, Leopoldo Castro Boy, natural de Manila, relataré els esdeveniments dels dos municipis, els compararé i intentaré traure algunes conclusions. Aquest serà el meu mètode de treball.

Comencem doncs. Dos anys després d’acabada la guerra, amb un gran nombre de vençuts empresonats per diversos motius, comença la recollida de dades del ram d’Atzeneta (mitjançant nombroses providències) ordenada per l’esmentat Fiscal Instructor de la Causa General de València per tal d’esbrinar els considerats delictes greus comesos en aquest terme municipal durant la Guerra Civil. En dret, la definició de providència és: “Resolució dictada per un jutge o per un tribunal per a la tramitació d’un assumpte”.

Supose que aquestes indagacions es farien ben sigil·losament pel seu caràcter reservat. Els primers documents sol·licitats a les autoritats dels ajuntaments (batle, secretari i jutge de pau) són l’emplenament dels estats números 1, 2 i 3.

A Atzeneta d’Albaida, en l’estat núm. 1 (Relación de personas residentes en este término municipal, que durante la dominación roja fueron muertas violentamente o desaparecieron y se cree fueron asesinadas) apareixen quatre persones: dos capellans, una persona de dretes i una altra d’esquerres.

En l’estat núm. 2 (“Relación de cadáveres recogidos en este término municipal, de personas no reconocidas como residentes en él, que sufrieron muerte violenta durante la dominación roja”) no apareix ningú.

En l’estat núm. 3 (“Relación de tormentos, torturas, incendios de edificios, saqueos, destrucciones de iglesia y objetos de culto, profanaciones y otros hechos delictivos que por sus circunstancias, por la alarma o el terror que produjeron deban considerarse como graves, con exclusión de los asesinatos, que fueron cometidos en este término municipal durante la dominación roja”) apareixen tretze persones sospitoses de destruir “todos los altares de la Iglesia Parroquial y Ermita y la mayoría de las imágenes y otras imágenes del culto católico” el setembre de 1936.

Notes addicionals aclaridores i contextualitzadores:

1.- La causa d’Atzeneta d’Albaida consta de 105 documents, i la de l’Olleria en té 193.

2.- La data del primer document d’Atzeneta és el 28 d’octubre de 1940, mentre que la de l’últim és el 21 de setembre de 1946.

3.- Quant a l’Olleria, el primer document és també del 28 d’octubre, i l’últim és del 17 d’octubre de 1946.

4.- Pels documents que he examinat fins ara, observe la paciència, però alhora fermesa i contundència del Fiscal Instructor de la Causa de València a l’hora de reclamar repetidament als ajuntaments la informació requerida en els estats 1, 2 i 3, sense la qual la investigació no pot avançar.

L’EIXIDA I LA VEU. UN SILENCI SINODAL Ximo García Roca.

A Paco Gramage, professor,                    a Honorat Ros, lingüista,   a  José Luis Torner, infermer,   a José Luis Porcar, filòsof,  a Josep Ignaci Espuche, professor, a Pepe Palau, psicòleg,         a Luis Marco, mestre.

 

En els últims mesos, una generació de somiadors i lluitadors s’han inscrit en el Llibre de la Vida. Tots ells van exercir, per un temps, el ministeri sacerdotal amb fidelitat i honestedat fins que un dia es “van eixir” del sistema clerical buscant altres lleialtats, altres camins, altres acompliments; algunes de les seues històries de vida estan plenes de coratges, d’autenticitats, de dubtes, de cerques i de desconcerts; amb ells vam aprendre a anomenar les coses en el seminari, a construir les nostres identitats, a teixir els nostres somnis amb els fils de l’amistat. Portaven el potencial profètic, que obri uns altres horitzons, i el potencial curatiu que cura les ferides, i el potencial cantaire que anima els cansats, i el potencial de l’organització que els va portar a promoure cooperatives, a ser capellans alhora que mestres d’escoles, a promoure la cultura popular i els cineclubs. En les seues parròquies, se’ls recorda com un més del poble, pròxim a les seues esperances i als seus sofriments.

