Rafael Altamira i Crevea. Francesc Jover

"Ens costa reconèixer i dignificar persones del perfil d'Altamira. Una actitud excloent que massa sovint ha estat generalitzada amb persones d'aquesta projecció."

Francesc Jover

24/08/2025 

Rafael Altamira i Crevea (1866, Alacant – 1951, Mèxic), un dels valencians més il·lustres en l’àmbit internacional, va viure a cavall dels segles XIX i XX. Sa mare, Rafaela Crevea i Cortés, era d’una família benestant de Cocentaina, nascuda el 1833; la segona de tres fills que va tindre Rafaela Cortés. Els dos germans de sa mare eren músics: Vicente i Miguel Crevea i Cortés (1812-1879) i (1837-1862), respectivament. Tots dos tenen a Cocentaina un carrer dedicat per haver destacat com a músics a Alacant. Pot ser que la mare de Rafael se n’anara a viure amb els germans a Alacant, on es va casar amb José Altamira Moreno, músic militar.

 

Rafael Altamira va formar part d’aquella generació que es va sobreposar a un cert abatiment emocional que va haver-hi en alguns personatges després de la pèrdua de les colònies. A finals de segle XIX, Altamira ja formava part d’un grup dedicat a adaptar la universitat i l’ensenyament als nous temps. Aquell que, en moments claus de la història del s. XX, llançaria las «Misiones Pedagógicas», l’Escola Il·luminada, l’ILE (institut lliure d’ensenyament), etc.

Altamira, pintat per Sorolla. Hispanic Society of America (1913)

Els cocentainers, i en general el País Valencià, no coneixem l’important humanista ni l’hem valorat com cal. Dic açò perquè, si durant el franquisme era normal silenciar un lliurepensador, la democràcia instaurada el 1978 podia haver-ho fet. Fou un destacat jurista que no sé si està inclòs amb el que diuen Generació del 98.

En desembre de 2024, les despulles de tan insigne jurista van ser traslladades des de Mèxic, on va morir exiliat, al Campello. Crec haver escrit alguna cosa sobre Rafael Altamira fa molts anys; però, no estic molt convençut que haja hagut el ressò que cal entre els valencians. També crec que no ha estat prou reivindicat. No podem deixar d’insistir en el tema, especialment aquest any 2025, on he trobat de falta declarar-lo «Any d’Altamira». A parer meu, no s’ha fet un reconeixement rigorós a tan il·lustre personatge. Una persona de projecció internacional, amb huit doctorats, segons la seua neta, que fou proposat dues vegades al Nobel de la Pau, crec que s’ho mereix. També per ser una persona tan íntimament lligada al País Valencià, tot i que la seua docència i professió de jurista, quasi sempre l’ha feta fora: Oviedo, Madrid, la Haia, exili… Un reconeixement que havia de fer-se, no per ell, que es va guanyar tots els mèrits en vida, sinó, especialment, per nosaltres.

 Rafaela Crevea Cortes, la seua mare

No m’entretindré amb dades biogràfiques d’Altamira, perquè podeu trobar-les a la seua obra i també a les xarxes socials. Solament mencionaré dos aspectes de caràcter personal. I ho faré el més esquemàtic que puga i sàpiga. El primer és un treball que va fer els primers anys del segle XX, quan era catedràtic a Oviedo. Un estudi que inclou diferents pobles de la província d’Alacant sobre dret consuetudinari del qual, com a jurista, era un especialista. En segon lloc, faré una anàlisi personal del comportament sociocultural que hem tingut bona part de valencians davant d’aquest singular humanista.

1r. Al periòdic setmanal «La Union contestana» (21/06/1902), hi ha un escrit a primera pàgina de Rafael Altamira dirigint al director del periòdic procedent de «Centro Jurídico de Gijon». Demanava col·laboració per un estudi sobre folklore jurídic que estava fent. En aquest sentit, remetia un guió amb 24 interrogants molt concentrats, pregant els contestara i els difonguera per si algú més volgués col·laborar amb aquest treball. El director d’aquest periòdic era José A. Moltó Reig, advocat com Rafael. El tracta de company, perquè sembla coincidiren a la Universitat de València.

 

Rafaela Crevea i José Altamira, pares de Rafael

Amb aquestes dades vaig consultar l’obra d’Altamira i vaig trobar un treball que feia referència a la col·laboració que havia demanat al setmanari contestà. Efectivament, el treball és titulat «Derecho consuetudinario y economía popular de la província de Alicante, publicat el 1903 i premiat per la Real Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques.

