La maçoneria, l’internacional i l’Església. Escrit per Francesc Jover

                                                        L'Acàcia, símbol de la maçoneria.

                                                                                  Escrit per Francesc Jover

                                         19 desembre 2024

 

La maçoneria és una antiga institució escampada per tot el món que no sembla haver sigut homogènia a totes les èpoques i a totes les parts. És una entitat que mai l’entesa i sempre m’ha semblat misteriosa i molt poc transparent. Així i tot, em declare desconeixedor de l’entitat. Vol dir açò que no sé distingir que és el que pot haver de realitat i de llegenda. És per això que no puc entrar en coses que no conec, però si fer algun comentari solament d’allò que he vist publicat i fer-ho segons la meva personal interpretació.

El que sempre m’ha paregut és haver estat tractada molt discretament pel poder mediàtic i per la pròpia entitat. Però, sempre no ha deixat de despertar-me curiositat per diferents motius; especialment perquè al general Franco no li agradava gens ni mica i perquè la va perseguir i condemnar com si foren perillosos delinqüents. També va continuar la meva curiositat quan em vaig assabentar què l’Església del meu poble, Cocentaina, va tindre un fort enfrontament dialectal a finals del segle XIX amb ressò a la premsa de l’Estat.

 

Començaré pel que conec del cas d’Alcoi. Al període del sexenni revolucionari (1868-1875) va estar present la maçoneria en Alcoi. Vaig conéixer la seva presencia gracies als treballs d’alguns historiadors. Segons l’estudi que va fer Claudio Llopis Prior d’aquella època, he entés molt raonable que els internacionalistes del petroli no es fera gràcia les manifestacions burgeses dels maçons. Cal dir que el govern municipal de l’alcalde Agustí Albors (1822-1873) va tindre al seu govern algun regidor maçó que podria haver tingut alguna activitat proselitista en el conflicte social del petroli. Ho dic perquè per agost de 1873, justament un mes desprès dels luctuosos fets d’Alcoi, circularen uns pamflets de la maçoneria manifestant la seva actitud sociopolítica d’aquell moment. Llançaren al carrer uns missatges (1 i 2) a la classe obrera i a la patronal -que, potser pretenien ser conciliadors- però amb un posicionament prou allunyat dels internacionalistes. Detalls que em confirmen que els maçons podrien formar part del poder burges local enfrontat als internacionals. És a dir, estaven en bàndols diferents. Per un altra banda, la societat alcoiana rep dels maçons de Barcelona un donatiu per ajudat la dissortada situació que va deixar el motí. Són contradiccions que em desmarquen i em desperten curiositat.

Faré un parèntesi dient personalment que el fons dels missatges maçons em pareixen els mateixos que ha fet sempre l’aparell de l’Església. Reconeixen les injustícies socials, però recomanen resignar-se. Algú ha dit també, que l’objectiu de la maçoneria és utòpica; veuen les injustícies de la societat i volen canviar-la; però, no diuen com. A més, censuren tots dos l’acció del Moviment Obrer que va sorgir de la Revolució Industrial per combatre les injustícies. Ajudeu-me a veure la diferencia que hi ha en aquest aspecte entre una institució i altra.

 

Continuant amb el tema, comentaré un altre cas que va passar pocs anys desprès, quan estaven construint el ferrocarril dels anglesos (Alcoi-Gandia). Va aparéixer a Cocentaina la formació d’una lògia maçònica amb el nom de «Hijos de la Viuda núm. 125». Potser la desafortunada experiència que tingueren a Alcoi i el fet d’estar construint el ferrocarril citat en aquell mateix temps, decidiren obrir una seu maçònica a Cocentaina. Són deduccions que faig que poden aproximar-se prou perquè està confirmat que els enginyers i tècnics de les obres del «Xitxarra» eren maçons.

Però, si en Alcoi els maçons entropessaren amb els àcrates internacionals, a Cocentaina ho feren amb l’Església catòlica que no li agradava les idees i fets que proclamaven. No puc dir com va començar les discrepàncies, però ho he vist ben clar a les informacions que mostra la premsa de Madrid. Concretament «Las dominicales, del libre pensamiento» del dia 26/09/1891 amb un article titulat Cocentaina. Era un setmanari progressista que aglutinava tendències heterodoxes d’aquell moment i que va subsistir des de l’any 1883 a 1900. No m’agrada ser repetitiu, però he d’insistir de bell nou amb eixa tendència fonamentalista que tenim, que ens ve de lluny i que no podem traure-nos de damunt. Podeu llegir els enllaços següents amb el text literal del setmanari. Veureu molt ben relatat el tema a més d’un interessant ban que fa l’ajuntament de Cocentaina signat per l’alcalde Francsisco Gonzalez Puig. Prohibia terminantment la profanació de treballar els diumenges i demana al veïnat que fera les oportunes denuncies. Acusa la lògia d’aquesta malifeta de fer treballar els dies de precepte als obrers i ho considerava un atac als manaments sagrats de la santa Església. Al següent número de «Las Dominicales» el 24 d’octubre del mateix any, hi ha un altre article titulat «Mas sobre Cocentaina» que no podeu perdre’s per acabar de conèixer el tema.