Va ser una generació seduïda per la primavera conciliar que es va proposar ser poble, servir al poble i caminar amb el poble a la llum i per la força de Jesús de Nazareth. El Concili va portar per a tots ells un temps d’esperança col·lectiva, de llibertat personal, de creativitat popular, de trobada amb els de fora. No van tindre por d’obrir les portes dels seminaris, a construir ponts amb la nova cultura, a abandonar la disciplina del celibat, a exercir el treball manual, a construir una família amb les seues dones i els seus fills. No van necessitar defensar la seua identitat amb la sotana i ni amb l’hàbit talar per a donar raó de la seua integritat.

Des de fa dos anys, Francesc va iniciar un llarg procés d’escolta i discerniment, obert a tot el poble de Déu, per a “caminar junts” sense excloure a ningú. El mes d’octubre, per primera vegada homes i dones han sigut convidats, en virtut del seu baptisme, a asseure’s en la mateixa taula i formar part de l’Assemblea del Sínode dels Bisbes. Segons la Carta dirigida al Poble de Déu, “s’han afavorit intercanvis recíprocs entre la tradició llatina i les tradicions de l’Orient cristià, la participació de delegats fraterns d’altres Esglésies i Comunitats eclesials, que ha enriquit profundament els nostres debats”. I es proposa “escoltar absolutament a aquells que no tenen dret a la paraula en la societat o que se senten exclosos, també de l’Església” i “deixar-se interpel·lar per la veu profètica de la vida consagrada, i estar atenta a aquells que no comparteixen la seua fe, però que busquen la veritat, i en els quals és present i actiu l’Esperit.”

Aquesta tasca exigeix una major autocrítica institucional que aquella que s’expressa al Document de l’Assemblea sinodal; és una inexplicable omissió ignorar els que se n’isqueren, o moriren, en paraules de Fernando Urbina “amb i per dolor d’Església”. Sens dubte, seria raonable i enriquidor escoltar una generació de batejats que, a més d’estudiar les Escriptures, van batejar els fidels, van anunciar la Paraula en les homilies, catequitzaren els fidels, van evangelitzar els increients i van fer la fracció del pa. Es calcula que en les dècades 70 a 90 al voltant de 100.000 sacerdots catòlics a tot el món optaren per demanar dispensa de les seues obligacions al Papa, en molts casos per a poder contraure matrimoni. Va ser un error identificar la secularització amb la deslleialtat o la traïció. La dissidència és un exercici de fidelitat quan és fruit d’una consciència informada, a la qual hi ha obligació de seguir. La dissidència reivindica la cerca humil que no es cancel·la amb el Codi de Dret Canònic. On no hi ha dissidència, només existeix el gueto, que segons va advertir el gran teòleg RAHNER és el permanent perill de l’Església; només queda el replegament, la restauració de formes caduques que ja no tenen cap significat. Qui, quan i com es va tancar l’esperit conciliar? Són els mateixos que hui pretenen desacreditar el Sínode, practiquen la raó sectària i s’oposen a Francesc. El Document sinodal no hauria de silenciar patiments evidents i evitables a l’interior de l’Església.

Qui s’acoste a estes històries i les escolte trobaran un depòsit de saviesa i experiència per a prosseguir el camí sinodal que vol erradicar el clericalisme, explorar camins alteratius al celibat obligatori i ampliar la ministerialitat dels casats i la participació de la dona. Una Església-en-eixida ha de sentir la veu dels qui “se’n van eixir” o moriren de pena eclesial. Bastarà començar per penedir-se per la humiliació institucional que provocaven els processos de secularització, i pels sofriments causats a les seues famílies, dones i fills,  que es van veure privats, moltes vegades, fins i tot dels legítims drets laborals. I una paraula d’agraïment per mostrar, com diu el poeta, que “Déu té un camí verge per a cada persona”, i “Què aprofita donar tu a Déu una cosa, es preguntava sant Joan de la Creu si Ell et demana una altra?” Importa, com suggeria Pau VI en reivindicar la tradició viva de la Comunitat de Jerusalem i d’Antiòquia, que és un perill que l’Església “respire amb un sol pulmó”.