He pogut llegir i admirar aquest estudi que feia sobre pràctiques costumistes de caràcter antropològic. A més a més, la publicació detalla, no solament l’aportació del director del periòdic local, també les diferents col·laboracions que van aportar diferents col·legues per molts pobles de la província d’Alacant.

Precisament un tema sobre etnologia que ha sigut la meua afició de ben jove i sempre he estat cercant referències i paral·lelismes per comparar. Mai vaig imaginar que una de les millors fonts les tenia ací mateix, al meu poble, i fetes per un gran mestre. Immillorables fonts que mai hem pogut aprofitar els seus acadèmics i assenyats coneixements perquè ens eren desconeguts. Tot per una actitud coent que tinc vergonya de qualificar per haver-los ocultat.

 Altamira pintat per Sorolla

2n. Quant a la figura de tan destacat intel·lectual, tan vinculat per parentiu a Cocentaina; no m’estranya gens el poc que s’ha escrit i valorat. Pertany a un perfil de personatge que a les forces vives de Cocentaina mai no els ha fet molta gràcia. Si fem un repàs superficial de persones o esdeveniments històrics citats en llibres o revistes locals, no trobarem moltes persones amb el perfil de tan il·lustre lliurepensador. Potser són manies senils meues o potser és casualitat. Però, l’any passat i enguany, ha sigut, després d’una muntonada d’anys, la primera volta que els mitjans de comunicació valencians han parlat d’Altamira. Això confirma el que dic, perquè no es tracta d’un tema exclusivament local. Haver estat tants anys una persona del nivell jurídic i humanista poc menys que oblidada, podria ser motiu de reflexió pels valencians.

Benvinguts siguen tots els reconeixements que li han fet, estan fent-li i li faran. Cal recordar que en 1997 la Generalitat Valenciana va publicar una detallada semblança d’Altamira feta pel professor valencià d’història contemporània, Francisco Moreno Sanz (1942). Edició feta pel Consell de Cultura Valenciana. Per això, el 1979, la revista «València Setmanal» publicava al núm. 81, un article demanant per Rafael Altamira un carrer a la ciutat de València. Més tard, la Universitat de València, el 21 de juny de 2012, li feu un homenatge de reconeixement, segons podem veure en aquest enllaç.

Després, que jo sàpiga, no he vist cap altra menció als mitjans d’informació, més que la del 9 de desembre de 2024, quan arribaren a Alacant les restes de Rafael Altamira i la seua muller des de Mèxic. En gener d’enguany hi ha diferents reportatges a la premsa, supose que també a la TV, depositant les seues restes al cementeri de Campello (l’Alacantí) en espera d’un mausoleu.

 Rafael Altamira Crevea

Segons el meu punt de vista, són reconeixements que han tardat a fer-se. Pareix que ens costa reconèixer i dignificar persones i actituds del perfil d’Altamira. Una actitud excloent que massa sovint ha estat generalitzada amb persones d’aquesta projecció. Recordem que Altamira va formar part d’un grup format a Oviedo d’impulsors de l’Extensió Universitària. Idea que, durant el temps, tan bons fruits ha donat. Fou, primer alumne i després auxiliar de càtedra de Francisco Giner de los Rios (1839-1915), socialista, anticlerical, maçó, krausista, fundador i director de l’Institut Lliure d’Ensenyança, de la que també formava part Altamira. Una entitat a la qual el franquisme va reprimir durament. Ja sabeu aquella exclamació: «¡Muera la inteligencia!». També va tindre altres i diferents amics en el camp de la literatura, de l’art i de la República, com fou Sorolla, Vicent Blasco Ibáñez, etc. Especialment, amics relacionats amb el dret internacional i diferents disciplines, sempre al voltant de la il·lustració i el progrés. Disciplines que mai han sigut ben vistes per l’aparell de forces vives i dels «bons espanyols». Els que durant més de dos segles ordenaren i dirigiren la nostra societat al seu interès i gust. Així ens va.

És per això que l’any 39 va haver de refugiar-se a La Haia, d’on era magistrat. Allí va sobreviure al que coneixem com a «batalla de la Haia» (1940) per la bogeria nazi. Va estar refugiat fins al 1944, que va poder exiliar-se a Mèxic.

És hora que se sàpiga que Rafael Altamira va formar part del buit intel·lectual més flagrant que ha patit la nostra societat. Un buit al qual va sotmetre el feixisme durant la llarga i acusada esterilitat del franquisme. Fet que les administracions de l’Estat ha de tindre present per fer les reparacions adequades a les seqüeles que va deixar l’etapa més fosca de l’història del segle XX.