25 anys de pau (44).Escrit per Francesc Jover

Escrit per Francesc Jover

31 maig 2022

Tal com deia la setmana passada, el Pla d’Estabilització de 1959 és qui va moure un desenrotllisme imparable. Ho feu amb el suport de la dictadura, d’entitats financeres i al mig d’una repressió policial a una classe obrera sense cap dret garantit. Als 25 anys d’haver guanyat la guerra Franco, és va rememorar aquella victòria envoltada d’un gran aparell propagandístic. El primer d’abril de 1964 muntaren un gran xou per celebrar el més llarg període de «pau», deien. Fou el moment on el règim confirmava que mantindria vitalici el seu Cap d’Estat. No solament això, si no que seria capaç de sobreviure-li. Fou quan va començar una nova etapa, tècnicament moderna, preparant un disseny propagandístic capaç de persuadir. És va deixar enrere l’època de propaganda política casolana, cutre, rancia i feixista. A més, ho va fer amb la perplexitat, complicitat i somriure tolerant de les democràcies internacionals. Això si, en plena activitat de sindicats i partits polítics clandestins que agafaren consciencia que mai el franquisme concediria la democràcia. Calia guanyar-se-la amb una lluita sorda i constant, defensant drets socials i polítics. Encara que, es movien amb moltes dificultats i accions arriscades d’esser empresonats o afusellats. La Brigada Polític Social es va especialitzar en la persecució i repressió del moviment obrer. És quan van començar a utilitzar subtilment sistemes de repressió refinada i deshumanitzada en sistemes de tortura. Actualment encara estan obrint-se querelles a torturadors policials dels anys 60. Fins en aquests detalls va canviar l’actitud repressiva. Ara, no es vanagloriaven d’aquells actes de fer «justícia», encara que arribaven també a segar vides. Ara hi havien molts assassinats que simulaven suïcidis per remordiments de consciència, deien. Sempre la repressió franquista havia utilitzat eufemismes; ara els va institucionalitzar de forma habitual. Ja no eren tribunals militars qui jutjava l’oposició, ara era el Tribunal d’Ordre Públic qui condemnava a tothora activistes antifranquistes acusats de vulnerar les lleis fonamentals del «Movimiento». Universitaris i membres de partits clandestins foren víctimes d’aquella obsessió franquista en industrialitzar l’endarrerida Espanya sense les llibertats fonamentals d’estats europeus. La més evident contradicció del propi franquisme, com ha confirmat algun magistrat emèrit, és haver vulnerat diferents lleis internacionals que abans havia signat. Entre altres, la Declaració Universal de Drets Humans de 1948, que fou signada per obtindre dòlars, i mai no va complir.

Al Museu de la Il·lustració i Modernitat (MUVIM) de València està fent-se una exposició sobre els 25 anys de pau com veureu a l’enllaç. na mostra on es veu clarament la imatge que l’Espanya franquista volia donar al món justificant la inversió econòmica que s’havia fet per interessos purament econòmics. Un muntatge publicitari que confiaren a Manuel Fraga Iribarne (1922-2012). Una prova, més que hipòcrita, que l’aparell va formar per donar una imatge distorsionada del que era una fèrria dictadura. L’exposició del MUVIM és «proposa una reflexió gràfica i ens trasllada a les estratègies propagandístiques més grans del segle XX a Espanya, amb un disseny innovador i una retòrica seductora. Alhora, utilitza un llenguatge manipulador, per a vendre el concepte de pau i prosperitat, encara que pau i dictadura són conceptes que es repel·leixen».

Potser aleshores no tots se n’adonaren de la gran mentida en que es basava l’aniversari. Fou un gran muntatge amb un disseny publicitari molt ben preparat des de finals dels anys 50. Aquell pla econòmic estava donant resultats, però sense anar acompanyat de l’obertura corresponent a partits i sindicats lliures. La veritat és que fou una demostració que solament va convèncer a la fidel clientela franquista. Un ample sector de la societat no la van convèncer perquè s’adonava de la gran mentida estratègica utilitzada per enfortir i perllongar la dictadura.

D’aquella ocasió era l’estàtua a cavall del general que hi va haver a la plaça de l’Ajuntament del Cap i Casal. Seria l’obra d’un gran artista, José Capuz, però, la simbologia que representava estava fora de les aspiracions d’una majoria que començava a demostrar-ho al carrer i en vagues. Ben prompte van haver d’encaixar allò que deia el poble lliure: «el burro i l’haca fora de la plaça». Hi hagué una missa de campanya multitudinària a la mateixa plaça que em sembla que quedava fora de lloc. Crec que el nacionalcatolicisme, en aquell moment ja no queia tan bé al mateix regim, i molt menys a una part de l’Església després del Vaticà II.

El mateix comissari de l’exposició i director del museu Rafael Company, fa unes interessants declaracions dient que fou un esdeveniment de: «dimensions colossals. Nou mesos amb un pressupost milionari, que van utilitzar d’una manera molt intel·ligent, de forma que el públic va ser bombardejat a la manera de la publicitat contemporània, si bé amb un discurs polític».

He de dir-ho ben clar, fou un esdeveniment ple de contradiccions. Al mateix temps que estaven preparant aquella espectacular campanya per llavar la cara al franquisme, hi havien fets que demostraven el contrari. Per exemple; a la ciutat de València, encara ressonaven els crits de dolor que sortien de la comissaria del carrer Samaniego. A més, el 1963 executaven a Julian Grimau, per la seva continuada militància contra el règim. Fraga, el mateix que preparava la moguda per prestigiar el règim, formava part del Consell de Ministres que ho va aprovar sense ser capaços de commutar la pena. Pel que no ho sàpiga, l’escamot de soldats que va afusellar a Grimau, va disparar 27 bales, no totes encertades intencionadament. L’oficial al càrrec de l’execució va haver de rematar-ho amb tres trets de gràcia. A més, hi hagueren més de 800.000 telegrames de tot el món que arribaren al govern demanant clemència. Entre els quals hi havien destacats personatges com, el president Kennedy, el papa Joan XXIII, Willy Brand, Harold Wilson, Jean Paul Sartre, Aldo Moro, o Nikita Jruschov. No van servir de res.

Cal dir també que, uns mesos abans de la mort del dictador, continuava el règim executant i empresonant polítics. Per març del 74 fou executat a garrot l’anarquista Salvador Puig Antic. L’estiu del 75 hi hagué la popular pescada a una casa d’exercicis, els «deu d'Alaquàs».

A més a més, quan el dictador estava agonitzant, encara van haver-hi cinc execucions més.

 

 

El que ens fa concloure que el franquisme fou una llarga i negra dictadura que han volgut negar-la sempre i la història no ho ha permès i mai o permetrà. Va començar assassinant els que no pensaven com ell i va continuar fent-ho desprès de mort amb el colofó dels cinc advocats d’Atocha. 

Francesc Jover