Ximo Garcia Roca

                                                   GRUP del DISSABTE

Últim curs a Montcada (20): l’assistència sanitària (Per Bartolomé Sanz Albiñana)

  Dos alumnes van a la consulta mèdica a València en el trenet de la línia Bétera-  València. 1960. (Fotografia: arxiu José Angel Benito) 

 Per a acudir a les consultes a València calia que el teu superior et signara el volant corresponent i, segurament don Miguel, el conserge, el supervisava en el moment de posar els peus en el vestíbul de l’eixida

Al seminari de Montcada que jo vaig conéixer (1963-1969), no sols es conreava l’aspecte espiritual dels seus estadants, com és natural, sinó també el físic amb la pràctica de tota mena d’esports, i el sanitari. En el cas del vessant espiritual, els meus entrenadors van ser don Modesto Guanter, don Antonio Lagarda i don Jesús Marqués. El meu favorit era don Antonio Lagarda perquè, a més d’orientar-me el món interior, m’ajudava en matemàtiques i en física i química quan li ho demanava. Quin bon home, el Lagarda! Encara que coneixia de vista el pare espiritual dels teòlegs (don Salvador Artés, sobrenomenat “el caballo místico”) i el dels filòsofs (don Francisco Monsoriu), no em vaig beneficiar de les seues prèdiques durant la meua estada, és clar.

Pel que fa a l’aspecte sanitari, una de les primeres imatges que tinc del primer curs és la “banderilla” que anualment ens posaven només començar, per a previndre el tifus crec que era. Quan ens trobàvem malament, l’infermer del curs (un de nosaltres) ens posava el termòmetre i si teníem febre ens enviava al llit. Si la cosa era més seriosa, de vesprada, a l’hora del berenar, anàvem al metge, don Emilio, d’Alfara del Patriarca, que passava consulta en la infermeria. Situada molt lluny dels espais on transcorria la vida dels alumnes dels primers cursos, s’hi arribava per intricats corredors i escales amunt. Periòdicament també teníem revisions mèdiques. 

A part de les inevitables ferides i contusions producte dels diversos enfrontaments esportius diaris, i d’algun braç enguixat, sols recorde un cas greu: el d’un xiquet de dos cursos davant meu a qui se li va ocórrer de beure de la séquia de rec que discorria paral·lela a la carretera de Bétera i que envoltava mig perímetre de la superfície del seminari, la pinada i tots els camps de futbol. Es veu que la seua àvia no li havia ensenyat la lliçó, com a mi la meua, que no s’ha de beure mai aigua de les séquies, encara que et muires de set.

Recorde que la primera vegada que vaig eixir tot sol del seminari va ser per motius sanitaris, en quart de batxiller; concretament a arrancar-me un queixal. La clínica dental parava pel carrer de Guillem de Castro. La segona volta, el mateix curs, a fer-me el carnet d’identitat.

El que jo no sabia   ̶ o si en algun moment ho vaig saber, ho he oblidat ̶  és que el seminari tenia un concert amb l’entitat asseguradora Alianza. No sé si té res a veure amb l’actual Allianz. Agraïsc a José Angel Benito Benito (de quatre cursos per davant meu) per la informació facilitada: entre uns i altres reconstruïm com podem aquell lloc únic i inoblidable que només roman en la memòria dels que vam passar per allà en l’adolescència i la joventut.

Eixa asseguradora, que tenia la seu al carrer de Lauria, núm. 18, de València, es va fer càrrec de l’assistència mèdica, quirúrgica i sanatorial dels alumnes a partir del primer d’octubre de 1964. El quadre mèdic, amb tretze especialitats, era molt complet, i les consultes es feien a València. També hi havia cinc sanatoris i diverses especialitats de cirurgia. Afortunadament, no en vaig haver de fer mai ús.

Per a acudir a les consultes a València calia que el teu superior et signara el volant corresponent i, segurament don Miguel, el conserge, el supervisava en el moment de posar els peus en el vestíbul de l’eixida.

