El campanar de Cocentaina. Escrit per Francesc Jover

El campanar de Cocentaina

Escrit per Francesc Jover
 29 març 23

«Socarrats de Cocentaina

haveu perdut l’enteniment,

haveu baratat les campanes

per tramussos i aiguardent»

1. O alguna pareguda escoltava dir al mestre Leopold Peres quant era xiquet. Ho vaig recordar quan fa dues setmanes em vaig trobar la sorpresa en veure el campanar de la Vila de Cocentaina «empaquetat» com si anaren a endur-se’l. Desprès de la primera impressió, em vaig adonar que es tractava d’una bastida per poder reparar possibles desperfectes que el temps ha fet. Els edificis, el mateix que les persones, amb motiu del pas del temps, necessitem reparacions.

Potser era necessari un reforçament al tricentenari campanar perquè enguany farà justament 318 anys que el van estrenar amb una gran festa i corregudes de bous. ¡El campanar que ha sigut testimoni de tantes coses a traves del temps!. Fins i tot va veure un dia enderrocar les campanes, com diu aquest retall d’acta.

 

Vull dedicar un xicotet homenatge als constructors i protagonistes d’aquella magnífica obra que és un dels símbols del nostre poble. Els anys que han passat i (potser) el tremolor del volteig de campanes demanen a voltes urgents intervencions.

Fou a primeries del segle XVIII, concretament el 1705 quan es va inaugurar el campanar que ara estan reparant, així com la façana principal que dona a sol ixent i, el mateix espai que fa la plaça de l’Església. Es va celebrar l’esdeveniment amb una festa durant tres dies de corregudes de bous, on deixa constància de manera molt desmenugada el llibre d’actes de sessions del Consell d’aquella època.

La primera volta que les actes del Consell parlen de l’allargament de l'Església cap a l’est fent una portalada nova i la construcció d’un campanar, va ser el 29 de febrer de 1690. Ho fa la Junta Parroquial en una reunió celebrada a l’arxiu de l’Església. Una junta que està formada pel vicari Josep Selles, huit preveres beneficiats, els oficials del Consell i 74 feligresos de la Vila. Podran veure noms i cognoms el núm. 10 de la revista «Alberri» del CEC de 1997. El projecte de l’obra van ser confiat a mossèn Joan Aparici d’Énguera, mestre en Geometria que havia treballat en la Seu de Xàtiva. Les actes van indican dia a dia els tràmits que es fan, els materials que han de posar, les pauses que ha de tindre l’obra, les qualificacions visuals, els mestres pedrapiquers, el seguiment de les obres, etc. També dóna tota classe de detalls de com serà finançada l’obra. Els impostos directes i indirectes que posarà la Casa de la Vila als veïns, la cisa al consum de carn i a l’avituallament de carn al poble, els jocs d’atzar que es fa en temps de fira, les casetes de fira, etc. També s’havia fet un préstec a un home d’Ontinyent. A més, hi havia derrames especials dels feligresos de Santa Maria i dels veïns de Cocentaina segons les possibilitats econòmiques de cadascú. En algun moment els feligresos del Raval protestaran de l’aportació que fan a una parròquia que no és la seva.

 

 

L’administració i direcció de les obres, a part dels tècnics, s’encarrega una Junta d’elets composta per consellers i parroquians de Santa Maria i la subhasta i adjudicació definitiva de les obres es fa el 17 de gener de 1692. La subhasta es feu a la baixa per 3.600 lliures i l’únic que va participar va ser Joan Peres, pedrapiquer de la ciutat de València, sense que ningú oferia fer-ho per menys preu. El costum de la subhasta era que podien optar tots els que volgueren fer l’obra mentrestant durava encesa una candeleta

Dir també que les obres que anaven a fer-se en aquell moment, canviarien totalment la fisonomia urbana d’aquesta part nord-oest del poble. No existia cap plaça, en aquell lloc hi havien determinades cases apegades a l’església, entre elles, l’antiga casa abadia que van haver de ser enderrocades. No existia el carrer Nou i per tant aquell espai va quedar tancat per la muralla. Tant l’obertura del carrer Nou com la Capella de la Comunió, és va fer despès, al segle XIX. Dir també, que una torreta de la muralla que fitava a l'església havia fet de campanar fins aleshores; i, a més de campanar, aquella torreta era escola i també casa del sagristà.

