De tallador de vidre a ostiari. Bartolomé Sanz Albiñana

Hui, evocant un capítol de la meua infància, explicaré què em va passar entre nou i deu anys, de com de tallador de vidre em vaig convertir en ostiari i per què vaig entrar al seminari de Montcada a dotze anys en comptes d’onze.

L’edat habitual d’ingrés en el seminari menor de Montcada era d’onze anys, que també era l’edat en què els xiquets que no feien estudis de batxillerat en un institut es posaven a treballar. Per aquell temps, als pobles menuts era pràcticament desconeguda cap altra modalitat d’estudis: la formació per al món laboral o formació professional reglada que aquells anys es rebia en les anomenades Escuelas de Maestría Industrial, com ara les de València, Alacant o Alcoi.

Quan tenia nou o deu anys, a l’estiu, em van col·locar en un taller a tallar vidre: el taller de Jenaro (el gendre de Victorio ‘el Planxat’), al carreu Budeu. “Dí, papá, dónde está el buen Dios. Dímelo, dímelo, dí, papá”, cantaven aquells dies per la ràdio José Guardiola i la seua filla. No recorde bé per què no hi vaig continuar, però done gràcies a Déu i a qui va prendre una decisió tan encertada: no m’ha agradat mai el treball repetitiu, sempre l’he considerat alienant. Potser el meu destí ja estava marcat aleshores. De qualsevol manera, estar tallant gots cada dia —per molt artística que siga eixa faena i que a algú li puga produir plaer— a mi només em causava frustració de pensar que hi havia tasques més interessants i enriquidores en aquesta vida.

Jo d'acólit

Una vegada presa la comunió a vuit anys (quasi nou), vaig començar a tindre certes responsabilitats fins als dotze. Primer vaig ser acòlit en la meua parròquia i després sagristà. El titular de la sagristania era Evaristo, que vivia “baix del campanar”, prop de la casa de don Teodoro, el metge. La bona qüestió, no recorde per quin motiu, és que de la nit al dia, Evaristo es va deixar aquella faena i la sagristania es va quedar en seu vacant. Don Antonio Cerdà, el rector, degué veure en mi una inclinació i unes aptituds per a les coses de l’església, així que va posar en les meues mans una clau massissa d’uns quinze centímetres de llargària que, evidentment, no em cabia en la butxaca.

No sé si eixa responsabilitat l’havia parlada amb els meus pares: no crec que ho fera amb mon pare, ja que, tot i no ser ateu, no era ben bé un home d’església. Eixa responsabilitat a mi no em significava cap sacrifici especial. De fet, molts dies de bon matí jo estava a la porta de l’església abans que arribara el sagristà oficial. Jo sabia tocar a morts, els tocs de les misses, el toc de l’àngelus i també a foc si feia falta. La faena de revoltejar les campanes quan s’acostava alguna festa important estava en mans dels tres germans Pantorra, que tenien una fusteria al carrer de sant Tomàs, prop del trinquet. El toc manual de campanes es va electrificar durant la meua etapa de sagristà.

La faena de sagristà comportava la preparació dels ornaments sagrats del dia damunt un encaixonat de fusta: amit, alba, estola, cíngol, manípul i casulla. Encara ho recorde. En un llibret mirava la festivitat del dia i llegia el color dels ornaments que havia de preparar. Preparava el calze i el copó amb les hòsties que després consagraria l’oficiant. Omplia les vinagreres i també, sovint, tastava el vi dolç. Vigilava que la palometa del sagrari estiguera sempre encesa. Encenia i apagava els ciris de l’altar. Preparava la pastilla de carbó de l’encenser i la naveta amb l’encens per a la cerimònia corresponent, així com l’hisop i la caldereta amb l’aigua beneïda. I tancava les portes de l’església en acabar la missa, el bateig, el soterrar o l’acte religiós que fóra. Don Felipe, el mestre, ens donava permís als acòlits per a eixir abans de les cinc de la vesprada quan hi havia un soterrar, que no sé per què sempre eren a eixa hora. Molt després em vaig enterar que el meu mestre era un home d’esquerres i que després de la guerra havia sigut obligat anar a la missa de sis i mitja del matí tots els diumenges.