La *planteta*, Enrique Herrero

Graptopetalum paraguayense. ( D'ara en avant *planteta*)

 

Mascotes només n'he tingut una: un pardalet en gabia (pobre!), pero plantes un fum. Ara m'acabe d'assabentar que aquest és el nom de la *planteta*. Si encara haguera estat  D. Carles Pelegrí, li ho haguera preguntat a ell, però com ja fa quasi deu anys que això no és possible, recórrec a l'omnisapient Sr. Google.

Anàlisis vital.

 Ens coneguerem (jo crec que la *planteta* també en coneix a mi) a Ruzafa, en el carrer Sornells,12 (on vaig viure la major part de la meua  infància)

He vist en ma casa tota la meua vida la *planteta*. Això són almenys huitanta anys, sempre sana i amb la vitalitat més gran.

Tanta vitalitat que no s'ha pogut estar quieta i ha passat per prou de les cases on jo he viscut, que crec que són tretze!

 

 

 

LEER MÁS

La Fira de Cocentaina (Escrit per Francesc Jover)

Escrit per Francesc Jover

3 octubre 2023

Quan s’acosta un esdeveniment tant antic com és la Fira de Cocentaina, no puc evitar intentar contextualitzar el seu naixement i les passes que ha seguit a traves de la història fins arribar on estem. Clar està que sempre o faig amb el risc de caure en elucubracions. Han passat molts segles des que el 1346 Pere el Cerimoniós, rei de la Corona d’Aragó i nebot d’Alfons Roger de Llòria, instauraren la Fira. Vaig saber que el rei Cerimoniós era nebot del -aleshores- senyor de Cocentaina i vaig deduir, no se si encertadament, que aquest parentesc podia haver influït amb l’atorgament del privilegi de la Fira.

En aquella època medieval, el permís i suport reial per celebrar una Fira amb determinades franqueses, foren tant importants i aprofitables a llarg pla, que actualment encara som beneficiaris. Un privilegi que ha arribat a formar part de Cocentaina, del seu veïnat i la comarca, de la seva trama social, política i econòmica, del seu costumari, etc. Sense la Fira, ¿com haguérem denominat eixe primer ventet tardorenc a més de «palloquero»? La Fira, va donar als cocentainers unes característiques costumistes, culturals i econòmiques que, sense ella, res haguera segut el mateix.

Sense els guanys extraordinaris que la Fira donava a l’Administració local i veïns en general, tot haguera sigut diferent en la nostra història. El comerç, l’artesania i la incipient indústria, estaven basats principalment en aquest esdeveniment. La carn i cansalada curada, el vi, el torró, la roba, etc., eren productes en que es cobrava cises que l’Administració aprofitava per cobrir altres despeses.

És el cas concret de l'engrandiment de l’Església de Santa Maria, la construcció del Campanar i la urbanització de la plaça de l’Església. Tot va ser cobert amb les cises de la Fira i amb derrames que acordava el Consell. Unes obres que foren acordades entre el clergat de Santa Maria i el Justícia i Jurats de Cocentaina el 29/02/1690. Podeu comprovar-ho a l’Arxiu Històric Municipal de Cocentaina, especialment als llibres de sessions. Acabades les obres, van estar inaugurades amb gran solemnitat i lluïdes festes, l’estiu de 1705 en plena Guerra de Successió, tot i que ací no havia arribat encara.

El final d’aquesta guerra vam patir el canvi de dinastia i un altre tarannà administratiu capaç d’implantar el famós Decret de Nova Planta. Un fet que està relacionat amb la Fira i pel que vaig a fer algun comentari. No és cap novetat dir que la Nova Planta ho va posar tot potes amunt. Res no va ser igual perquè foren eliminades les lleis valencians i imposades les castellanes. No és el moment ni el lloc de parlar de la cruenta etapa social, política i econòmica que va patir Cocentaina i tot el Regne de València. Però, comentaré la relació que té amb la Fira. El 30/10/1736 hi ha una llarga sessió de l’Ajuntament per tractar un únic punt: la fira. Vaja per davant la necessitat d’investigadors especialistes en Història Moderna per escorcollar detingudament els arxius municipals i construir una ben aproximada història local. Aquesta sessió tracta que l’Església de Sta. Maria pretenia els beneficis de «los productos de la feria». Cosa que els regidors d’aleshores (inclòs l’alcalde Major) estaven en contra. Faltaria fer un seguiment rigorós d’aquest plet, i altres que n’hi han, per donar a conèixer com han estat les relacions del Consell i l’Església. L’arxiu local i, especialment del Regne de València, guarden suficient material per fer tesis doctorals molt aclaridores del tema.

