Els Agulló Soriano en la memòria. Escrit per Francesc Jover

Juan Agulló Soriano

Escrit per Francesc Jover
23 gener 2024

Altra de les famílies que he de destacar a Cocentaina durant la Segona República i que patiren després la repressió franquista, foren els quatre germans Agulló Soriano. La família portava el sobrenom de «Nois». A més, un d’ells està a les pàgines històriques de Barcelona com veurem tot seguit. El major dels quatre fou Juan, nascut el 1906. El seguia Antonio (1908-1936); després anava Manuel, nascut el 1912. El més jove era Francisco, que va nàixer el 1919. Fou l’únic que vaig conèixer personalment des que era molt xiquet, per haver sigut tots dos músics de la Unió Musical Contestana.

Tots quatre tenen una motxilla plena de càrrecs que justifiquen la seva activitat soci-política durant la República. Especialment els tres germans majors, Juan, Antonio i Manuel, dels que podia fer-se un llibre a cada un d’ells. És per això que he de resumir el màxim per deixar una xicoteta mostra de cada un d’ells. Tot i així, a la pàgina web del Fòrum la Memòria Històrica i Democràtica a Cocentaina, trobareu documents de tots i podeu descarregar-se’ls.

Juan va ostentar càrrecs de secretari i president de sindicats i partit socialista. Al final de la guerra fou empresonat i jutjat per un tribunal militar a Alcoi el 29-5-1939 en una causa col·lectiva de huit cocentainers, la núm. 828. Li posaren una condemna de 30 anys i un dia de reclusió major «y accesorias de interdicción civil». Estigué en diferents presons: Cocentaina, Alcoi i Alacant. El poc temps que va estar pres a Alacant, hem deia la seva germana Teresa, que anava a veure’l des de Cocentaina, amb companyia d’altres persones que també anaven a visitar els familiars empresonats, per dur-los alguna cosa de menjar. El trajecte el feien amb un camió sense baranes, per la qual cosa tots s’agafaven a la roda de recanvi que hi havia darrere de la cabina del conductor. L’estiu de 1940 el traslladaren al penal del Dueso (Santander), per tant ja no van poder anar a veure’l ni dur-li menjar. Per agost de 1942 li fou commutada la pena de 30 anys per 20 de reclusió menor. Entre la redempció de condemna per treball i d’indults, va estar un total de prop de 5 anys a la presó. A la partida de naixement hi ha un afegitó dient que va estar condemnat a 30 anys. En el buscador «combatientes.es» apareixen sis registres amb signatures on consta el seu curriculum vitae «delictiu»; inclòs la del tribunal per a la maçoneria i comunisme (TERMC).

El germà Antonio, (1908-1936) és un cas diferent. Represaliat al període conservador de la República a Cocentaina, no trobava feina i va haver de casar-se de presa per anar-se’n -novençans- a finals de 1935 a Barcelona. Allí es va incorporar a la mateixa activitat política i sindical. Però, la nit del 18 al 19 de Juliol de 1936, va morir a l’enfrontament que hi hagué a la plaça de la Universitat de Barcelona entre les forces polítiques republicanes i l'exercit feixista. Pareix ser que aquella lluita va fer que el feixisme no agafés el poder a la capital del Principat. Un fet pel qual els mitjans d’informació el tractaren com a heroi. El carrer on vivia a Barcelona li posaren el seu nom, com també ho feren a Cocentaina, canviant el nom de Sants de la Pedra, on vivia la seva família, pel d’Antonio Agulló. Vull destacar l'anècdota que em comptava la seva germana Teresa en l’entrevista que li vaig fer a sa casa. En finalitzar la guerra i arrancar les plaques que penjaven als carrers, la tia Júlia, sa mare, va anar a l’Ajuntament a demanar el taulell amb el nom del seu fill. Li’l van negar de males maneres. Fa pocs anys es van recuperar d’algunes d’aquelles plaques amb noms de carrer a un magatzem municipal.

 

Continuem amb Manuel que va nàixer el 1912. En mobilitzar la seva quinta el dugueren a Guadalajara en companyia dels altres dos germans. Per setembre de 1938 va estar nomenat sergent d’infanteria i per novembre del mateix any comissari, segons els registres de combatents al Diari Oficial del Ministeri de Defensa. A l’acabar la guerra, Manuel va tornar a casa i es va posar a treballar. Però al cap de poc de temps, van anar per ell a casa i se’l van endur a la presó de Cocentaina. La seva germana Teresa, que aleshores tenia quinze anys, va veure pel carrer com se l’enduia emmanillat la guàrdia civil. Va estar uns quants dies a la presó local, i el portaren a Alacant, on el jutjaren i el traslladaren a Caramanchel (Madrid). No sabem encara la pena que li va caure. Al tindre d’ofici obrer de vila, va treballar fent l’ampliació de la presó de Caramanchel; però a més, també va treballar a la casa del Marquès de Villaverde, on va haver de fer unes reformes en la residència de la filla de Franco. Una altra prova de la mà d’obra barata (o debades) que va utilitzar el règim.

Manuel a la presó

 

A l’eixir en llibertat condicional, va quedar desterrat a Madrid, fins a l’any 1948, que es va casar la seva germana Teresa i li va demanar que vinguera a la cerimònia. Manuel, no tenia massa ganes de tornar a Cocentaina, però finalment va vindre a la boda i es va quedar definitivament, però vivint a Alcoi.

