 |
He escorcollat algun sumari dels que feien els tribunals militars de 1939/40/41 i n’he trobat de dues classes: individuals i col·lectius. La majoria d’ells són col·lectius; és a dir, des de dues persones a 25 en una mateixa causa. Són prou menys els expedients que no tenen més que un únic encausat. He pensat que podia ser causa d’aprofitar el muntatge d’un únic tribunal militar per guanyar temps en passar pel filtre més de pressa a tanta gent com hi havia en cua.
Així i tot, dintre dels col·lectius n’he trobat alguns que tracten individus d’una mateixa activitat política o entitat; per exemple tots els que formaven part del Col·lectiu de Llauradors, que foren dotze; els de 25 periodistes d’Alacant en la causa núm. 871; de consells municipals sencers, etc. Però n’hi han alguns especials com el col·lectiu núm. 830, amb més de mil pàgines digitalitzades, on processen a sis homes i una dona que no tenen res en comú. És a dir un sumari a diferents persones que l’única cosa que tenen en comú és haver ocupat càrrecs públics durant la República. No sóc expert en nomenclatura judicial i molt menys la que feien els tribunals militars franquistes. Però aquest m’ha cridat l’atenció per la diversitat de persones processades en una mateixa causa. A més, les condemnes comparades en altres em despista una mica. He conegut alguns dels encausats d’aquest sumari i -potser per això- tinga algun prejudici més enllà del que em diuen els papers. Això si, tant haver conegut alguns, com veure ara el sumari, m’ajuden a situar-me a l’època.
Tenim un ferroviari d’Alfafara, Simeon Belda, que possiblement es va salvar per no haver participat en la vaga revolucionaria de 1934. Ho certifique amb un premi de 50 Ptes. que li dona l’empresa. És declarat absolt. Un altre de la indústria del mosaic, Miguel Sansalvador, que va signar l’acta de col·lectivització dels teulars com a representant de la CNT-UGT. Aquest fou condemnat a 8 anys. Mentre col·lectivitzaven l’empresa que s’encautaren, fou assassinat un del patró. Altra encausada és, Rosa Jordà, mestra d’escola. Segons la sentència, és condemnada a 3 anys i un dia per haver encautat en companyia de milicians, 4 o 5 llits, llençols, vaixella i altres mobles d’una masia que no formava part del Col·lectiu de Llauradors. El descàrrec d’ella i algun testimoni és que eren imprescindibles per l’hospital de sang que va muntar el seu marit Francisco Gosalbez, metge titular del poble, regidor republicà i encausat en un altre expedient. Rosa, era filla de Francisco Jordà, exregidor republicà de l’Ajuntament d’Alcoi, secretari de PSOE de Cocentaina, que també va ser processat. Un altre, fou funcionari de l’Ajuntament de Cocentaina, Rafael Rubio, que va actuar de secretari en algunes actes de col·lectivització a la tardor de 1936 condemnat a 6 anys. Solament un dels set, Juan González «Pepitòria» és condemnat a 12 anys de presó. En aquest cas, és la més alta condemna d’aquesta causa. Segons un «considerando» de la sentencia, el major delicte que podem veure és d’estar afiliat a la CNT abans del «Glorioso Movimiento Nacional» i d’alguna altra cosa confusa. Un altre, José Cortés, «el Taxat», membre de la CNT i del Comité Revolucionari de Defensa. En el temps que va ser membre del CRD, assassinaren a persones de dreta entre els que hi havien capellans i frares. També va estar relacionat amb la industria del paper. Precisament fou de les condemnes més baixes: 6 mesos i un dia.
El que fa set és, Juan Llorca 1 i 2 «el Noi». D’aquest represaliat he vist un document (que en el seu dia em va deixar la seva filla) que li obriren un altre procés, el núm. 10.261, junt a tres sindicalistes més que havien dut a terme la socialització de dotze forns. D’aquesta causa va tindre sobreseïment l’estiu de 1943, quan ja estava en llibertat condicional de la causa 830. Sentencia 1, 2 i 3 de tots.
No és el primer cas que me’n adone que hi han alguns inclosos en altres sumaris. Això em fa pensar la muntonada de denúncies que pol·lulaven pels centres d’informació i investigació falangistes. Podria ser que un mateix individu estava en diferents denuncies i provocava duplicitat de processos.
Tot açò ens dona a entendre el descomunal i macabre aparell de «justícia» que el franquisme va haver de muntar i el tràfec de paperassa que ha deixat. Una activitat que no era nova al franquisme; perquè ja ho posaren en pràctica durant la guerra el govern militar de Burgos a les ciutats i pobles que anaven ocupant. És evident reconèixer i entendre que la «justícia» d’aquell moment, l’únic interès i actitud que prevalia era el feixista.
Una justícia al revés con han destacat alguns historiadors de l’època. El feixisme en aquell moment (i ara queden encara alguns sectors) va entendre que qualsevol espanyol que no hagués donat suport al colp d’estat militar era un rebel. És a dir, no haver-se rendit a les forces feixistes el 18 de juliol de 1936 fou estigmatitzat com una rebel·lió. Tant s’ha repetit aquest fals argument pel franquisme durant quaranta anys, que potser alguns han arribat a creure-s’ho. Qualsevol document acusador que trobem ara als expedients veiem individus i individues que abans (o desprès) del «Glorioso Movimiento Nacional» pertanyien a un sindicat o partit que optaren per la República. Solament per açò els obrien un procés militar. Potser siga difícil d’entendre, però fou així. Mai no s’ha reconegut que el colp d’estat fou il·legal.
A més, hi havien tres diferents graus de responsabilitats de menys a més: excitació, auxili o adhesió a la rebel·lió. Generalment, el primer hi havia una condemna entre 6 anys i un dia a 12 de presó. El segon era entre 12 anys i un dia a 20. El d’adhesió corresponia a pena de mort o entre 20 i 30 anys. He de recordar ací mateix, que l’any 1941 les presons estaven superpoblades amb gran quantitat de malalties i morts. La qual cosa va obligar el regim a donar llibertats condicionals i desterraments per descarregar les presons.
Dir també que la base d’acusacions i denúncies de tots els processos tenien origen al centre d’informació i investigació falangista. Hi ha infinitat de persones puntuals que podrien ser voluntàries o pressionades a denunciar fets. Això no se sap ni tampoc m’interessa; però, si que n’hi havien uns pocs més de mitja dotzena (segons la capacitat del poble) que eren fixos, amb noms i cognoms, que tots plegats formaven un poderós aparell per fer i desfer. Eren els mateixos per a tots i cada un dels processats, els que citaven i omplin quantitat de papers acusadors. Sens dubte aquestes persones tenien una dedicació exclusiva en aquell moment per la quantitat de voltes que són citats a signar declaracions i acudir de testimonis als tribunals militars.
Són papers que aporten nombrosos detalls que cal avaluar-los i interpretar, que han quedat al nostre abast per escriure la història d’una època aparentment pacifica, però realment dramàtica que tots intentàrem oblidar. Dir una volta més que això és perillós; perquè allò que s’oblida mai no ha existit. Els traumes humans i situacions psicològiques, sociològiques i extravagants que s’han viscut, és un deure de tots no amagar-los. Són papers que descriuen una història amagada o tergiversada que el Fòrum de la Memòria Històrica i Democràtica de l’Alcoià i Comtat a Cocentaina posa a disposició del qui vulga.
Francesc Jover
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada