El curs 1968-69 jo feia 6é de batxillerat o d’humanitats; era el meu últim curs a Montcada sense que jo ho haguera planificat; és a dir, sense saber-ho. Acabava de fer dèsset anys i continuava marejat i sense veure les coses clares, com molts dels meus companys. De fet, un grapat ho van veure clar el curs següent. Era un moment de canvi social i cultural i això es respirava en l’ambient. “When I was seventeen / It was a very good year / It was a very good year for small town girls / And soft summer nights / We’d hide from the lights / On the village green / When I was seventeen…” (Frank Sinatra, It was a very good year, 1965). Com que en eixe curs van passar moltes coses al Seminari de Montcada, faré un esforç especial per a evocar-ne la major part amb el meu relat a baix vol d’un món desaparegut, com jo mateix desapareixeré amb el cant del gall d’una nova generació.
Tal com vostés podran intuir, el relat dels meus records no té res a veure amb “los altos estudios eclesiásticos”, per fer servir una expressió de Rafael Sánchez Ferlosio, sinó més aïnes amb un vol arran de terra, humà i comprensible. De relats saberuts, profunds i d’alt voltatge, és fàcil de trobar-ne en determinats llibres i revistes.
No recorde el nom de l’alta personalitat eclesiàstica relacionada amb els seminaris espanyols de l’època que, segons es comentava, havia fet veure al papa Pius XII († 1958) que els seminaris de València i d’Àvila se n’estaven eixint de la línia recta que dictava l’ortodòxia per les seues posicions avançades en molts àmbits (noves formes i un nou estil de vida, tot més acord amb els temps que començaven a respirar-se). Ja se sap: eixir-se’n de la línia recta que marquen els convencionalismes de cada moment històric, siguen els que siguen, sempre és perillós i problemàtic. I més en aquell temps.
No sé si els meus records es poden considerar com un testimoni d’allò que vaig veure i viure al llarg de sis cursos. El que puc dir és que les vivències en aquell espai m’han marcat tota la vida —jo porte un sigillum, per què ens hem d’enganyar?—, però no de forma traumàtica sinó beneficiosament. Repetisc que no em penedisc del meu pas pel seminari que vaig conéixer: només tinc paraules d’agraïment per la sort que vaig tindre de beneficiar-me de la convivència amb tanta gent, dels consells dels superiors, de les orientacions dels directors espirituals i dels ensenyaments dels professors, i, és clar, de la presència d’aquell home providencial i únic que ens va formar a tants: el Rector don Antonio Rodilla Zanón. Mirat en la distància, hem de reconèixer que la gestió del mapa de les hormones, amb tanta testosterona pul·lulant en l’aire i tants canvis que afectaven no sols l’aspecte físic sinó també l’estat anímic, no era una tasca fàcil per als nostres educadors. Hormona i testosterona són paraules que no vaig escoltar mai en les diverses xarrades i explicacions que ens donaven: ni en les públiques ni en les privades.
Bé, abans de recordar els professors d’aquell últim curs, em permetran que mire arrere i recorde coses mundanes d’adolescents de setze i dèsset anys. Com ja s’hauran adonat, molts dels meus records de l’època estan arrelats i van associats a cançons dels seixanta. Tots tenim una banda sonora de la nostra vida. El dia de l’entrada d’eixe curs, abans d’enclaustrar-nos, uns quants companys vam anar a pegar una volteta per Montcada, que estava al costat: només calia passar les vies del tren de la línia de Bétera. Va ser una de les poques vegades que recorde haver explorat els indrets que apareixien en el llibret titulat Mi pueblo: Moncada de don Jaime Marco Baidal i que havíem estudiat en primer curs. Montcada, encara que no tenia platja, distava cinc kilòmetres del mar. Eixe any sonava la cançó dels Beatles Hello, Goodbye (“You say yes, I say no…”), però la cançó que recorde és I’m the Walrus que vam escoltar en una màquina de discos d’un bar mentre el company Devís Bañuls (de Benissa) i jo ens preníem un Cholek de xocolata, i els altres companys una Fanta. Jo estava molt compenetrat amb José Ramón Devís, que jugava de defensa central de la selecció de futbol del meu curs, en la qual jo era porter.