El més impressionant és el septenni que convoca el clergat. Una parafernàlia d’actes litúrgics com a desgravi de tan deshonesta actitud dels maçons. El actes foren a la parroquial de Santa Maria, que suposadament estaria de gom a gom, passejant pel carrer les imatges de la patrona i el patró.

 Si. Ja ho se; pensareu que eren altres temps; però hi havien altres sectors com «Las Dominicales» que defenien el moviment lliurepensador i racionalista; el liberalisme; el feminisme; qüestionava la pena de mort; s’estudiava les humanitats i la història de les religions; etc., i estaven al mateix temps i no altre. La societat estava ja obrint-se cap al futur i no devem posar excuses; més bé fer un reflexió del nostre passat.

Recordeu Francisco Giner de los Rios i la gran quantitat de prestigiosos intel·lectuals -alguns premis Nobel- ja havien creat «La Institució Lliure d’Ensenyança» el 1876; la vinculació que tenia a eixa institució el nostre Rafael Altamira i Crevea, estretament lligat a la societat contestana.... No. Em sigut una societat coenta i no ens ha de molestar reconéixer-ho, entre altres coses per possibles correccions que podem fer-nos i que ja ens hem fet.

Però, tornem al fil que estava comentant de la maçoneria en la nostra història local. Dona la casualitat que aquells maçons que construïren el tren de baix, quan va passar el temps, entrat el segle XX i acabada la guerra civil, els van buscar per ací com veurem. Es tractava de la llei de Repressió a la Maçoneria i Comunisme de l’1 de març de 1940. En algun lloc, l’aparell repressiu va trobar aquella llista de maçons i creient que era actual, els posaren en busca i captura. Ho confirma aquell document de 1944 que buscaven a Juan Rubio, membre d’aquella lògia de 1891. Era un empleat amb el nom simbòlic de «Pelayo». Entre altres coses, volien saber on estava i els bens que tenia. Pareix ser que algú havia de pagar les despeses que va provocar la rebel·lió i la guerra. Així mateix, també era buscat el 1945 l’enginyer en cap León Moulet, de sobrenom «Moisés».

 

Aquest detall de buscar uns personatges fora de temps i de lloc, no és més que una mostra més de la rigorosa i implacable -a més de desbocada- repressió del règim franquista. Una actitud que no mereix massa comentaris. Calia esborrar una societat lliurepensadora i construir-ne un altra a la seva mida. El pitjor és que per canviar aquella societat que no els agradava i fer la «revolucion nacional sindicalista», calia aniquilar tots els que no pensaren igual. I ho feren a la perfecció d’una forma física o psicològica. Això suposa la més greu agressió que s’han fet als drets humans. Una cosa que s’ha de reconèixer tot d’una i no tocar més el violó.

Relat inconclús de Nadal. Pilar i Ximo Adell

EN EL COR DE LA CATÁSTROFE. Escriu: Ximo Garcia Roca

Ximo García Roca és membre del Grup Cristià del Dissabte. 

He viscut, des de dins i en primera línia, els secrets de la bèstia en forma d’huracà Mitch (1998) que va desolar Centreamèrica amb 11.374 morts, i el terratrèmol d’El Salvador (2001) amb 944 morts que va destrossar el patufet d’Amèrica. En el primer cas vaig ser espectador, en el segon voluntari juntament amb 30 cooperants del Màster Interuniversitari de Cooperació. Vaig poder veure diferents maneres d’enfrontar-se a la catàstrofe: la gosadia de l’alcalde que prometia: “Prompte els portarem l’ajuda, ja l’estem gestionant. No hi ha per què alarmar-se, ni esvalotar-se”; l’arrogància del president d’Hondures que convidava a treballar i callar: “Ajudaria més el que menys destorba, ajudaria més el que menys confonia i agita als altres”; l’interès d’empresaris disposats a millorar el país: “És un pas cap avant, les cases seran reconstruïdes a millor i es renovarà l’equipament residencial”; la sol·licitud de l’exèrcit en la premsa: “La Força Armada ha sigut la institució que ha respost de millor manera a les grans necessitats dels damnificats, haurien de ser ells els encarregats de la reconstrucció”, la voluntat controladora de la Conferència de Washington, (1999) i la Conferència de Madrid, (2001) per a dictar les condicions de l’ajuda. Totes estes formen estan tenint el seu equivalent en la gestió de la DANA a València. 