Els regidors van estar decidits a defendre aquest dret com exclusiu del poble sense compartir amb cap altra entitat. Una cosa per la qual van estar amenaçats d’excomunió. És nota la ferma decisió i preocupació d’aquells edils que hui cal reconèixer el seu mèrit. Els següents retalls literals són molt reveladors: «...en cuya virtud era conveniente se tratase sobre que deveria resolverse para que no quedase perjudicada la Vila y su comun en sus derechos propietarios de dichos productos de feria, teniéndose para esto también presente la Concordia que esta Villa tenia hecha y otorgada con el Rdo. Clero».

Més avant també podem captar la ferma actitud del Consell defenent el privilegi que encara gaudim. «... y desde luego se libre una y más copias de esta deliberacion y acuerdo en forma para dicho recurso ante el Tribunal Eclesial o Real Superior donde convenga y haya lugar en justícia y demás efectos y que sufragan a esta dicha Villa y su comun...». Són textos encoratjadors que cal relacionar-los amb una nova i limitada situació política que oprimia la vila en aquell moment.

Estem parlant d’una època on havien passat més de 30 anys que s’havia inaugurat el campanar, la façana nova de l’Església i la plaça. Però, onze anys desprès, en una sessió de 29/06/1747 hi ha un altra acta relacionada amb la Fira que hem va deixar bocabadat. L’Alcalde Major continuava essent Fèlix Clemente de Tovar i l’ordinari Josef Reig, en la qual es diu que s’ha donat poder a un advocat de València «...para que solicitase se debolbiesen a esta Villa los dos previlegios de la feria que le estan concedidos con franqueza des de el diez y ocho de octubre hasta el trenta y uno inclusive de dicho més en cada un año, segun y como se observa des de la consesión de dichos previlegios y de tiempo immemorial a esta parte, siendo grande el concurso de los feriantes y mercaderes de muchas y de diferentes partes...».

Crec que la lectura de textos com aquests no són prou aclaridors si no contextualitzem l’època i intentem muntar un fil conductor que ens done una visió de conjunt. Sabem que el decret de Nova Planta la societat valenciana va quedar totalment apartada de les seves pròpies lleis. No és ara el lloc ni moment d’entrar en detalls, però caldrà conèixer mitjanament aquella situació per entendre les dues cites dels anys 30 i 40 del segle XVIII que he citat.

Podem pensar que desprès del decret de Nova Planta la fira va continuar fent-se (o no) per inèrcia sense cap suport institucional. Eixa manca de suport i la rebolica que va crear el nou tarannà borbònic, va deixar la fira en la corda fluixa. L’Ajuntament, coneixedor del que havia sigut la fira i de la imprecisió i ambigüitat institucional en que es trobava, va acordar d’una manera ferma i rotunda, rebobinar i recuperar la font. Deduïsc que volien que es reconegués i fer valdre amb tota la seva amplitud, el privilegi del rei Cerimoniós i el seu oncle Roger de Llòria.

Finalment dir que la terrible situació social i política que va seguir a la Guerra de Successió, mai ha estat suficientment explicada als manuals d’història. La compare com la Segona República i franquisme. Els guanyadors de les guerres no han fet més que justificar les malifetes amb mentides i veritats mutilades.

La història en si mateix, no fa més que donar-nos lliçons de que mai no pot, ni es deu, amagar res. Si veiem alguns racons obscurs, o no suficientment clars, cal furgar una i mil voltes per aclarir-los i donar-los a conèixer. És la millor mostra de llibertat.