Per la importància que té, cal dir que el que es feia càrrec de les obres havia de presentar unes persones com a fiances que es comprometien a acabar les obres si el que s’havia quedat la contracta no ho feia. En aquest cas, es comprometen tres o quatre pedrapiquers de València deixant constància de tot açò, els 55 capítols que porta el contracte. Un document que he volgut mostrar-vos als que tinguen curiositat en conèixer el contracte de les obres que anava a fer-se. He transcrit literalment quest text de quan no hi havia cap norma ortogràfica.

• Citar també per acabar, que aquestes obres van començar a fer-se abans de començar la Guerra de Secessió; mentrestant, el qual conflicte va anar creixent durant el temps de les obres i, acaben, quan la guerra està en el punt més àlgid. No obstant, fan unes lluïdes festes per celebrar l’acabament de les obres. La nova plaça, l’engrandiment de l’Església Major de Cocentaina i el seu nou Campanar, va ser un esdeveniment joiosament celebrat. Durant aquestes obres, les festes a sant Hipòlit van haver de ser suspeses algun any.

Francesc Jover

  

LEER MÁS

Amb motiu del *ANY SOROLLA*

Joan Llopis ens marca l'agenda

https://www.levante-emv.com/cultura/2023/02/24/lladro-exposicion-valencia-sorolla-83647283.html

I nosaltres recordem:

LEER MÁS

La memòria silenciada (i 2). Escrit per Francesc Jover

 

  

        Escrit per Francesc Jover             22 març 2023

La comarca de la Marina Baixa fita en el Comtat, però, no solament comparteix veïnatge, també tenim a més moltes altres coses en comú. Per exemple una memòria silenciada pendent d’estudiar a fons i compartir amb tothom. Crec que s’ha de comptabilitzar qualsevol represalia que el franquisme va fer a la Marina Baixa, especialment La Vila Joiosa per ser la més afectada. A més, per recuperar i restaurar la dignitat de les víctimes republicanes que la patiren de moltes maneres i encara està pendent de reparar. Si açò no fora prou, ens uneix a més, un especie de cordó umbilical històric, econòmic i, especialment emotiu per anteriors generacions: «el camí dels pescaters». El que unia La Vila a les comarques de l’Alcoià i Comtat. Però, això seria un altra història.

Encara tenim més coses en comú; la similitud en sorpreses que ens va deixar el final del franquisme de manera anecdòtica pels anys 90. A La Vila, es va descobrir en unes reformes que feren a l’Ajuntament, una placa en el darrer «parte» de guerra que sembla va presidir alguna sala d’actes amb el lema: «Cautivo i desarmado el ejercito rojo...». La sorpresa va ser que al darrere de dita placa, estava inscrita la primera corporació republicana presidida per Àngel Tomàs en la data del 20 de Maig de 1931. Imagine el goig que els va fer aquesta llegenda als actuals vilers descendents d’aquells republicans. Aquestes coses són símptomes clars de tanta desmemoria del franquisme i transició. Doncs bé, a Cocentaina hi hagué un altre descobriment tan emotiu com el vostre, en trobar a algun magatzem municipal unes plaques de marbre perdudes amb noms d’època republicana. Ací teniu algunes imatges.

