El Mole, primer periòdic en valencià

Autor: Francesc Jover enviat al Nihil Obstat el 26 d’octubre de 2016

No em fa gens de gràcia que algun valencià mostre algun símptoma victimista. No negaré que la història no ens ha tractat molt be i que massa voltes ens han posat difícil mantenir la nostra identitat. Tot i així, i no ho dic per consolar-nos, quin poble al món no ha estat sotmès en alguna ocasió per altres més poderosos? Quants pobles o nacionalitats han sigut massacrades a traves de la història fins fer-les desaparèixer? El nostre País Valencià es manté viu malgrat que algú o alguns no els agrade o no ho valoren suficienment.

Em sembla que cal sentir-nos orgullosos de moltes coses que són nostres i per això mateix havíem d'estimar-les. Així i tot hui vull destacar un cas històric que ha d'omplir-nos de satisfacció per ser el primer País de tot l'Estat Espanyol que va gaudir d'una premsa escrita en una llengua no castellana. Una premsa que va ser capdavantera per ser escrita en valencià. Deixe pels erudits si «El Mole» s'ha de considerar promotor de la Renaixença valenciana o no, però del que si sembla evident que en el seu moment va jugar un important paper periodístic de caràcter liberal i d'entreteniment sorneguer a mida del poble valencià. A més, va obrir camí a molts altres que vingueren desprès.

Em sembla és hora de retre homenatge, si encara no s'ha fet, al periòdic «El Mola» que fou fundat per febrer de 1837 totalment en el valencià de l'època, encara que hi havia algun escrit o paràgraf, molt pocs, en castellà. En aquella època, no hi havia normativa ortogràfica del valencià i potser tampoc l'importava massa al seu autor. El títol «El Mola» amb tota seguretat seria pronunciat amb l'ò oberta perquè significava el mot valencià «el motle» que podria ser alguna cosa així com el patró. Cal dir que el segon periòdic de l'Estat en una llengua no castellana va aparèixer a Barcelona mitja dotzena d'anys desprès, el 1843, i duia per títol «Lo Verdader Català».

El setmanari «El Mola» fou una iniciativa de Josep Mª Bonilla i Martínez (1808-1880) conegut també pel pseudònim “Nap-i-col”. Fou un agut pamfletista, polític i poeta popular a més d'un reconegut i destacat liberal com be queda demostrat a traves de la línea editorial del capdavanter periòdic. Aquest periòdic va estar al carrer de 1837 a 1870, tot i que amb llargues absències per haver estat prohibit, perseguit i reprimit per règims absolutistes. En realitat sols va estar publicant-s'hi durant nou anys, i no complets. En la presentació del periòdic deien literalment que feien: «profesió de fe que es constitusió, llibertat, independencia de pensar, sinse partit algú, ni viu ni mort…» Tenia un caràcter especialment satíric, desguitarrat i era un prodigi de vivacitat i burla, per la qual cosa va haver de suportar persecucions i censures, suspensions i denúncies, de governs i de l'Església catòlica. Era d'ideologia liberal capdavantera. La història ens demostra a tothora, que els governs conservadors, que a alguns els fan tanta gràcia, sempre que han tingut l'hegemonia del poder polític, han retallat llibertats. Mai no entendré perquè part de la societat accepta governs que retallen llibertats. «El Mola» era molt acceptat per la societat més vulnerable d'aleshores, i el 1840 tenia la respectable quantitat de tres mil subscriptors.

Segons diu Racó Català, Manuel Sanchis Guarner va reconèixer la seva línia patriòtica i nacional d'«El Mola», però no el va enquadrar dins la premsa de la Renaixença perquè el principal objectiu del periòdic no era l'estètica literària sinó la seva pròpia línea política.

