A veure si açò queda clar. El seminari menor de Montcada on vaig adquirir una bona educació secundària, tot i estar classificat per l’estat com a col·legi d’ensenyament mitjà de grau superior a finals del curs 1966-67, i on s’impartien les mateixes matèries o més que en qualsevol altre col·legi privat o institut públic, no deixava de ser un seminari. És a dir, una institució eclesiàstica que prepara joves per al sacerdoci. Dit açò, tot el món comprendrà, sense gaire esforç, que aquell organisme on vaig (con)viure sis cursos i quinze dies als anys seixanta tinguera un fort vessant espiritual, com no podia ser d’altra manera.
A banda d’haver de confessar-me cada vuit dies, d’entrevistar-me amb el pare espiritual de torn almenys una vegada al mes i d’assistir a missa diàriament, els seminaristes teníem diversos llibres de lectura que guiaven la nostra vida espiritual. Això no significa que estiguérem tot el sant dia amb eixe tipus de lectures entre mans.
Els alumnes del seminari menor teníem, per començar, el Cantoral diocesano de José Climent Barber, i un llibre d’oracions titulat Prácticas de piedad, la primera edició del qual era de 1912. Aquest segon llibre contenia pregàries per a cada moment del dia, per a cada època de l’any litúrgic, per al Papa, per tots els sants haguts i per haver, i fins i tot hi havia una fórmula per al vot de castedat que, molt sensatament, podia fer-se per un dia, una setmana, un mes, un any o per sempre. Donada la importància d’aquest vot, no havien de fer-lo els alumnes de batxillerat (nomenats allí llatins) i els filòsofs sense el consell i permís expressos del seu confessor i del seu director espiritual. No sé bé si el clero secular estava obligat a fer més vots a la manera que ho feien els frares caputxins del meu poble (clero regular), amb hàbit marró fosc i un cordó blanc amb tres nucs.
Els caputxins són una variant dels franciscans. Un dia se’m va ocórrer de preguntar al pare Esteban —després pare Francisco García Sáez— el significat d’aquells tres nucs. Em va dir que significaven els tres vots de castedat, obediència i pobresa a què aquella orde estava sotmesa. Òbric un parèntesi: arran de les denúncies presentades els últims temps contra ministres de l’Església pels abusos sexuals comesos contra xiquets i xiquetes innocents des de qui sap quan, ja sé que vostés m’agrairan de no entrar en més detalls sobre els atemptats contra eixe primer vot. No es preocupen: no hi entraré. Tanque el parèntesi. Punt i a part.
Bé, tornem a les oracions. No en resàvem cap d’estranya ni medieval, encara que estigueren incloses en aquell llibret verd amb tapes d’hule. Si haguérem resat totes eixes pregàries a què em referia adés, no hauríem fet altra cosa, i les vint-i-quatre hores del dia s’haurien quedat curtes. Jo, no sé per què ja des d’acòlit, era molt devot de l’octavari per la unió de les esglésies cristianes: m’entristia i no entenia bé per quin motiu catòlics, protestants i ortodoxos anaven sarpa a la grenya, cadascú a la seua. Fa uns anys, després d’assistir a una missa ortodoxa en un monestir grec i de besar al final les icones del Crist Pantocràtor, de la Mare de Déu o Mare de Déu de Theotokos i d’algun sant bizantí com fan en els ritus orientals, el pope em va explicar mentre em mostrava el monestir excavat en la roca que érem els catòlics romans qui ens havíem separat de la vertadera Església el 1054 (cisma d’Orient) i que ells havien continuat com abans. Ja veuen: tothom vol tindre la raó i exercir l’autoritat i el poder, i així no es pot anar enlloc.
El Seminari Major, per la seua banda, tenia uns altres llibres, més adequats a la seua edat: el Liber usualis, amb cants gregorians, i les Horae diurnae. Els dos seminaris compartien el Missal, que no recorde bé si era només en llatí o bilingüe llatí-castellà. Eixe era el nostre marc espiritual bàsic pel que fa a llibres pietosos abans del Concili Vaticà II, fa vora seixanta anys. En valencià, és clar, no en teníem cap, i només recorde que cantàvem l’himne de Romeu a la Mare de Déu dels Desemparats “La patria valenciana”:
La Patria Valenciana s’ampara baix ton mant,¡Oh Verge Subirana de terres de Llevant!La terra llevantina reviu en la CapellaAl fervós homenaje de pur i ver amorPuix sou la nostra Reyna i vostra image bellaPareix que está voltada de magic resplandor.La rosa perfumada, la mística açutcena… (sic).
Però com a llibres d’espiritualitat, jo entenc tots aquells que al llarg dels sis cursos hi vaig llegir en les hores de meditació abans de la missa: uns vint minuts diaris. Eren llibres de lectura espiritual i de suport a la meditació recomanats pels pares espirituals en les entrevistes personals, ja que no recomanaven mai un llibre per a tota una comunitat; dit amb altres paraules: cada ovella tenia el seu pinso. Jo crec que llegíem aquests llibres particulars amb la idea que, posats a meditar, els nostres caps no pensaren en la mona de Pasqua, que és el que sol passar quan et diuen que és temps de meditació o reflexió.