Finalment Francisco, el més jove dels quatre nascut el 1919 que va ser mobilitzat abans que pertocava. Encara hagueren d’anar a la guerra els nascuts un anys desprès, el 1920 (els que deien la quinta del biberó). En tornar de la guerra el dugueren a l’Àfrica a un batalló disciplinari de treballadors. Desprès va fer la mili. No estava afiliat a cap de partit ni sindicat, però és possible haver-lo enviat a un camp de treball, a més d’haver-lo apallissat una volta, per ser d’una família molt polititzada d’esquerres.

Francisco Agulló 'el Noi'

 

Hui no queda massa memòria d’aquestes històries, però cal que deixem constància perquè queden honorats encara que siga a un modest lloc. El més important de totes aquestes històries, són les dones que apareixen sempre molt discretament dissimulades. En aquest cas, Paquita Moltó, muller d’Antonio, després que aquella nit no aparèixer el marit a casa, va corre les cases de socorro i hospitals buscant-lo. Finalment el va trobar a una «morgue» on el va poder identificar entre una garbera de cadàvers; primerament per les sabates, desprès reconeixent-lo. No se si som capaços de descriur el patiment de les dones; si que se que no tinc paraules per narrar el patiment callat que sempre han tingut. A més, la germana Teresa Agulló Soriano, una adolescent que va haver de viure moments difícils junt a la seva mare Júlia. Una mare que va ser injustificablement vexada al negar-li aquell excel·lent record que podia haver tingut del seu dissortat fill Antoni.

Els tres estats de la Causa General, ram de l’Olleria. Per Bartolomé Sanz Albiñana

En començar a escriure sobre la Causa General de València, ram d’Atzeneta d’Albaida, ja vaig explicar que tota aquesta important documentació, dipositada a l'Archivo Histórico Nacional i que recopila els fets que els vencedors consideraren delictes comesos en tot el territori de l’estat durant la “dominación roja”, ara és totalment accessible als investigadors i als interessats.

Al llarg dels articles que he redactat sobre què va passar en eixa xicoteta població de la Vall d’Albaida, seguint la narració de la Causa General, deia que eixa documentació és fonamental per a conéixer la violència política durant els primers mesos de la guerra i de la qual se servirà més tard el franquisme per a justificar la repressió amb els judicis sumaríssims.

No entre a valorar ara els documents ni les garanties judicials dels processos. Ací m’interessa d’esbrinar què va passar al meu poble a partir d’aquests papers oficials. I no ho faig, com encomiablement ho puguen fer unes altres persones, per a descobrir el destí final d’algun familiar. Entenc el dolor dels qui van perdre algú i sempre procure de ser empàtic amb eixes situacions. No amague que pels documents que porte consultats m’he trobat amb alguna sorpresa en llegir algun nom que em resulta familiar.

Recordem també que, dos anys després d’acabada la guerra, quan comença la recollida de dades per orde del fiscal instructor, les presons es troben plenes de gent dels vençuts acusats d’haver comés presumptament “actes delictius molt greus”.

El fiscal instructor, Leopoldo Castro Boy, arribat el moment, comença a investigar els fets al terme municipal de l’Olleria. Es tracta d’un professional molt meticulós que, insistentment, remetrà providències, cartes-ordres i recordatoris on calga per a fer encaixar les peces en els trencaclosques que intenta reconstruir. Així, acudirà a les autoritats dels ajuntaments (batles, secretaris i jutges de pau), familiars dels assassinats, testimonis, guàrdia civil, directors de les presons, rectors de les parròquies… i no pararà fins a obtenir la dada i la resposta que busca i necessita. 

Però no correguem tant, que el treball que descriuré i comentaré li va costar al fiscal sis anys, de 1940 a 1946, i consta de 193 documents.

Per a començar-lo, va demanar a les autoritats locals la remissió dels tres estats emplenats.

El 28 de novembre de 1940 el fiscal ordena una providència que literalment diu: “Líbrense oficios a todos los alcaldes y secretarios de los ayuntamientos de la provincia con remisión de los estados uno, dos y tres para que averigüen los delitos de gravedad cometidos en sus respectives términos municipales y remitan relación de ello a este juzgado”. L’Ajuntament de l’Olleria, el 25 de novembre, remet complimentats els tres estats sol·licitats i clou l’ofici amb un clar i contundent “Dios que ha salvado a España, guarde muchos años a V.S. en bien de la misma”.

En l’estat número 1 havia de constar la “Relación de personas residentes en este término municipal, que durante la dominación roja fueron muertas violentamente o desaparecieron y se cree fueron asesinadas”. En el número 2, la “Relación de cadáveres recogidos en este término municipal, de personas no reconocidas como residentes en él, que sufrieron muerte violenta durante la dominación roja”. Per últim, en l’estat número 3 s’havia de fer la “Relación de tormentos, torturas, incendios de edificios, saqueos, destrucciones de iglesia y objetos de culto, profanaciones y otros hechos delictivos que por sus circunstancias, por la alarma o el terror que produjeron deban considerarse como graves, con exclusión de los asesinatos, que fueron cometidos en este término municipal durante la dominación roja”.