LEER MÁS

francesc jover dominguez->Exposició +*Generación Consciente* - Nota de premsa

L’Ovidi Montllor d’Alcoi i el Teular de Cocentaina acolliran la mostra preparada per Alacant Obrera i el Museu dels Heterodoxos de l’Orxa

Una magnífica exposició commemora el centenari de *Generación Consciente*

 La revista va nàixer a Alcoi al juny de 1923 i va arribar a difondre 75.000 exemplars entre Espanya i el continent americà.

 Una publicació llibertària, cultural i científica que fa un segle parlava de sexualitat, avortament, feminisme, amor lliure, naturisme...

 El dijous 14 de setembre Javier Navarro, professor de la UV, oferirà al Centre Ovidi Montllor una xarrada sobre la seua història.

Al juny de 1923, ara fa 100 anys, naix a Alcoi una revista única, impulsada per la redacció de Redención –portaveu de la CNT– encapçalada per Joaquín Juan Pastor. El cop d’estat de Miguel Primo de Rivera –al setembre– va provocar la censura i clausura de pràcticament tota la premsa anarquista. Però *Generación Consciente*, subtitulada Revista Ecléctica, va poder sobreviure nodrint “les pàgines del diari amb una selecta lectura de gran valor cultural i científic”.

Tot i la persecució, *Generación* va aconseguir eludir la repressió política –quan Redención va desaparèixer. El seu contingut, obertament anarquista, es centrava en temàtiques subversives però que difícilment podien titllar-se de polítiques per un règim que, probablement, ni tan sols entenia el seu contingut.

Podríem pensar que era una revista avançada per a la seua època, que ho era, però probablement estarem obviant que la posterior dictadura franquista va fer endarrerir la cultura pàtria fins a l’absolutisme. Ara la catalogaríem de feminista i ecologista.

Encara que, per no caure en l’anacronisme i ser fidels als seus creadors, haurem de parlar de naturisme, ètica, nudisme, alimentació vegetariana, medicina natural,educació sexual, neomaltusianisme, eugenèsia, alliberament femení...

El seu objectiu era “oferir bells i útils coneixements per a una vida racional, higiènica, lliure i feliç” ja que l’origen de totes les misèries “és la ignorància”. Generación havia de servir “de Càtedra a tots els privats de mitjans”. En paraules del professor Navarro,de la Universitat de València, és un dels millors exemples del grau de maduresa assolitpel pensament i la praxi anarquista a la Mediterrània peninsular, a més d’un senyal del canvi de cicle que s’estava donant en el moviment llibertari.

Per les seues pàgines van passar les millors plomes i els creadors més avantguardistes de l’època: il·lustradors com ara Josep Renau, Manuel Monleón i Helios Gómez; les referents del feminisme internacional Maria Lacerda de Moura, Antonia Maymón i Aleksandra Kol·lontai; metges com Roberto Remartínez i Alfonso Martínez Rizo, i autors reconeguts com Antonio García Birlán, Diego Abad de Santillán, Rudolf Rocker,Gaston Leval, Alberto Carsí, Higinio Noja... Però també prestigiosos científics que no pertanyien al món llibertari: Gregorio Marañón, César Juarros, Luis Jiménez de Asúa o Nicolás Amador, entre d’altres. Tal i com ens recordava recentment el director de l’Arxiu Municipal d’Alcoi, Josep Lluís Santonja.

Se sostenia exclusivament per les subscripcions i, a més, van ser capaços d’engegar una enorme distribuïdora de llibres –amb més de dos mil títols– i una editora –Biblioteca– amb diferents col·leccions. Al juny de 1925 la redacció va haver d’emigrar a la ciutat de València i al desembre del 28 es van veure obligats a canviar el títol per Estudios. Finalment, –en mig de la guerra– va desaparèixer al juny de 1937. Però encara va haver un intent de reaparició al 49, en plena dictadura feixista, però es tractava d’una versió molt mutilada.

Entre el 14 de setembre i l’11 d’octubre podrem gaudir de l’exposició al Centre Ovidi Montllor (ACPV Alcoià-Comtat) al carrer Vistabella, 8. El dijous dia 14 de setembre, a les 19 hores, el professor de la UV, Javier Navarro, ens oferirà una conferència.