                 

   

A tots ens interessa afegir fets històrics i anècdotes per reescriure aquella època de manera més clara i sincera, que, per unes o altres coses, supose que encara en queden moltes per desmenugar i completar totalment. Aquesta tasca és la que fa el Fòrum de Cocentaina i pensem que algun dia ho completarem. Conéixer i reconéixer qualsevol fet que va ocorre a la República i el franquisme, ens reafirma la nostra identitat, ens fa sentir més lliures i, sobretot, més vius. Estar vius no solament és menjar, beure, treballar i dormir. Cal viure sense por i denunciar si en algun moment n’hem tingut. Cal conèixer els fets, tots el fets, també restaurar la memòria d’aquelles persones que foren sotmeses i condemnades per un tribunal militar que actualment la llei els ha declarat nuls. També han de constar, qualsevol detall repressiu que no han quedat als papers perquè foren decisions personals carregades d’odi, venjança i d'abús d’autoritat. Almenys, que hi haja la mateixa transparència i veritat per a totes les parts, perquè són imprescindibles per una autèntica reconciliació. Els anys quaranta i cinquanta van estar localment plens d’actes de menyspreu als que havien perdut la guerra. Especialment aquelles dones que foren interrogades en un clima de por, rapades, fent-les prendre oli de recí (si més no). Ningú mai no ha demanat perdó per aquelles vexacions. Continuen recopilant-s’hi llargues llistes de dones i homes que foren d’alguna manera represaliades i han quedat registrades pels investigadors de la Memòria Democràtica que podem trobar a les xarxes. Concretament aquestes mateixes xarxes socials ens mostren una llista de La Vila Joiosa amb represaliats publicats per la Universitat d’Alacant que actualment arriba a 237 noms i cognoms. Un altra cosa que té en comú La Vila amb Cocentaina: amb el mateixa demografia d’aquella època, pocs més de 8.000 habitants, ens ixen aproximadament els mateixos represaliats. Amb la particularitat que les llistes no estan tancades. Cada dia se’n descobrixen més persones que allarguen les llistes. Adoneu-vos del total de represaliats a la comarca Marina Baixa, on també hi ha la relació actual de cada poble que fan un total de 1105, una quantitat també aproximada a la que tenim al Comtat.

Per acabar, he d’apuntar un fet de la repressió franquista que es va generalitzar per tot arreu des del mateix dia de la rebel·lió militar. Potser les entitats memorialistes ens l’hem passat de puntelletes i la crec tant important com les altres. Vull dir la repressió econòmica que van patir els republicans i republicanes que em sembla difícil de quantificar. Però, si més no, caldria saber que s’ha fet i que hi hagueren testimonis. Dir ben clar que molts represaliats quedaren en la misèria perquè el feixisme es va encautar les seves propietats. Propietats que foren subhastades irregularment i mai no s’han denunciat.

Potser hi hagen més similituds que no detecte. Però, amb aquestes sembla que serien suficients per agermanar-s’hi totes dues.

Francesc Jover

FELICITACIÓ II (Pilar i Ximo)

     

 

 

 Escolta la veu que et crida  

           i fes camí vers a Betlem!  

           Despullat davant l’Infant

          de l’or, l’incens i la mirra,

          --disfresses d’allò que tu ets-- 

          tornaràs com feren els Mags,

          deixant els camíns trillats 

          per les roderes ignotes 

          d’un renou de la Utopia,

          que, des de l’aurora del món,

          cobreix de roses i pa el desig

          --i el risc-- de la fraternitat.

   Bon Nadal’22!          Pilar i Ximo

FELICITACIÓ

Guirnalda de flores con la Adoración de los pastores


Daniel Seghers (Amberes, 1590-1661).


