Últim curs a Montcada (7): de seculars a secularitzats, passant per la cosa social. Bartolomé Sanz Albiñana

 

Estava jo a punt d’abandonar aquell “lloc artificial i homoeròtic” (don Antonio Lagarda dixit) i encara no sabia a quina varietat de preveres, clergues o capellans, dels que estava rodejat les vint-i-quatre hores, aspirava a pertànyer. Jo havia sentit a parlar dels franciscans, salesians, maristes, escolapis, jesuïtes, claretians, dominics, agustins i, no cal dir-ho, dels barbuts missioners combonians que evangelitzaven a l’Àfrica, i que de tant en tant venien a contar les seues experiències i a parlar de la manca de missioners arreu del món. Quina varietat de seguidors de Jesucrist!, per no mencionar les variants femenines també amb hàbits! Jo li pegava voltes a l’assumpte sense parar: “Si el llibre de capçalera per a tots és la Bíblia, com s’explica que existisquen tantes religions cristianes?”. Eixa era una, i l’altra: “On deia Jesús en la Bíblia que creàrem tants ordes religiosos, cadascun amb les seues regles monàstiques particulars?”.

És clar que jo estudiava per a ser capellà, com imagine que ho devien fer tots els aspirants de totes les altres variants masculines. No sé si em vaig perdre la plàtica on el pare espiritual explicava el concepte de saeculum o sacerdoci secular, és a dir, radicat enmig del món terrenal i en contacte amb ell, perquè això a mi no m’ho va explicar mai ningú. Va ser després d’eixir-me’n del seminari quan vaig esbrinar que jo aspirava a formar part d’una varietat anomenada “clergat secular”, és a dir, que no està lligat per cap vot, que pot tenir propietats i només deu obediència al seu bisbe i, evidentment, ai!, ha de ser cèlibe. Sembla que el terme “clergat secular” ja es feia servir en el segle XII.

De qualsevol manera, mai de la vida no se m’hauria ocorregut de dir, a qui em preguntava per a què estudiava, contestar que “per a sacerdot secular”. Encara hui en dia em meravelle de la quantitat de noms que abraça la superestructura eclesiàstica: dubte que ningú els conega tots. De tant en tant li pegue una ullada a algun terme desconegut en The Oxford Dictionary of the Christian Church (1957/1978), comprat en una charity anglesa per 2 £, i m’adone de la meua ignorància. Arribe a la conclusió que una superestructura no pot perpetuar-se i funcionar durant tants segles sense un bon manoll de paraules i termes, molts dels quals críptics i misteriosos. Totes eixes paraules, segur que s’inclouen en algun diccionari de termes eclesiàstics de les nostres llengües més actualitzat, però jo no el conec. I deu existir perquè en les investigacions sobre un tema en què ocupe actualment part del temps de jubilat, i que es titula “Shakespeare i la religió”, me n’he trobat un muntó. Ah! Per si de cas algú pensa que estic ocupat a descobrir si el dramaturg anglés era catòlic o protestant, o si era o deixava de ser religiós, ja li avance que no van per ací els tirs: el meu estudi incideix en el gran coneixement que l’autor de Hamlet i d’altres drames universals tenia de la Bíblia i el profús vocabulari religiós que apareix en la seua obra. Tanque el parèntesi i continue.

 A mi, repetisc, no em va explicar ningú que els capellans seglars vivien en el món material i temporal, i no en convents com feien els frares caputxins del meu poble des de principis dels segle XVII i que pertanyen a un orde regular. Això, és clar, es veia a simple vista. No coneixia la diferència semàntica entre clero secular i clero regular, és a dir, entre els qui estaven en contacte en el món —anaven al bar a jugar una partida de cartes o a casa d’un familiar si queien malalts o en jubilar-se, per exemple— i els qui es regien per la regla del seu fundador, vivien separats del món i havien de fer nit a un convent quan es feia fosc. I, encara que no vinga al cas, segur que vostés coneixen molts casos de transfuguisme polític; doncs bé, el transfuguisme religiós també es dóna en el món eclesiàstic. Així, tenim casos de religiosos que, avorrits de viure amagats i tancats en un convent, deixen l’orde i es fan capellans seculars, és a dir, rectors de poble. I a l’inrevés, rectors seculars que cansats del món opten per un espai més espiritual, perdut en un monestir de la muntanya o del desert.

Al seminari de Montcada no hi havia res paregut al noviciat dels religiosos, fóra què fóra això. Noviciat? Sempre m’ha paregut una paraula medieval i llunyana que no tenia res a veure amb la vida que jo hi feia. Per cert, i em perdonaran la meua ignorància, si el papa Francesc és jesuïta, hauria de dormir en un convent, no? O és que els papes, una vegada l’Esperit Sant ha fet el seu treball mitjançant la voluntat dels cardenals, tenen una butla especial per a dormir on vulguen?

Estar en contacte amb el món tenia els seus perills, de la mateixa manera que en comportava l’apertura del seminari al món. Dic jo que eixe devia ser el motiu pel qual, primer el Rector Rodilla i després el Rector Sanus, no foren partidaris i s’oposaren que els joves filòsofs i teòlegs abandonaren Montcada, s’instal·laren a València (uffff!) i es feren més seculars; eixa una, i l’altra era quin ús es donaria a les instal·lacions dels tres pavellons amb el dineral que havia costat alçar-los durant vint anys!

Els qui van conéixer el Rector Rodilla —els més joves deuen rondar ara els seixanta-tres anys— saben molt bé que tampoc li feia molta gràcia que en vacances els seminaristes, i menys encara els superiors, anaren a l’estranger —cosa que ja es feia a principis dels anys seixanta—, ni que prestaren atenció al món obrer i als problemes socials. La frase de Rodilla referint-se a Nicolás David, un sacerdot obrer dels anys seixanta i impulsor de la JOC, és impagable i ens ajuda a comprendre el món en què vivíem: “¡Qué pena, con lo inteligente que es y dedicarse a lo social”! Tampoc que participaren en experiments com els del Servicio Universitario del Trabajo (SUT); tot formes d’inserir-se en el món i ser seculars.

 

Vicent Micó (l'Olleria, 1928   - Turballos, 2018),
 íntimament lligat als moviments socials i obrers

Don Jesús Pla Gandia (d’Agullent), allà pels primers anys setanta, en referir-se als “curas obreros” deia: “Todos estos que se dedican a la cosa social acabarán por irse”. Es referia a Vicent Amargós († Alcoi, 2020), Ximo Adell, José Mª Blasco, Gabriel Calabuig, Paco Gramage, etc. Més tard s’hi incorporarien Pepe Alcántara, Pepe Fornés, Josep A. Comes, Antoni Signes, etc. Ací ho deixe, amb una sentència llatina, perquè els lectors ho esbrinen: “Intelligenti pauca” (“A bon entenedor, poques paraules”).

Recordaran també que don Eduardo Poveda —professor del Seminari i més tard bisbe de Zamora— i altres que van eixir a estudiar a Europa a mitjans dels anys quaranta eren un exemple viu de sacerdots seculars, que a principis dels cinquanta ja han tornat al seminari amb una motxilla plena de novetats. No sé si els ordes regulars també ho feien. Però en el muntatge d’aquella superestructura no encaixava bé que els seminaristes anaren de vacances a Europa. A què exactament hi havien d’anar? Anar a Europa sense un objectiu prèviament definit i pactat amb la superioritat era endinsar-se en una selva que duia de cap a la perdició.

En la continuació d’aquest article parlarem de la funció del SUT aquells anys.

 

                         Bartolomé Sanz Albiñana