Entre el 19 d’octubre i el 19 de novembre l’exposició es traslladarà al Centre Cultural El Teular de Cocentaina. L’estrena serà el 19 d’octubre a les 19 hores, tot i que el ponent encara està per confirmar.

L’exposició després passarà per València i Madrid, entre d’altres ciutats, però els seus creadors han volgut estrenar-la allà on va nàixer ara fa cent anys, a la nostra comarca –i específicament a Alcoi.

L’exposició és fruit de la dedicació dels membres del Centre d’Estudis Socials ALACANT OBRERA i del Museu del Heterodoxos, Heretges i Marginats de l’Orxa. De la mateixa manera, han col·laborat de l’organització i la difusió el Fòrum per la Memòria Històrica i Democràtica a Cocentaina de l’Alcoià i el Comtat i el Col·lectiu #Revolta1873.

Adjuntem els cartells d’Alcoi i Cocentaina i algunes imatges amb els panells de l’exposició. Si necessiteu més informació podeu parlar amb Diego (tel 63739089

 

 

BOMBAS NAZIS

 

PORTADA NUPCIAL

Una Església amb poques dissidències, escrit per Francesc Jover

29 agost 2023

L’Església de Roma arrossega des de molt de temps una aguda discrepància al seu cos que desconcerta a la societat creient i no creient. Almenys a mi ho fa. Discrepància que no és d’ara; s’ha manifestat sempre a traves de la seva història i s’ha demostrat amb les excomunions i, en cas extrem, en una foguera. No sóc el més indicat per tractar un tema, rabiosament actual, que no entenc suficientment. Podeu dir-me atrevit, però em sembla que durant els segles XVIII i XIX l’Església va perdre l’oremus, si abans no ho havia fet. Els missatges que va donar a traves de les encícliques no estaven massa encertades. Almenys, no donava resposta al que demanaven els diferents grups socials. Especialment em pareixen poc profètiques. Comença per no fer-li gens de gràcia el Moviment Il·lustrat, condemnant el socialisme, el progressisme i no sé quants ismes més; quedant-se ja al marge de la societat. A més, el maridatge històric que ha tingut amb el poder constituït -social, polític i econòmic- l’allunyava cada volta més del poble. Mai no li ha anat bé eixe error; almenys, li ha fet més mal que bé (sempre segons el meu parer).

L’anticlericalisme que va patir durant el segle XIX, mai no el va entendre i mai no el va analitzar. Sempre mirant a un altre costat. Mai no el va acceptar com una possibilitat que calia corregir. Tampoc ha tingut voluntat de fer-ho. Sembla que mai no ha pensat fer-se un ample autoanàlisi del perquè perd parroquians (segons em diuen). S’ha sentit tant convençuda i segura de dur la veritat, que sempre ha estat disposada a excomunicar aquell que discrepara; sense passar-li mai pel cap que podria ser ella l’excomunicada.

 

Durant el segle XX va caure en un error darrere d’altre. Especialment callant davant d’una monarquia corrupta que entre altres coses mobilitzava homes per enviar-los com soldats a una guerra per defendre uns interessos que ningú entenia. Al mateix temps, altres homes, fills de famílies benestants, pagaven una quota per lliurar-s’hi d’anar a la guerra. Va defendre dictadures i callava quan afusellaven soldats que s’oposaven a la dictadura. No va acceptar la lliure voluntat de la ciutadania quan l’any 1831 va proposar un règim laic. No va ser capaç de veure que objectivament beneficiava una societat que estava espatlada i endarrerida social i econòmicament. Va donar suport a un colp d’Estat feixista amb una declaració de tots els bisbes.

Dic açò, perquè l’any 1937, quant jo a penes tenia 4 anyets, una part de l’exercit s’havia rebel·lat contra un règim legítimament constituït i suposadament d’esquerres, provocant una guerra entre dos bàndols. Podem dir amb tota fermesa que un dels bàndols era democràtic. Doncs bé, ja aleshores la majoria de bisbes donaren suport a eixa rebel·lió feixista suposadament de dretes. Solament cinc bisbes es negaren a donar suport a eixa declaració, possiblement no tots pel mateix motiu. Eixe curt percentatge suposa una discrepància molt desigual que s’ha mantengut sempre.