En l’estat número 1  de l’Olleria apareixen nou persones:

1- Juan Garcia Hernández, de 56 anys, advocat, mort els 19 d’agost de 1936 al port de l’Olleria, amb ferides d’arma de foc. El decés consta inscrit en el registre civil.

2- Juan Pla Martí, de 43 anys, jornaler, organitzador de Falange Española abans del Movimiento, mort els 19 d’agost de 1936 al port de Càrcer, terme de Beneixida, amb ferides d’arma de foc. El decés consta inscrit en el registre civil. 

3- Juan Ballester Ballester, de 28 anys, estudiant, organitzador de Falange Española abans del Movimiento, mort els 19 d’agost de 1936 al port de Càrcer, terme de la Llosa de Ranes, amb ferides d’arma de foc. El decés consta inscrit en el registre civil.

4- José Úbeda Blasco, de 26 anys, jornaler, organitzador de Falange Española abans del Movimiento, mort els 19 d’agost de 1936 al port de Càrcer, terme de la Llosa de Ranes, amb ferides d’arma de foc. El decés consta inscrit en el registre civil.

5- José M. Llácer Ferrando, de 53 anys, prevere, rector de l’Olleria, mort el 18 de juliol de 1936 al terme municipal de Xiva, amb ferides d’arma de foc. El decés consta inscrit en el registre civil.

6- Antonio Vidal Micó, de 39 anys, prevere, rector de Patraix, mort el 18 de juliol de 1936 al port de Càrcer, terme de la Llosa de Ranes amb ferides d’arma de foc. El decés consta inscrit en el registre civil.

7- Miguel Giner Castells, de 32 anys, llaurador, de Dreta Regional Valenciana, mort el gener de 1939. S’ignora el lloc de la mort, com va ser assassinat i si el decés vas ser inscrit en el registre civil.

8- Juan Beneito Valls. Les seus dades són les mateixes de l’anterior.

9- José Aparici Calatayud. A excepció que era jornaler, es tornen a repetir els detalls identificatius del número 7.

No hi ha sospitosos de ser els autors de cap dels nou crims. Sobre els tres últims es diu que “desaparecieron en los frentes y según noticias particulares fueron asesinados por los rojos al conocer sus ideales”. No sabem si van desertar, si se’n van passar al bàndol contrari, si els van descobrir, ni com van anar els fets finals. Sí que sabem que el gener de 1939 ja era evident qui eren els vencedors i qui els vençuts de la guerra fratricida, i això ens ajuda a entendre algunes coses. El fiscal ho esbrinarà durant els anys que dure la indagació.

En l’estat número 2 trobem huit persones. En coneixem el nom de cinc, quatre dels quals són d’Ontinyent i l’altre era rector de Benitatxell. Set els van trobar morts a la Pedrera (port de l’Olleria) i l’altre, no identificat, a l’Empedrat, un altre paratge de terme. Tots foren assassinats els últims mesos de 1936. La inscripció dels identificats consta en el registre civil. No se’n coneix la filiació política, ni si havien exercit algun càrrec públic.

Els identificats són:

1- Joaquín Vilanova Camallonga

2- Vicente Casanova Gil (rector de Benitatxell)

3- Daniel Campos Casanova

4- Enrique Martínez Soler

5- Ángel Sanchis Ferrero

Pel que fa als no identificats, hi ha una descripció bastant acurada de cadascun d’ells de l’estatura, aspecte físic i vestimenta. Em crida l’atenció que es diga que el decés consta inscrit en el registre civil si no se’n sap la identitat. 

Els estats número 1 i 2 duen el segell de l’Ajuntament de l’Olleria, i estan signats pel batle Boluda i el secretari José Albiñana el 22 de novembre de 1940.

Finalment, en l’estat número 3 trobem la data, la relació dels fets i el nom de les persones perjudicades, a saber:

1- 28 d’agost de 1936. Crema del convent dels Pares Caputxins de l’Olleria. Els perjudicats són la Comunitat dels Pares Caputxins.

2- Agost de 1936. Crema d’imatges i destrucció d’altars de la parròquia, de l’església de sant Doménec, del convent de les monges i de les ermites de l’Aurora i del Santíssim Crist de la Palma. Els perjudicats són la població i les religioses agustines.

 

En el pròxim escrit continuaré amb el document número 9 de data 7 de desembre de 1940, una providència del fiscal instructor al batle i secretari de l’ajuntament on sol·licita, “previas las averiguaciones necesarias”, els noms i cognoms i domicili de les persones que, per parentesc o coneixement dels fets, pogueren aportar informació sobre els assassinats relacionats en l’estat número 1.

“Memorias de Adzaneta”. Escrit per BARTOLOMÉ SANZ ALBIÑANA

Atzeneta d’Albaida, 1 d’abril de 1939

Primera pàgina de “Memorias de Adzaneta”

Sempre he somniat trobar a casa un diari amb una descripció realista de la vida tal com era quan acabà la guerra d’Espanya, o que algú en descobrira un i me’l deixara. Com que res d’això no ha passat fins ara, m’he hagut de conformar amb novel·les com ara Nada, La familia de Pascual Duarte o La colmena per a fer-me’n una idea, més enllà dels escassos detalls arribats oralment d’uns protagonistes a qui la por feia preferir el silenci.

