Antonio Vidal Micó, fill de l’Olleria i rector de Patraix (1). Per Bartolomé Sanz Albiñana

 

A la dreta, la Casa Roja, on vivia Antonio Vidal Micó
(Fotografia: arxiu Col·lectiu l’Olla)

Recordem una vegada més quin era el context els primers dies després del 18 de juliol de 1936. Hi havia esquerrans atrapats a la zona rebel i dretans a la republicana que de la nit al dia es converteixen automàticament en sospitosos, i que passen a estar en el punt de mira dels contraris. Hi havia també els “leales geográficos”, soldats que van romandre fidels a la zona en la qual lluitaven -en el cas de la Vall d’Albaida, lleials a la República-, de la mateixa manera que hi va haver soldats que, per les seues idees, se’n van passar al bàndol contrari i ho van pagar amb la mort: això ho veurem amb els soldats del poble que eren militants de la Dreta Regional Valenciana, partit del qual faré un esbós en el pròxim article.

L’odi caïnita en versió espanyola que tan bé va pintar Goya en Duelo a garrotazos (Museo del Prado de Madrid) entre liberals i absolutistes, entre progressistes i moderats, és extensible a la lluita fratricida en la guerra d’Espanya, i, ben mirat, gosaria dir que arriba fins al present.

Així, com deia, els esquerrans són assenyalats a la zona rebel; els dretans ho són allà on no s’ha parat el colp militar, suspectes de donar-li suport. I tothom pot entendre perfectament la pressió que es pateix quan es juga un partit de futbol fora de casa, és a dir, en camp contrari, on el terreny és desconegut.

Eixe era l’escenari inicial d’una Espanya dividida en dos blocs. Els rebels (els colpistes) han triomfat als territoris africans, a Galícia, a Castella la Vella, a Andalusia occidental, a Càceres, a Mallorca i Eivissa. El govern legítim (el de la República) domina la cornisa cantàbrica, les meitats orientals de Càceres i Badajoz, la costa mediterrània fins a Màlaga i Andalusia oriental. Espanya té aleshores uns vint-i-quatre milions d’habitants. Pam amunt pam avall, els habitants de les àrees dominades pels colpistes són deu milions, i els republicans catorze.

Els pobles de la Vall d’Albaida pertanyen a la zona republicana, la  zona del govern legítim. Un incís: quan Hitler va decidir d’ajudar Franco amb els avions que li va demanar, el ministre nazi de Propaganda, Goebbels, va donar instruccions a la premsa: “A partir d’ara els espanyols que han donat el colp ja no es diran ‘rebels’, sinó nacionalistes”. La paraula “nacionalista” devia fer-se massa llarga, dic jo, així que finalment es van quedar en “nacionals” els qui duien la camiseta blava.

Dibuixat aquest marc referencial per tal de poder entendre millor la situació, només ens queda aclarir, grosso modo, els components dels equips contrincants. En l’equip revoltat s’alineen: els tradicionalistes (requetés), l’Església i congregacions religioses, la Dreta Regional Valenciana, carlins, falangistes, membres d’Acció Catòlica, etc. En l’equip dels esquerrans (els rojos, per a entendre’ns): els anarquistes, els comunistes, la CNT, UGT, ER, PC, FAI, socialistes, membres d’ateneus, cercles, cases del poble, els separatistes catalans i bascos, etc.

La paraula “requeté” em transporta una vegada més a la infància. Els requetés eren enemics del marxisme i defensors del catolicisme; vestien camises de color caqui i duien boines roges. No recorde exactament en quin moment cantàvem l’himne tradicionalista, però el cantàvem. Bona prova d’això és que encara ara el puc cantussejar:

Por Dios, por la Patria y el Rey,

pelearon nuestros padres.

Por Dios, por la Patria y el Rey,

lucharemos nosotros también.

Los cruzados en campaña

Lucharemos en unión,

defendiendo la bandera

de la Santa Tradición.

Ningú em va explicar que eixe rei no era Alfons XIII, sinó el pretendent carlista, és a dir, l’altra branca de la família desposseïda del tron feia cent anys. Bé, com deia, en l’equip dels dretans trobem els capellans i hui toca conéixer què li va passar a un d’ells, a un fill del nostre poble.

