De bell nou Cañizares fica la pota. (Autor Francesc Jover)

enviat el 1? d’octubre de 1015

Amic Enrique. T'envie aquest article que demà publicarà LA VEU que he enviat abans de conèixer la declaració dels rectors del dissabte.

Sols he d'afegir que personalment no em valen disculpes. El laïcisme no li calen disculpes quan el mal ja està fet. Això és una cosa confesional dels creients que solament es solusionen al confesionari. Aquestes ficades de pota, una i altra volta, calen abordar-se per l'administració de l'estat i la cultura laica.

Si et sembla d'algun interés, pots publicar-ho en el Nihil Obstat.

Salutacions.

Si haguera de dir quines són les singularitats que caracteritzen el País Valencià –sense pensar massa i atenent la lògica o sentit comú– diria en primer lloc la seva llengua, és a dir, el català que es parla a València; el seu naixement històric i el caràcter xerrador i sorneguer que tenen els valencians, entre altres més coses. Tot i així, pensant una miqueta, la societat valenciana no fa massa ús de la llengua i pel que fa a la història podem dir que no tothom la coneix, l’accepta o l'assumeix com a particularment pròpia. Algun entès i coneixedor de València podria dir-me que m'he deixat les festes de moros i Cristians i les falles. Potser hi hagen altres coses que també ens identifiquen, però la que avui m'interessa comentar és la característica concreta de la seva església catòlica. Quan dic església, com sempre faig, no em referís a la comunitat de batejats, i molt menys a la de creients, llevat d'aquells que em sembla poden tindre alguna responsabilitat per ser còmplices, dels desoris que ara i adés fan. Sobretot quan fiquen cullerada, una i altra volta, intentant dirigir la societat laica. Especialment hui vull referint-me al seu cap visible: l'arquebisbe. Sense remuntar-me molt arrere –no vaig a dir res de Mayoral ni d'altres que passaren sense assabentar-se d'on estaven– diré que des d'aquell fill de proletari com era mossèn Olaexea, aquell que li deien: Marcelino el tombolero, que ni era valencià ni era fallero; l'església valenciana no ha pegat una bona patada. Potser algú reconega que hi ha hagut alguna excepció, però seria difícil d’esbrinar i, sobretot, tampoc sóc qui per precisar-ho.

De qualsevol manera, a mi em sembla que es va perdre una oportunitat en jubilar-se Marcelino, i no haver acceptat González Moralejo que haguera sigut mitjanament potable si el clergat i els creients valencians hagueren sigut capaços de posar-lo “firme” com van ver els catalans amb Ricard Mª Carles. Em sembla que el problema és eixe: ¿perquè collons volen un bisbe valencià si el clergat i bona part de creients són castellans, o estan castellanitzats? Tanmateix, això seria una qüestió de sentit comú si solament es tractara que el cap de l'església parles la llengua del poble on està exercint. El nostre problema va més enllà de la llengua, que al cap i a la fi solament afecta als consumidors de litúrgia, i concretament aquells que voldrien que la feren en valencià.

En el cas que ens ocupa, el més greu no és que parle valencià o no siga faller, el problema és que el cap d’una institució valenciana com és l'església catòlica, siga xenòfob i damunt el bisbe Escudero li done suport. No m'importa que aprofite la trona per predicar i ser portaveu del programa ideològic del Partit Popular, perquè en aquest punt a qui més pot importunar és a la pròpia església. El que m'importa i m'indigna com a iaio flauta, és que el clergat i els creients no alcen la veu per denunciar-lo. Solament he llegit en Atrio una protesta contundent de Juan Rubio que l'honra.

Com a laic, no entenc que el clergat i els creients valencians callen i atorguen acceptant un personatge d’actitud i ideologia feixistoide que, no solament afecta l'església –cosa que no m'importa gens– sinó que siga la vergonya de la societat valenciana. Curiosament, els que més han protestat davant les greus declaracions de Cañizares, ha segut la societat laica i concretament alguns líders politics valencianistes com Joan Ribó i Mónica Oltra. No podia caure més baix l'església valenciana aguantant impassible el vituperi llançat per l'arquebisbe a la situació dels que venen fugint de la guerra, la misèria i la fam. A més, de la resta que va afegir repetint com un lloro la recuperació d’Espanya. És una autèntica vergonya oir aquestes agressions a la intel·ligència i la dignitat del gènere humà, sense que ningú o molts pocs de l'ofici el desautoritze. Mala processó farà el papa Francesc amb correligionaris com Cañizares i poc o gens canviarà la deteriorada façana de l'església en aquest tipus de prelats i amb la gent que el recolza. La veritat és que de la gran quantitat de bisbes valencians que ha produït el seminari d’Alfara del Patriarca, pocs d’ells podran complicar-se amb el Papa Francesc per fer elementals reformes. Si és que ha de fer-les.

Per altra banda m’ha semblat molt significatiu, si més no, el poc temps que va necessitar per arribar a tant alt nivell dins de l'aparell de l'església. Però, encara més poc el que ha necessitat per ser destituït, possiblement per desmèrit, de l'alt càrrec que tenia a la Cúria Vaticana. Pareix ser que Cañizares no encaixava en el Vaticà en els nous plans de govern del papa Jordi Marius Bergoglio. No coneixia, almenys jo, que hi havia un camí de tornada per aquell que arriba a la Cúria Vaticana. ¿Podríem pensar que Cañizares no té el perfil o el tarannà que interessa en aquesta nova etapa vaticana? ¿Podria el Papa haver-se’l tret de damunt? Possiblement no arribava al nivell que s’exigia per el nou govern vaticà, però, no havia altre lloc on aparcar-lo? Potser el Vaticà ha pensat, el mateix que haguera fet el comte-duc d’Olivares: en València ho admeten tot. A més, atenció, aneu fent-vos l’ànim que encara és jove i promet.