Va haver-hi també organitzacions solidàries i comunitats populars que van posar en el centre de la reconstrucció els éssers humans, que pensen i senten, pateixen i desitgen, decideixen i actuen; advertien que tota catàstrofe natural és també ambiental, social i política: “les fortes pluges, van posar al nu la fragilitat del sistema ecològic i el drama de l’extrema pobresa”. Les comunitats populars creaven Comitès d’emergència “amb un pare catòlic, una pastora evangèlica, un policia, un de l’exèrcit i un de la directiva comunal”. Reclamaven d’esta manera una federació de veus, un moviment arrelat en el territori amb vincles locals, nacionals i internacionals; una acció conjunta dels propis damnificats i els diferents actors polítics i socials, amb les capacitats latents en cada persona i amb les potencialitats endògenes del territori; en síntesi una planificació amb participació social. Com reconeix l’inspirador del Desenrotllament humà de Nacions Unides, l’economista indi, Amartya Sen en Idea de Justícia (2010) : “Cal anar més enllà de les veus dels governs, els comandaments militars, els dirigents empresarials i altres en posicions d’influència, que tendeixen a ser escoltats amb facilitat, per atendre a les societats civils i a les gents més febles”. 

Què significa atendre  les societats civils i a les gents més febles per a la reconstrucció? Significa que cap planificació desactivarà un poder destructiu si no compta amb les capacitats i anhels de la població, si no desperta el sentit de responsabilitat sobre el que és propi, la participació sobre el que és comú, i la cooperació en allò que és compartit. No és prou que qualsevol puga enviar algun suggeriment al pla que ve de dalt; ni és suficient, encara que siga primordial, la participació orgànica i institucional dels nostres representant polítics i sindicals sinó que resulta urgent que tots ens posem “en mode participació”. Tres qüestions bàsiques resulten decisives per al debat participatiu i democràtic: cap a on volem anar, com desitgem viure i amb qui volem viure. 

La primera qüestió planteja cap a on volem anar. Volem reconstruir el que hem perdut perquè tornen les coses com estaven abans de la catàstrofe o volem millorar la qualitat de vida, humanitzar el territori i crear uns pobles més justos, ecològics i sostenibles. Si només aspirem a recuperar el que hi havia, estarem preparant la pròxima destrucció; si per contra volem reconstruir transformant podem convertir la nostra derrota en millorament i la destrucció en vol. Només si ens parlem i ens escoltem, si ens formem i informem, si ens avaluem i avancem podrem avançar cap a un avenir humà. 

La segona qüestió planteja si cal construir els pobles entorn de les persones o entorn de l’automòbil. Si s’ha de jutjar pel cúmul de cotxes destruït per la DANA, els nostres pobles estaven habitats per vehicles. Si posem en el centre de la reconstrucció les persones, prioritzarem els parcs verds, les voreres, els passejos, els espais de trobada, les escoles, els serveis públics i els llocs de la memòria; si en el centre col·loquem els cotxes, prioritzarem les autopistes, els passos elevats, els llocs d’aparcaments, les zones residencials i els centres comercials als afores dels pobles. Vam creure que la modernització dels nostres pobles es mesurava pel nombre de cotxes, per les autopistes i els centres comercials fora de la ciutat; ara sentim la necessitat d’espais verds, comerços de proximitat, zones de trobades per a relacionar-nos amb els veïns, passejar i contemplar la bellesa de la naturalesa; si vivim per a treballar ens basten apartaments aïllats, famílies tancades, cotxes ràpids; si treballem per a viure, necessitem contacte, trobada, música, ball i pregària. Si es prioritza l’ésser humà, que és personal, càlid i comunicatiu, es construiran vivendes segures en llocs segurs, cases de baixa altura, carrils bicis i un centre viu; si el primer porta a finançar els cotxes i endeutar-se amb l’adquisició de vehicles particulars, el segon comporta enfortir les comunicacions públiques, autobusos, trens i metres. Si eixim tots amb cotxes d’esta catàstrofe, col·laborarem decididament a empitjorar el clima que ha originat la catàstrofe. Si vivim accelerats, necessitarem més cotxes; si caminem a pas humà necessitarem més voreres, parcs i llocs de trobada. ¿Carrers-passejos i/o carrers-apartament? 