Els seus cognoms el delaten com a ollerià. L’hagiògraf Dr. Zahonero Vivó fa una breu semblança d’ell en el llibre que recull les 340 morts de preveres seculars de l’arxidiòcesi valentina i al qual ja m’he referit en altres ocasions. Per cert, en eixe llibre es diu que la seua mort va ser “en la cima del Puerto de Ollería”. Imagine que eixa dada la devia facilitar el rector següent amb la informació oral rebuda en el moment de fer-se càrrec de la parròquia. Una altra qüestió a què no m’havia referit encara és que el nombre de monges i preveres regulars morts fou molt més elevat que no es creu, i no sé per quin motiu no se’n parla habitualment, sobretot si tenim en compte que qui ordena l’hagiografia és l’arquebisbe Olaechea, un salesià. A veure si ho puc esbrinar al llarg d’aquesta xicoteta investigació o algú em dóna alguna pista.

Abans de començar amb la informació que s’aporta sobre ell en la Causa General, traduïsc un fragment de què escriu José Zahonero Vivó en el seu llibre Sacerdotes mártires (Archidiócesis valentina, 1936-1939).

«Antonio Vidal Micó va nàixer a l’Olleria el dia 13 de novembre de 1893. Va cursar els estudis al Seminari Conciliar de València i es va ordenar prevere l’any 1918. Va ser nomenat coadjutor de Vilafermosa (Castelló), d’on, cl cap de díhuit mesos, el van traslladar a Catarroja, i més tard, també com a coadjutor, a Patraix. En eixa població, a més de la labor pastoral, dugué a terme les obres següents: campanar de l’església i fosa de dues campanes noves beneïdes per l’excel·lentíssim cardenal Benlloch; imatge i altar de Maria Immaculada; altar i capella del reservat; capella, altar i imatge del Sagrat Cor de Jesús; imatge de Sant Josep, altar i imatge de Sant Antoni de Pàdua. Hi va renovar i daurar el Tabernacle i manà llavorar la imatge de l’Assumpció.

Va fundar la Congregació de les Filles de Maria, l’Associació del Sagrat Cor de Jesús i dels Josefins.

Posteriorment, va organitzar l’Acció Catòlica i va fundar una escola parroquial. Fou exemplar en tota la seua vida i model de treball i ardor pastoral.

A l’inici de la revolució se’n va anar a l’Olleria, a casa de sa mare, d’on en van traure els esbirros para donar-li gloriosa mort al cim del Port de l’Olleria. El cadàver el van soterrar al cementeri d’ací.»

Segons les paraules anteriors era un home molt actiu. Si entrem ja en la documentació de la Causa General, és la sisena persona que apareix en l’estat número 1 del ram de l’Olleria. Hi consta amb la següent informació: 39 anys, rector de Patraix. No s’hi cita la data de la mort, però sí que va ser, com moltes altres, al port de Càrcer, al terme municipal de la Llosa de Ranes. Va morir a conseqüència de ferides d’armes de foc. El decés consta inscrit en el registre civil i no es tenen sospitosos d’haver participat en l’assassinat.

Amb eixa informació, el fiscal instructor ordena al batle i secretari de l’Ajuntament de l’Olleria que verifiquen noms, cognoms i domicili de parents puguen aportar informació de la mort. Després de tres mesos llargs (27 de març de 1941), el fiscal ho  reclama. I ho torna a fer el 20 de juny del mateix any.

El 25 d’agost, el batle de l’Olleria remet al fiscal una relació de familiars de tots els assassinats al terme sense distingir si pertanyen a l’estat 1 o 2. En total hi ha familiars i adreces de 14 morts. Hi trobem els familiars d’Antonio Vidal Micó. Sa mare és Isabel Micó Belda. Té dues germanes: Isabel i Maria, domiciliades al carrer de Calvo Sotelo, núm. 32. Eixe carrer és, si no recorde malament, l’actual carrer de l’Església. Un parèntesi: algú hauria d’escriure sobre l’evolució dels noms dels carrers del poble. Jo, per exemple, vaig nàixer al carrer de l’Escultor Benlliure, antigament conegut com el carrer dels Forns. Continuem.

En la carta-ordre de 10 de setembre de 1941 al jutjat municipal de l’Olleria, el fiscal Castro mana que declaren la mare i una germana de l’assassinat (documents 20 i 54).