Últim editorial d'El Mole

Durant els anys que «El Mola» va estar sortint al carrer amb una periodicitat molt desigual, van haver-hi cinc èpoques diferents amb xicotets varietats poc significatives. Vull destacar la segona etapa pels anys quaranta que, potser per tal d'evadir la censura, cada exemplar eixia al carrer amb un nom diferent: «El Verderol», «El Colomí», «El Trull», etc., encara que la línia editorial era la mateixa. Col·laboraven en el periòdic, a part del director, Pascual Pérez Rodríguez i Josep Bernat i Baldoví, tot i que signaven sempre amb pseudònims.

Per finalitzar, permeteu-me contextualitzar l'època amb alguns dels més importants esdeveniments polítics i socials, encara que siga de manera esquemàtica. En el moment d'aparèixer «El Mola», febrer de l'any 1837, estava vigent al País Valencià des de 1833 l'estructura política i administrativa de tres províncies. Anteriorment, durant el trienni liberal (1820-1823), van haver-hi quatre províncies, una d'elles Xàtiva, que en ser restaurat l'absolutisme, va ser desestimada la de Xàtiva.

 Portada Primer número

També esdevingueren les primeres lleis de desamortització. Finalment, encara va conèixer la revolució dita «la Gloriosa», que va iniciar el sexenni democràtic (1868-1874). Fou precisament en aquesta època, 1870, quan «El Mola» va desaparèixer definitivament. Encara havia de ser nombrat rei d'Espanya, tot i que per poc de temps, Amadeu I de Savoia i  proclamar-se la República el febrer de 1873. El mateix any en arribar l'estiu, esclataria la revolució del petroli a Alcoi.

Em va fer molt de goig descobrir la iniciativa valencianista d'aquell periòdic que era per a mi desconeguda. Precisament ara que no són suficientment valorats els prodigis valencianistes tenim a les hemeroteques un periòdic que ens va obrir camí i ens ha quedat de testimoni. Els curiosos i estudiosos els tenen disponibles complets per poder-los escorcollar a la Biblioteca Valenciana Digital (bivaldi.gva.es).

 Portada Últim número

Francesc Jover

Dificultats en l’aparell de l’Església. (Autor Francesc Jover)

. Enviat a Nihil Obstat el 12 de setembre de 2016

Amic Enrique. .... Qué et sembla aquest article lleugerament diferenciat del que hui mateix publica LA VEU?

He afegit o retirat alguna cosa perquè quede (per a mi) més clara. També t'envie unes fotos.

Una abraçada

Fa uns anys, en temps de Marcelino Olaechea, l'església valenciana va preparar una projecte-escola intensiu de fer capellans i segons testimonis, era la de més alt nivell intel·lectual de l'estat espanyol. Encara hi havia algú que afegia que era una de les millors del món catòlic. No tinc perquè dubtar del que altres diuen perquè no tinc ni punyetera idea. El que m'atrevisc a dir que aquell projecte va tindre un èxit aclaparador, almenys quantitativament, si mirem el nombre de capellans que cada promoció eren distribuïts per tots els pobles de la diòcesi. En pocs anys es va cobrir el dèficit de capellans que l'anticlericalisme de bona part del segle XIX i XX arrossegàvem.

 Marcelino Olaechea

Les despeses que van haver-hi en infraestructures i equip de docents per formar tal quantitat d'adolescents que de colp i sobte sortiren amb ferma vocació de capellà, possiblement consten en algun lloc. Potser hi hagen tesis doctorals que hagen estudiat el tema, però no les conec. Si recorde que hi havia diumenges concrets on s'estimulava especialment la generositat dels parroquians per aportar en l'ofrena eucarística alguna cosa més sòlida que cèntims. És més, sembla que hi havia una espècie de competició entre els rectors en veure qui recaptava més diners al referit projecte. No puc assegurar-ho, però podria haver sigut aquest un dels temes valorats per promocionar rectors a llocs més importants de l'aparell de l'església.

