Sarabanda, cant i ball prohibit, Escrit per Francesc Jover

Escrit per Francesc Jover
23 juny 2023

Podria ser veritat allò que deia algú; que la història és mestra de la vida. A més, pense que serà veritat, si és que n’hi ha alguna. Almenys, si que estic plenament convençut que té una gran força didàctica que caldria aprofitar. S’ha arribat a dir, i comparar, la història amb l’universitat: la universitat de la vida. Però, haurem de deixar que els filòsofs diguen la seva sobre el tema.

El que vull comentar hui és que a través de la història, el puritanisme i moralisme destrellatat i altament repressiu, en ocasions ha fet greus estralls al progrés, la llibertat i la cultura dels pobles. No em considere cap melòman, però sóc un habitual oient de la «Ràdio Clàssica» especialment dedicada a la música. M'adorm i em desperte sentint-la i gaudisc, no solament de la música en general, si no dels «romansets» que fan els conductors al voltant de diferents tipus de música, d’autors i circumstàncies. La ràdio està reinventant-se tots els dies omplint, no solament buits de soledat, també amples llacunes culturals.

Fa poques nits sentia uns comentaris sobre l’antic cant i ball de la Sarabanda. A més, transmeteren algunes peces d’època barroca d’aquest estil i altres actuals d’autors/res que sembla estan intentant recuperar-la. No he trobat referències concretes dels inicis a la Corona d’Aragó; però, si que algúns ha dit haver pogut nàixer a Andalusia i d’allí haver passat a molts altres llocs. De qualsevol manera açò no té tanta transcendència com en gastronomia té l’all i pebre, la «mentira» o els «tostons»; que encara està per descobrir on va nàixer.

Però anem al tema. Les lletres d’aquestes cançons sempre eren de sentit polític, cosa que a les forces vives generalment no els feia gens de gràcia. Però a més, també tenien principalment un sentit «descarat», és a dir: eròtic. Pareix ser que on més destacava l’erotisme era en els balls, on la coreografia i els gestos, tant d’homes com de dones, eren destacadament lascius.

Davant d’aquest fet els puritans, que sembla n’ha hagut sempre, van haver de prohibir-ho perquè ho consideraren immoral. La prohibició és prou primerenca segons aquesta cita de l’època renaixentista: «A 3 de agosto de 1583, mandan los señores alcaldes de la casa y corte de su majestad, que ninguna persona sea osado de cantar, ni decir, por las calles ni casas ni en otra parte el cantar que llaman de la zarabanda, ni otros semejantes. So pena de doscientos azotes y a los hombres de seis años de galeras y a las mujeres de destierro del reino».

Mirant en perspectiva la historia, pareix ser que en totes les èpoques han hagut actituds fonamentalistes i retalls de llibertat. Pareix ser que sempre han hagut grups o persones de poder que han marcat determinades línies roges que no s’havien de traspassar. Grups o persones (amb molt poder social) que han tingut un concepte concret de regles que consideraven úniques per conduir la societat. Tinc el dubte que no sé si consideraven que eren les millors, o que no n’hi havien altres. A més, era obligació de tothom seguir eixes regles perquè del contrari eren durament castigats. Diria que actualment al segle XXI encara queden algunes seqüeles.

Marcar una línia roja en política a l’època feudal no crec que siga molt destacable. Però, si que em mereixen algunes reflexions a la repressió tant primerenca del tema de la sexualitat. Perquè la base de tot aquest tema no em negareu que és el sexe. Pareix ser que el sexe és una cosa lletja i l’abstenció una virtut. No m'estranya gens ni mica el trauma que encara patixen algunes persones. Un dels plaers naturals de tot ser vivent, especialment del gènere humà, mai no ha caigut bé a determinats sectors. A més, quan es permeten és a traves d’unes condicions o regles tant limitades que no tots, generalment, estan disposats a seguir. Em dona la impressió que en certs rogles de creients s’han creat vertaders traumes. Una cosa tant natural com la mateixa vida que és de bades, sense discriminació de classe, que està a l’abast de pobres i rics, poden posar condicions? Segons el meu parer, no cal més que una condició: tindre seny, respecte i un sentit comú ben viu d’ètica i llibertat.

Això si; no podem negar a diferents grups socials o religiosos que apliquen determinades regles als seus correligionaris, perquè se suposa que han entrat en aquest grup per voluntat pròpia i han acceptat les seves regles. Però, voler aplicar aquestes mateixes línies roges als de dins i als de fora d’aquests grups no sembla massa democràtic. Així pareix ser que ha estat funcionant des de temps immemorials.

És curiós hui, que uns dels motius pels quals van arribar a prohibir aquests balls és que al ritme de la música botaven les persones i els pits de les xiques no estaven quiets. Un detall que em va fer recordar aquell escàndol dels anys 80 quan la TV va emetre aquella cançó i ball de la Sabrina Salermo: «Boys Boys Boys...», recordeu... Això no podia permetre’s perquè incitava al sexe, per la qual cosa no se si van tornar a emetre aquesta actuació de Sabrina.

Saber ara que al segle XVI van prohibir un ball que l’altre dia, finals del segle XX, encara escandalitzava a la nostra societat i els seus directors espirituals, ha sigut per a mi molt pedagògic. Hem arribat on hem arribat; però, haurem de conformar-nos? Que ho faça qui vulga i qui puga, perquè això te data de caducitat. Jo sempre reivindicaré més seny i més llibertat.

¿No seriem tots més feliços si visquérem envoltats d’una societat més respectuosa i tolerant? Puc equivocar-me, però pense que les manifestacions artístiques i lúdiques, siguen cants o balls, no han de tindre més limitacions que les estrictament estètiques. 

Francesc Jover