El 13 de setembre de 1941, el jutge municipal Francisco Cháfer Albiñana informa que Isabel Vidal Micó (la germana) li va demanar que no interrogara la mare per la seua avançada edat i per estar malalta,  ja que això podria agreujar el seu estat de salut “al recordarle los hechos del asesinato de su hijo”.

En la compareixença, la germana, major d’edat, domiciliada al carrer Calvo Sotelo, número 34 (observaran la diferència de número), declara que Antonio Vidal es trobava a Patraix a l’inici de la guerra, poble on feia de rector i que el 20 de juliol, com que veu perillar la seua vida, es va traslladar a l’Olleria i es va refugiar en el domicili esmentat. Diu que no el van molestar a excepció d’una visita d’uns enviats del comité local que van preguntar si es trobava allà, fins que el 27 d’agost “se presentaron varios elementos izquierdistas de Patraix a las cuatro de la madrugada aproximadamente acompañados de un miembro del comité de esta población llamado Isidro García Berenguer, ajusticiado ya en la actualidad, llevándoselo y lo asesinaron en el puerto de Cárcer, término de Llosa de Ranes”. Afirma que la defunció està inscrita, que el cadàver està soterrat al cementeri de l’Olleria, i que d’entre els que es van endur el seu germà sols en va reconéixer dos: un de malnom el Roig, ja difunt, i un altre de cognom Roca, domiciliat a Patraix, al carrer de Conca, amb una cicatriu a la cara. Afig que segons alguns rumors un dels desplaçats des de Patraix era Ismael Ramón Bondia, domiciliat al carrer En Proyecto, i que va denunciar els fets a la Jefatura de Falange de l’Olleria i a la Delegació de Falange del Districte de l’Hospital que es trobava a la plaça del Pilar de València (document 57).

 

L’OBRA DEL SEMINARI DE MONCADA. Joan Llopis.

 

 

L’obra faraònica del Seminari, vista amb ulls de hui, no seria acceptable. Però en aquell ambient eufòric de nacionalcatolicisme va ser una gran gesta  del arquebisbe “edificant” Olaechea, i nosaltres, al meu parer, hem sigut beneficiaris. Olaechea també va promoure construccions de cases per a obrers  (ell deia que sentia la brusa d’obrer sota el seu pectoral – era fill d’obrer metal.lúrgic, però no va deixar de ser adicte al Règim feixista i participar de la seua ideologia, encara que inicialment va tindre les seues reticències-). Buscant Marcelino l’admiració de Roma, com la visita del cardenal Cicognani, també va buscar el recolzament de Franco, a qui va convèncer per a la visita pertinent i  la consegüent “pasta”, imagine. Esta visita  comptà amb la seua anècdota que m’han referit: arribat el Caudillo i anant  en la sala d’actes per la catifa roja, al final d’esta va entropessar lleugerament i el bo de Luís, el concerge major, va fer el gest d’intentar socórrer-lo quan els guardes de seguretat se van llançar contra ell.

 

Malgrat tot i que estèticament l’arquitectura  fóra millorable, no podem negar que era un obra digna d‘admiració, amb unes instal.lacions fantàstiques que a nosaltres ens van vindre bé. La majoria dels que vàrem passar per allí difícilment haguérem pogut tindre semblants instal.lacions: piscines olímpiques, grans patis interiors ajardinats, elegants corredors de xops, pinades, camps d’esport de tota classe, gimnàs, biblioteca, majestuosa esglèsia amb mobiliari i orgue nous, ...

 

Quant a la convivència, pel que a mi respecta, el balanç  és positiu: alguns bons professors i educadors i acceptable ambient cultural (exposicions de pintura, cinema, teatre, lectura estimulada...) La novel.la del company Pepe Chambó,  “Els fills de Lot”, fa referència a eixe ambient cultural en parlar de les vivències d’un grup d’amics del Seminari que comparteixen inquietuds i ideals al llarg d’eixos anys de formació.