Parle d’un diari d’una època marcada per la por, la misèria, la fam, l’angoixa, la pobresa, la penúria, l’estraperlo, l’emigració, la precarietat, la sordidesa… Uns anys en què el racionament, el pa negre i el bescanvi eren la realitat diària. En un moment en què sobreviure a l’estretor i les condicions adverses era una mena de disciplina artística indefugible, i les inquietuds polítiques un record, la gent tenia necessitats més peremptòries a satisfer que no escriure el dia a dia en diaris personals.

Però sí que ha arribat a les meues mans un manuscrit que vull comentar a poc a poc. És un document naturalment gens imparcial, amb una visió esbiaixada: no parla de la fam i la misèria, de les coques de dacsa, les garrofes, farinetes i moniatos amb què la gent s’alimentava. Uns papers que no parlen del mercat negre ni de les estratègies de supervivència. Però com que no en tinc cap de les característiques que busque, el faré servir per al meu propòsit: mirar de retratar la vida d’un poble.

Després de la persecució religiosa durant la guerra, l’Església catòlica va tancar els ulls a la realitat que vivia el país i es va posar en mans dels seus aliats i salvadors, els vencedors. Eixa va ser la tònica per tot arreu.

El document de què parle es titula Memorias de Adzaneta i es troba dipositat a l’arxiu diocesà de l’Arquebisbat de València. Les pàgines no van numerades. La redacció, al principi, no és gaire acurada. Els autors són els diferents sacerdots destinats a Atzeneta a partir del final de la guerra. La cal·ligrafia fa pensar que hi ha escrivents encarregats d’escriure’l, tot i que a vegades hi aparega una lletra diferent.

El relat està escrit en un llibre d’actes, amb notes marginals afegides posteriorment que ajuden a localitzar els temes que ens interessen, o més aviat els temes que interessaven als redactors. Eixes notes marginals estan escrites amb la mateixa lletra del relat, que comença el 22 d’octubre de 1939 (data de la presa de possessió del nou rector, Isidro Roig Doria) i continua fins al 9 d’agost de 1942 (quan pren possessió Bonifacio Ferri Lluch); però que tornem a trobar a partir del 10 d’agost de 1952 (presa de possessió de José M. Sempere Asensio) fins a 1956.

Com no podia ser d’altra manera, el manuscrit narra esdeveniments relacionats amb la parròquia d’Atzeneta, “una població eminentment conservadora” (Antonio Calzado, Entre la nit i el marasme, 2005), i palesa quines són les preocupacions dels diferents rectors fins al 1993. Parèntesi: el mateix historiador també retrata uns altres pobles de la comarca. Així, per exemple, Aielo de Malferit, Benissuera i Quatretonda són pobles d’esquerres, mentre Agullent i Bocairent són catòlics i de dretes.

Continuem. El primer rector després de la guerra va ser Camilo Porta, que es va fer càrrec de la parròquia fins a finals de l’octubre de 1939.

A Bonifacio Ferri Lluch el succeeix Ismael Roses Ibáñez, del 1947 fins al 1952. De 1952 fins al 1956 el titular és José M. Sempere Asencio, i del 1956 al 1960 el rector és Juan Fernández Mora.

Enmig de la descripció dels esdeveniments i anècdotes, els fulls tenen en alguns casos documents enganxats: fotografies, retalls de premsa, programes d’actes, estampetes, informes, “saludas” o participacions de loteria.  Aquesta forma sui generis de relat, que s’aparta de la forma tradicional, és pràcticament general a partir del 1956.

Enrique Carbonell Peiró estarà al capdavant de la parròquia de 1960 fins a 1973: ni més ni menys que tretze anys. La seua lletra o la de l’escrivent encarregat torna a ser molt clara. De 1973 a 1976 trobem Francisco Cervera qui, per cert, no escriu una sola lletra durant la seua estada. En el 1976 és nomenat Rafael Valls Pérez fins a 1982. Aquest capellà és rellevat per Antonio Mullor Revert que hi està fins el 1987.

El relat parroquial d’Atzeneta acaba amb César Buendía Romero (1987-1993). En el seu període hi ha molts fulls mecanografiats solts sobre la marxa de la parròquia que van acumulant-se un rere l’altre, però el fil inicial encetat el 1939 s’ha perdut i a penes hi ha anècdotes rellevants. Nota: alguns rectors no tenen cap problema a deixar constància de les seues diferències i polèmiques amb els batles amb què havien de batallar, i això afig interés al relat perquè posa de manifest que la convivència entre Església i governs locals no sempre va ser pacífica i amistosa.

Al final s’insereix un quadern amb el títol Corona que recull donatius dels feligresos, però no hi consta la data en què es fan. Les últimes notícies incloses són unes factures de 1966 i 1967 i, amb elles, sobtadament, acaben aquestes memòries locals.

En resum: eixe diari parroquial, interessant al principi, al final ha perdut l’interés i encant. Es nota que, a poc a poc, les aigües tornen a la llera. I a mesura que avancen els anys es respira falta d’interés per deixar constància del dia a dia, o anualment. No es parla enlloc del patiment de la gent en la postguerra.