La tercera qüestió ens situa davant el dilema de reconstruir pobles inclusius o excloents. La catàstrofe ens ha mostrat que convivíem amb zones de màxima precarietat, persones amb mobilitat reduïda a l’interior  de les cases, immigrants desprotegits per irregularitat administrativa, persones sense drets, ni residència ni cobertura legal als afores del poble. I així va nàixer un extraradi de persones que, en un primer moment vingudes dels camps i ara, d’altres països, s’agrupen entre ells per a celebrar la seua identitat. No consentim que els nostres pobles es reconstruïsquen sobre la invisibilitat de persones i grups socials, que encara hui caminen desplaçats en Centres d’Acolliment esperant el seu retorn al poble en el qual viuen i treballen; més aviat fem dels nostres pobles societats inclusives, espais protegits, escuts protectors on cada persona puga triar la vida que considera bona. Només la construcció d’un  “nosaltres” podrà defendre’ns del monstre. Quan s’unix una quantitat suficient de persones entorn d’una causa, molts ideals són assolibles. La catàstrofe ha despertat també el sentit de responsabilitat sobre l’entorn, la participació en l’organització comunitària, el voluntariat madur i la cooperació entre els pobles. 

 

TRÍPTICO VALENCIANO. Autor:ANTONIO ROIG ROSELLÓ

  IN MEMORIAM. Manuel Montesinos  Sierra (1926-2001)

I

La fuente de la Plaza del Ayuntamiento

En los asientos reservados del autobús en que viajamos se sientan dos ancianos. El hombre viajará de cara al recorrido. La mujer, de espaldas. El hombre ha elegido el mejor asiento; la mujer ocupa el peor. Son, pues, matrimonio.

Se sientan enfrentados, así que la mujer me da la cara, mientras sólo adivino el perfil aburrido del hombre. Puedo leer, a veces fija en mí su mirada, las facciones duras de la mujer, que es la que en cada momento instaura la conversación. El hombre contesta con monosílabos.

O, simplemente, no contesta.

-¡Ya no lo ves! -exclama la anciana.

(“Ya no lo ves”, me dice Manolo que ocupa a mi lado de asiento de ventanilla. No quiero ladear la cabeza. Además, me molesta mirar hacia objetivos cuando se me marcan.

No le contesto, sin embargo, aunque no me gusta que me señalen lo que debo mirar. Sé que no sería justo decírselo. 

Sé, sobre todo, que debería mirar).

Trato de descubrir aquello que la mujer veía. Un color imprevisto, quizá. Un destello insólito de la fuente de colores que acaba de cambiar.

Aún así: qué más da un color que otro. Ese instante que otro. Todos lo colores vuelven a repetirse.

Todos los instantes son iguales, pienso.

(Sé que debería mirar porque ningún instante es igual a otro. Ese momento  en que nuestras identidades pudieron fundirse ya no volverá. Y ese color que se ha desvanecido lo he perdido para siempre porque ya no lo veré contigo.

La anciana sigue hablando como si rompiera muros de hormigón con una taladradora. El hombre podría ser un asiento vacío.

-Eso, ¿ya lo has hecho?

Silencio. El muro no cede pero la taladradora no cesa.

-Eso, ¿ya lo has presentado?

Tres veces ha empleado la misma palabra de apremio: ya, ya, ya.

Me conmueve tanta urgencia. La mujer está atada a la vida como si se le acabara el oxígeno y necesitara unas gafas nasales para respirar.

(El tiempo, Manolo, nos vacía como una hemorragia irreparable).

La mujer de la taladradora y yo estamos en una estación. Para ambos, ¡Ay! El tren que debía llevarnos a nuestro destino acaba de salir.

Ya.

La ancianidad no está en las arrugas ni en los años, sino en los silencios. En los silencios donde todo se aletarga. Y en la resignación de las manos.

Los de ella sostienen un paraguas. Los de él un bastón.

No sé lo que daría por ver (ya no lo veré) las manos de Manolo reposando sobre un bastón.

 I I

 Calle Enguera 14, piso 7, puerta 27

Hace veintitrés años, una tarde como ésta Manolo estaría a mi lado. Yo escribiría, quizá, o leería, mientras él inhalaría oxígeno a través de gafas nasales. Si buscaba una palabra y levantaba los ojos del papel (también para medirla y sopesarla y saborearla) lo vería sentado en la mecedora, la cabeza inclinada, los ojos entornados y respirando sin desasosiego, rítmicamente (ya sólo aspiraba a arrancarle aire a la vida). Habíamos colocado una alargadera al tubo conductor de oxígeno de forma que esa estrategia le permitiera sentarse conmigo en la terraza. La máquina -tan imponente en ocasiones, tan arrogante- a esa distancia era apenas un murmullo de fuente que discurre sin ataduras.

Pareciera que navegábamos  en un vapor de ensueño por un río de cristal. 

(Manolo descansa y yo escribo y la máquina está ahí.

Estoy aquí, aquí, aquí… Eso dice el concentrador de oxígeno.

Periódicamente, sin embargo, cambia de fase y el rumor como que se cansa de ser un accesorio más del agua, fondo y decorado de  un arroyo que discurre sin nombre, comparsa humilde de una historia cualquiera. Durante unos instantes exigirá derechos, pugnará por imponerse en la convivencia. Las máquinas son celosas y, sin previo aviso, se vuelven raras y nos desconciertan con su comportamiento imprevisible). 

No me daba cuenta y era la felicidad instalada en mi vida. En nuestra vida. Podíamos estar muy bien varias horas sin mediar palabra. Manolo se hundiría más y más en la mecedora. Yo -un reflejo aprendido- volvería mis ojos a él para descifrar en su rostro -plácido rostro- múltiples mensajes y escucharía alerta el ritmo de su respiración, acompasada en los pliegues de su bata, tan vieja, tan penetrada del flujo agrio de sus humores.

(Aunque tiene los ojos entornados sé que no duerme. Tiene la expresión radiante -si bien apaciguada por la mesura de los años- del que comprueba en su libro de cuentas un saldo favorable, impecable. La sonrisa que esboza se confunde con el rumor del agua; y el rumor remoto que se adivina a veces, me hace presentir la soledad de la ruta en que navegamos perdidos).

Hoy no siento nada . Tengo la mirada suspendida y miro veintitrés años más allá, también el tiempo para acá, el camino que me queda; para encontrar en mi boca la ceniza de lo que han llegado a ser las tardes sin Manolo. 

I I I

San Nicolás, Glorioso

Los mecanismos de la ilusión son demasiado obvios y nadie debería perder un instante para entenderlos y justificarlos. Los creamos porque los necesitamos. Soñamos para engañarnos y, generalmente, funciona y sobrevivimos.

San Nicolás, en Valencia, por ejemplo, es un pretexto que hace andar a quienes han perdido las piernas. Los lunes se pone en marcha un pintoresco cortejo que convierte su recinto en corral de manipuladores. El templo tiene varias entradas, una de ellas por la calle de Caballeros. Desde ella el devoto ha de transitar por un callejón estrecho como por un purgatorio doméstico. A ambos lados del penoso callejón se coloca el coro de mendigos para exhibir su abandono, miseria y lástima con una teatralidad tan enfática que duele. Son la corte de San Nicolás, los tramposos de la vida, los manipuladores del dolor, sólo que hacen de esa manipulación una tarea tan torpe que a nadie engañan, excepto a sí mismos. Tienden la mano al reguero de personas que no cesa (ahora el callejón es una alcantarilla y los olores que emana son tan intensos y fétidos que San Nicolás en la gloria se tapa las narices) y con una frase gastada murmuran su desgracia. Están como si siempre hubieran de estar y, sin embargo, el flujo de la vida los llevará o otro sitio -tal vez a una taberna vecina- apenas concluya la liturgia ligada a esos días.

Después que murió Manolo, algunos lunes recorrí ese callejón de desesperanza (yo que luchaba por una esperanza). Uno a uno escrutaba los rostros de aquella lacra en busca de un milagro: tan iluso era que creía capaz de reconocer el aire entrañable de Manolo en aquel engaño descomunal al que me sometía. Todo para sobrevivir y no sucumbir al peso de la añoranza y el desconsuelo.

Fueron días deplorables los que me arrastré por la sentina de ese callejón. Aquellos horribles lunes de San Nicolás. Al final hallaba la resignación, más bien la apatía. Yo, un animal aborregado, regresaría a casa solo con el horror pintado en los ojos. Había sobrevivido y había malogrado el testamento que Manolo me había entregado.

Sobrevivir me hacía indecente y cobarde.

Antonio Roig Roselló

Diciembre 2024