Desprès de tants d'anys que han passat, no se si hi haurà algun rector, o ex rector d'aquell temps que podia estar penedit per haver usat algun xicotet raig de llum semi apocalíptic per aconseguir exprimir el veïnat al màxim. Sobretot, perquè era un temps de racionament de queviures; de llargues jornades de treball; de salaris paternalistes més que justs; de pluralitat de treballs per arribar la família al mínim necessari; etc.; en una paraula, un temps de fam generalitzada.

Tornant al macroprojecte d'escola de capellans, supose que alguna de les possibles tesis doctorals haurà de mencionar les fonts totals de com es van finançar. Estic convençut que l'aportació dels parroquians a aquell projecte fou mínima i solament tenia intenció d'infondre al veïnat complicitat més que altra cosa. Tenint en compte el maridatge de l'Església en el règim de l'època, per allò del nacionalcatolicisme, seria més versemblant que fora la caixa comuna de l'Estat el que assumira gustosament les despeses. Podria ser la compensació pel suport que li va donar a trencar un regim laic. Aquells decrets d'ajuda a «regiones devastadas» podria tindre alguna cosa a veure. Qui sap?

Per altra banda, també caldrà veure en alguna d'aquelles tesis esmentades més amunt, per què hi ha pobles, uns més que altres, que s'especialitzaren catapultat bisbes per a l’exportació. Ho dic per si tinguera açò alguna relació amb el projecte Olaechea. Particularment sempre em va copsar la casuística d'un poble concret que estic pensant de la comarca de l'Horta Nord de València. No se si fou per estar més prop de la factoria o per altres raons de casualitat. També caldria valorar, desprès de prou més de cinquanta anys, si aquell projecte ha beneficiat els interessos de l'Església. Quina?

La veritat és que el País Valencià ha exportat bisbes a tot l'estat espanyol i fins i tot més enllà. No dic si és el primer o el segon exportador, que això seran dades que podrem veure en eixes possibles i repetides tesis. Ho deixe en que València hi ha estat un bon exportador. A més, és un col·lectiu formats en aquell projecte-escola que dia si i altre també solen encapçalar noticies als mitjans d'informació. No ixen als informatius de TV precisament per intentar colonitzar la seva identitat valencianista als seus diocesans. No; rés més lluny d'això.

Per altra banda també cal dir que no tots són igual, seria injust i mereixeria el qualificatiu de bocut si ho fera. La veritat és que n'hi han de discrets que mai no han protagonitzat cap noticia relacionada en actituds dogmàtiques i fonamentalistes. Però, potser per això també estaria satisfet el Marcelino, qui sap?

Quan una empresa ha exportat material elaborat en la seva factoria, tot i portar garantia de qualitat (i per això mateix), de vegades el destinatari retorna la mercaderia per un defecte de fabricació. Això que és tan normal en l'activitat industrial, de fet també passa en l’Església referent a l’exportació de bisbes. Un bon exemple és l'Antoni Cañizares, no el de l'ungüent, si no aquell de la llarga cua que estava en la cúria romana, i que potser per no reunir les condicions adequades han retornar al remitent. Em sembla un bisbe fruit d'aquell projecte d'escola que l'Antoni Duato –el que denunciava els errors d'aquella formació de capellans, el que en algun temps fou bisbable– no s'ha privant en dir que Cañizares estaria millor callat. És una manera de dir-li bocut a l'estil fi com és Duato.

Cañizares ha sigut el primer marró valencià que han retornat al seu origen; però, podria ser que per l'efecte dominó caigueren en cadena més. Ho dic perquè també n’han retornat un altre, Xavier Salinas, bisbe de Mallorca. Però, el cas del bisbe Salinas és punt i apart si es tracta només per haver-se enamorat d’una xicota. Enamorar-se mai no pot ser delicte per molt bisbe que siga i té tot el meu respecte i beneplàcit: és a dir, el meu vist-i-plau i crec que també de tots els que com jo estem fora de les llistes d'aquesta institució corporativista. A mi em pareix que l'amor és un fet positiu inqüestionable, inclòs aquell relacionat directament amb la bragueta. Amb l’única excepció que siga plenament lliure i acceptada per tots dos. Això ho sabem be els que acceptarem el moviment cultural laic de la Generació del 68 i ho varem assumir de debò. Us demane disculpes per no inserir ací mateix els eslògans d'aquella època sobre el tema de l’amor.