MUSEU de BELLES ARTS (Sant Pio V), VALÈNCIA

https://museobellasartesvalencia.gva.es/es/pintura/-/asset_publisher/KFeOnCE1wa8i/content/guirnalda-de-flores-con-la-adoracion-de-los-pastores?redirect=https%3A%2F%2Fmuseobellasartesvalencia.gva.es%2Fes%2Fpintura%3Fp_p_id%3D101_INSTANCE_KFeOnCE1wa8i%26p_p_lifecycle%3D0%26p_p_state%3Dnormal%26p_p_mode%3Dview%26p_p_col_id%3Dcolumn-1%26p_p_col_pos%3D1%26p_p_col_count%3D2%26_101_INSTANCE_KFeOnCE1wa8i_advancedSearch%3Dfalse%26_101_INSTANCE_KFeOnCE1wa8i_keywords%3D%26_101_INSTANCE_KFeOnCE1wa8i_delta%3D20%26p_r_p_564233524_resetCur%3Dfalse%26_101_INSTANCE_KFeOnCE1wa8i_cur%3D4%26_101_INSTANCE_KFeOnCE1wa8i_andOperator%3Dtrue

B O N   

N A D A L!

Açò no hi ha qui ho pare.Escrit per Francesc Jover

Escrit per Francesc Jover
15 novembre 2022

Hem arribat a un punt, referent a la recuperació de la memòria democràtica, que sembla anar per bon camí i es compleixen els objectius. Vull dir, que ara mateix la societat està més sensibilitzada en acceptar el tema de la memòria; almenys, sembla que ho veu amb menys estranyesa. No hi ha la fòbia que trobàvem a l’inici; sens dubte per les seqüeles que va deixar el pacte de silenci provocat pel terror feixista dels anys 40. El tema s’ha normalitzat no solament per diferents entitats memorialistes que han sorgit per tot arreu, també les noves generacions ho veuen d’una manera més innocent. Al contrari que abans, hi ha molta més curiositat en conèixer aquella etapa que tant es parla a les xarxes i mitjans d’informació.

 Per la meva part, he intentat exposar setmana a setmana la meva versió particular d’aquest tema. Un tema que s’ha mantingut extremadament calent sobrevivint soterrat amb cendra. De xiquet cuinàvem a casa amb carbó vegetal i sempre havia vist que ma mare guardava les brases de carbó de mig dia cobertes de cendra per a la nit o pel dia següent. Era un estil d’estalviar energia que hui s’ha perdut. El carbó encés es convertia en cendra i per tant es malbaratava inútilment.

El mateix va passar al final de la dictadura franquista. Les pors, els patiments, les vexacions rebudes, la fam, els horrors, les deslleialtats i traïcions, els desapareguts, les mentides... tot el que va suposar aquella llarga nit, va quedar soterrat de cendra com si d’una gran brasilada es tractara. Calia callar-ho, «mejor no meneallo». Alguna cosa com aquesta va passar també amb la transició. Un període històric que algun dia caldrà analitzar tranquil·lament per deixar memòria. No pot ni deu quedar cap etapa de la vida oculta o boirosa. La recuperació democràtica i dignificació de la Segona República que estem fent ara mateix, pot servir-nos d’experiència. No cal culpar de res a ninguna persona ni entitat; simplement analitzar la història i veure quines coses s’hagueren pogut fer millor. Crec que s'obsessionem massa voltes buscant culpables, quan la nostra obsessió havia de ser conèixer millor la història per descobrir les coses que s’han fet mal i no repetir-les.

Hem arribat a una època que s’ha generalitzat la difusió amb pels i senyals d’aquell període fosc en que va quedar la República, guerra i repressió franquista. Una època que ens incomodava a tots parlar d’ella. Tant ens va afectar, que va deixar un parell de generacions amb un buit històric que sortosament ha començat a omplir-se. Hem arribat a la conclusió que una societat normalitzada mai no pot deixar aparcat un buit històric insuficientment aclarit. La civilització ha anat millorant-se des de temps immemorials ajudat per la ciència empírica. És convenient tindre sempre referencies i per això és imprescindible que no s’amague res, que es diga cada cosa pel seu nom sense eufemismes.

Cal una societat generalitzada activament filantròpica a tots els nivells. No poden haver-hi contradiccions amb tot allò que pensem, diem i fem. L’escola ha de ser responsable i conseqüent en ensenyar la història amb l’ètica que l’envolta. Totes aquestes idees tenen una base fonamental amb la formació de la persona humana i ara comencen a dur-se a la pràctica a les escoles, tot i que d’una manera tímida. Així i tot, mai no s’havien experimentat a l’ensenyament com ara. Actualment estan eixit propostes didàctiques com aquesta de «no oblidem» que ha editat el Fòrum per la Memòria de Cocentaina. Ensenyar a les escoles una història tergiversada com es va fer, per donar culte a un règim no democràtic, segons la cultura romana és un crim de lesa majestat. Les generacions septuagenària i octogenària mai no van rebre a l’escola una definició clara del que era la dictadura franquista i la República. Mai no els indicaren els avantatges ètiques d’una democràcia en relació a la dictadura.

 

Actualment, després de quatre dècades i mitja d’haver-se restaurat una democràcia formal, sembla que per fi ha començat a utilitzar-se pedagògicament el que entenem per Memòria Històrica i Democràtica. Han començat les escoles a ensenyar a xiquets i xiquetes, infantils i adolescents, les incidències bèl·liques i dictatorials que passaren el seus avis i besavis. Tot i així, cal dir que és tracta principalment de la voluntarietat d’alguns mestres i professors. Esperem que el proper curs siga ja l’autoritat docent territorial qui faça una planificació adequada. S’acaba d’aprovar una llei que seria paper mullat si no s’adoptaren (amb totes les conseqüències) les mesures pertinents a l’ensenyament.

Hem de mostrar la nostra satisfacció i volem compartir-la. Els actes que estan fent-se relacionats amb la memòria democràtica, tant reivindicatius, pedagògics com lúdics, estan tenint una assistència i ressò adequat. Per les xarxes socials corren tota classe de publicacions que a voltes arriben a desbordar-nos. Especialment documentals, reportatges testimonials, pel·lícules, etc., que van omplint les llacunes històriques d’una etapa que no hi ha cap justificació deixar-ho a mitja llum. Són documents visuals i gràfics, des de diferents angles, plens de rigor. Solament cal distingir les que queden encara de la dictadura, d’aquell època que es rendia culte al règim de Franco. Les d’ara, les que partixen d’un estat democràtic i fetes per professionals de la història i la docència, estan garantides. La societat va fent-se adulta, ha deprés a pensar i diferenciar; sap que els feixismes sempre han aprofitat la democràcia per traure el cap.

Aprofite aquesta ocasió per afegir uns enllaços de reportatges que són una xicoteta mostra del que hi ha a les xarxes sobre la Memòria Històrica i Democràtica. El primer és molt explícit i parla sobre l’arxiu de la Guerra Civil conegut popularment com «Els papers de Salamanca»:

 

El segon es diu «La tierra tiene memoria» i ens parla de les dificultats que han hagut per salvar diferents entrebancs en recuperar restes de republicans assassinats. Tots els dies ixen a les xarxes noves restes encontrades:

Finalment, el tercer ens parla d’unes «cartes robades» que quedaren oblidades a la seu de la falange de Manises:

    

Són els primers que m’han vingut a la mà. Es troben a Yotube i són gratuïts. D’aquests o pareguts, n’hi han a centenars que ens donen una idea del que va ser la dictadura franquista i el clima que es va viure. En cada un d’ells hi han diferents històries que esborronen. Actualment hi han milers d’entitats i llocs que estan treballant per recuperar finalment aquella memòria que entre tots intentaren esborrar. Pensem, tot el seriosament que puguem; si no tenim memòria no som ningú. Si no tenim consciència d’on venim i per on hem passat, podem repetir històries que mai havien d’haver ocorregut.

Francesc Jover

Email de Francesc:

 Fins aci he anat fent una sèrie d'articles de caràcter divulgatiu amb la intenció d'aclarar les malintencionades tergiversacions que han hagut d'una època molt fosca. Seria molt pretensios per la meva part pensar que haja pagat la pena fer-ho. Per a mi ha sigut una manera de descarregar desfici. Potser continue esporàdicament en alguna cosa puntual.