No em resistisc a transcriure el principi d’eixes memòries escrites amb les ulleres eclesiàstiques del moment, comprades a l’òptica dels vencedors. És curiós, perquè en eixa visió no es perceben llargues jornades de treball del poble en condicions deplorables per a rebre salaris mísers, mentre el poll s’escampava per l’escassetat de sabó racionat. No es parla de tifus, ni tuberculosi, ni de ràbia, ni de pigota, ni de desnutrició, ni de l’elevada mortalitat infantil.

Anem allà.

Encapçalament: “Año de la Victoria, 1939”. Hi ha una nota marginal que diu: “Reconciliación de la ermita”.

El día uno de abril de 1939 debido a los trabajos del generalísimo Franco aparició la libertatd de la Iglesia perseguida y eclipsada por las hordas rojas. El día  dos del que corre después de haber [sido] limpiada y aseada por los feligres[es] la Ermita del Calvario, [después de haber hecho] desaparecer todo lo que había en dicho santuario y [haberlo dejado] todo destrozado, pudiendo salvar (exponiéndose a que los asesinaran) la imagen del Santo Cristo se procedió a la reconciliación del Santuario (ermita), celebrándose el santo sacrificio de la misa, lo mismo que algunos bautizos en dicho local […]”.

Desde el dia dos de abril hasta el veintitrés del mismo se celebraron los comulgares de impedidos que fueron siete, la fiesta de san Vicente Ferrer, predicando el señor cura encargado don Camilo Porta Tormo, presbítero, devolviendo la imagen en procesión, recorriendo las calles de costumbre, a la que casa [en] que salvaron dicha imagen [en la calle san Roque] hasta que la parroquia reuniese condiciones para ponerla en su sitio. Aprovecharon estos días para asear la parroquia e hicieron un altar provisional con el sagrario y una imagen del Cristo perteneciente a la parroquia.

Continuarà.

 

Els Albero Garcia en la Memòria. Escrit per Francesc Jover

Restituto Albero

Escrit per Francesc Jover
12 gener 2024

 

La història general del món no seria res sense mini-histories concretes, no solament de cada un dels racons del planeta, si no de cada un dels pobles del món. Però a més, dins dels pobles, encara en tenim de més concretes si ens posem a escorcollar diferents persones i famílies. Famílies que han format part anònima de la història general, tot i que mai figuraran a les grans enciclopèdies.

Els germans Albero Garcia formaren part d’una singular família a Cocentaina. Eren cinc germans i dues germanes i els coneixien amb el sobrenom d’espardenyers perquè tenia la família un obrador de fer espardenyes, si no recorde mal a la plaça del Mercat.

Tots els germans estaven al voltant de l’anarquisme sindical, però quatre d’ells van haver de patir diferents represalies pel franquisme «por auxilio a la rebelión». Especialment els dos majors Restituto (1906-1997), i Juan (1908-1973) foren jutjats per un tribunal militar d’Alacant i els van assignar 12 anys i un dia de presó a cadascú. El Joan va estar per diferents presons durant 1.380 dies, abans de donar-li la llibertat condicional. Però, fou desterrat a més de 200 quilòmetres del seu poble, a Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat). També sabem de Juan que va fer uns cursos a l’Escola Popular de Guerra i fou nombrat tinent el 25/08/37 segons el Diari Oficial del Ministeri de la Guerra núm. 204 pag. 457.

Restituto va estar empresonat durant 1.500 dies, obtenint la llibertat condicional a menys de 200 quilòmetres, i va elegir Burjassot (Horta Nord) on vivia una germana, per la qual cosa va quedar més prop de casa. En aquest cas vaig tindre ocasió de visitar-lo en sa casa de Burjassot a primeries dels anys 90, prou abans d’haver-me jubilat.

En els cassos de desterrament, prenien molt protagonisme les autoritats locals, tot i que en aquest cas no tinc cap prova que ho confirme. Però, si he pogut comprovar-ho amb moltíssims altres casos. Quan el director de la presó rebia la condicional del presoner, consultava les autoritats del poble dient-los més o menys: que fem en aquest individu? Moltes voltes la resposta depenia de les amistats (o desamistats) que tenia, dels avals que es feien càrrec de la seva conducta, o de les simpaties personals. Puc demostrar documentalment un cas de Cocentaina que el director de la presó d’Elx demana informes d’una persona i les autoritats locals no contestaren. En un telegrama següent torna a dir-los el director (més o menys): «si en quinze dies no contesteu el soltaré». Pels diferents documents d’aquest tema que he vist he pogut observar que hi havien tres possibles respostes del feixisme local: 1, que podia tornar al poble; 2, ser desterrat a menys de 200 quilòmetres; i 3, desterrat a més de 200 quilòmetres. Aleshores cadascú ja es buscava la vida, tot i que -on estaven- s’havien de presentar periòdicament a un control militar. Dos condeixebles meus, molt estimats del Grup Escolar, Manolo Briva i Eloy Montava, hagueren d’anar-se’n a viure a València en ser desterrat el pare. Calcule que seria l’any 1942. Una època que les presons estaven superpoblades i no tenien més remei que donar condicionals. Els altres dos germans Albero més joves; l’Ismael (1914-1990) durant la guerra va quedar presoner de l’exercit nacional, on el desposseïren de les poques pertinences que tenia, i el tancaren desprès a Burgos a un camp de Concentració.