 

 

 En l’àmbit religiós, la litúrgia no s’assemblava gens a la dolenta beateria que se vivia en parròquies i en altres seminaris, i inclús en col.leges, no teníem  ni processons, ni novenes, ni “mes de Mayo o del Corazón de Jesús” , i el rosari, en certs cursos, lliure, ... I en eixe àmbit religiós jo destacaria moments que me pareixen positius: la Setmana Santa, la meditació diària (de vegades continuacó de la son), els retirs mensuals en un matí de diumenge (xiquets com érem vestits de sotana) i els exercicis espirituals anuals, entre el quals destacaria els de Teodor Úbeda (posteriorment bisbe de Mallorca), que ens tenia bocabadats amb els contes de Rabindranath Tagore, i els exercicis dirigits per José Luís Gutiérrez, un home amb gran carisma i que també ens entusiasmava. Ens diuen d’ell que havia sigut superior i que destinava la sua paga a comprar instruments de música per als alumnes, amb una dedicació total, sent capaç de donar ell tot sol la major part d’assignatures si era necessari. I com a exercicis desastrosos els de Gonzalo Gironés que, malgrat la seua fama d’integrista, volia fer uns exercicis diferents a base de diapositives de quadres religiosos famosos però que a nosaltres ens relliscaven i no paràvem de xarrar. Cal també assenyalar uns dels últims exercicis, ja completament postconciliars, i que tenien un caire político-pastoral, el director no era diocesà.

 

Quant a la Setmana Santa, era d’una gran resplendor, els càntics se preparaven amb mesos d’antelació i la intervenció de l’Schola Cantorum era magnífica, com magnífics eren els cantors que intervenien en solitari. Recorde especialment el cant de l’Angélica per part de Nàcher i de Paco Muñoz.

 

L’ambient, en general i per a l’època, era avançat, particularment pel que fa als esports, a les arts, al cinema, i per les noves idees que aportaven professors que provenien d’universitats estrangeres.  I això gràcies al rector Rodilla que, malgrat el seu integrisme, confiava en els experts en els diferents àmbits, no deixava de ser un home intel.ligent que buscava el major prestigi per al centre que dirigia. Posterior a Rodilla, ha hagut un retrocés, particulament amb el sinistre Reig Pla, de funesta memòria allí per on ha passat.

 

En els esports, i per a escàndol d’altres seminaris, ens vàrem començar a banyar en la piscina sense camiseta, hi havia un impuls per a la pràctica de l’esport, de vegades excessiu en idolatrar als que destacaven i menyspreant als poc agraciats. Se van organitzar competicions olímpiques (Castellote al front), amb altaveus exteriors, ornamentació de carrers, exhibició hípica (amazones incloses). El pillo del capità Victor Fe, que ens dirigia la gimnàstica, feia ressaltar en eixes exhibicions la intervenció de les amazones.

 

Pel que fa al cine, se passaven pel.lícules prohibides per al gran públic, com el Acorazado Potemkin, d’Einsenstein, o d’heterodoxos directors, com els films d’Ingmar Bergan. A este respecte, va haver una denúncia a l’Arquebisbe per part del rector de la Universitat que va estar a punt de provocar l’expusió del responsable de la programació de pel.lícules, eixent el Rector en la seua defensa.

 

Un aspecte negatiu, un de tants, era la marginació del valencià per instruccions directes del Rector, més que marginació era agressió. Una excusa per esta decisió podria ser la preocupació perquè aprenguérem a parlar correctament i correntment en castellà, ja que la majoria veníem de pobles valencinoparlants i no dominàvem massa bé el castellà. Recorde en el menjador un xiquet que cridava al del carro del menjar: “Oye, si sobran mandonguillas, llevas”. En anys posteriors eixe mateix Rector celebraria alguna missa en valencià en Alfara del Patriarca per influència de Molins. També és de veres que s’haguera pogut compaginar l’aprenentatge i domini de les dues llengües si hi hagués consciència de la importància d’usar i conservar la llengua del poble, la nostra llengua, i de dignificar-la. No obstant, entre nosaltres continuàvem usant el valencià en les converses particulars, inclús tenint una actitud discriminatòria respecte als castellanoparlants als que, un poc despectivament, cridàvem “xurros”, encara que molts d’ells acabaven parlant-lo, alguns, inclús, provinents d’altres regions.

 

Com a prova del bon nivell del Seminari dels nostres temps, d’allí han eixit prestigiosos professors d’Universitat, famosos autors teatrals, polítics de rellevància (consellers de la Generalitat i directors generals), escriptors (com els nostres companys d’Algemesí),un  director de l’Institut Cervantes en l’estranger, .... I del nostre curs, per a bé o per a mal, ha hagut canonges, bisbes i, inclús, un cardenal.

 

Per tant, un reconeixement al Seminari pels béns rebuts , admetent encerts i fracassos que altres podeu assenyalar.

