Últim curs a Montcada (20): l’assistència sanitària (Per Bartolomé Sanz Albiñana)

  Dos alumnes van a la consulta mèdica a València en el trenet de la línia Bétera-  València. 1960. (Fotografia: arxiu José Angel Benito) 

 Per a acudir a les consultes a València calia que el teu superior et signara el volant corresponent i, segurament don Miguel, el conserge, el supervisava en el moment de posar els peus en el vestíbul de l’eixida

Al seminari de Montcada que jo vaig conéixer (1963-1969), no sols es conreava l’aspecte espiritual dels seus estadants, com és natural, sinó també el físic amb la pràctica de tota mena d’esports, i el sanitari. En el cas del vessant espiritual, els meus entrenadors van ser don Modesto Guanter, don Antonio Lagarda i don Jesús Marqués. El meu favorit era don Antonio Lagarda perquè, a més d’orientar-me el món interior, m’ajudava en matemàtiques i en física i química quan li ho demanava. Quin bon home, el Lagarda! Encara que coneixia de vista el pare espiritual dels teòlegs (don Salvador Artés, sobrenomenat “el caballo místico”) i el dels filòsofs (don Francisco Monsoriu), no em vaig beneficiar de les seues prèdiques durant la meua estada, és clar.

Pel que fa a l’aspecte sanitari, una de les primeres imatges que tinc del primer curs és la “banderilla” que anualment ens posaven només començar, per a previndre el tifus crec que era. Quan ens trobàvem malament, l’infermer del curs (un de nosaltres) ens posava el termòmetre i si teníem febre ens enviava al llit. Si la cosa era més seriosa, de vesprada, a l’hora del berenar, anàvem al metge, don Emilio, d’Alfara del Patriarca, que passava consulta en la infermeria. Situada molt lluny dels espais on transcorria la vida dels alumnes dels primers cursos, s’hi arribava per intricats corredors i escales amunt. Periòdicament també teníem revisions mèdiques. 

A part de les inevitables ferides i contusions producte dels diversos enfrontaments esportius diaris, i d’algun braç enguixat, sols recorde un cas greu: el d’un xiquet de dos cursos davant meu a qui se li va ocórrer de beure de la séquia de rec que discorria paral·lela a la carretera de Bétera i que envoltava mig perímetre de la superfície del seminari, la pinada i tots els camps de futbol. Es veu que la seua àvia no li havia ensenyat la lliçó, com a mi la meua, que no s’ha de beure mai aigua de les séquies, encara que et muires de set.

Recorde que la primera vegada que vaig eixir tot sol del seminari va ser per motius sanitaris, en quart de batxiller; concretament a arrancar-me un queixal. La clínica dental parava pel carrer de Guillem de Castro. La segona volta, el mateix curs, a fer-me el carnet d’identitat.

El que jo no sabia   ̶ o si en algun moment ho vaig saber, ho he oblidat ̶  és que el seminari tenia un concert amb l’entitat asseguradora Alianza. No sé si té res a veure amb l’actual Allianz. Agraïsc a José Angel Benito Benito (de quatre cursos per davant meu) per la informació facilitada: entre uns i altres reconstruïm com podem aquell lloc únic i inoblidable que només roman en la memòria dels que vam passar per allà en l’adolescència i la joventut.

Eixa asseguradora, que tenia la seu al carrer de Lauria, núm. 18, de València, es va fer càrrec de l’assistència mèdica, quirúrgica i sanatorial dels alumnes a partir del primer d’octubre de 1964. El quadre mèdic, amb tretze especialitats, era molt complet, i les consultes es feien a València. També hi havia cinc sanatoris i diverses especialitats de cirurgia. Afortunadament, no en vaig haver de fer mai ús.

Per a acudir a les consultes a València calia que el teu superior et signara el volant corresponent i, segurament don Miguel, el conserge, el supervisava en el moment de posar els peus en el vestíbul de l’eixida.