Juan Albero de Tinent

                                                                          

El que fa quatre Enrique (1920-2020) fou de la quinta del biberó, pràcticament adolescents. En assabentar-se que anaven a mobilitzar-lo el seu germà Juan, que era tinent de l’exercit republicà, el va reclamar oficialment a l’Ajuntament de Cocentaina per tindre’l al seu costat al front d’Extremadura on estava.

Nomenament de Tinent

El cas d’Enrique és particular per a mi perquè els anys 50 el veia passar tots els dies des de la foneria on treballava a la Carretera Nova (hui Avinguda del País Valencià). Faltaven poc minuts per a les 9 del mati i caminava de pressa esmorzant cap a la fabrica de sabates on treballava. Ja venia de fer hores extres d’un altre lloc i anava repartint alegria i conversa amb tots els que es creuava. Com tots els que nasqueren a l’any 20, després d’haver estat a la guerra durant molt poc de temps, tingué que sotmetre's a un batalló de treballadors per desafecte i desprès fer la mili. Va formar part d’eixa generació que no van tindre pràcticament joventut. En qualsevol cas, una joventut molt molt estranya per als xics i xiques de hui. Treballant en diferents ocupacions, perquè a les vesprades-nits també feia de barber al carrer de la Creu, la barberia on anava jo.

Enrique a Toledo

Però, si em sobren coses que destacar d’aquesta família, tenim a la mare, la tia Teresa, que fou tot un símbol de dona anònima d’aquella època. Ben prompte va quedar viuda amb 5 fills i 2 filles que va haver de fer front a tota aquella situació tota sola, sense marit. Una on es vivia una situació especialment complicada i dramàtica en molts moments. Teresa Garcia forma part d’eixa generació de dones anònimes que mai apareixeran als mitjans d’informació ni als llibres d’història, però tingueren un gran protagonisme discret, callat que ningú mai ha admirat. Era d’aquells mares que eren conscients que a la presó o a camps de concentració no es donaven prou de menjar i passaven fam. D’aquelles dones que havien d’anar almenys una volta al més a dur-los alguna cosa. Això si estaven presoners a Alacant. Si estaven més lluny, el patiment era doble. A més, el fill que fa cinc Antonio, nascut el 1917, va haver d’emigrar al Brasil i això é el mateix de dolorós per una mare. Aquelles dones que foren suficientment fortes per sobreviure de la manera que fora. L’amargor que pot sentir una mare en aquestes circumstàncies és prou fàcil d’entendre per poca sensibilitat que hi haja.

Teresa García amb el seu fill Joan

Mai no depositarem tantes flors a la seva memòria com mereixen aquestes mares. El seu patiment hi havia de ser compensat d’alguna manera que fos vistós i impactant. Almenys, que fera entendre a la societat de hui que fou un sofriment honorable i dignificador, com tots els que fan les mares, provocat per la intolerància. Potser les millors flors que podem oferir, siga el rebuig total als dogmatismes destrellatats d’aquella època (i d’aquesta) que encara no han estat generalment reconeguts perquè continuen fent-se.

El treball del Dr. José Zahonero Vivó. Escrit per Bartolomé Sanz Albiñana

 

Per a fer realitat les paraules de Joan Pau II sobre la necessitat que l’Església no perda els testimonis dels sacerdots màrtirs, i que reculla tota la documentació necessària per a impedir-ho, calen dues coses: la primera, que algú escolte eixes paraules i les faça seues, i, en segon lloc, que siga plenament conscient de l’esforç que això implica.

L’arquebisbe Olaechea va intuir el missatge molt abans que el pronunciara el papa polonés. Acabada la guerra d’Espanya, entenc que l’arquebisbe es va haver d’assessorar molt bé per a veure en mans de qui posava el projecte hagiogràfic de víctimes religioses per tal que arribara a bon port.

L’escollit per a eixa complexa labor, que implicava milers d’hores dedicades a la tasca de “búsqueda, hallazgo, allegamiento, comparación y crítica de documentos, audiencias, consultas, redacción y logro de ensamblamiento (…)”, va ser el Dr. José Zahonero Vivó. Literàriament, Zahonero Vivó devia destacar en aquell moment al si de l’església valentina.

 Quan llegim algunes de les biografies que va escriure dels sacerdots morts violentament després del colp d’estat del 18 de juliol, captem sensibilitat i tacte: redacta amb paraules molt mesurades, com no podia ser d’altra manera. El treball defuig les polèmiques i evita referir-se a antecedents, plans, motius, mòbils, etc. que pogueren explicar o contextualitzar els actes violents.

Zahonero Vivó no perd de vista que l’objectiu del seu treball és “preservar de l’oblit els noms dels capellans que van donar la vida pels seus ideals”. Per a ell, ser “màrtir” significa “morir per no revelar el sigil sacramental, morir por no blasfemar, per no renegar de la fe (…)”. Recalca que són morts in odium fidei.

Molta informació inclosa en les biografies procedeix dels mateixos “enemics” i fins i tot dels autors o acusats de crims. Les dades recollides són d’origen divers: familiars, dirigits espiritualment, feligresos, amics, enemics, etc., revisades quasi sempre per sacerdots que han supervisat les aportacions.