 Xavier Salinas

Potser que alguns pensen que Xavier Salinas ha quedat fora d’aquell projecte d'escola de Marcelino Olaechea. Del projecte d'aquell bisbe basc que li va dir al general Franco que s'ho deixara tot lligat i ben lligat. D’aquell bisbe que se li ha obert un procés de canonització; aquell que es feia tan poca gràcia als fallers de València; aquell que estimulava els ludòpates a participar en la tómbola possiblement justificant que el projecte-escola era una causa justa; aquell que va intercedir en Franco perquè no afusellaren més republicans... Mes?

Quantes coses ens queden per descobrir d'una època fosca i que tan poca llum ens ha donat una transició cínicament alabada per presumptes i foscos interessos.

Francesc Jover

“…entender un poco de qué va esto llamado vida.”. Una amiga (A).

    

1.   Un marido (R), enfermo de cáncer, se dirige a su esposa (A).

“La muerte no es nada. No cuenta. Sólo me he ido a la habitación de al lado. Nada ha ocurrido. Todo sigue tal como estaba. Yo soy yo y tú eres tú. La vida que vivimos juntos, con tanto amor, permanece intacta, inmutable. Lo que fuimos el uno para el otro seguiremos siéndolo.

       Llámame con el nombre de siempre. Habla de mí con la naturalidad de siempre. No cambies de tono. No adoptes un aire solemne ni triste. Ríe como siempre reíamos de los chistes que nos gustaban a los dos. Juega, sonríe, piensa en mí. Reza por mí. Deja que mi nombre sea esa palabra amiga que siempre fue. Que sea pronunciado sin esfuerzo, sin que sobre él se proyecte una sombra.

       La vida significa lo mismo que siempre significó. Sigue siendo lo mismo que fue. Existe una continuidad absoluta e ininterrumpida. ¿Qué es la muerte sino un accidente insignificante? ¿Tengo que estar fuera de tu pensamiento porque esté fuera de tu vista? Sólo me he ido a esperarte, durante un intervalo a un lugar muy próximo, a la vuelta de la esquina. Todo está bien.”

(Any 2012)

Te quiero.

2.  Despidiendo a una hermana, también fallecida de cáncer.

(Texto adaptado de un artículo de Ángeles Caso)

Será porque tres de mis más queridas personas se han enfrentado inesperadamente en estos últimos años a enfermedades gravísimas. O tal vez porque, a estas alturas de mi existencia, he vivido ya las suficientes horas buenas y horas malas como para empezar a colocar las cosas en su sitio. Será, quizá, porque algún bendito ángel de la sabiduría ha pasado por aquí cerca y ha dejado llegar una bocanada de su aliento hasta mí. El caso es que tengo la sensación –al menos la sensación– de que empiezo a entender un poco de qué va esto llamado vida. 

Casi nada de lo que creemos que es importante me lo parece. Ni el éxito, ni el poder, ni el dinero, más allá de lo imprescindible para vivir con dignidad. Paso de las coronas de laureles y de los halagos sucios. Igual que paso del fango de la envidia, de la maledicencia y el juicio ajeno. Aparto a los quejumbrosos y malhumorados, a los egoístas y ambiciosos que aspiran a reposar en tumbas llenas de honores y cuentas bancarias, sobre las que nadie derramará una sola lágrima en la que quepa una partícula minúscula de pena verdadera. Detesto los coches de lujo que ensucian el mundo, los abrigos de pieles arrancadas de un cuerpo tibio y palpitante, las joyas fabricadas sobre las penalidades de hombres esclavos que padecen en las minas de esmeraldas y de oro a cambio de un pedazo de pan. 