Així que, com deia, el de sagristà va ser el primer nomenament oficial que vaig tindre. Sense cap cerimònia especial, don Antonio Cerdá m’havia nomenat ostiari. Això no vol dir que repartira hòsties com algú podrà creure, sinó que estava encarregat d’obrir i tancar les portes de l’església: la porta principal i la dels Grisons. Cal anar amb cura amb aquestes paraules perquè no és el mateix “ostiari” que “hostier” o “hostiari”. Ostium, ostii significa porta. Ostiarius significa sagristà, tot i que fa uns seixanta anys era una de les primeres ordes menors que rebien els estudiants de teologia: l’ostiariat. Sempre tornem al llatí, la nostra llengua mare. La paraula també la trobem en anglés; un poc canviada, és clar: usher, que significa porter, acomodador.

Després de seixanta anys encara hi ha gent que recorda la meua dedicació a l’església durant la infància. De fet, i crec que açò ho he dit alguna vegada, aparec en pràcticament totes les fotos de misses de bodes celebrades des de 1960 fins a 1963. Algú podrà pensar que estic elucubrant després de dos cremadets. Doncs no. Tinc a la vista la Libreta Corriente que el senyor rector em va obrir en la Caja Postal de Ahorros (con la garantía del Estado), el 29 de desembre de 1960 amb una imposició inicial de cent pessetes (0,60 euros). Cent pessetes, per a mi, eren molts diners, si tenim en compte que de tant en tant jo li demanava a l’avi Tomeu el de vaques una pesseta per a comprar-me tres xurros en la paradeta de la plaça de la Vila que hi havia al costat de la paradeta on ell venia ous.

Des del cantó de la plaça a l’entrada de l’ajuntament on estaven eixes dues paradetes, jo m’enfilava carrer de Sant Vicent amunt, passant per la tenda de queviures de Canam. En arribar a la tenda d’electrodomèstics del Pelut, al final d’eixe carrer, ja me’ls havia xafat. Seguia a la dreta pel carrer de l’Aurora i unes vegades trencava a l’esquerra pel passadís del forn de Camarena, que eixia al carrer Nou; i unes altres seguia recte deixant a l’esquerra el forn de Julián i la casa de Vicentet i Clara, els de l’oli, fins a arribar al meu carrer, el de Benlliure. A casa agafava la bossa amb l’eterna enciclopèdia Álvarez que ja m’havia deixat preparada i arreava cap a les escoles velles pel carrer de la Lloba, la Puríssima, Sant Francesc fins a arribar al carrer de la Font Nova. Abans d’entrar a les aules formàvem en files de tres i cantàvem el Cara al Sol de rigor. Hi havia tres mestres en aquell grup escolar: don Álvaro Juan, don Vicente Castelló i don Felipe Cano, que era el meu mestre. Així va ser durant dos cursos: de 1961 a 1963.

Al principi, les imposicions bancàries en aquella llibreta d’estalvi eren de cent pessetes mensuals, i al final de quatre-centes (2,40 euros). Tot un dineral! Total, que quan me’n vaig anar al seminari el primer de setembre del 1963, hi tenia vora quatre mil pessetes (24 euros). Era un xiquet ric. Ara a la vellesa, quan pense les coses, entenc el motiu pel qual vaig entrar al seminari un any més tard: en substituir el sagristà oficial, jo feia un paper important durant el temps que vaig exercir les funcions en seu vacant. Eixa, una; l’altra era el costum que tenia el senyor rector d’enviar xiquets al seminari d’un en un. Doncs bé, el curs 1962-63, que és el que em tocava, no hi vaig anar. I el curs següent em va enviar a mi en companya de Vicente el Platero, que acabava de fer onze anys. Al remat, igual tenia anar a onze que a dotze anys! Una vegada instal·lat a la que seria ma casa durant sis anys, vaig pegar una mirada a meu voltant i vaig veure que al meu curs hi havia xiquets que tenien dos, tres i quatre anys més que jo, i alguns ja s’afaitaven.

Resumint, quan vaig arribar a Montcada jo havia rebut moltes ordes, no sols en el sentit de manaments que cal obeir —d’això, la meua generació en sabia un fum—, sinó també en l’accepció sacramental que confereix la potestat d’exercir determinades funcions eclesiàstiques: ostiari, lector, acòlit, ceroferari i, sobretot, encensar. A mi m’agradava portar l’encenser i donar la pau. Fer fum amb l’encenser i donar a besar el portapau a la gent dient-li “Pax tecum” m’omplia de joia.

Don Antonio sabia molt bé en mans de qui havia confiat la clau de l’església de santa Maria Magdalena: jo era un xiquet de fiar. La prova és que em va enviar lluny a educar-me, impedint que el foc d’un forn de vidre acabara amb les meues aspiracions. Que no li estranye a ningú per tant, quan arriba Tots Sants, si em veu en el cementeri resant-li una oració en la capella on estan soterrats els capellans.

Bartolomé Sanz Albiñana