Recorda-ho tu i recorda-ho a altres, Bartolomé Sanz

 

Els pares de la meua generació estaven tan traumatitzats en acabar la guerra que van pactar tàcitament de no parlar de què va passar, van viure i van patir.

A finals d’octubre, el govern espanyol en funcions va retre homenatge a un nombre de represaliats dels dos bàndols de la Guerra Civil. Sembla que el dia assenyalat en la Llei de la Memòria Democràtica per al record i homenatge a les víctimes, aprovada fa ara un any, és el 31 d’octubre. Enguany, però, es va d’haver d’avançar la data per la celebració en el Congrés dels Diputats de la jura de la Constitució de la princesa Leonor.

El títol d’aquest article és la traducció d’un vers del poeta Luís Cernuda que s’inclou en el llibre La realidad y el deseo. El poema es titula “1936” i comença així: “Recuérdalo tu y recuérdalo a otros, / Cuando asqueados de la bajeza humana, / Cuando iracundos de la dureza humana:/ Este hombre solo, este acto solo, esta fe sola./ Recuérdalo y recuérdalo a otros”.

Fer memòria és un exercici que vaig començar només declarar-se l’estat d’alarma per la pandèmia. Sobre el record he escrit molt, i claret és l’article meu en què no apareguen les paraules memòria o records més d’una vegada. A la meua edat no puc postergar més temps escriure tot el que recorde. Recordar és contar la vida. I en escriure sobre qualsevol assumpte, acabes escrivint sobre tu mateix, que és a qui millor coneixes. Açò, si ho mirem bé, té la seua importància, ja que caminem cap a un futur sense memòria, d’ací la transcendència en el present de recuperar físicament i també de l’oblit aquells qui han estat ignorats i desapareguts en cunetes de camins o carreteres o en fosses comunes.

 No és lloc per a estendre’m sobre el significat de les lleis de Memòria Històrica (2007) i de Memòria Democràtica (2022) que, a més, estan a l’abast de qualsevol interessat. Només he de recordar que gràcies a la primera llei, els descendents de l’exili republicà van tindre la possibilitat d’accedir a la nacionalitat espanyola, i que la segona llei la va ampliar als fills nascuts a l’exterior de dones espanyoles quan l’havien perduda en casar-se amb estrangers abans de l’entrada en vigor de la constitució de 1978. Han hagut de passar molts anys perquè ara es vegen les coses d’una altra manera.

Deixant de banda els entrebancs que els governs autonòmics del PP i VOX posen allà on governen a les víctimes del franquisme, la Llei de Memòria Democràtica contempla tretze categories de víctimes de la Guerra Civil: assassinats, desapareguts, presos, torturats, represaliats per l’orientació sexual, deportats, internats en camps de treball o de concentració (dins o fora d’Espanya), exiliats, xiquets sostrets i els seus progenitors, depurats en els llocs de treball, expulsats de l’exèrcit per defendre la democràcia, les víctimes de la confiscació de béns o la persecució ideològica. El sentit comú ens diu que cal reparar injustícies sobre les víctimes que moriren per defedre els drets i valors democràtics. I com que de fet hi va haver una persecució ideològica, s’entén perfectament que ara els néts i familiars lluiten per a rebre certificats on es reconega eixa persecució ideològica, així com la il·legalitat dels tribunals franquistes, la nul·litat de les sentències i les resolucions dictades.

La Llei de Memòria Democràtica ha esmenat la legislació anterior en què l’estat no assumia la localització de víctimes a les fosses, i es limitava a subvencionar les associacions que impulsaven la recuperació de les víctimes. Dones, filles i germanes de republicans van patir represàlies durant la Guerra Civil i la dictadura, i van ser violades, rapades al zero i assassinades. És just que tot aquest dolor isca a la llum i siga reparat d’alguna manera.

I evidentment no calen motius personals o familiars per a interessar-se en aquestes qüestions. Entenc que qualsevol ciutadà, i tota la societat, tenen dret d’informar-se i a saber la veritat de què va passar al seu poble amb els represaliats; i per a esbrinar-ho tenim a l’abast els arxius, que són públics i on podem descobrir molts afers d’interés. Personalment, he sentit curiositat d’aprofundir en aquestes qüestions després d’haver escrit l’article “Enrique Oltra Ferri, un llarg camí al paradís”.