Aquella declaració va ser feta pel cardenal Gomà a petició del general Franco. Una operació que va tindre el ressò que pretenia: distorsionar la veritat amb uns raonaments que ni eren acceptables ni oportuns. Un fet que anava engrandint la parcialitat i el distorsiona-ment del missatge de pau que suposadament calia fer. Són errors que ha anat engrandint-se com una bola de neu, remarcant dos sectors exageradament desiguals i mantenint un d’ells l'hegemonia.

Els cinc bisbes que es van negar a signar van ser represaliats, especialment el cardenal Vidal i Barraquer. Precisament l’únic que em consta va raonar el perquè no signava la citada declaració. A més, per les seves dades biogràfiques sabem que va intentar negociar, per diferents ministeris republicans, un espai per una Església oberta dins de la Constitució laica. En general, una entitat amb tant de poder social com l’Església, no va tindre la suficient responsabilitat per optar per una actitud de no prendre partit, amb la prudent i necessària visió profètica. A més, ho feia sense pudor des de la trona, sense cap signe de tolerància i amb molta radicalitat; tots aquells valors que tenia Vidal i Barraquer.

Se que no dic res de nou i no cal citar cap personatge de dins ni de fora de l’Església que s’han manifestat amb aquests o similars arguments. Citaré com a mostra alguns que podien estar d’acord en el que dic, com el finat bisbe Pere Casaldàliga i algun altre, uns pocs mitjans de comunicació -digitals o paper- a més d’algun membre del clergat, secular i regular. Persones que estarien d’acord afirmar que un regim laic és compatible amb la llibertat de culte dels creients. Tanmateix, son testimonis que queden silenciats, marginats i, que a més, estan mal mirats per l’aparell majoritari fonamentalista.

Una part predominant i exageradament conservadora, dogmàtica i ultradretana que evidència l’enorme disparitat entre els dos sectors. Ara comprenc com en el passat han hagut personatges il·lustrats tant anticlericals, i que hagen hagut tantes exclaustracions, desamortitzacions i atacs a símbols iconoclàstics.

Però el més gros de tot és l’afirmació del bisbe de Bilbao, Joseba Segura, que desmarcant-se de l’Església ultra, ha dit que «un cristià mai pot ser de dreta». Hi va haver un temps on les coses estaven molt ben definides. Una persona catòlica era sinònim de ser de dreta i un ateu o agnòstic era d’esquerra. Que jo sàpiga, mai l’aparell oficial de l’Església ho ha desmentit ni mititzat. Al contrari, crec que li anava molt bé que estigueren els dos camps tant ben definits; sens dubte perquè el camp catòlic el tenia ben controlat. Tot i així, un altre mitjà català (o el mateix, no ho se molt bé) s’ha afanyat a dir: «ni de dretes ni d’esquerres, de Jesús» Faltaria més.

M’imagine algunes persones totalment perplexes demanant als dos sectors que ja està be de ximpleries, que és posen d’acord i que no vagen tocant el violó. Persones senzilles que mai no han acceptat aquestes dues versions d’una mateixa Església; especialment la versió dretana i ultra-conservadora. Un embolic difícilment explicable i difícil de convèncer als parroquians. A qui mai no convenceran és als que estem fora.

Fa un grapat de temps, per allò de no sentir-me còmplice d’aquests disparats del sector majoritari de l’Església, em vaig declarar agnòstic, sense més. Desprès, des de fa uns anys, no solament agnòstic, si no a més, militant de l’agnosticisme i vaig demanar la baixa del llistat que tenen de batejats. Creia que em posarien dificultats. Però, no; m’ho feren fàcil i rapit. Junt a la meva acta baptismal han afegit la renúncia que he fet del baptisme. M’ho certificaren dient que assumira les conseqüències, cosa que no em va estranyar. El que si vaig trobar de falta és, que no m’oferiren com fan els alcoians al acomiadar-se d’una visita: «ací teniu case». Prepotència pura i dura.

 

LEER MÁS