"Memòria històrica, toc de queda" per Francesc Jover

Llegir documents que fan referència a la situació concreta d'una època, pot transportar-nos a reviure els mateixos fets. Almenys, aproximar-nos a sentir la sensació o escalfor d'aquell clima. En el cas de la postguerra civil espanyola, i concretament del primer període franquisme, hi ha textos que ens fan vibrar i apropar-nos a aquells moments. Llegir una sentencia dels tribunals militars; un plec de càrrecs per depurar suposades responsabilitats d'un funcionari; la carta a la família d'un pres des del passadís de la mort; qualsevol dels bans públics que feia diàriament el pregoner; etc., a mi em deixen, si més no, incòmode. És la manera verbal menys agressiva que tinc de dir-ho. Sobretot, pel temps que ha passat sense que hi haja hagut cap resposta, per la desmemòria que ha quedat i perquè qualsevol problema social i polític que hi ha hagut durant la transició ha merescut dels polítics més atenció. No em cansaré de repetir que cal curar les nafres tot d'una perquè no continuen covant per sota.

 _{El Pregoner}

Seguint la relació de bans, un dels primers de postguerra que fa el pregoner anuncia el Toc de queda; la mostra més evident de la pèrdua de llibertats. Quedava prohibit circular pel carrer a partir de les 10 de la nit, i solament es permetia circular aquelles persones que tingueren la consigna, la qual seria facilitada a l'Ajuntament (imatge 1). Aquest és un fet que va més enllà del simple sentit literari; suposa que els carrers de pobles i ciutats estaven presos per escamots militars degudament armats i amb instruccions per usar-les.

(imatge 1)

Cal dir que l'any següent, pel juny de 1940, encara queda aquest toc de queda de caràcter militar. Ho diu una ordre de l'alcalde per mig del pregoner per la qual fa saber que queda terminantment prohibit circular pels carrers del poble i voltants després de la una de la matinada, sempre que no siga un cas justificat. «Es castigarà severament, diu, a qui després de dita hora es trobe pel carrer». La cosa anava més enllà i no quedava dubte sobre l'estat de guerra que hi havia, un altre ban llança altres ordres de l'alcalde on s’advertia que les cartes havien de ser dipositades al correu obertes (imatge 2). 

imatge 2

No solament per la nit; també pel dia hi havia certes limitacions de circular si no portaves la indumentària adequada segons ordenava l'alcalde. L'estiu de 1939 ningun veí podia anar en samarreta d'esport ni tampoc podien anar els infants pel carrer mig nuets.

Per altra banda, el règim feixista acorda fer un mausoleu a quasi tots els pobles per recordar tots els difunts del bàndol “nacional” que moriren com a conseqüència de la Guerra Civil. Sempre s'ha considerat únic el mausoleu del Vall de Cuelgamuros a la serra de Guadarrama (Madrid) i mai no s’ha tingut en compte que n'hi havia altres escampats per tota la geografia de l'Estat espanyol. És de veres que el Valle de los Caidos és una obra faraònica feta per presoners republicans, però no és menys cert que a cada poble hi havia un mausoleu fet també per represaliats republicans locals. La particularitat de Cocentaina, i supose que altres pobles valencians, és que els que construïren el mausoleu no eren presoners que havien sigut condemnades ni tan sols per la pantomima d’un jutjat militar. Ho feren persones que no havien sigut encausades, però a judici dels falangistes havien tingut una actitud pro republicana. Hi ha un ban on és confirmada la brigada de treballadors militaritzats per aquestos menesters pel simple desig i decisió falangista(Imatge 3). Puc testimoniar aquest fet perquè mon pare fou depurat de guarda rural i castigat a treballar de peó en la construcció de la cripta del mausoleu del cementeri de Cocentaina. Van haver-hi moltes més persones pels mateixos o pareguts motius.

(Imatge 3)

També la neteja de temples de culte catòlic foren fetes per dones que eren cridades “voluntàries” a domicili o també amb un ban pel pregoner. El mateix que hi hagué una ordre de l'alcalde perquè es presentaren tots els joves i homes per habilitar el culte en l'Església de Santa Maria. (imatges 4 i 5). A primeries de desembre del 1939, hi ha diferents bans pel Raval on l’alcalde fa una crida perquè les dones d'aquest carrer es presenten a les sis de la vesprada a l'església del Salvador per a treballs de neteja. També sóc testimoni personal per haver armat gresca a la porta de l’Església en companyia d'altres infants que teníem les mares allí agenollades llavant el pis. Aleshores, els infants d'aquella edat no sabíem que no podíem fer cridòria en aquell lloc i érem fortament represos per algunes persones adultes (homes i dones) que sembla estaven dirigint l'operació.

(imatges 4 i 5)

Potser aquesta operació no era tant reprovable com les altres militaritzades, si no en la forma que també era autoritària, sí per l'ús qüestionable que va fer la República dels temples. Tanmateix, la República i els republicans han reconegut repetides voltes l'error, cosa que els guanyadors de la contesa i repressors dels vençuts mai no han acceptat que l'actitud del règim franquista fou un genocidi.

Infravalorar actualment els patiments de la gent d'aquella època ho entenc com una actitud revisionista de voler traure-li importància com si res no haguera passat. L'Administració no demostra suficient voluntat en responsabilitzar-se d'aquells errors. Cal agrair i donar suport a algunes entitats socioculturals que no baixen la guàrdia i fan el que poden sense cap suport de l'Estat. 

Cementeri de Cocentaina

Pel que fa a l’Administració, desprès de més de 40 anys de la mort del dictador, i uns altres tants de democràcia, no han tingut les corporacions locals que han passat la suficient sensibilitat per derogar el títol de fill adoptiu de Cocentaina al general Franco. Una titulació antidemocràtica que acordaren l'1 d'abril de 1940, quan el general Franco estava castigant brutalment els republicans derrotats; quan havia afusellat; empresonat i apallissat molts cocentainers. Després d'aquesta data, aquest fill adoptiu de Cocentaina, continuaria afusellant, empresonant i denigrant els contestans i valencians en general amb judicis que hui caldria que estigueren anul·lats.