Rechazo el cinismo de una sociedad que sólo piensa en su propio bienestar y se desentiende del malestar de los otros, a base del cual construye su derroche. Y a los malditos indiferentes que nunca se meten en líos. Señalo con el dedo a los hipócritas que depositan una moneda en las huchas de las misiones pero no comparten la mesa con un inmigrante. A los que te aplauden cuando eres reina y te abandonan cuando te salen pústulas. A los que creen que sólo es importante tener y exhibir en lugar de sentir, pensar y ser. 

Y ahora, ahora, en este momento de mi vida, no quiero casi nada. Tan sólo la ternura de mi amor, que aunque no esté físicamente lo llevo en el corazón, y la gloriosa compañía de mis amigos y mi familia. Unas cuantas carcajadas y unas palabras de cariño antes de irme a la cama. El recuerdo dulce de mis muertos. Un par de árboles al otro lado de los cristales y un pedazo de cielo al que se asomen la luz y la noche. El mejor verso del mundo y la más hermosa de las músicas. Por lo demás, podría comer patatas cocidas y dormir en el suelo mientras mi conciencia esté tranquila. 

También quiero, eso sí, mantener la libertad y el espíritu crítico por los que pago con gusto todo el precio que haya que pagar. Quiero toda la serenidad para sobrellevar el dolor y toda la alegría para disfrutar de lo bueno. Un instante de belleza a diario. Echar desesperadamente de menos a los que tengan que irse porque tuve la suerte de haberlos tenido a mi lado. No estar jamás de vuelta de nada. Seguir llorando cada vez que algo lo merezca, pero no quejarme de ninguna tontería. No convertirme nunca, nunca, en una mujer amargada, pase lo que pase. Y que el día en que me toque esfumarme, un puñadito de personas piense que valió la pena que yo anduviera un rato por aquí. Sólo quiero eso. Casi nada. O todo.” 

(Any 2016) 

            

Convent-Monestir la Trinitat, notes de Joan Llopis

Convent-Monestir de la Trinitat

Com a complement a la visita en la Nau a través dels textos i ilustracions de la grandiosa figura de la nostra valenciana, visita que vàrem fer el dimarts 28 de juny, el passat dia 5 hem fet la visita al lloc on ella va viure i on exercí el seu càrrec d’Abadessa.   Allí és on imaginem i captem la seua manera de ser i de viure, que, com es diu en l’article de Saó que vaig esmentar anteriorment “Sor Isabel de Villena és, sobretot, una dona d’acció que sap complementar la vida contemplativa i la vida activa amb una bona dosi de savoir faire: escriu la cèlebre obra Vita Christi per formar les seues religioses; administra materialment i espiritual la comunitat i hi exerceix el poder des del càrrec de màxima autoritat (que l’empeny, potser, a escriure sermons i tractats avui desapareguts); és ella qui gestiona la memòria comunitària i en canalitza una consciència col·lectiva a través de la confecció dels llibres de comptes de la institució, que es va encarregar d’anotar minuciosament, actualitzar i revisar, tal com mostren els manuscrits autògrafs conservats a l’arxiu conventual”. Per això el que més me va impactar i emocionar en la visita és el locutori: pensar que allí va rebre la visita de tan importants personalitatas de la vida literària i social de l’època.

I ara passe a plasmar algunes anotacions sobre el Monestir extretes  d’un article de la Wikipèdia:

El Monestir de la Trinitat o també el Reial Monestir de la Santíssima Trinitat està situa a la vora del riu Túria al seu pas per la ciutat de València, l'Horta, al País Valencià. El va fundar la reina Maria de Castella, que hi està enterrada. També té importància cultural perquè durant el Segle d'Or Isabel de Villena fou abadessa i Jaume Roig era el metge del convent.

Els seus orígens més remots estan en l'antic convent trinitari establert al mateix solar de l'actual ja el 1265, que estava al càrrec d'un hospital sota l'advocació de Sant Guillem. En el mapa del 1704 de Vicent Tosca encara s'anomena a la zona com a Arraval de S. Guillem.

