«Si lladren, és que caminem», Escrit per Francesc Jover

Escrit per Francesc Jover10 novembre 2022

• Alguna cosa així, o pareguda, recorde deia el Quixot al seu fidel escuder Sancho. Dic açò perquè sembla haver-se iniciat una campanya contra la llei de la Memòria Democràtica. No sembla haver caigut molt bé als ultraconservadors una llei per consolidar la possibilitat d’escriure i tractar la història de la República i el franquisme amb imparcialitat i rigor. No els senta bé. Pareix ser que solament la d’ells és la veritat total i s'atribuïxen el dret d’implantar-ho a la ciutadania. Jo pense, no se si encertadament, que no hi haurà veritat si tots no aporten la seva versió. Voler capitalitzar la veritat com a pensament únic mai no ha estat ben vist, i ara menys.

En realitat, aquesta campanya no ha començat ara. Ja ho feren el 2007 amb la tímida i curta llei del que deien govern Zapatero. Aleshores ja demostraren sentir-se incomodes malgrat que pràcticament el govern conservador mai no va fer ús d’ella. Recordeu aquella frase despectiva quan reivindicàvem recuperar les deixalles de republicans assassinats?... «no més se’n recorden dels iaios quan hi han subvencions». No vaig a repetir els assassinats que va cometre la República, perquè ho he fet moltes voltes. Però a més, si diré que el franquisme ho va fer fins la sacietat. Si que diré que fou l’estat franquista qui va pagar les despeses de les exhumacions dels màrtirs per dignificar la seva memòria i fer-los un digne soterrat com van fer. Fou normal i acceptable que es fera. No hi ha altra manera de restaurar les malifetes. Però, no poden haver diferents vares de medir perquè totes les víctimes tenen i mereixen la mateixa dignitat. Recordeu allò que diuen els Drets Humans i totes les constitucions democràtiques: «totes les persones tenen la mateixa dignitat independentment de la seva ètnia, religió o creences, etc...».

 

 

Pareix ser que algunes classes socials o polítiques hem d’estar a tothora demanant perdó per exigir que tots tenim el mateix dret. He de dir també que anem molt alerta en no ferir la sensibilitat de cap persona. Anem amb peus de plom sense voler incomodar a ningú per defensar una llei que pot fer justícia als errors comesos. Hem de demanar el vostre favor perquè l’accepteu? Ho he repetit moltes voltes i mai no em cansaré de fer-ho; la meva lluita (metafòricament parlant), és contra les idees, mai contra les persones.

Els cartells que han aparegut públicament pels carrers de les ciutats són de molt mal i molt discutible gust. Damunt, encara som nosaltres qui hem de suportar que ens diguen irònicament «guerra-civilistes». Pegar voltes i més voltes al que havia d’estar superat no va enlloc. Les famílies, entitats i parlaments dels estats democràtics no pretenen altra cosa que legislar lleis per satisfer les demandes justes dels ciutadans. Tots els ciutadans -tots- han d’estar protegits i emparats per les mateixes lleis.

Per aquelles entitats que no els agrada i critiquen l’esmentada llei de memòria democràtica, m’atrevisc a fer algun comentari. Primerament, les entitats neofeixistes no tenen cap autoritat moral per rebutjar una llei elaborada en un parlament democràtic i hauran de sotmetre's al joc parlamentari si volen participar en política. La història ens confirma els problemes que han hagut quan no s’han complit aquesta premissa. Per altra banda, també les entitats ultracatòliques estan cometen, segons el meu parer, greus contradiccions perquè estan bandejant perillosament l’aspecte més important i humanitari de l’evangeli. Si no recorde mal, aquell és basa principalment en l’estima a tothom, especialment als més febles i donar-ho tot, fins la vida, a canvi de res. A més, estan jugant en política amb el suport i vist-i-plau de l’Església, al revés d’altres opcions. Segons el meu parer, l’Església hauria de desmarcar-se públicament. A més, sincerar-s’hi amb la societat i confessar que el nacionalcatolicisme mai no li ha anat gens bé. Mai les lleis d’un govern no han segut apropiades per estimular la creença en aquell Jesús pobre. És més, l’Església havia d’haver sigut la primera en penedir-se públicament -si no ho ha fet ja- d’aquell maridatge.

Les entitats ultra crec que s’equivoquen confonent a la ciutadania amb mentides i mitges veritats amb eixos cartells publicitaris enganxats als carrers de les ciutats. Si ho fan ells ho sabran. Perquè no és de veres que les entitats memorialistes volem crear un relat únic del que fou la República i el franquisme. Els errors republicans fa temps que els hem acceptat i assumit; a més, per altre costat estan reconeguts, castigats i reparats. El mateix també que volem que es reconeguen i es reparen els errors del feixisme i del franquisme. Per la nostra part, sense castigar a ningú. Açò és la més evident mostra de que volem reconciliar-nos i viure en pau amb tots. Hem de deixar d’acusar-nos mútuament dels errors comesos, però és imprescindible acceptar que els errors franquistes estan pendents de reconèixer i reparar.

 

Per finalitzar, també vull dir que els partits conservadors no han acceptat aquesta inajornable llei de memòria democràtica. En això han demostrat especialment que estan atrapats en el franquisme i no poden, o no volen, eixir-se’n. No han segut capaços ni d’abstindre’s amb la votació. Això són símptomes d’estar aprofitant el joc democràtic per intentar restaurar, tant prompte puguen, aquella dictadura. Els pactes i aliances que estan fent per tot arreu ho diuen millor que no jo.

A més, la mateixa classe política conservadora nostra, dissortadament no demostra un tarannà suficientment democràtic en comparació a altres partits d’Europa. Per això rep de tant en tant, alguns subtils bonegons d’altes instàncies mundials.

 

Hem de fer-nos a la idea, tot d’una, de condemnar les polítiques que s’han fet en tot el món per governs dictatorials, incloses clar està, les de la nostra història contemporània. Crec que aquests raonaments no son difícils d’entendre. La pau ho mereix.

Francesc Jover