Autor Francesc Jover. Enviat al NIHIL OBSTAT el 9 de juny de 2016
Desprès del Colp d'Estat feixista de l'any 1936 i arribada la tardor, València va hostatjar cautelarment el govern republicà per l'assetjament que patia la capital d'Espanya. Ho considere com un detall de solidaritat, com tants altres que hi van haver, durant la Guerra Civil. La rebel·lió militar feixista, que va ser criminal i fora de lloc, sense pretendre-ho, va fer assumir entre les classes populars republicanes el mateix esperit solidari que va optar el Front Popular. Mai un sector concret de la societat s'havia sentit protagonista i responsable de la protecció que calia fer a la República pel greu atac que se l'havia fet. Va fer augmentar la responsabilitat de la majoria de la societat arribant a l'individu més anònim dels votants del Front Popular. No negaré l'activitat de la Quinta Columna organitzada en quasi tots els pobles, però em sembla que fou neutralitzada per partits i sindicats de classe. Les col·lectivitzacions i socialitzacions que estaven fent-se havia penetrat en bona part de la societat que les va assumir com una formula inequívoca i necessària de distribució equitativa de la riquesa. Al mateix temps, aquesta actitud institucional repercutia de manera individualitzada en tots i en cada un dels membres de sindicats i partits d'esquerra. És prou evident que una gran majoria de la societat es van creure de debò que –unint-se– un altre món més just era possible. És per això que des de les institucions republicanes fins a l'últim jornaler hi havia una actitud tant despresa que estava disposada a compartir el poc que tenia.
Puc confirmar el que dic per alguns documents que parlen per si mateix, i a més, de les memòries del que fou president del Consell Municipal de Cocentaina al període revolucionari, Juan Garcia Pla. Aquest líder sindical i polític es va exiliar a Alger embarcat des d'Alacant amb l'Africa-Trader. L’any 1969, a punt de tornar al seu poble, va signar a Orà unes memòries que encara són –inexplicablement– inèdites. Unes pàgines mecanografiades de les quals em va permetre fer-me una còpia i damunt me les va dedicar. En aquestes memòries deixa constància d'importants fets solidaris acompanyats d'algunes anècdotes farcides d'humanisme.
 |
| Juan Garcia Pla |
Per la tardor de 1936 corria la veu que la vila de Madrid estava en perill de caure vençuda als insurrectes, i una gran quantitat de joves “idealistes” es presentaven voluntaris per anar a defendre Madrid. A Cocentaina es va donar el cas d'omplir de voluntaris uns camions per defensar la capital de la República. Segons Garcia Pla, quan els joves estaven preparats per eixir plens d'eufòria cantant puny en alt himnes revolucionaris com “la internacional”, “a las Barricadas, Hijos del Pueblo”, etc., decidiren el president del CRD (Comitè Revolucionari de Defensa) i dos membres més anar a acomiadar els voluntaris amb unes paraules d'ànims. Aquestos partien alegres i convençuts que la seva presencia al front era imprescindible per derrotar l’exèrcit colpista. En arribar els líders locals on estava el comboi, es van trobar en una concentració de mares i núvies que en veure'ls començaren a increpar-los furioses acusant-los d'embarcar els joves a la guerra i ells es quedar-se tranquils a casa. Aleshores, paradoxalment, els tres membres del CRD no se'ls va ocórrer altra cosa que apujar-se'n als camions i anar-se'n amb ells. La destinació immediata era Alacant, on serien instruïts, equipats i destinats al front de Madrid. Però les autoritats militars i polítiques d'Alacant pareix ser que no estaven preparades per a tanta gent com va acudir de tots els pobles. Així és que, desprès d'estar uns dies per Alacant sense lloc on menjar ni dormir, els joves i els representants polítics cocentainers tornaren decebuts a casa.
Madrid va estar mitificat durant tota la guerra per la resistència que mantenia a les forces “nacionals”, però els queviures escassejaven i la població patia molta gana. El 1938 hi havia un estricte racionament d'aliments basics. És per això que diferents pobles republicans mostraren la seva solidaritat enviant aliments. Sabem per Garcia Pla, que Cocentaina va enviar una expedició de quatre vagons de queviures; donació va estar acompanyada per una comissió del CRD que es va desplaçar a Madrid. Garcia Pla va entregar el certificat de facturació personalment a l'alcalde Pedro Rico i el Delegat d'abastiment madrileny Trifon Gómez. A més, fa un relat de les peripècies dels tres comissionats per les dependències municipals i altres organismes oficials que van recorre per sol·licitar armes curtes per a la seva defensa personal. També relata de com s'entrevistaren al Ministeri de la Guerra en Àngel Pestaña, que ja coneixien pels seus mítings a l’Alcoià i el Comtat. En dir-li a Pestanya que tenien presa i que volien que els presentara al ministre, aquell va contestar: “He Juan, si lo teneis ahi delante”. Aleshores van veure a un home flac i menut que tots el tutejaven: era el general Hernández Sarabia, el qual en fer-se les salutacions pertinents, va indicar a un subaltern que els donara una pistola a cadascú.
Per altra banda, he pogut documentar una donació que feu el poble de Cocentaina consistent en 17 bidons i 8 vaixells de cuir plens d'oli amb un total de “3.791 Kgs” [sic]. Pense que és una quantitat important per aquells moments per la limitada població de Cocentaina. L’enviament fou per gener de 1938 quan encara no havia arribat el pitjor per aquesta zona. Com ja se sap, havia d'arribar setembre perquè l'aviació italiana iniciara els bombardeig per tal de fustigar la població civil d'Alcoi, la qual cosa va desmoralitzar els valencians d'aquestes comarques. És quan palparem i ens adonarem de debò en aquesta zona que la guerra era una realitat.
 |
| Fragment memóries Garcia Pla |
Són xicotets retalls de la nostra història que s'ha amagat o enterbolit, sense deixar que les noves generacions puguen –si volen– analitzar, valorar, comparar i contextualitzar aquells moments dramàtics.
Queden més documents que demostren la solidaritat institucional de bona part de la població d’aquella època.
Francesc Jover
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada