Apunts sobre la Transició. Francesc Jover

Article que em publica 

                                                                                         03/08/2025

Com deia, el franquisme va ser la dictadura més llarga d’Europa al segle XX sota l’autoritarisme d’un mateix personatge, 1939-1975. S’han escrit milers de llibres que podem fer-nos una idea del que va ser aquell règim. Com qualsevol dictadura, una cosa és ben certa; contenia la maldat i la poca vergonya més inconfessable que es pot trobar en la societat. No podem anar ara amb eufemismes, després dels treballs historiogràfics que s’han fet els darrers anys. Una època violenta que van continuar, com veurem, durant el postfranquisme immediat.  

 Què vol dir, sinó, això de «Tarancón al paredón»? Per què va quedar el cap de l’Església espanyola custodiat un temps per les forces de seguretat? Que a ningú li estranye, perquè és el primer que feren els «nacionals» als que s’oposaven a la seua rebel·lió. Quan ocuparen Donostia el 1937, un dels primers assassinats que feren eren a capellans. Ja ho digué -més o menys- el cap dels sublevats quan fou entrevistat per un periodista: «Faré el que siga necessari per reduir a cendra la República».                                                                                                                                               

 

Hi ha règims que tenen obsessió a imposar les seues regles amb violència. El mateix maten rojos, negres que blaus, si s’oposen al seu indiscutible ordre. És el que podem pensar des d’una perspectiva històrica, sense necessitat que siga ideològica.

El tema que vull comentar hui és el clima en què es va iniciar la Transició després de la mort del dictador al seu llit. Durant el tardofranquisme, hi havia una visió de canvi en la societat, però no sabíem com ni què. Era clar que podia haver-hi ruptura o reforma; però la traça oficial solament deixava veure una emboirada reforma dominada per allò que havia deixat el franquisme lligat i ben lligat. No podem obviar que el Joan Carles, primer com a príncep i després com a rei, havia jurat ser fidel al franquisme. La cosa no pintava gens bé.

                                                                        

El sector del règim més fonamentalista anava a posar-ho difícil perquè les estructures de l’Estat i l’herència política del dictador era ben concreta. Però, també hi havia -generalment- un sector de la societat més assenyat, inclosa una minoria de l’aparell, que tenia clar que s’havia de fer un canvi, tant sí com no. Per altra banda, un ample sector de la societat demanava amb vehemència «llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia». Durant la llarga dictadura va anar creixent sectors de la societat molt crítics de la mà de partits i sindicats clandestins, moviments veïnals, etc. Ningú pensava en fer «rodar caps», no hi havia cap intenció de revenja; al contrari del soroll de sabres que hi havia a les casernes. Un dels casos més greus del postfranquisme, fou la violenta repressió policial que van continuar exercitant les forces de seguretat després de la mort del dictador. Repressió que va costar 134 morts entre 1975-1982, mireu amb aquest vídeo el que diu David Ballester.

 

 Sí, el «després què», no va ser gens fàcil ni exemplar, alguna cosa ens diu també aquest documental de TVE titulat “Las lágrimas del presidente”.

 

 

També ho diu Javier Pérez Royo, catedàtic en dret constitucional; «la Transició es va fer com es va poder». És veritat que els mitjans d’informació i comunicació, especialment la TV, intentaven canviar imatges. Però també és de veres que silenciava les càrregues de la policia davant les manifestacions -i vagues que hi havia sovint- corrent davant dels grisos. Tot i això, la TV començava a fer canvis d’aire fresc, però dut a terme amb grans dificultats i protestes del sector reaccionari.

Els primers mesos s’adonàrem de la importància del poder fàctic que quedava, intransigent i que no volia soltar el mànec. La incoherència del franquisme seguia evident quan nomenaren Arias Navarro president de govern; precisament el ministre de seguretat, en el moment que assassinaren a Carrero Blanco.

 El nomenament de Suarez pel rei com a president, no semblava millor encert que l’anterior, perquè havia sigut cap del «Movimiento». Veges per on, fou el que arrancà el canvi al mig dels més reaccionaris franquistes. En aquell moment la TV va fer un canvi esperançador. És quan es van mostrar alguns detalls de ser transmissor de cultura i dinamitzador del que calia fer. Per cert, prou més encertada que la d’ara mateix. La direcció va entendre el que havia sigut la TV en mantindre el franquisme i ara usava la mateixa tècnica per canviar el règim a la democràcia.

Abans de les eleccions del 77, Suárez va legalitzar el Partit Comunista al mig d’un    ambient molt tens dins l’exercit. És de veres que quedaren molts partits minoritaris a l’esquerra del PC extraparlamentaris. La TV va tindre alguns punts més encertats i es manifestava, per primera vegada de manera professional, com a servei públic. No es pot negar que, des del vell aparell de poder, hi havia una minoria que volia fer el pas que calia. Unes reformes entrebancades sempre pel sector reaccionari que s’ho posava amb violència. Els assassinats d’Atocha és una mostra de la maldat del vell aparell.

Pense que la UCD (Centro de Unión Democràtica), vist en perspectiva, va fer el que aleshores tocava. El que no sabíem és que dins no eren tot flors i violes, perquè va resultar un niu del que ara diem despectivament «fatxes». Sector que va acabant quedant-s’hi al residual aparell que mai va ser canviat. Per fi, l’octubre del 1982, el PSOE va tindre una espectacular majoria absoluta; l’únic partit que havia format part de la República derrotada per les armes el 1939.

El més greu i versemblant seria el 1981, quan el 23-F, un coronel de la Guàrdia Civil amb pistola i acompanyat per membres de la benemèrita amb metralletes, entrà al Parlament tancant la sessió que estaven celebrant. A les acaballes del segle XX, en una societat global on s’havien consolidat les democràcies, encara es va produir aquest fet inqualificable després de 7 o 8 anys de la mort del dictador. És una de les fotografies més impactants i espectaculars del segle XX.

Acabe proposant una reflexió. Ni els feixismes, ni neofeixismes, ni qualsevol classe de dictadura, poden tindre lloc en l’actualitat. Simplement per higiene ètica i estètica. La política no pot admetre cap mena de violència ni cap menyspreu als drets humans. Els fets històrics fan veure que els genocidis i les agressions que s’han fet contra els drets humans sempre han sigut causats per dictadures de qualsevol signe.

També caldrà tindre present que mai s’ha acceptat per la dreta que coneixem, les reivindicacions que han fet les classes populars per millorar les condicions de vida. La història ens ho diu ben clar; sempre s’ha posat en contra. I el més inversemblant és, que ho fa amb el suport de treballadors. A més, els enfrontaments que hi ha hagut entre uns i altres per negociar aquestes millores, mai s’han fet en igualtat de condicions. Sempre hi ha hagut punts rojos que les forces de seguretat -sota l’hegemonia del sistema dominant- ho ha impedit. Les mateixes desigualtats que també va haver-hi amb el tema del franquisme i Transició.

                                                                                

Rafael Altamira i Crevea. Francesc Jover

"Ens costa reconèixer i dignificar persones del perfil d'Altamira. Una actitud excloent que massa sovint ha estat generalitzada amb persones d'aquesta projecció."

Francesc Jover

24/08/2025 

Rafael Altamira i Crevea (1866, Alacant – 1951, Mèxic), un dels valencians més il·lustres en l’àmbit internacional, va viure a cavall dels segles XIX i XX. Sa mare, Rafaela Crevea i Cortés, era d’una família benestant de Cocentaina, nascuda el 1833; la segona de tres fills que va tindre Rafaela Cortés. Els dos germans de sa mare eren músics: Vicente i Miguel Crevea i Cortés (1812-1879) i (1837-1862), respectivament. Tots dos tenen a Cocentaina un carrer dedicat per haver destacat com a músics a Alacant. Pot ser que la mare de Rafael se n’anara a viure amb els germans a Alacant, on es va casar amb José Altamira Moreno, músic militar.

 

Rafael Altamira va formar part d’aquella generació que es va sobreposar a un cert abatiment emocional que va haver-hi en alguns personatges després de la pèrdua de les colònies. A finals de segle XIX, Altamira ja formava part d’un grup dedicat a adaptar la universitat i l’ensenyament als nous temps. Aquell que, en moments claus de la història del s. XX, llançaria las «Misiones Pedagógicas», l’Escola Il·luminada, l’ILE (institut lliure d’ensenyament), etc.

Altamira, pintat per Sorolla. Hispanic Society of America (1913)

Els cocentainers, i en general el País Valencià, no coneixem l’important humanista ni l’hem valorat com cal. Dic açò perquè, si durant el franquisme era normal silenciar un lliurepensador, la democràcia instaurada el 1978 podia haver-ho fet. Fou un destacat jurista que no sé si està inclòs amb el que diuen Generació del 98.