Però rebobinem un poc i comencem pel principi. En començar la Guerra Civil hi va haver assassinats i crims injustificables per part de determinants elements exaltats i incontrolats esquerrans a causa d’un buit de poder en la rereguarda republicana, que alguns van aprofitar per a fer la seua. Els exaltats es van acarnissar amb tots els qui consideraven enemics (falangistes, polítics de dreta, catòlics, eclesiàstics, etc.), els portaven de “paseíllo” i els afusellaven. Acabada la guerra, en una mena de revenja, com era de suposar, els vencedors i el règim franquista van castigar els delictes de sang i uns altres excessos comesos per anarquistes i més grups no controlats amb una repressió que recorden bé la gent més gran.

La dictadura franquista va tindre tres pilars fonamentals per a realitzar el seu projecte: la Falange Española Tradicionalista i de las JONS, l’exèrcit i l’Església catòlica. L’Església, com a institució ben organitzada, va tenir molt de temps per a recollir informació dels seus “màrtirs”, fer-los visibles, exaltar-los, celebrar-los i “promocionar-los”. A més de molts catòlics, a tot l’estat van perdre la vida tretze bisbes i 6.832 capellans, religiosos que, si ho comparem amb els nou-cents clergues morts durant la Revolució Francesa, pareixen un desficaci, una carnisseria sense trellat. Els historiadors s’han referit a aquesta persecució clerical com la més gran de l’església cristiana. Només entre 1978 i 2013, vora mil “màrtirs” espanyols foren beatificats o canonitzats pels papes Joan Pau II i Benet XVI.

A més de les més de 200.000 persones motes als fronts de batalla entre 1936 i 1939, 150.000 més, pel cap baix, van ser assassinades sense juí o executades després d’un inconsistent procés judicial a les zones controlades pels nacionalistes; i 50.000 més foren assassinades als territoris republicans. D’una població total de 24 milions. Més de 250.000 espanyols es van exiliar permanentment, inclosa bona part de les classes professionals i intel·lectuals espanyoles –privant l’estat espanyol d’alguns dels seus millors cervells–, i 33.000 xiquets van haver de ser enviats pels seus pares republicans a la Unió Soviètica, Mèxic, la Gran Bretanya i més països. Lluny de buscar la reconciliació, Franco va continuar la repressió per a depurar el país dels que considerava els seus enemics.

Recentment, amb les noves lleis de la memòria, cal reivindicar el record d’eixes víctimes del franquisme. Recordar i explicar eixe doble vessant de la tragèdia és la tasca del sistema educatiu per al futur: recordar-ho als altres, però recordar-ho tot. Els pares de la meua generació estaven tan traumatitzats en acabar la guerra que van pactar tàcitament de no parlar de què va passar, van viure i van patir.

Rebobinem un poquet més. Amb l’adveniment de la Segona República espanyola (1931) i l’aprovació d’una nova constitució a final d’eixe any que introduïa el sufragi femení, el matrimoni civil, el divorci i l’educació obligatòria i laica, va començar el malestar de la dreta catòlica. Els articles 24 i 26 contemplaven la separació de l’estat i de l’Església, i això significava que els ordes religiosos no podien ensenyar als seus centres educatius i el crucifix desapareixia de les escoles estatals. L’orde dels jesuïtes, per exemple, va ser prohibit el 1932. En un país amb més de 100.000 rectors, monjos i monges, les noves disposicions republicanes eren, en paraules d’Ortega y Gasset, “cartutxos explosius” que posaven en perill l’estabilitat de la República. Es van cremar algunes esglésies i convents. Per a l’esquerra anticlerical, l’Església i els grans terratinents eren els grans enemics de la modernització social i econòmica i de la democràcia i calia “domar-los”, per dir-ho d’alguna manera. Amb una República dividida i polaritzada des del principi, el descontentament estava servit: agitació social, sublevacions, motins anarquistes, vagues generals, revolucions, desordres, il·legalització de Falange Espanyola, etc. Les eleccions de febrer de 1936 les va guanyar el Front Popular (una coalició de partits esquerrans: Partit Socialista, ERC, Izquierda Republicana, Unió Republicana, PC, etc.) amb 278 escons. El Front Nacional (partits de dreta) va perdre amb 137 escons, 88 dels quals eren de la Confederación Española de Drerechas Autónomas, i els partits de centre en tenien 56. Hi havia 33 partits representats a les corts espanyoles. En poques paraules: un parlament molt fragmentat en què el partit que havia presidit els governs els dos anys anteriors es va convertir en un simple espectador. Amb Azaña en el poder, els generals sospitosos d’antirepublicans van ser enviats lluny (Franco, per exemple, a Canàries). La violència als carrers de Madrid a mitjan juliol, amb assassinats, estava descontrolada. Finalment, la divisió entre anarquistes, socialistes i nacionalistes bascs i catalans va facilitar la sublevació del general Franco.

