El passeig que hem fet a traves de diferents anècdotes i casos de l’etapa 1936-1939, està arribant al final. Normalment s’ha d’admetre que el final d’un conflicte bèl·lic sempre és un goig. M'agradaria acabar aquest període amb dos o tres temes monogràfics: el de refugis, el de desapareguts, i potser fer-ne algun altre sobre la solidaritat dintre d’aquella etapa i clima republicà. El dos primers per la carrega humana que tenen centrada en la segona meitat de 1938. El tercer no solament durant la contesa, si no per ser una virtut espontània, històrica del moviment obrer que brota en qualsevol moment i ens demostra que no som res si no som tots.
Començaré doncs pels refugis antiaeris que anaven a càrrec de Juntes Locals de Defensa Passiva de cada lloc. Les quals també es feren càrrec de fer participar a la ciutadania d’arreplegar fons per a despeses i de fer un manual d’instruccions i alarma de com havien d'utilitzar-se. El manual, no solament instruïa com utilitzar els refugis, també del comportament general de la ciutadania davant del risc permanent, nit i dia, d’atac aeri. En aquest sentit recorde que en fer-se de nit, mom pare tapava la finestra en un tros de tela obscura perquè no arribara fora la poca llum que hi havia a la cuina.
Hi hagué gran activitat en la construcció de refugis en molts dels nostres pobles, precisament durant l’etapa que més homes, joves i adults, estaven mobilitzats al front. Prova d’això és que tenim gravada una entrevista a un home que d’adolescent va treballar en la construcció de refugis a Cocentaina.
Cal dir també que les industries estaven obligades a fer una aportació econòmica a les despeses. Una aportació que anaven augmentant-la tal com anava agreujant-se la situació, com podem veure al document de la paperera. Adonem-nos que l’augment d’aportació és del dia 7 de setembre del 38, abans del primer bombardeig d’Alcoi que fou el dia 20.
A totes les poblacions de risc feren refugis. A Cocentaina hi ha un dels refugis, molt gran, que segons els tècnics conté totes les mesures de seguretat que marcaven les lleis i que s’ha rehabilitat una part que pot ser visitable prèvia inscripció. Fou un projecte digne d’un manual d'enginyeria. Tal com indicaven les normes feren una graella de galeries amb nombroses entrades repartides per tot el poble. Inclòs, pareix ser que hi havia una galeria que faria cap per davall del barranc del Sord (amb un desnivell de 25 metres), al grup escolar Pablo Iglesias.
A més, algunes indústries com la Marañosa, adscrita al Ministeri de Defensa que produïa materials quimics, tenia dos refugis propis. Aquesta industria fou ubicada a la fèbrica de cartrons Merin. Els que estem a una edat octogenària avançada recordem les teulades d’aquella indústria camuflades amb colors de disfressa per despistar els avions bèl·lics.
Altres fàbriques de sabates com la de Riera i Bonifacio habilitaren diferents refugis prop dels centres de treball per protegir-se de possibles atacs de l’aviació. També s’utilitzaven a Cocentaina com a refugis la volta de canó de carreus d’alguns trams del barranc del Sord que estaven cobrint. Aleshores hi havia una boca descoberta junt al Porxet del Raval i l’altre junt al Patronat. Totes dues foren utilitzats també com a refugis.
Un altre refugi confirmat era a la zona nord-oest, al peu de les Costes, junt a l’Escorxador que fou tapat en unes reformes que feren d’aquell lloc. Una zona prou habitada i freqüentada per dones que anaven al llavador públic, a més, els veïns del Pla de la Font i Ravalet.
A Alcoi em diuen que fent el refugi de la Glorieta, va haver-hi una accidentada solsida que deixà soterrats diferents homes, on van resultar un mort i dos ferits. La primera agressió aèria a Alcoi la feren un dimarts dia 20 de setembre de 1938. D’aquell primer atac van haver-hi 15 morts i 55 ferits. El dijous dia 22 en va haver-hi un altre amb 22 morts i 100 ferits. L'endemà divendres 23 també deixaren caure bombes que produïren 19 morts i més de 100 ferits. El 16 d'octubre tornaren a fer una incursió on hi hagueren 3 víctimes. Fins a l’any següent, 29 de gener, no tornaren els Savoia de Mallorca i encara feren 2 víctimes mortals. Un altra incursió del 9 de febrer va deixar 3 morts i l'última que fou l’11 de febrer de 1939 amb 1 víctima.
Al meu parer, per setembre que començaren els bombardejos, la guerra ja la tenien guanyada els nacionals. Els últims tres atacs de 1939, no trobe altre sentit que causar el pànic i el terror; especialment per desmoralitzar la ciutadania i acabar de matxucar-la emotivament. Alguna cosa pareguda feren a l’estació de Xàtiva el 12/02/39. Això és l’ètica i estètica de la guerra; com per encara estar orgullosos.
A Alcoi hi hagueren un total de 7 agressions aèries que van abocar prop de 50 tones de bombes causant un total de 65 morts, víctimes innocents que hui (i sempre) voldria retre’ls en aquesta pàgina un homenatge, el mateix que als centenars de ferits que quedaren molts d’ells amb seqüeles permanents. A uns i altres mai podrem oblidar-los. Se que la ciutat d’Alcoi tindrà gravats els seus noms en algun lloc i demane a les noves generacions que els posen de tant en tant alguna flor. Se la mereixen. És el menys que podem fer per ells i elles. Mai s’esborrarà de la meva memòria les habituals imatges de ferits pels carrers d’Alcoi al acabar la guerra: coixos/es amb crossa, braços, cames i caps embenats en dones, homes, infants...
Alacant ja havia patit els atacs d’aviació amb bombes i el govern civil era conscient del problema. És per això que l’alcalde de Cocentaina rep una carta (1 i 2) indicant-li (u ordenant-li si fos necessari) dos importants punts: que prenga les mesures adequades referent a la construcció de refugis i que vagen alerta en els forasters que entren i ixen del poble. El primer lloc diu que tot indica que la població d’Alcoi ha estat agredida per l’enemic com a conseqüència de les fabriques de material de guerra i que també Cocentaina està en risc de fer-ho per tindre una fàbrica d’aquest material. També diu que no té cap dubte que els atacs d’Alcoi ha sigut per algú que s’ha infiltrat amb carnet del Front Popular i ha informat l’enemic.
Cap dins de la lògica el que diu el governador perquè en estat de guerra sempre ha funcionat l’espionatge de l’enemic per detectar objectius militars o civils que cal destruir. És per això que alerta a les autoritats que no es fien de ningú i que estiguen ben alerta.
Em pareixen documents molts expressius que no necessiten cap comentari perquè retraten perfectament el moment.
Francesc Jover
Amb un refugi vaig tindre jo prou amistat en la meua infància de Russafa (en el carrer Sornells, cantó llavors a Arizo). El meu entreteniment consistia a observar des del balcó els moviments de carros i carreters que guardaven cua per a entrar a descarregar en el molí que hi havia allí pròxim. De tot això donava fe el refugi que va durar prou anys després de la guerra, però - al fi- va ser derrocat per a construir una finca i instal·lar un supermercat, del nom del qual no vull recordar-me, per a no fer propaganda gratuïta. Enrique Herrero.
ResponElimina