En desembre de 2024, les despulles de tan insigne jurista van ser traslladades des de Mèxic, on va morir exiliat, al Campello. Crec haver escrit alguna cosa sobre Rafael Altamira fa molts anys; però, no estic molt convençut que haja hagut el ressò que cal entre els valencians. També crec que no ha estat prou reivindicat. No podem deixar d’insistir en el tema, especialment aquest any 2025, on he trobat de falta declarar-lo «Any d’Altamira». A parer meu, no s’ha fet un reconeixement rigorós a tan il·lustre personatge. Una persona de projecció internacional, amb huit doctorats, segons la seua neta, que fou proposat dues vegades al Nobel de la Pau, crec que s’ho mereix. També per ser una persona tan íntimament lligada al País Valencià, tot i que la seua docència i professió de jurista, quasi sempre l’ha feta fora: Oviedo, Madrid, la Haia, exili… Un reconeixement que havia de fer-se, no per ell, que es va guanyar tots els mèrits en vida, sinó, especialment, per nosaltres.

 Rafaela Crevea Cortes, la seua mare

No m’entretindré amb dades biogràfiques d’Altamira, perquè podeu trobar-les a la seua obra i també a les xarxes socials. Solament mencionaré dos aspectes de caràcter personal. I ho faré el més esquemàtic que puga i sàpiga. El primer és un treball que va fer els primers anys del segle XX, quan era catedràtic a Oviedo. Un estudi que inclou diferents pobles de la província d’Alacant sobre dret consuetudinari del qual, com a jurista, era un especialista. En segon lloc, faré una anàlisi personal del comportament sociocultural que hem tingut bona part de valencians davant d’aquest singular humanista.

1r. Al periòdic setmanal «La Union contestana» (21/06/1902), hi ha un escrit a primera pàgina de Rafael Altamira dirigint al director del periòdic procedent de «Centro Jurídico de Gijon». Demanava col·laboració per un estudi sobre folklore jurídic que estava fent. En aquest sentit, remetia un guió amb 24 interrogants molt concentrats, pregant els contestara i els difonguera per si algú més volgués col·laborar amb aquest treball. El director d’aquest periòdic era José A. Moltó Reig, advocat com Rafael. El tracta de company, perquè sembla coincidiren a la Universitat de València.

 

Rafaela Crevea i José Altamira, pares de Rafael

Amb aquestes dades vaig consultar l’obra d’Altamira i vaig trobar un treball que feia referència a la col·laboració que havia demanat al setmanari contestà. Efectivament, el treball és titulat «Derecho consuetudinario y economía popular de la província de Alicante, publicat el 1903 i premiat per la Real Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques.

He pogut llegir i admirar aquest estudi que feia sobre pràctiques costumistes de caràcter antropològic. A més a més, la publicació detalla, no solament l’aportació del director del periòdic local, també les diferents col·laboracions que van aportar diferents col·legues per molts pobles de la província d’Alacant.

Precisament un tema sobre etnologia que ha sigut la meua afició de ben jove i sempre he estat cercant referències i paral·lelismes per comparar. Mai vaig imaginar que una de les millors fonts les tenia ací mateix, al meu poble, i fetes per un gran mestre. Immillorables fonts que mai hem pogut aprofitar els seus acadèmics i assenyats coneixements perquè ens eren desconeguts. Tot per una actitud coent que tinc vergonya de qualificar per haver-los ocultat.

 Altamira pintat per Sorolla

2n. Quant a la figura de tan destacat intel·lectual, tan vinculat per parentiu a Cocentaina; no m’estranya gens el poc que s’ha escrit i valorat. Pertany a un perfil de personatge que a les forces vives de Cocentaina mai no els ha fet molta gràcia. Si fem un repàs superficial de persones o esdeveniments històrics citats en llibres o revistes locals, no trobarem moltes persones amb el perfil de tan il·lustre lliurepensador. Potser són manies senils meues o potser és casualitat. Però, l’any passat i enguany, ha sigut, després d’una muntonada d’anys, la primera volta que els mitjans de comunicació valencians han parlat d’Altamira. Això confirma el que dic, perquè no es tracta d’un tema exclusivament local. Haver estat tants anys una persona del nivell jurídic i humanista poc menys que oblidada, podria ser motiu de reflexió pels valencians.

Benvinguts siguen tots els reconeixements que li han fet, estan fent-li i li faran. Cal recordar que en 1997 la Generalitat Valenciana va publicar una detallada semblança d’Altamira feta pel professor valencià d’història contemporània, Francisco Moreno Sanz (1942). Edició feta pel Consell de Cultura Valenciana. Per això, el 1979, la revista «València Setmanal» publicava al núm. 81, un article demanant per Rafael Altamira un carrer a la ciutat de València. Més tard, la Universitat de València, el 21 de juny de 2012, li feu un homenatge de reconeixement, segons podem veure en aquest enllaç.