Al cap de pocs dies de declarar-se la guerra, els Comités del Front Popular formats en cada poble començaren una mena de persecució contra preveres, religiosos, catòlics, gent de dretes, terratinents de dretes, o simples membres de l’Acción Católica, etc. A vegades, no eren els comités del poble els perseguidors, sinó els comités o membres descontrolats (milicians de la CNT-FAI, per exemple) de municipis del voltant, els que actuaven com a pistolers i cometien assassinats gratuïts sense pensar que aquests delictes de sang podrien tenir conseqüències.

Com que les coses s’entenen millor si es concreten en casos particulars, començaré estudiant el cas d’Atzeneta d’Albaida, un poble que en aquell moment tenia pràcticament el mateix nombre d’habitants que ara: uns mil dos-cents, dalt o baix. Després continuaré amb l’Olleria, una població no gaire lluny de la primera, però amb vora sis vegades més d’habitants. Basant-me en el treball del fiscal instructor, Leopoldo Castro Boy, natural de Manila, relataré els esdeveniments dels dos municipis, els compararé i intentaré traure algunes conclusions. Aquest serà el meu mètode de treball.

Comencem doncs. Dos anys després d’acabada la guerra, amb un gran nombre de vençuts empresonats per diversos motius, comença la recollida de dades del ram d’Atzeneta (mitjançant nombroses providències) ordenada per l’esmentat Fiscal Instructor de la Causa General de València per tal d’esbrinar els considerats delictes greus comesos en aquest terme municipal durant la Guerra Civil. En dret, la definició de providència és: “Resolució dictada per un jutge o per un tribunal per a la tramitació d’un assumpte”.

Supose que aquestes indagacions es farien ben sigil·losament pel seu caràcter reservat. Els primers documents sol·licitats a les autoritats dels ajuntaments (batle, secretari i jutge de pau) són l’emplenament dels estats números 1, 2 i 3.

A Atzeneta d’Albaida, en l’estat núm. 1 (Relación de personas residentes en este término municipal, que durante la dominación roja fueron muertas violentamente o desaparecieron y se cree fueron asesinadas) apareixen quatre persones: dos capellans, una persona de dretes i una altra d’esquerres.

En l’estat núm. 2 (“Relación de cadáveres recogidos en este término municipal, de personas no reconocidas como residentes en él, que sufrieron muerte violenta durante la dominación roja”) no apareix ningú.

En l’estat núm. 3 (“Relación de tormentos, torturas, incendios de edificios, saqueos, destrucciones de iglesia y objetos de culto, profanaciones y otros hechos delictivos que por sus circunstancias, por la alarma o el terror que produjeron deban considerarse como graves, con exclusión de los asesinatos, que fueron cometidos en este término municipal durante la dominación roja”) apareixen tretze persones sospitoses de destruir “todos los altares de la Iglesia Parroquial y Ermita y la mayoría de las imágenes y otras imágenes del culto católico” el setembre de 1936.

Notes addicionals aclaridores i contextualitzadores:

1.- La causa d’Atzeneta d’Albaida consta de 105 documents, i la de l’Olleria en té 193.

2.- La data del primer document d’Atzeneta és el 28 d’octubre de 1940, mentre que la de l’últim és el 21 de setembre de 1946.

3.- Quant a l’Olleria, el primer document és també del 28 d’octubre, i l’últim és del 17 d’octubre de 1946.

4.- Pels documents que he examinat fins ara, observe la paciència, però alhora fermesa i contundència del Fiscal Instructor de la Causa de València a l’hora de reclamar repetidament als ajuntaments la informació requerida en els estats 1, 2 i 3, sense la qual la investigació no pot avançar.