Salut

 

«Si lladren, és que caminem», Escrit per Francesc Jover

Escrit per Francesc Jover10 novembre 2022

• Alguna cosa així, o pareguda, recorde deia el Quixot al seu fidel escuder Sancho. Dic açò perquè sembla haver-se iniciat una campanya contra la llei de la Memòria Democràtica. No sembla haver caigut molt bé als ultraconservadors una llei per consolidar la possibilitat d’escriure i tractar la història de la República i el franquisme amb imparcialitat i rigor. No els senta bé. Pareix ser que solament la d’ells és la veritat total i s'atribuïxen el dret d’implantar-ho a la ciutadania. Jo pense, no se si encertadament, que no hi haurà veritat si tots no aporten la seva versió. Voler capitalitzar la veritat com a pensament únic mai no ha estat ben vist, i ara menys.

En realitat, aquesta campanya no ha començat ara. Ja ho feren el 2007 amb la tímida i curta llei del que deien govern Zapatero. Aleshores ja demostraren sentir-se incomodes malgrat que pràcticament el govern conservador mai no va fer ús d’ella. Recordeu aquella frase despectiva quan reivindicàvem recuperar les deixalles de republicans assassinats?... «no més se’n recorden dels iaios quan hi han subvencions». No vaig a repetir els assassinats que va cometre la República, perquè ho he fet moltes voltes. Però a més, si diré que el franquisme ho va fer fins la sacietat. Si que diré que fou l’estat franquista qui va pagar les despeses de les exhumacions dels màrtirs per dignificar la seva memòria i fer-los un digne soterrat com van fer. Fou normal i acceptable que es fera. No hi ha altra manera de restaurar les malifetes. Però, no poden haver diferents vares de medir perquè totes les víctimes tenen i mereixen la mateixa dignitat. Recordeu allò que diuen els Drets Humans i totes les constitucions democràtiques: «totes les persones tenen la mateixa dignitat independentment de la seva ètnia, religió o creences, etc...».

 

 

Pareix ser que algunes classes socials o polítiques hem d’estar a tothora demanant perdó per exigir que tots tenim el mateix dret. He de dir també que anem molt alerta en no ferir la sensibilitat de cap persona. Anem amb peus de plom sense voler incomodar a ningú per defensar una llei que pot fer justícia als errors comesos. Hem de demanar el vostre favor perquè l’accepteu? Ho he repetit moltes voltes i mai no em cansaré de fer-ho; la meva lluita (metafòricament parlant), és contra les idees, mai contra les persones.

Els cartells que han aparegut públicament pels carrers de les ciutats són de molt mal i molt discutible gust. Damunt, encara som nosaltres qui hem de suportar que ens diguen irònicament «guerra-civilistes». Pegar voltes i més voltes al que havia d’estar superat no va enlloc. Les famílies, entitats i parlaments dels estats democràtics no pretenen altra cosa que legislar lleis per satisfer les demandes justes dels ciutadans. Tots els ciutadans -tots- han d’estar protegits i emparats per les mateixes lleis.

Per aquelles entitats que no els agrada i critiquen l’esmentada llei de memòria democràtica, m’atrevisc a fer algun comentari. Primerament, les entitats neofeixistes no tenen cap autoritat moral per rebutjar una llei elaborada en un parlament democràtic i hauran de sotmetre's al joc parlamentari si volen participar en política. La història ens confirma els problemes que han hagut quan no s’han complit aquesta premissa. Per altra banda, també les entitats ultracatòliques estan cometen, segons el meu parer, greus contradiccions perquè estan bandejant perillosament l’aspecte més important i humanitari de l’evangeli. Si no recorde mal, aquell és basa principalment en l’estima a tothom, especialment als més febles i donar-ho tot, fins la vida, a canvi de res. A més, estan jugant en política amb el suport i vist-i-plau de l’Església, al revés d’altres opcions. Segons el meu parer, l’Església hauria de desmarcar-se públicament. A més, sincerar-s’hi amb la societat i confessar que el nacionalcatolicisme mai no li ha anat gens bé. Mai les lleis d’un govern no han segut apropiades per estimular la creença en aquell Jesús pobre. És més, l’Església havia d’haver sigut la primera en penedir-se públicament -si no ho ha fet ja- d’aquell maridatge.

Les entitats ultra crec que s’equivoquen confonent a la ciutadania amb mentides i mitges veritats amb eixos cartells publicitaris enganxats als carrers de les ciutats. Si ho fan ells ho sabran. Perquè no és de veres que les entitats memorialistes volem crear un relat únic del que fou la República i el franquisme. Els errors republicans fa temps que els hem acceptat i assumit; a més, per altre costat estan reconeguts, castigats i reparats. El mateix també que volem que es reconeguen i es reparen els errors del feixisme i del franquisme. Per la nostra part, sense castigar a ningú. Açò és la més evident mostra de que volem reconciliar-nos i viure en pau amb tots. Hem de deixar d’acusar-nos mútuament dels errors comesos, però és imprescindible acceptar que els errors franquistes estan pendents de reconèixer i reparar.

 

Per finalitzar, també vull dir que els partits conservadors no han acceptat aquesta inajornable llei de memòria democràtica. En això han demostrat especialment que estan atrapats en el franquisme i no poden, o no volen, eixir-se’n. No han segut capaços ni d’abstindre’s amb la votació. Això són símptomes d’estar aprofitant el joc democràtic per intentar restaurar, tant prompte puguen, aquella dictadura. Els pactes i aliances que estan fent per tot arreu ho diuen millor que no jo.

A més, la mateixa classe política conservadora nostra, dissortadament no demostra un tarannà suficientment democràtic en comparació a altres partits d’Europa. Per això rep de tant en tant, alguns subtils bonegons d’altes instàncies mundials.

 

Hem de fer-nos a la idea, tot d’una, de condemnar les polítiques que s’han fet en tot el món per governs dictatorials, incloses clar està, les de la nostra història contemporània. Crec que aquests raonaments no son difícils d’entendre. La pau ho mereix.

Francesc Jover

 

 

CONFERENCIA

 zoom d'encontre <--pincha 

Un document esperançador (12).Escrit per Francesc Jover

 

Escrit per Francesc Jover

     25 octubre 2022

 

El Pacte de San Sebastian del 17 d’agost de 1930, estava cridat a iniciar una nova etapa històrica. Etapa que haguera catapultat l’Estat Espanyol a ser un model per a Europa, si més no. Fou l’oportunitat de sortir dignament d’una monarquia corrupta; un caciquisme obsolet; un endarreriment endèmic; una eixida airosa al complexe que surava en les classes mitges i altes per la pèrdua de les colònies; etc. Fou un projecte fet per una Plataforma de Republicans que unia totes les opcions. En aquella època els republicans eixien per tot arreu com a bolets com pot veure’s a les hemeroteques. La monarquia passava pel més baix nivell de la seva història. Una dinastia monàrquica que va nàixer sense el vist-i-plau dels valencians i ara es veia una oportunitat per decidir traure-se-la de damunt. Tot això i més, hagués pogut ser aquell oblidat pacte. Les entitats memorialistes, compromeses en la recuperació democràtica dels anys 30 i 40, volem rellançar aquest fet precisament per això, pel seu caràcter democràtic. Pels que tenim un compromís en reconéixer i valorar la memòria, aquest fou un projecte humanitari, democràtic i filantrop. El pacte era l’adequat perquè tenia aquest sentit altruista i democràtic. Al mateix temps, vull ser molt crític a qualsevol altre projecte que haja sigut promocionat, provocat, conduït i executat pel feixisme i dictadures.