Després, que jo sàpiga, no he vist cap altra menció als mitjans d’informació, més que la del 9 de desembre de 2024, quan arribaren a Alacant les restes de Rafael Altamira i la seua muller des de Mèxic. En gener d’enguany hi ha diferents reportatges a la premsa, supose que també a la TV, depositant les seues restes al cementeri de Campello (l’Alacantí) en espera d’un mausoleu.

 Rafael Altamira Crevea

Segons el meu punt de vista, són reconeixements que han tardat a fer-se. Pareix que ens costa reconèixer i dignificar persones i actituds del perfil d’Altamira. Una actitud excloent que massa sovint ha estat generalitzada amb persones d’aquesta projecció. Recordem que Altamira va formar part d’un grup format a Oviedo d’impulsors de l’Extensió Universitària. Idea que, durant el temps, tan bons fruits ha donat. Fou, primer alumne i després auxiliar de càtedra de Francisco Giner de los Rios (1839-1915), socialista, anticlerical, maçó, krausista, fundador i director de l’Institut Lliure d’Ensenyança, de la que també formava part Altamira. Una entitat a la qual el franquisme va reprimir durament. Ja sabeu aquella exclamació: «¡Muera la inteligencia!». També va tindre altres i diferents amics en el camp de la literatura, de l’art i de la República, com fou Sorolla, Vicent Blasco Ibáñez, etc. Especialment, amics relacionats amb el dret internacional i diferents disciplines, sempre al voltant de la il·lustració i el progrés. Disciplines que mai han sigut ben vistes per l’aparell de forces vives i dels «bons espanyols». Els que durant més de dos segles ordenaren i dirigiren la nostra societat al seu interès i gust. Així ens va.

És per això que l’any 39 va haver de refugiar-se a La Haia, d’on era magistrat. Allí va sobreviure al que coneixem com a «batalla de la Haia» (1940) per la bogeria nazi. Va estar refugiat fins al 1944, que va poder exiliar-se a Mèxic.

És hora que se sàpiga que Rafael Altamira va formar part del buit intel·lectual més flagrant que ha patit la nostra societat. Un buit al qual va sotmetre el feixisme durant la llarga i acusada esterilitat del franquisme. Fet que les administracions de l’Estat ha de tindre present per fer les reparacions adequades a les seqüeles que va deixar l’etapa més fosca de l’història del segle XX.

 

Què fem amb els vestigis de la guerra. Francesc Jover

Article que em publica 

Francesc Jover
10/08/2025 
a

L’any passat diferents mitjans de comunicació deien que s’havien descobert a les parets d’una fàbrica de Cocentaina uns importants vestigis de la Guerra Civil. Van eixir imatges de la troballa, tant a la TV com a la premsa en paper, de grafits i d’un espectacular dibuix policromat. El dibuix, que té unes dimensions de 6 X 3 metres, al·ludix a un obrer amb un mall a les mans lluitant contra un dragó de tres caps: Hitler, Mussolini i Franco. Cosa que li dona una dimensió i interès europeu. Una meravella de conjunt per la referència històrica i per la seua expressivitat que recorda els cartells de guerra d’artistes valencians com: Renau, els germans Ballester, Eleuterio Bauset, Pérez Contel, Monleón, etc. És una instantània puntual i concreta d’un moment que ha viscut la nostra societat que pagaria la pena exposar-ho al públic d’una manera permanent i adequada. Un espai museístic que donaria prestigi a Cocentaina, perquè tracta d’un patrimoni monumental, històric i artístic que s’afig al que ja té Cocentaina. A més, seria tot una fita cultural que despertaria, no solament la curiositat dels cocentainers, també el País Valencià i la resta de l’Estat per la seua singularitat.

 

 

Trobar un vestigi d’aquella època s’ha de considerar una gran sort per haver-se conservat durant tant de temps. Ha arribat fins a nosaltres perquè els primers ocupants ho van dissimular tapant-ho amb pintura. Una pintura que pel temps ha anant caient davant la sorpresa del Centre d’Estudis Contestans (CEC) que ho va descobrir. Dic sort, perquè ha sobreviscut a la implacable persecució i agressió a símbols iconoclastes de la República que el franquisme va voler esborrar com si mai hagueren existit. Com, repetidament, he dit, els 40 anys de dictadura franquista van estar dedicats a soterrar tot allò que representara un règim democràtic i la seua vergonyosa rebel·lió.

