Sant Vicent de la Roda i la missa. (escriu Joseluis Porcar)

La mare que va i la mare que torna, retruc de l’acudit en el moment en què no es pot usar el discurs natural de la conversa.

I la celebració de Sant Vicent màrtir a la catedral, solemne i gloriosa, es fa amb una missa, una missa presidida pel cardenal, arquebisbe de València, amb un grapat de rectors –canonges també-, i a més a mes hi era un recull de personatges, autoritats de la ciutat, de la comunitat, del govern central de Madrid, del exèrcit i de la guàrdia civil, això és el que relata la notícia en Religió Digital.

Missa, xe sí…, la missa!!!... De tan avesats(acostumats) que estem a fer celebració amb una missa, hem perdut absolutament la valoració i el sentit del que vol dir la missa. Xe!, la missa n’és el comodí, l’esparadrap que tot ho arregla: que hi ha l’aniversari de qualsevol cosa… farem missa, que són les noces d’argent… missa i arreglat, que s’inicia el curs… la missa per davant, que no plou… la missa de rogatives, que tocat el nas… perquè no fer una missa?

Però el dia de Sant Vicent de la Roda, cal viure una celebració. Sí, ja ho crec! Aquells creients que ho desitgen, que ho vulguen celebrar, ho fan des de la seua voluntat, el seu estil, la seua gràcia. No hi ha per què establir una cerimònia absolutament buida sinó una festa amb iniciativa, amb creativitat, amb la natural expressió d’una celebració participativa.

I, no cal estudiar un màster, ni tenir la llicenciatura en teologia, ni saber-se el catecisme de memòria per a detectar que la litúrgia celebrativa a la seu del sant patró de la ciutat n’és una cerimònia insignificant, i la paraula obri un contingut escaient indubtable: in—significant, és a dir, que no-significa. Esdevé buida de sentit. Per més cardenal, més capellans, més canonges, més generals, més comandants, més regidors i més paraules que ho emboliquen tot amb la paperassa de vestidures: les romanes (albes, casulles, estoles, …) i els uniformes.

La mare que va i la mare que torna. No puc entendre on és la soca celebrativa que es manifesta, que sura en la parafernàlia i ritualisme cerimonial de la festa dels catòlics valencians. No la trobe per enlloc. La mostra que hi ha per tot arreu és la manifestació del poder, amb la preponderància més que grossa de la jerarquia, en els estaments més vinculats al poder absolut: jerarquia eclesiàstica (n’és el cardenal i arquebisbe alhora, amb la exclusiva de la veu pel micròfon), la jerarquia militar i policial, els regidors (els únics amb elecció del poble).

Obrir la finestra per a mirar la relació de Vicent de la Roda i el poder, de Jesús i el poder, és tot un repte que ara deixe estar com una carena que ens obliga a mantenir la vista alçada. És clar que al cim de les muntanyes no ix el sol amb la missa com un senyal per a celebrar el poder. És clar que Sant Vicent de la Roda no es trobaria a gust.

Òbviament n’és el meu parer el que acabe d’escriure. I que es condensa en “la mare que va i la mare que torna”. Amén.

Joseluis Porcar