 

València, 15 de maig de 2024, huitanté aniversari de la col.locació de la primera pedra del Seminari de Moncada.

 

Joan Llopis.

  

La legalització del Partit Comunista, en la mili (1). Per Bartolomé Sanz Albiñana

 

Legalització del PCE 1977. (Fotografia: Manuel Barriopedro-EFE)

Per Bartolomé Sanz Albiñana

La meua mili va ser prou normal. Això significa, entre més coses, que durant aquella temporada podia sentir diàlegs nocturns pareguts als que es troben cap al final del capítol cinqué del llibre Recuento (1973) de Luis Goytisolo, inclòs en Antagonía (Barcelona: Anagrama), i que no em resistisc a transcriure. I això que l’escriptor, Premio Nacional de las Letras Españolas el 2013, i també acadèmic de la llengua castellana, feia milícies universitàries, un espai on se suposava que els soldats eren més sofisticats, però no lliure d’argot propi de la caserna.

Trae la foto, tú. A ver si aún me la pelo.

Apaga y déjame dormir, coño.

Joder, ya empieza con la tos.

Estás follado, coño, estás tísico.

Es la humedad, tú; qué quieres que haga.

Pues aguantarte.

Al primero que ronque se la corto.

Callaos, coño.

Tócate los cojones.

Y tú, chúpate el pirulo.

Qué más quisiera yo, tú.

¿Habéis aflojado los vientos?

No seas chorra.

A mi rai, tú, con envolverme en el plástico…

Ojalá llueva y no vayamos a tiro.

Calla, maricón.

Calla tú, que roncas.

Pues te jodes.

Y una mierda.

No oblidem que em vaig prendre la mili com una missió lexicogràfica secreta i hi vaig poder recollir moltes perles argòtiques que no havia sentit mai i que no hauria pogut aprendre en cap alta banda. Uns exemples: bragas (passamuntanyes), brujo (metge), blanca (cartilla militar), Corte Inglés (cantina), emparrado (soldat nouvingut i un poc desorientat), follarse la rubia (novatada consistent fer que un soldat novell es refregue els genitals amb una pesseta), golondrino (soldat desertor), porrero (soldat que obri una desfilada i fa figures en l’aire amb una porra), sota de espadas (alferes), vagina (“fagina”: toc per a anar a menjar). I no seguisc, però la majoria tenien connotació sexual. Miren vostés si jo era innocent que va ser a Uad Ras on vaig saber que chocolate tenia l’accepció d’haixix. Però el que més m’agradava era presenciar situacions que agafaven desprevinguts als qui ens donaven explicacions, ordres i instruccions. Per exemple:

Sergent:  “El taconazo es un golpe fuerte y seco que se da con el talón derecho sobre el izquierdo”.

Soldat: “¿Y si soy zurdo?”

Sergent: “Ya empezamos a tocar los cojones”.

(A les casernes, quan jo ja havia acabat la mili, encara es van haver de pegar molts “taconazos” al crit de “rompan filas” fins que els últims soldats de lleva es llicenciaren, quan el president José M. Aznar firmà el 25 de novembre de 2001 el reial decret pel qual deixava de fer-se el sorteig de quintos i les mares i les promeses ja no havien de plorar perquè a un ésser estimat li havia tocat de fer la mili a Ceuta, Melilla, Jaca, Alcalá de Henares o Cerro Muriano).

1 d’abril de 1977. El president Suárez es concedeix la facultat de suprimir els organismes del Movimiento amb funcions o activitats de caràcter polític: Organización Sindical, Tribunal de Orden Público, Consejo Nacional i Secretaría General del Movimiento. Ha començat el desmantellament del règim franquista sense necessitat de cap colp d’estat.

6 d’abril de 1977. Després de greixar els punts pertinents del carro de combat arrossegant-me per terra com una serp, m’ha mamprés el sergent Vidal i m’ha ensenyat a moure el canó a esquerra i a dreta, amunt i avall.

Després de la revisió setmanal de carros hem tingut l’examen. No ha estat difícil, sobretot si s’han atés les explicacions. Les notes més dolentes les han tretes els veterans. Els analfabets estan exempts de fer exàmens: en eixe temps van al “Programa de extensión cultural”, un eufemisme per a dir que van a ensenyar-se a llegir i escriure i a estudiar les taules de multiplicar. 

Quina mania tenen ací de fer-ho tot a “paso ligero”, com si el temps s’acabara. El fem amb armes i sense armes. Amb armes, posem el fusell en diagonal sobre el pit. A vegades, eixe pas l’acompanyem amb cançons casernàries molt peculiars, a alguna de les quals em referiré en un altre moment. Personalment, preferisc el pas ordinari o els pas de maniobra. Per sort, el nostre exèrcit no ha adoptat el pas de l’oca, d’estil prussià, que consisteix a alçar les cames estirades, tan amunt com siga possible. Quan ens queixem del “paso ligero” ens recorden la modalitat del de l’oca, per si la volem practicar.

Han llegit els serveis: tinc reforç dissabte i diumenge, i alguna patrulla nocturna. Que excitant és tot açò!

Un veterà valencià que té previst d’anar-se’n a casa de permís em demana si puc fer-li la quarta imaginària. Li he dit que sí. Ja se sap: hui per tu, demà per mi. En dir-li que no tinc cartutxera m’ha contestat que ell en té dos. Vaja!

7 d’abril, Dijous Sant. Ahir vaig telefonar a Pepito Ballester a veure si em trau d’ací. Diu que escriurà una carta al Cap d’Estat Major. La telefonada em va costar 120 pessetes. Total, que me’n queden menys de mil, perquè de les dues mil que tenia li n’he deixat mil a Enrique Romero, un amic sevillà que estudia econòmiques i amb qui isc alguna vesprada a pegar una volteta.

8 d’abril de 1977, Divendres Sant. Horari de dia festiu. He acabat el servei que tenia: “retén saliente”. A les 10.30 he eixit de la caserna. He anat al Jardín Botánico, però estava tancat. També el Museo del Prado. Finalment, me n’he anat al Parque del Retiro, però no donava gust pel vent gelat que feia. He anat a la Puerta de Alcalá, he vist la Cibeles, i d’allà a la Plaza de Oriente on he vist el Palacio Real i Nuestra Señora de la Almudena. Passejant he aplegat a la Plaza Mayor on m’he menjat un parell d’entrepans amb una cervesa (més un entrepà per a després, total 75 pessetes). M’he comprat dues revistes: Ozono i El Viejo Topo d’aquest mes (135 pessetes). M’he acostumat a apuntar-me quants diners em gaste: quan m’encante ja no em queda ni un cèntim. Després me n’he anat a veure las Cortes en la Carrera de San Jerónimo. Estic cansadíssim, però reconec que l’única forma de conéixer Madrid és anar sol.

 

José M. Llácer Ferrando, rector de l’Olleria. Per Bartolomé Sanz Albiñana

José M. Llácer Ferrando. Fotografia del llibre Sacerdotes mártires (Archidiócesis valentina, 1936-1939), de José Zahonero Vivó

Per Bartolomé Sanz Albiñana

José M. Llácer Ferrando és la cinquena persona que apareix en l’estat número 1 de la Causa General-ram de l’Olleria. Les dades que en dóna són: 53 anys, prevere, rector de l’Olleria, mort el 18 de juliol de 1936 al terme municipal de Xiva (la data deu ser un error de transcripció com veurem més avant); la defunció consta inscrita en el registre civil i no es tenen sospitosos d’haver participat en el crim. Mort amb ferides d’arma de foc.

José Zahonero Vivó, en el llibre Sacerdotes mártires (Archidiócesis valentina, 1936-1939) [1951:171-2] aporta informació del seu itinerari vital. Nascut a Xest l’any 1888, va estudiar al Seminari Conciliar de València, i s’ordenà l’any 1911. Després d’estar destinat a Benifairó de les Valls (Camp de Morvedre) va passar a l’Olleria on el va sorprendre “la revolución”. Hi romangué, a la casa abadia, fins al 2 d’agost, quan el comité local el va obligar a desallotjar-la i a anar-se’n del poble (com es pot observar, aquesta data no casa amb la de defunció que consta en l’estat número 1). Se’n va tornar a Xest, on el comité local el va autoritzar a instal·lar-se en casa d’un germà sempre que no eixira al carrer. Segons la narració de Zahonero, el 17 d’agost, a les tres de la matinada, se’l van endur amb el  germà i els van empresonar amb més veïns de Xest. A les dues de la matinada del dia 18 li van notificar que el treien per a morir, i el van afusellar a la carretera de Xiva. Fins ací les paraules de l’hagiògraf. Vegem a continuació què diuen els documents de la Causa General.