La majoria de professors d’aquell curs ja els havíem tingut els cursos anteriors tot i que en matèries diferents, com era el cas de don Moisés Sánchez (etern professor de matemàtiques), que eixe curs vam tindre de religió. Fins i tot ara em resulta estrany recordar-lo com a professor de religió, però la papereta signada amb el seu nom no enganya. Per una carta als meus pares que conserve, sé que el 27 d’abril vam anar d’excursió a una finca que don Moisés tenia a Begís. Des del primer curs em va semblar que era el més ric de tots els professors que hi vaig tindre durant els sis anys: la qualitat de la seua sotana i la muntura de les seues ulleres el delataven. Tinc diverses fotos d’eixa excursió en les quals apareixen també alumnes de 5é curs amb qui formàvem una comunitat i ens mesclàvem, per exemple en els equips de futbol i bàsquet i en les obres de teatre. L’últim superior-educador que vaig tindre va ser don Pascual Ventura, que no sé d’on era, però el recorde com un home bo i comprensiu en les meues xarrades amb ell.
De llatí i grec vaig tindre don Vicente Castañer, de qui he parlat en diverses ocasions. Don Vicente Castañer va ser cruel amb mi eixe curs, donades les meues circumstàncies anímiques personals, que ell evidentment ignorava. La seua crueltat consistia a burlar-se de mi dient: “Estàs rovellat”. Ell sabia que acadèmicament jo no travessava una bona època i veia amb tota claredat que el meu nivell de treball i rendiment queia en picat a mesura que avançava el curs. En llatí vam traduir el segon llibre de L’Eneida i fragments de Les Metamorfosis d’Ovidi. No recorde bé què vam traduir en grec, però imagine que devien ser fragments d’Homer. Quan s’acostaven els exàmens finals, segurament influït per aquell himne marià que encara es cantava a tot Espanya (“Venid y vamos todos con flores a María que madre nuestra es…”) ens fustigava amb la seua sentència particular: “Mayo, mes de flores y mes de dolores”. Quan fèiem alguna cosa malament o que no li agradava ens cantava allò de l’anunci de la cervesa d’eixos anys: “Siempre igual, siempre igual, cerveza el Águila siempre igual…”. Quan passava pel meu costat jo l’observava per veure si eixe dia s’havia rasurat les patilles un poc més amunt que el dia anterior. L’última vegada que el vaig veure les portava retallades dos dits per damunt de la part superior del lòbul de les orelles!
El dia de l’examen final de llatí d’eixe curs li vaig ocasionar una de les majors satisfaccions de la seua vida. Em va pillar amb la traducció, entre mans, que jo havia arrancat del segon llibre de La Eneida de la col·lecció Austral. Com estava de satisfet d’anar dient a tot el món “Pillé al señor Sanz con la manos en la masa” i a més ensenyava “el cos del delicte” per tot arreu. Evidentment em va suspendre. En tot l’estiu no vaig estudiar ni repassar gens de llatí. En l’examen de setembre don Vicente Castañer no em va llevar l’ull de damunt i va estar molt atent a tots els meus moviments; vaig traure un 9. Molts anys després, quan la meua filla traduïa el segon llibre de L’Eneida en COU, em venien al cap aquells moments amb don Vicente Castañer. Per cert, jo em quedava bocabadat de com de bé que traduïa Virgili la meua filla i com en mesurava els versos: de fet, se sabia el llibre de memòria!
En literatura vam tindre don José Maria Belarte, el nebot, un bon professor que ens va fer llegir molt. No seguíem el manual de literatura de José García López que ens havíem comprat, sinó que diàriament preníem apunts. Les seues explicacions no es trobaven en cap de llibre. Per on dec tindre jo els apunts de Belarte, redeu? Tant com m’agradaria de tornar-los a repassar! Belarte era una institució. Pertanyia a la primera promoció dels qui van entrar al Seminari de Montcada el curs 1948-49. Parlar de Belarte és parlar de teatre al seminari i fins i tot del model belartià de teatre i d’actors belartians. A finals de l’any 1962 va dirigir les representacions de El gran teatro del mundo (Calderón) i Auto de los Reyes Magos (Gil Vicente).