 

A part de la pintura mural, totes les parets estan plenes de grafits referents al combat que s’estava lliurant en aquell moment contra el feixisme. Són frases patriòtiques que animaven al triomf, a la disciplina i la cultura dels soldats. El conjunt és una visió d’aquell moment concret de la nostra història contemporània del segle XX. Moments dolents que, al contrari del silenci que s’ha fet durant tants anys, li toca ara a la democràcia que els done a conèixer perquè quede constància dels errors comesos i mai més tornen. No solament donar-los a conèixer, cal, a més, ser exposats permanentment, pel bé immaterial que representa; un clima sociopolític que parla per si mateix.

Considere que és una singularitat, perquè no n’he vist cap amb aquest tema a la «Ruta dels vestigis de la Guerra Civil i la Postguerra».

Potser és un dels més importants i valuosos conjunts gràfics que queden d’aquella època i podria ser l’únic d’aquestes característiques al País Valencià.

 

Visita institucional al conjunt

Per què està allí? El lloc on s’ha trobat era una fàbrica de paper a la vora del riu d’Alcoi, fàbrica que fou col·lectivitzada pels sindicats a nom del Ministeri d’Hisenda. Uns amples magatzems adherents a la indústria de paper, on la República va instal·lar el CRIM núm. 10 (Centre de Reclutament Instrucció i Mobilització), pertanyent al destacament militar d’Alcoi. Vol dir que va estar ocupat mentre va durar la guerra per oficials, soldats i comissaris; persones heterogènies que tenien els seus oficis. Naturalment, en aquests col·lectius sempre hi ha algun membre erudit, pintor, etc., que, responent a les consignes oficials i deixa constància del que sap fer. Estime que és un testimoni colpidor que s’afegís al patrimoni cultural i històric que enriqueix la nostra diversa societat.

 

El director del departament de Memòria Democràtica del govern espanyol i l’alcalde de Cocentaina

El problema que tenim ara, tant les entitats memorialistes com l’administració, què és el que podem fer -i com- per donar l’ús adequat a aquesta joia. Cal dir que el lloc on es troba és de propietat privada. Pense que les lleis de Memòria Democràtica parlen de la reparació que cal fer dels errors comesos en aquella conflictiva etapa històrica. Per la qual cosa hi haurà previst qui és el propietari dels grafits i pintura de tan particular valor històric i cultural. La propietat de l’immoble serà particular, però les restes d’una etapa històrica poden pertànyer al col·lectiu de la societat que, en últim cas, és gestionat per l’administració. Ara caldria fer una gestió adequada que estiga d’acord amb el règim democràtic que vivim; gestió que done qualitat democràtica i reparació històrica.

 

Francesc Jover

Una altra cosa és, com s’exposa públicament aquest bé cultural per al servei de la societat. És a dir, com el conjunt citat pot formar part d’un museu historiogràfic permanent. Han d’haver experts que puguen fer-nos un projecte de diferents alternatives que donen solució a la disjuntiva. Solament cal optar per la més convenient, sense que minve el valor de conjunt. Que jo sàpiga, fa temps que s’està utilitzant, amb el tema de l’art rupestre, el sistema de «copiar i pegar», ja que, on estan aquesta classe de pintures són d’accés dificultós.

 

Fernando Martínez

Els tècnics i experts, en aquest cas, són els que han de veure quina és la millor forma. La tecnologia i els coneixements de hui, poden facilitar la solució. El cas és que hi haja prou sensibilitat per no deixar que continue deteriorant-se tan excepcionals i irrepetibles restes. Estic convençut que no serà així, perquè en el seu dia ho vàrem comunicar al departament de Memòria Democràtica del govern de l’Estat espanyol. Només saber-ho el seu director, Fernando Martínez, li va faltar temps per vindre a passar-s’ho per les mans. Algunes imatges d’aquell acte l’adjunte per mostrar l’estança de la seua visita i del seu compromís. Compromís, que va adquirir el company Fernando, per fer un estudi de com donar-li vida perquè tinga l’adequat ús. No mencione la resposta que vam tindre del govern valencià.

 

El president del CEC

Sí que caldria fer amb la urgència més gran el primer pas inventariar-ho i classificar-ho com a valor històric. Una simple acció administrativa que no comporta cap despesa econòmica. Després, fer també un acurat seguiment al mencionat conjunt per la seua conservació. Dona el cas que està prou apartat del nucli urbà de Cocentaina; cosa que done per descomptat s’hauran pres les convenients mesures de protecció. Principalment, perquè actualment són immobles que estan poc utilitzats i exposats al descuit i conservació adequada. Dir també que, sobretot, el mural, com pot veure’s a les imatges adjuntes, està molt lluny de trobar-se com devia estar en el seu moment. Caldrà tindre cura, doncs, perquè no es deteriore més del que està. L’implacable temps que va passant no afavorix gens ni mica la seua pertinent conservació.