L'actual monestir té l'origen en el desig de la reina Maria de Castella de fundar un monestir de religioses clarisses. Aconseguí la supressió de l'anterior comunitat de trinitaris mitjançant butlles pontifícies. L'emplaçament era privilegiat,  ja que estava al costat dels jardins del Palau Reial on ella habitava. València es convertia en la seu de la Corona d’Aragó. El 1445 la reina va dur a València la comunitat del convent de Santa Clara de Gandia. Segons les cròniques del monestir, el primer que es construí seria l'església i el sepulcre de la reina, segurament la permanència del rei Alfons a Nàpols dugué a Maria a construir-se el seu propi sepulcre.

Ací es venerava la Mare de Déu de la Sapiència, patrona de la universitat; del monestir eixiren grups per reformar o fundar altres convents a Terol, Barcelona (Pedralbes), Mallorca, Tortosa, Onda i Xàtiva.

A principis del segle XIX la Guerra del Francés inicia la decadència del cenobi. També la seua ubicació fora de les muralles i a la vora del riu ha afavorit el seu deteriorament, havent sofert bombardeigs i saquejos durant les guerres i riuades.

Església

Segueix el model del gòtic català de nau única. Es cobreix amb voltes de creueria de pedra tallada. Les claus de volta, les mènsules i nervis conserven perfectament la policromia original. Entre 1695 i 1700 l'església, com la majoria de les de la ciutat, es va revestir amb una decoració barroca.

Volta del cor baix decorada amb frescos.

La portada principal d'accés al temple es configura per pinacles que flanquegen nou arquivoltes, molt semblant a les portades de la Llotja. Al timpà de la porta hi ha un tondo de ceràmica (l'original es custodia al Museu de Ceràmica, aquest és una reproducció).

Portada de l’església

Claustre

El complex conventual s'organitza al voltant del claustre, aquest és de dos plantes i planta rectangular. És un claustre desornamentat, proporcionat i elegant, a causa de certa influència cistercenca i a la perícia dels seus constructors.

El sepulcre de la reina Maria està ubicat a la galeria sud del calustre. Dins d'un rectangle se situen tres medallons que exhibeixen tres escuts coronats amb les armes reials, i als extrems altres dos escuts sustentats per animals, que representen un lliri de tres tiges i una olla sobre un trivet, que serien símbols de la Trinitat.

Tomba de Maria de Castella.

La sala capitular o aula capitular té el seu accés a la galeria est del claustre. Aquest és un espai unitari, quadrat i cobert amb una volta de creueria simple molt rebaixada. En els monestirs, en aquesta sala es reunia la comunitat amb l'abat o abadessa per fer el capítol, és a dir, recordar les escriptures de la regla adoptada i conversar sobre assumptes relatius al monestir i els seus habitants. Les reunions es feien generalment després de la missa, al matí. Els monjos o monges s'asseien al llarg dels murs seguint un rigorós ordre d'antiguitat. S'acabava l'acte amb la confessió pública dels monjos que desitjaven acusar-se ells mateixos de les faltes comeses o bé denunciar algun altre company; en aquest cas se n'havia d'ometre el nom.

Refectori

La galeria oest dóna accés a la bugaderia, al refectori, a la cuina i al corredor per on s'accedeix als locutoris. El refectori és una sala rectangular de cinc crugies, voltes de creueria simple amb nervis de pedra

El Llibre de benefactors conté la primera referència al mestre d'obra i en el qual figuren les persones que hi contribuïren. Hi figuren moltes persones conegudes de l'època, en primer lloc està la reina Maria, també altres com mossen Ausias Marc, Cavaller, o Jacqme Roig, metge de la comunitat; finalment hi apareix Nanthoni Dalmau, Pedrapiquer, MESTRE DE LA OBRA y Juanet fill del mestre de l'obra. A aquest mestre se li atribueix el retaule d'alabastre de la catedral actualment traslladat a la capella del Sant Calze i el projecte de remat de la torre del Micalet..