Una vegada a la setmana, en comptes de meditació individual o lectura d’algun d’aquests llibres recomanats, el pare espiritual de la teua comunitat, formada per dos cursos, feia una plàtica, que era una mena de sermó curtet centrat en algun punt de la doctrina cristiana. Molt esporàdicament apareixia a fer la plàtica un pare espiritual d’una altra comunitat: u sempre para més atenció a una xarrada quan el conferenciant és nou. Jo coneixia de vista, de veure’ls pels corredors, tots els superiors i pares espirituals no sols dels llatins sinó també dels filòsofs i teòlegs. Sis cursos donen prou de si per a interioritzar les seues fisonomies, imatges i moviments. I ara que mencione la paraula “imatges”, he de dir que quant a imatges religioses, era un lloc més aïnes protestant: de la Mare de Déu, per exemple, només recorde la Immaculada de Vicente López, la Immaculada de Ribalta i l’escultura de la Immaculada de Vicente Rodilla Zanón (1901-1971), germà del Rector, coneguda com La Musculosa, situada en els passejos entre el frontó i les piscines.
Conserve un parell de llibretes de meditacions i plàtiques de quan feia segon i tercer, és a dir, aquell temps en què jo era un bon xiquet i el dimoni encara no m’havia marejat amb cap temptació. No sé si devia ser en quart quan les temptacions del dimoni van començar a apartar-me del bon camí i finalment llançar a perdre els meus ideals, els meus projectes inicials.
Açò dels llibres d’espiritualitat és molt fàcil d’entendre: no té cap misteri. De la mateixa manera que u va al metge quan està malalt, i aquest, després d’un reconeixement, et dóna un tractament amb unes medicines que milloren la part del cos afectada, nosaltres, a més del metge don Emilio, que sempre ens donava una aspirina després de la visita tinguérem què tinguérem, també teníem uns metges de l’ànima: els pares espirituals. Don Modesto Guanter en primer i segon, i don Antonio Lagarda († 2022) en tercer i quart. En teoria, en cinqué i sisé degué tindre don Jesús Marqués, però a penes el recorde: no sé si és que amb l’entrada en vigor del Concili Vaticà II s’havia flexibilitzat allò de l’entrevista mensual amb el pare espiritual. O potser jo començava a passar un poc de tot aquell muntatge d’actes de pietat amb oracions de matí i de nit, missa, visita eucarística, sant rosari, benedicció amb el Santíssim, sabatina, plàtica, retir espiritual, exercicis espirituals, novenari de la Immaculada, festa de sant Tomàs de Villanueva i mes de Maria i del Sagrado Corazón. Crec que no oblide res.
Totes les lectures havien d’estar sempre orientades per superiors i pares espirituals: “Firma sit lex quae prohibetur ut diaria et commentaria… in manibus alumnorum seminarii libere non relinquantur”, de tal manera que diaris i revistes no pogueren circular lliurement en mans dels alumnes del seminari. Pareixia el segle XIX, però eren els anys seixanta del XX! La primera meitat d’eixa dècada, tot s’ha de dir, va ser molt diferent de la segona. La celebració del Concili Vaticà II va provocar molts canvis i una ruptura amb el passat.
Jo llegia revistes musicals (El Musical, Fans…) sense demanar permís a ningú, ja que necessitava descansar de la tensió constant que suposava l’estudi de les matèries acadèmiques i la lectura dels llibres d’espiritualitat. Ah, i en cap moment em va passar pel cap d’endur-me El Lazarillo de Tormes o El Buscón de Quevedo a la capella per a avançar un poc en el llistat de lectures prescrites que tenia en literatura espanyola. No sé jo si don José M. Belarte (el nebot) i els pares espirituals estaven coordinats a l’hora de manar lectures. Els dos últims cursos, el llibre dels Salms de l’Antic Testament, en castellà, és clar, em va fer molta companyia i encara el llig: “Escolta el meu clam, Déu meu, / estigues atent a la meua súplica. / Des d’una terra llunyana t’invoque; / el meu cor defalleix” (Salm 61).
Ara, al final de la vida, pense que amb la quantitat de llibres d’espiritualitat llegits aquells anys hauria de ser sant en vida. Però veig que cada dia que passa sóc més pecador. Un dia hauré de fer-me l’ànim seriosament: oblidar durant vint-i-quatre hores el telèfon mòbil i posar-me a fer un retir espiritual com el que féiem aleshores, i llegir algun d’aquells llibres d’espiritualitat, que falta em fa, com ara Palabras cristianas de Charles Peguy o Una religión para nuestro tiempo de Louis Evely. Segur que hi trobe coses interessants. Reconec que allò de meditar estava molt bé perquè, amb el ritme tan frenètic de cada dia, el meu cos no s’assossegava fins que no sonava el timbre del descans i el mític “gran silenci del seminari” no s’apoderava dels tres pavellons i no se sentia una mosca.
Bartolomé Sanz Albiñana
