Finalment el tercer pavelló (6): professors amb sotana...(Bartolomé Sanz Albiñana)

 

A finals de 1966, l’arquebisbe Marcelino Olaechea, en complir 75 anys, segons les normes del concili Vaticà II, va presentar la renúncia i li va ser acceptada. Els tres anys següents, la diòcesi va ser dirigida pel bisbe Rafael González Moralejo, de 48 anys, un home més obert als nous aires que emanaven del concili, tot i que no va sintonitzar bé amb els superiors del Seminari. I com que pareix que es miraven mútuament amb  recel, es va crear un cert distanciament. Aquest era el marc institucional dins el qual discorria la vida dels qui érem aliens a aquelles tempestes, sobretot els més menuts.

Una forma de volar cap arrere en el temps i evocar records passats consisteix a repassar les paperetes de les matèries cursades amb la qualificació obtinguda. En eixes paperetes semestrals apareixen els noms dels professors, així que em pararé en alguns d’aquell curs 1966-67, quan jo feia quart d’humanitats.

Aquell curs vam tornar a tindre un jove don Manuel Canet Simó en anglés. A mi, em queia molt bé eixe professor: sempre de bon humor i amb molt bones eixides. Ens feia creure que sabíem més anglés del que pensàvem. “A ver, ¿cómo se dice “¡Ay, si caes!” en valenciano?” I algú contestava: “Ai, si caus!”. I ell replicava “¿Ves? Eso que acabas de decir significa en inglés “Yo veo vacas” (I see cows). I axí una darrere l’altra.  “Si no sabéis pronunciar la palabra ‘picture’, acordaos de ‘jarra’ en valenciano. A ver, Pastor, ¿cómo es ‘jarra’ en valenciano?” I Pastor contestava ‘pitxer’. “Pues ahora solo hay que poner el acento en la primera sílaba y casi lo tenemos”, afegia don Manuel. Ens va ensenyar a esborrar la pissarra amb una tècnica que jo vaig transmetre als meus alumnes abans que aparegueren les pissarres de Veleda: de dalt avall i al final separant l’esborrador de la pissarra; d’aquesta manera la pols del clarió queia al sòl, nosaltres no ens l’engolíem i ell no s’embrutava la sotana. Que llest era Canet, redéu! Conserve algun examen de l’època i no sé com els podíem aprovar de tan fotuts com eren. Gràcies, don Manuel: no sé si encara és viu, però em recorde molt de vosté i no he oblidat moltes de les seues ensenyances, algunes de les quals he transmés als meus alumnes! Amb ell vaig descobrir que “la letra con humor entra” i vaig desterrar el lema de “la letra con sangre entra”, tan arrelat en aquells anys. No recorde que cap professor del seminari posara la mà damunt d’algun xiquet. Que algú, per favor, em diga què se n’ha fet, de don Manuel Canet. Encara viu?

De llatí vam tindre a don Vicente Castañer, Licentiatus Linguis Classicis (Salmanticae) i professor des de 1955. Era un bon professor que es preparava les classes cada dia. Recorde que a vegades se m’acostava simplement per a controlar-me si havia la fet la traducció del dia —eixe any jo començava a entrar en el núvol de la crisi personal típica de l’adolescència, una obscuritat on em vaig sumir i que em va durar més que no m’hauria agradat fins que finalment vaig veure eixir el sol de nou—. Mirava i em deia: “Yo también trabajo”. I efectivament treballava, com jo podia comprovar en el seu quadern tots els valors que un “cum”, un “ut” o un pronom relatiu podien  tindre en una frase més enrevessada.  Que jo recorde, és l’únic professor amb qui me’n vaig passar de la ratlla en els sis cursos que vaig estar al seminari. Que Déu, la Mare de Déu de Loreto i ell em perdonen! Com que el vaig tindre diversos cursos (en llatí i/o en grec), a poc a poc vaig anar prenent-li confiança, no eixe curs, sinó els dos següents. Per no donar idees m’estalviaré d’explicar les isetes que jo solia fer a l’aula durant les classes. Només he de dir que la confiança excessiva entre professors i alumnes no és bona. Els professors són professors: no són col·legues dels alumnes. Punt. De tota manera, jo me l’estimava molt.

Don Vicente Castañer era una mena de déu Cronos:  a més de fer la classe tenia temps d’esmorzar durant el període lectiu, resar el breviari, agenollant-se si calia  en algun racó, i fumar-se un cigarret al final de la classe. Això es diu gestionar el temps de forma excel·lent. Per cert, és l’únic dels professors que vaig veure barbotejar el breviari a Montcada. De menut, quan jo era acòlit a la meua parròquia, veia que ho feien a més del rector del meu poble (don Antonio Cerdá Talón)  altres rectors molt vells i retirats, com don Vicente Rausell Mompó (fill de l’Olleria, crec), i don José Gregori Miralles (rector a l’Olleria, 1939-42 i profesor de l’Escola Industrial d’Alcoi 1953-1957). Que Déu els tinga els tres en la glòria.

Imagine que la lectura del breviari, com altres rituals de l’Església catòlica, es degué abolir amb el Concili Vaticà II. De tota manera i per comparar —no només existeix la “literatura comparada”—, sempre que entre a una església anglicana no puc reprimir-me de buscar, en alguna prestatgeria d’algun racó, els exemplars plens de pols i ja fora d’ús de The Book of Common Prayer (BCP), el llibre de rés anglicà que des de 1549 i durant quasi cinc-cents anys,  amb moltes  revisions, edicions  i transformacions, ha impregnat la llengua anglesa arreu del món. Eixe llibre i les obres de Shakespeare han modelat l’anglés i han fet que siga  la llengua que és hui en dia. Per a aquells que no ho sàpien: el dramaturg anglés universal tenia tan interioritzada la Bíblia i el BCP que no té cap obra on no se’n troben, no una sinó moltes, referències.

Com es pot veure, els anglesos anaven uns quants anys per davant de nosaltres quant a l’ús de la seua llengua vernacla per poder dirigir-se a Déu. Ací, Casiodoro de Reina (1520-1594), un reformat espanyol que havia sigut religiós jerònim, ferm defensor de la llibertat individual i que ningú s’interposara entre el text sagrat i el lector, estava obsessionat a traduir els textos testamentaris perquè creia que les paraules de Déu no podien quedar en mans d’uns pocs intèrprets privilegiats. Es va passar la vida fugint de totes les persecucions d’un país a un altre fins que el 1569 va poder imprimir a Basilea (lloc on només perseguien els anabaptistes) la que coneixem com Biblia del Oso, així coneguda perquè en la portada apareix un ós que intenta agafar una bresca de mel penjada d’un arbre. Ací,  un segle abans havíem tingut la Bíblia valenciana, traduïda per Bonifaci Ferrer, però la Inquisició, guardiana de l’ortodòxia catòlica i que tan bones vesprades ens va fer passar fins fa quatre dies, no va parar fins a cremar-ne tots els exemplars.

 Bíblia de Bonifaci Ferrer

          Bartolomé Sanz Albiñana