De la promoció de don José M. Belarte també és don Daniel Pla Tormo, professor de literatura de molts cursos; jo no el vaig tindre, però he sentit a dir que era molt bo. No em resistisc a contar una anècdota amb les explicacions de Belarte: a l’aula on donàvem classe eixe curs, el sol apareixia a l’hora en què teníem la classe seua i ens pegava a la cara passant entre els badalls de les finestres. Un dia, tot i que en devien ser més d’un, em vaig quedar adormit durant la seua explicació. En despertar-me li vaig preguntar si podia repetir l’últim que havia dit, a la qual cosa ell, sense alterar-se gens i posant-se amb la mà dreta les ulleres fosques en el lloc, em va preguntar: “¿Desde antes o después de que te durmieras?”. No vaig saber què contestar-li. La riallada dels qui havien seguit l’explicació va ser tan gran que la resta de la classe es va despertar. Eixes classes “cara al sol” em van inspirar un poema que vaig presentar al concurs literari “Inmaculada ‘68” d’eixe any i amb el qual vaig guanyar un premi que consistia en un llibre de Miguel Delibes, La partida (Alianza Editorial). El llibre estava signat pels membres del jurat, format per don Manuel Guillén (Rector del Seminari Menor, † 2014 a 91 anys), don Pascual Ventura (el superior), don Antonio Lagarda (el director espiritual). Veure ara la seua signatura, després de cinquanta-tres anys, em reconforta: no eren fantasmes. Aquell llibre era el segon que llegia d’eixa editorial, després de La metamorfosis de Franz Kafka. El poema amb què vaig guanyar el premi començava així: “Ayer arrojé de nuevo mi lanza al cielo… / Otra vez esperé contemplando en silencio / En el amanecer interrogante …”. Escriure poesia és una de les meues aficions frustrades. Ho he fet esporàdicament al llarg del temps, però no amb la constància i consistència suficient per a considerar-me poeta.
Ah, se m’oblidava: Belarte va ser el protagonista d’una pel·lícula rodada pel director Pedro Balañá titulada Seminario, amb algunes escenes de l’internat. Es va filmar en la Pasqua de 1960, quan ell feia 4t de teologia. L’arquebisbe Olaechea estava interessat a donar difusió al seu projecte, així que fer-ne una pel·lícula li va semblar la cosa més pertinent. La pel·lícula s’inseria en les activitats de l’Oficina d’Ajuda al Seminari, dirigida aleshores per don Francisco Gabarda Cardona.
La filosofia la impartia un professor a qui déiem Missimissi perquè parlava entre dents d’una forma no molt clara. En començar cada classe seguia un ritual establit: es llevava el rellotge que portava en el puny dret, el deixava sobre la taula i no li llevava l’ull de damunt. No vaig esbrinar mai si allò era gestió del temps o ganes que s’acabara la classe. L’assignatura em va resultar pesadeta des del principi: les qualificacions mensuals no eren bones i no sé per quin motiu no vaig fer l’examen final. L’estiu, per tant, el vaig dedicar a estudiar filosofia. Això significava que no podia fer la revàlida de 6é. A més d’estudiar filosofia a casa, jo soletes, vaig tenir temps de sentir música i d’estovar la borra d’un matalap amb dues vares mentre en el transistor sonava la cançó 98.6 de Los Ángeles: “Qué bueno es el saber que el sol està brillando / mientras que pienso solo en tí / Saber que pronto besaré tus dulces labios…”. A mi m’agradaven molt els jocs de veus que feien Los Ángeles. La filosofia la vaig aprovar amb un 7. I també vaig aprovar la revàlida de 6é en setembre. Segons la papereta el secretari del tribunal era Missimissi, el professor de filosofia. Mire ara la signatura i en compte d’un nom i un cognom veig que l’escarabat es pareix més que res a MissimissiMissimissi, per partida doble. Coses.
El professor d’història de l’art i la cultura va ser don Alfons Roig Izquierdo (1903-1987), que tenia una signatura molt clara i generosa de 8 cm de llargària. Impartia arqueologia cristiana als estudiants de teologia. Quan a mi em va fer classe eixe curs ja tenia 65 anys. Crec que va ser l’últim any que ensenyava a Montcada abans de retirar-se a viure a l’ermita de Llutxent, que havia heretat, i on també vam fer una excursió eixe curs. La seua figura es mereix un article a part. Només diré que era un home molt avançat per a l’època que va viure i que em va descobrir Eugeni D’Ors i el poeta Rainer Maria Rilke, del qual eixe curs em vaig comprar i llegir l’antologia de la seua poesia en la col·lecció Austral.
La resta de professors que hi vaig tindre van ser don José Reyes Talavera (FEN), del qual no recorde absolutament res, ni tan sols la cara; en música i cant don Vicente Chuliá, a qui ja havia tingut en tercer i quart; i per últim don Víctor Fe Alemany, conegut com capitán Galvao, que, a més de ser professor d’educació física, ens entrenava als components de la selecció de futbol per als encontres que tenien lloc a València contra els equips d’altres col·legis. Don Víctor era aleshores el preparador físic dels juvenils del València FC.
Bartolomé Sanz Albiñana
