 |
| Escrit per Francesc Jover |
.
Parlar de solidaritat en conflictes laborals, reivindicacions socials o veïnals, etc., tenen unes característiques concretes; però, en el que vaig a fer-ho ara per la República i Guerra Civil d’Espanya, té si més no per a mi, una significació especial. A la contradicció entre feixisme i democràcia clàssica, ben prompte va haver-hi una resposta solidaria antifeixista en tota mena d’associacions i entitats: artistes, escriptors, intel·lectuals, polítics, dones, joves, etc. Una gran part de la societat, de diferents classes socials, va quedar impregnada d’eixa solidaritat formant una pinya en la defensa de la República. Foren una immensa quantitat d’associacions que s'afegiren l'apel·latiu d’antifeixista. Inclòs, una de caràcter global: les Brigades Internacionals, que voluntàriament vingueren a lluitar militarment contra el feixisme. Fou un cas espectacular de voluntaris de cinquanta no se quantes nacionalitats que se sumaren a la defensa de la República amb prop de 60.000 individus que s’incorporaren a l’Exercit Popular en unitats de xoc. Estigueren presents a les principals batalles que es lliuraren contra el triumvirat franquista, feixista i nazi. Cal reconèixer la gran quantitat de membres internacionalistes que van perdre la vida defensant la democràcia. Un aspecte de la solidaritat internacional que mereix per si mateix molt més que un article per conèixer-la i entendre-la. Ens queda aquella frase mítica d’Ernest Hemingway referint-se als internacionals: «Mai cap home ha estat enterrat amb més honor que aquells que van morir a Espanya».
A més de les Brigades, hi van haver voluntaris i voluntàries de tot tipus a l’interior que volgueren aportar el seu granet de sorra a la defensa democràtica. Era tant impetuosa la solidaritat d’alguna gent que molts dels voluntaris/es no eren admesos per ser menors d’edat. Dir també que alguns d’ells es presentaven amb l’autorització del pare signada o falsificada. Eren joves amb una solidaritat tan sensible que podria ara fer-nos dubtar de la versemblança si no fos per un conjunt de fets que tots plegats han quedat com a testimonis. Un esperit solidari que pot fer-nos veure el compromís que moltes persones i grups agafaren per mantindre una República i els seus plans renovadors.
Un altra demostració de solidaritat és la quantitat de gent voluntària que volia anar a defensar Madrid, la capital de la República. Corria la veu que si queia Madrid estaven vençuts. De fet, mai no va caure Madrid el mateix que València i Alacant que resistiren fins el final.
Altre signe de solidaritat que cal destacar són les entusiàstiques campanyes d’hivern que diferents entitats de dones iniciaren confeccionant mantes i abrics als soldats del front de Terol. Fou tot un aparell organitzatiu on es van abocar de manera altruista la gran majoria de dones.
Els actes solidaris foren fins el final, quan l’economia estava molt espatllada. Unes memòries de Juan Garcia, alcalde de Cocentaina, parla de 4 vagons de queviures enviats a Madrid i que una comissió de socarrats desplaçada va entregar a l’alcalde. A més, de fer entrega també d’una quantitat respectable d’oli de la que hi han testimonis que podem veure.
Altra mostra de solidaritat el tenim en l’acollida de milers d’infants i adolescents que evacuaven dels fronts intentant cobrir i estabilitzar les necessitats bàsiques com era l’alimentació i l’escola. La República va crear una infraestructura d’acollida d’infants orfes amb la solidaritat i col·laboració de partits i sindicats del Front Popular. Alacant i província van oferir acollir 7.000 infants i van haver d’admetre-n’hi 60.000. Per tenir una idea, Benimassot (el Comtat) va oferir acollir 12 xiquets.
Sabem que a partir de setembre del 36 hi havia a Cocentaina una Colònia de 75 xiquets. El Consell Local d’Ensenyament a més d’hostatjar-los al convent de frares i alguna altra masia, els va proporcionar llits, matalàs, llençols, vaixelles, cuina econòmica i assistència escolar. El que si que sembla que no hi havien molts recursos oficials pel seu manteniment. Els sindicats van haver d’aportar el 5% del salari de cada treballador per ajudar el seu manteniment. També he vist la insistència que fan les autoritats locals demanant a l’Administració recursos.
Per l’octubre de 1938 sols quedaven 37 infants. Alguns d’aquests infants i adolescents encara vaig tindre ocasió de coincidir al convent quan anava a parvuls. El que recorde no eren xiquets com jo, eren més bé homes pel grans que els veia i la gresca que feien pel claustre del convent.
Tots els dies van penjant a les xarxes novetats del tema de la memòria històrica relacionada en la solidaritat. Fa poc he vist una colònia que hi havia a Horta de València, Quart de Poblet a la «Villa Amparo» on m’ha deixat descarregar una foto molt bonica. És una colònia que hi havien xiquets i xiquetes que poden veure’s en diferents fotografies penjades a la xarxa. Son documents gràfics extraordinàriament interessants que ens fan reflexionar per situar-nos en aquella època i clima. M'he adonat que algun xiquet de «Villa Amparo» està completament nuet i això podria respondre a més d’un motiu. És de veres i cal assumir-ho, que la precarietat en vestir i menjar era molt gran. Però jo propose també un altra possibilitat. Els anys trenta va haver-hi una explosió ecològica cap a la natura fomentada principalment per l’anarquisme que defenia i practicava el nudisme integrat a la natura i absent de prejudicis.
Per acabar l’apartat solidari que foren les Colònies durant la República, és imprescindible conèixer l’obra de Cristina Escrivà.
Per finalitzar el tema de la solidaritat he de comentar alguns casos que hi hagueren a l’Alcoià i Comtat de republicans que en tornar de la guerra no es presentaren a les autoritats militars tal com eren cridats insistentment pel pregoner. Algunes persones no tornaren a casa per precaució fins que els localitzaven i anaven per ells. Altres s’amagaren i estigueren buscant-los l’aparell polític militar durant molts anys. A Cocentaina en tenim un, José Sellés Pérez, que va estar fugit d’un lloc a altre per evitar ser detingut durant prop de 5 anys. Anava de Cocentaina a Villena caminant per camp a traves pel refugi que li proporcionaven uns familiars i amics. Fins i tot anava a Madrid mai en transport públic si no en autoestop o com podia (sempre fugint) a casa d’un company republicà que l’havien desterrat allí.
Altre cas també de Cocentaina molt conegut és el de Ramon Jordà Mullor que va viure amagat durant onze anys amb l’ajuda de mig poble. Participaren solidàriament barbers, fisioterapeutes, metge que era atès sempre que ho necessitava. La pitjor part la portaren la muller i els fills que hagueren d’aguantar les impertinències «visites» periòdiques a qualsevol hora del dia o de la nit.
Però el cas més rellevant, pel temps que va estar amagat, fou l’alcoià Amando Jordà que va estar durant 16 anys amagat fugit de les forces repressores.
Francesc Jover
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada