Finalment el tercer pavelló (7): …i alguns professors sense sotana. (Bartolomé Sanz Albiñana)

 

El 1966, l’arquebisbe Olaechea feia setanta-set anys, i feia vint anys des que aterrara per terres valencianes amb la seua davantera eclesiàstica basco-navarresa (don Cornelio Urtasun Irisarri, don José Miguel Sustaeta Elústiza, don Fernando Hípola Aleixandre, els germans don Jacinto i don Baltasar Argaya Goicoechea…) que, o bé van ser professors o prefectes del Seminari de Montcada, o hi van exercir càrrecs d’importància. El Rector Rodilla Zanón, per la seua part, en complia seixanta-nou. Segons conten, cap dels dos va llançar les campanes al vol el dia que es va anunciar el Concili Vaticà II. A certes edats ja no estem per a moltes mampreses i cal anar pensant a deixar pas a les noves generacions. Conten també que Rodilla tampoc no era entusiasta de la CocaCola, ni de Picasso ni de Joan XXIII. Tots tenim un temps, i és de savis retirar-se als campaments d’hivern (“castra hiberna”) abans que t’aparten per no entendre les subtileses de la modernitat i l’evolució darwiniana. Atribueixen a Darwin les paraules que segueixen: “No és el més fort de les espècies el qui sobreviu, tampoc és el més intel·ligent el qui sobreviu. És aquell que millor s’adapta al canvi”.   Siguen o no genuines eixes paraules,  semblen molt pertinents i adequades al contexte, ja que tot en la vida té un principi i un final.

Eixe curs 1966-67 també van anar generalitzant-se els professors que no portaven sotana. Eren professors seglars. Això era tota una revolució cultural en aquell moment, i un altre signe indubtable de la modernitat que hi començava a fer acte de presència, una vegada arraconat i oblidat “el jurament antimodernista”. De professors seglars de cursos anteriors només recorde don Vicente Esbobedo (llengua espanyola) i don Juan Lara (matemàtiques). Els professors sense sotana donaven generalment assignatures de ciències i venien de València. Eixe curs teníem a don Enrique Ramos Cea († 2017), professor de física i química (des del 1965) i novençà, en l’accepció de “nou casat”. Li déiem Bigotes, ja es poden imaginar per què. Feia classes també  a l’institut Lluís Vives de València.

Tot i que no m’han agradat mai els números ni les fórmules matemàtiques, eixe curs vaig haver d’estar atent, ja que en acabar la classe —un any més m’havia tocat la loteria de la llibreta— don Enrique Ramos em demanava cada dia el quadern, simplement perquè els mateixos problemes que ens posava a nosaltres els els posava a l’altra secció o grup. A l’hora següent em tornava el quadern i em pegava algun marmoló o escardussó perquè no havia corregit bé algun problema del dia anterior. Total, que em sentia més controlat que un avió en una torre de control. Moltes gràcies de nou, don Enrique. Gràcies a vosté encara recorde que e=vt i també que “ácido + base = sal + agua”, però ja no me’n recorde de formular ni de la llei de Boyle-Mariotte. No tinc elements de judici per dir si era bon professor o no, ja que la matèria no m’atreia ni m’omplia. No estic segur, però crec que era al “batxiller” Pineda (de Gata de Gorgos),  a qui deia contínuament: “Señor Pineda, tan joven y tan bruto”.

El professor de grec, matèria nova eixe curs, sí que en duia, de sotana: era don José  Ramos Capella (Licentiatus Phil. et Litt., Sc. Philolog., Matriti, 1931). Era professor des del 1943, i el seu malnom Moque ja venia d’antany: qui sap des de quan! Moque era una mena de síncope de l’expressió “de modo que”, ja que aquest professor  rodara com rodara l’assumpte de què es tractara, un dia rere l’altre, sempre anava a parar a la mateixa conclusió: “De moque a estudiar”.

Com que el professor de grec i el professor de física i química compartien  el mateix cognom, Ramos, es va fer popular una frase que repetia molt sovint: “Este año mi tocayo y yo vamos a dar la campanada”. I clar, com que don José Ramos ho deia amb una veu tan nasalitzada, tan acampanada i tan característica, jo em pixava de riure amagant-me darrere de Daniel Matoses Climent (de Sueca), qui per a més sarcasme l’imitava a la perfecció en acabar la classe. Ai, Matoses Climent! Tanque els ulls i me’l veig als dormitoris comuns dels cursos anteriors obrint el seu bagul —era l’únic que en tenia— a l’hora de l’esport, fent volar per l’aire mig xoriço, un tros de formatge i els calcetins bruts de no sé quants partits jugats (com tota la resta), i renegant que no trobava les botes de futbol de reglament que el dia anterior s’havia deixat davall el llit. Al gra: que el grec, a diferència del llatí, em va agafar amb el peu esquerre. La tercera declinació, amb els diferents temes, se’m resistia i, a més a més, els verbs polirrizes grecs, a diferència dels irregulars llatins, no m’excitaven especialment. Encara es donen en grec antic eixos verbs? La gramàtica grega és molt  més complicada que la llatina, i la tercera declinació sempre se’m va resistir, així com els imperfectes i els diversos aoristos i els milers de participis. Però encara recorde el  genitiu absolut i puc seguir, a més que m’agrada, un text grec noutestamentari amb l’ajuda del seu text equivalent llatí al costat.

En llengua espanyola vam tindre a don Vicente Escobedo (mestre a Alfara del Patriarca i professor del seminari des del 1957) en compte de don Antonio Richart, a qui tant admirava i amb qui tant havia aprés els tres cursos anteriors. Matoses Climent també trobava a faltar don Antonio, ja que sempre era el primer a eixir voluntari perquè li preguntara la lliçó quan encara no l’havia acabada d’explicar. De sobte, el reputat predicador de novenaris i autor d’un text de la matèria que impartia, entre més, havia desaparegut del nostre espai. Després vam saber que havia sigut el primer prevere secularitzat al País Valencià. Secularitzar-se és una paraula que ara resulta fàcil de sil·labejar, però a mitjans dels seixanta era un verb el significat del qual no apareixia encara als diccionaris de la jerarquia eclesiàstica, així que a més d’un prevere se li ennuegava conjugar-lo davant la cúria medieval tridentina de la  diòcesi. I no només la cúria, també teníem l’entorn pròxim (família, amics, coneguts, el poble d’on era i on era, etc.), que no era molt més comprensiu davant eixa nova situació. La societat dels seixanta no estava preparada per a eixos tsunamis intempestius després de quatre segles d’integrisme catòlic.

L’assignatura d’història universal la impartia don Salvador Vázquez (professor des del 1962), Licentiatus Theologia (Angelico, 1950) i Licentiatus Historia Ecclesiae (Gregoriana, 1962). Recorde que ens deia que era de Massanassa mentre es passava el dit polze i índex pel nas. I quan preguntava a algun alumne la lliçó i aquest es quedava in albis, sempre deia: “Yo miro por la ventana” o “Yo miro el paisaje”; llavors era el moment en què podies mirar el llibre o aprofitar que algun company t’apuntara la resposta. Hui don Salvador Vázquez forma part del capítol catedralici juntament amb més sacerdots que vaig conéixer eixos anys, com ara don Salvador Castellote Cubells (Alberic, 1932) o don Miguel Payá (Alcoi, 1939).

Tinc la imatge fotogràfica de don Juan Lara (professor seglar de matemàtiques des del 1965 i que venia de València) amb el seu vestit marró clar i la seua signatura estilitzada a les paperetes de qualificació. Però poc més puc dir-ne. Potser substituïa, de feia alguns cursos, don Vicente Bisbal, de qui recorde molt bé que dibuixava  manualment i amb energia unes circumferències perfectes a la pissarra. Tot i que jo n’imitava la manera de fer-les després de classe, no vaig aconseguir mai que m’eixiren tan redones com a ell. Quan acabava una classe la seua sotana era més blanca que negra, de tant de clarió que se li havia depositat damunt: segur que no coneixia la tècnica d’esborrar pissarres de don Manuel Canet.

En música i cant vam tindre a don Vicente Chuliá (professor des del 1957; † 1972), que era Magister Clavicymbalo (Valentiae, 1952), Licentiatus Cantu Gregoriano i Bachilleratus Organo et Compositione (Pont. Inst. Musicae Sacrae, Romae, 1956). També era aleshores organista de la Basílica de la Mare de Déu dels Desemparats, on hi havia l’escolania dirigida per don José Estellés. Don Emilio Aparicio (professor des del 1946) era Licentiatus Phil. et Litt., Sc. Hist., (Valentiae, 1954) i ens feia classe de  FEN: és un dir. El que féiem durant eixa hora era elaborar un resum d’un capítol del llibre Cartas a mi hijo de Gaspar Gómez de la Serna que li lliuràvem en acabar la classe. A la classe següent ens els tornava corregits i puntuats.

La classe de  dibuix estava en mans don Vicente Hilarión Verdú, pintor (professor des de 1958). El seminari era un centre cultural i, de tant en tant, hi havia exposicions de pintura, de fotografia, etc. Recorde, d’una de les mostres, un quadre a l’oli de don Vicente amb un retrat de sa mare. A mi m’agradava eixa matèria i sempre hi vaig tindre bones notes. Quan ja no donàvem dibuix em va proposar d’apuntar-me a una activitat extraescolar de pintura, però llavors jo estava més encabotat en el futbol i en la música moderna.

Ja veuen: molts, molts noms, i cadascun en el calaixet de la meua memòria d’aquell món mig desaparegut. La vida de qualsevol, la meua o la seua, es compon d’un munt d’imatges a les quals afegim paraules. Curiosament, les mateixes diapositives vitals les descriuria cadascú de manera diferent. La nostra sort, a diferència dels nostres pares, és que la majoria hem tingut una existència pacífica, sense sobresalts, i no perseguisc com a objectiu final embellir el relat amb paraules que distorsionen o edulcoren la realitat, almenys la meua.

El meu no és un exercici literari d’autoficció passant del pla real a l’imaginari per a finalment tornar al real: és la vida com la recorde, i que al cap d’uns anys resultarà incomprensible per a la generació dels meus fills i néts, fills al seu torn de l’imperi de la digitalització, de revolucions tecnològiques i d’avanços inimaginables fa seixanta o cinquanta anys. I no vull pensar en el món que quedarà quan eixim d’aquest infern en què ara, 2021, vivim. Però sé cert que serà diferent del que hem viscut fins ara, i potser tindrem por de tornar a viure com ho havíem fet.

Bartolomé Sanz Albiñana