El 7 de desembre de 1940, el fiscal instructor ordena al batle i secretari de l’Ajuntament de l’Olleria que esbrinen noms, cognoms i domicili de parents que puguen declarar i aportar informació de l’assassinat.

Aquestes ordres es van recordar a la batlia de l’Olleria a finals de 1940 i a primeries de 1941. Finalment, el 25 d’agost de 1941, el batle Boluda remet una relació de catorze noms de cadàvers trobats al terme, amb els noms i domicilis dels seus familiars. Entre ells es troba José M. Llácer Ferrando.

Tot seguit (document 20, de 10 de setembre de 1941) el jutge Castro dirigeix una carta-ordre al jutjat de Xest perquè es cride a declarar Josefina i Patrocinio Llácer Roselló, nebodes del finat.

Josefina Llácer Roselló, veïna de Xest, de 21 anys, soltera, diu en la declaració (document 26) que el seu oncle fou assassinat el 18 d’agost de 1936, en el quilòmetre 328 de la carretera de Madrid, al terme de Xiva. Que eixe dia ell era a casa quan es van presentar José Marín Verduch, de malnom Catalán, i José Verduch Cortés, de malnom Eusebio, “los cuales ya han sido ejecutados”, el van detindre i el van tancar en la presó d’aquesta localitat, on va romandre fins al dia 18, i que en eixa matinada se’l van emportar en un cotxe per a afusellar-lo. Diu que no sap qui el va traure de la presó ni qui l’executà, i que el cadàver fou soterrat a Xiva. Afirma que el 5 de juliol de 1939, les despulles foren traslladades al cementeri de Xest i que es va practicar la inscripció de la defunció en el registre civil.

L’altra neboda, Patrocinio Llácer Roselló, de 16 anys, soltera, natural de Xest, confirma tot el que ha declarat la germana.

En la segona quinzena de setembre de 1941, el fiscal envia una carta-ordre al jutjat municipal de Xest perquè informe de la residència o parador de José Marín Verduch i José Verduch Cortés. I en el document 30, el batle accidental informa que “fueron ejecutados”. 

En els documents 67 i 81, el fiscal instructor demana al jutjat de Xest certificació de l’acta de defunció José M. Llácer, veí de l’Olleria, la qual cosa compleix el jutge l’endemà, 2 de desembre de 1941. L’acta de defunció diu que José M. Llácer Ferrando, “hijo de Ruperto y Josefa, de profesión sacerdote, falleció en el término de Cheste el 18 de agosto de 1936, vilmente asesinado [p]or las hordas rojas”.

Amb la certificació de l’acta de defunció s’acaba la informació que tenim d’aquest rector de l’Olleria. En aquest cas, la concisa informació aportada pel Dr. Zahonero la completen els documents que trobem en la Causa General-ram de l’Olleria. Per sort, l’hagiògraf aporta en la curta biografia del sacerdot una fotografia, la qual cosa és d’agrair.

 

BATALLETES 4. (LES M E D I C I N ES ). Enrique Herrero

La medicina de la meua infància era molt diferent de l'actual. Ara el metge normalment prescriu medicaments que venen prefabricats, envasats i*emparats* per una marca.

Vaig emmalaltir del que, vulgarment, dèiem bilis i el metge(Dr. Nácher, pare (crec que natural de Xiva), em va receptar una *Fórmula magistral*, que van desenvolupar en l'antiga farmàcia Escolano, del Passeig de Ruzafa, cantonada al carrer *Mossén Femades*.

- "Una cullerada cada huit hores".

 

Antiga *Farmacia Escolano*

Però la ment d'un xiquet, per a bé o per a mal, està sempre activa, més encara si roman tot el dia al llit.

I per què esperar tant?

Vaig aprofitar que m'havia quedat *només a casa* per a empinar el colze i acabar-me tot el xarop, amb el propòsit que la curació fora immediata. Va haver-hi presses i corregudes per a consultar si aquella acció anava a provocar alguna catàstrofe, però jo no recorde que es prenguera cap mesura extra.

- Les medicines ni curen ni maten.

Aixó deia el meu germà menut, basant-se en els anys de convivència amb el nostre pare, qui suggeria als metges quins medicaments havien de receptar-li.