L’autor diu en la introducció: “No hubo en las recensiones o en los testimonios resabio alguno de odio, de revancha, de pasión contraria. (…) hemos suprimido juicios, motejamintos, conceptos políticos o sociales; no calificamos, despectiva o injuriosamente, a los causantes materiales o morales de estas muertes”. Els textos respiren la “pietat” i l'”oblit” a la manera d’aquella jerarquia eclesiàstica, i “memoria perenne del crimen para evitarlo de nuevo, imitando la santidad de nuestros hermanos sacrificados. Como ellos perdonaron, así perdonamos nosotros, para que el Señor a todos nos perdone”.

Especifica que es vol recordar també els seglars assassinats al Saler, a Paterna, la Pedrera de Gandia, el port de Càrcer, el port de l’Olleria, el del Genovés, la Creu de Paterna…, i en tàpies de cementeris i cunetes d’algunes carreteres. Llocs que foren testimonis muts i tràgics escenaris de tantes morts inútils. Ah! Una altra qüestió que em crida l’atenció: en aquest martirologi només té cabuda el clero secular, és a dir, els clergues o sacerdots que viuen en el món; no se’n diu una paraula del clero regular: supose que tenen el seu martirologi particular, però no ho sé.

Com he dit més amunt, el prelat Olaechea va encomanar al Dr. Zahonero la tasca d’escriure el martirologi dels capellans de la diòcesi de València, i ell demanà ajuda als preveres per a poder dur a terme eixa gran empresa. Era molt conscient que el pas del temps diluïa els esdeveniments, desapareixien els familiars i amics dels difunts, canviaven les destinacions dels capellans, etc., de manera que no es podia perdre més temps. En primer lloc, va demanar als preveres que esbrinaren totes les dades possibles i “autèntiques” dels morts de manera violenta en cada parròquia i les remeteren a l’oficina corresponent del palau arquebisbal. El termini era “la Octava de Pascua de Resurrección” (Butlletí Oficial de l’Arquebisbat de València. 1950: p.68).

La fitxa completa que el Dr. Zahonero va remetre als preveres de la diòcesi demanava:

· Dades personals del biografiat (naturalesa, filiació, edat, baptisme, confirmació, estudis, ordenació, etc.).

· Càrrecs o ministeris exercits amb anterioritat a la mort (amb els detalls dignes de menció pel que fa a l’apostolat, zel, caritat, ciència, obres, etc.).

· Càrrec o ministeri en l’època de la mort (ídem, ídem).

· Vicissituds o història, tan detalladament com fóra possible, de detenció, empresonament, maltractaments, frases i accions relacionats amb la detenció, mort, etc.

· Lloc i data de la mort i del soterrament.

· Informació sobre les despulles.

· Inclusió, si era possible, d’alguna fotografia digna de la víctima. També, si n’hi havia, del lloc de la mort o de la creu que el recordara o d’algun monument religiós de la població on exercia quan va morir (les fotografies han de ser de mida postal, si és possible).

Una nota indicava que es farien càrrec de les despeses.

Amb anterioritat, el butlletí de l’arquebisbat havia publicat en el número 2.264 del primer de gener de 1940 la “Relación de los reverendos señores sacerdotes asesinados durante la dominación roja”, i en el del 18 de febrer la següent inscripció en llatí:

“Als sacerdots de la diòcesi valentina que, havent vessat la sang, per la terrible persecució dels malvats comunistes, van donar testimoni preclar a Déu Totpoderós. Testimonis del Senyor Crist, glòria per a l’estimada diòcesi, exemple per als germans clericals, de valuós comentari eclesiàstic valentí. Els sacerdots supervivents els desitgen glòria al cel i a la terra i honor etern”.

Coincidiran amb mi que recollir els noms i explicar breument la vida dels capellans assassinats en els vint-i-cinc arxiprestats de la diòcesi és una tasca ingent, una faenassa, i més si tenim en compte que no hi havia els mitjans de comunicació d’ara. Si no s’haguera escrit aquest llibre, hauria quedat un buit en la història de l’Església, particularment la valentina. Evidentment, les biografies varien molt d’unes a altres: n’hi ha de molt completes, i de molt pobres per la parquedat de dades que s’hi aporten.

 

Puntualitzem la Memòria. Article d'opinió de Francesc Jover.

 

No soc el més indicat per intentar fer unes reflexions sobre tot el que s’ha escrit d’aquest tema que entenem com «memòria històrica i democràtica». Seria molt interessant i oportú que algú -o alguns- més preparats obriren un debat sobre com s’hauria de renovar o si hi hauríem de mamprendre nous camins. El punt de vista d’una persona és limitat i crec que sempre és higiènic compartir dubtes i fer propostes encara que no siguen totalment encertades. Com aquella expressió valenciana, soc del parer: «entre tots ho farem tot»

Diuen els que ho entenen, que la Guerra Civil espanyola va crear més publicacions que cap altre esdeveniment contemporani. Jo no ho se, però el moviment memorialista que últimament està creixent, no sap d’on tirar mà de tanta cosa com hi ha escrita i visualitzada. A més, davant d’un mercat que sembla inesgotable. Cada volta són més amples les aportacions que es fan, més serioses i crec que més al marge de conceptes ideològics. Al cap i a la fi, estic convençut que l'exercici polític es fa en altres llocs. El que fem ací -independentment siga o no política- és simplement adquirir coneixements històrics del que realment va passar i compartir-los amb qui vulga per omplir el buit de desmemòria. A part, clar està, de restaurar la dignitat i posar cara a tot un sector d’homes i dones del bàndol que estava silenciat.

Les publicacions que s’han fet d’aquest tema són de diferents tipus: assaig, novel·la històrica, paquets d'històries locals o generals on s’intenta constatar fets ocorreguts durant diferents etapes del segle XX: especialment la 2ª República i el franquisme. El que es va publicar durant la dictadura franquista, té la particularitat d’haver passat per una fèrria censura que hi havia basada exclusivament en l’autopropaganda que elogiava al règim. No es publicava cap text que s’atrevira a posar en dubte que Franco ens va salvar de la barbàrie. En el tard-franquisme començaren historiadors anglosaxons a contar-nos els fets des d’un altre angle molt més versemblant. Un fet que podia haver provocat a les universitats començar a fer treballs més rigorosos, des del punt de vista memorístic. Tot açò, malgrat estar tancades les fonts arxivístiques a pany i clau.

Encara que anava apareixent aquesta perspectiva històrica, no arribava molt més enllà del campus universitari, però si sembla que va provocar nous treballs que alguns historiadors els denominaren «revisionistes». A més, sembla que no va ser molt nombrosa i sense el nivell rigorós que el tema requeria.

Com si fos una reacció al revisionisme, a partir dels anys huitanta, fou quan diferents joves professors i estudiants de geografia i història començaren a fer treballs que obriren una nova etapa. Aparegueren tesis doctorals i nasqueren diferents entitats a les universitats dedicades a aquest tema monogràfic. Més avant, arribaren les noves lleis de memòria democràtica i l’aparició com a bolets d'associacions memorialistes ocupant un espai que havia estat buit durant massa dècades.

A la darrera dècada del segle XX, els primers escrits que es feren reivindicant eixe buit memorialístic, sembla que no pretenia altra cosa que, a colzades, obrir-se pas a la desmemòria. Els més conscients que s’havien callat durant el franquisme i transició, farts d’eixe silenci que havia hagut cap a les víctimes franquistes, és dedicaren en cos i ànima a traure-les de l’oblid i traent-les al carrer. Un corrent que encara està plena de vida.

Potser aquella corrent haja caigut en el defecte de mostrar un cert victimisme. Defecte que solament es justifica per l’intent de contrarestar les llargues dècades que el franquisme ens mostrava les seves víctimes com a úniques. Foren molts anys, massa anys, que no hi havia hagut més víctimes que les que feu la República.

Per altra banda podria ser, que el reconeixement que feia el franquisme a les seves víctimes no fos tot el sincer com volien fer-nos creure. Vull dir, que foren utilitzades miserablement com a matèria de propaganda a un règim sense arguments ètics que el sostingués. Un règim com el feixista, no es manté més que amb pistoles i amb el suport de fortes partides per a propaganda. Recordeu la frase de Miguel de Unamuno al paranimf de la Universitat de Salamanca davant la cúpula de militars feixistes: «vencereu però no convencereu». Frase que va provocar aquella bestiesa de Millán-Astrai dient: «muera la inteligencia». El franquisme va obtindre el poder -i el va mantindre- per la força. A més, fent especials maquillatges publicitaris i utilitzant subtils eufemismes manipuladors.

Recordant aquella teoria del pèndul en la història valenciana que parlava el professor Joan Reglà: «acció reacció», acabaré comentant l’aparició d’una nova faceta memorialista que ha aparegut als mitjans d’informació: les víctimes de la repressió de la zona republicana. Una faceta que s’havia d’haver fet molt abans per rectificar l’error feixista de com havia usat i abusat d’aquelles víctimes. Per què cal deixar ben clar que totes les persones que han patit repressió per motius ideològics o religiosos tenen el mateix valor. No és la primera volta que ho dic ni serà la última. Però crec que aquest fet obri noves perspectives i dimensions a la memòria democràtica. Per això els donem la benvinguda. Perquè, és així com podrà veure’s i entendre’s des de un nou angle, com el franquisme va manipular i tergiversar la història.

Clar que aquesta nova corrent caldria fer, o s’haurà fet ja, una introducció que deixe constància d’aquella propaganda barata que va fer el feixisme durant la dictadura. L’ètica i fidelitat a la higiene històrica o exigís. Els castellans dirien: «fer borron y cuenta nueva». No trobe altre camí amb millors garanties de pau i convivència que el reconeixement dels errors; si hi han hagut. Cal contar els fets com van ser, no a l’estil feixista com s’havia fet.

A més a més, hi han punts fonamentals que són adherents al sentit comú i cauen pel seu pes. Cal diferenciar els valors d’un règim democràtic al costat d’un altre dictatorial. La bonhomia d’un i la de l’altre. Els errors que fan les dictadures es converteixen en malifetes, perquè venen d’un sistema totalment rebutjable. Els errors de les democràcies són corregides per les urnes. Crec que quan s’expliquen determinats fets de la història caldria tindre present sempre aquest principi.