Recordant don Andrés López Blasco - Bartolomé Sanz Albiñana

 

Sovint pense què fa que alguns esdeveniments, detalls, moments, experiències, etc., no sols queden adherits per a sempre a la memòria, sinó que tornen i retornen una vegada i una altra, mentre que n’hi ha d’altres que queden relegats al racó de l’oblit. Deuen ser capritxos de la memòria.

El segon curs a Montcada encara pensava en la sort que tenia de ser-hi entre tants xiquets de la meua edat, ja que el meu horitzó al poble no haguera anat més lluny dels bancals que veia al final del meu carrer, de les fàbriques de vidre o de cadires, dels tallers on feien cistelles de vimen; o potser de sumar dues dotzenes d’ous de primera i mitja dotzena d’extra —en això el meu pare era un mestre com vaig poder observar les poques vegades que el vaig acompanyar a fer mercat a pobles prop de València.

Aquell segon curs vaig tindre alguns professors nous, un dels quals em va marcar per al futur. Li deien don Manuel Canet Simó i crec que era de Torrent. A ell tornaré en un altre article, continuant en l’objectiu que m’he proposat de rescatar de l’oblit aquelles persones que em van formar i educar.

L’home de qui parle hui també em va deixar una empremta considerable, de manera que, ara, transcorreguts cinquanta-sis anys, encara puga dibuixar-ne un retrat prou aproximat, la qual cosa no podria fer de totes les persones que han passat per la meua vida. Es tracta de don Andrés López Blasco que, a més de ser el superior-prefecte, ens donava Formació del Espíritu Nacional (FEN) i Educació Física i Esportiva —la meua generació recordarà que eixes dues matèries solien recaure en un mateix professor: devia ser una norma del franquisme, dic jo—. Crec que era de Godella o d’un poble del voltant. Era un home d’una alçada imponent. Veure’l aparéixer per un dels corredors amb el seu balandram imposava: tocava les parets laterals de part a part i t’havies d’apartar perquè no t’enrotllara en un remolí.

Era germanòfil declarat, pels quatre costats, com vam poder comprovar al llarg del curs. Molt aficionat a repartir responsabilitats a tots i cadascun, a mi em va tocar la d’informar de tots els desperfectes que observara al nostre territori, és a dir, allà on el nostre curs posara els peus. Per exemple: ‘Hay una persiana estropeada en el aula de segundo curso’ o ‘Hay un tubo fluorescente fundido en el dormitorio de segundo’. Ho escrivia en un paperet i ho dipositava en una bústia que hi havia al hall dels menjadors. No cal dir que el servei de manteniment funcionava impecablement i les reparacions es feien amb prestesa.

Eixe esquema de repartir responsabilitats als alumnes tal vegada el vaig heretar d’ell, així que en la meua llarga etapa de professor jo tenia el costum de distribuir tasques a l’aula a tots els alumnes: un s’encarregava que les cadires estigueren al seu lloc en acabar la classe; un altre era el responsable que no hi haguera ni una taula ratllada; un altre que no hi haguera papers a terra. Els qui estaven al costat de les persianes eren els encarregats d’apujar-les i d’abaixar-les, etc. Vaig convéncer els alumnes que havíem de deixar les coses tal com les trobàvem, i que si tot estava ordenat a l’aula, el clima per a l’aprenentatge era molt millor que no si tot estava fet un desastre. Crec que ho vaig aconseguir, però no estic segur que els convencera. No cal dir que les dones de la neteja m’ho agraïen curs rere curs.

Reconec que jo era un enxufat de don Andrés. No sé si encara s’usa eixa paraula per a indicar ‘predilecció’ per algú. Havia delegat en mi determinades funcions que jo assumia quan ell no hi era pel motiu que fóra. Hauria pogut fer responsable algú altre més gran del meu curs, però em va tocar a mi. Açò va fer que molts companys em miraren amb respecte aquell curs, callaren i que m’ho retragueren en cursos posteriors. Típiques enveges d’internats sense més importància.

En una classe de FEN, un dia ens va passar unes diapositives sobre la construcció del mur de Berlín i ho explicava amb tal realisme que semblava que ell mateix hi haguera estat present, tres anys abans, quan el 13 d’agost del 1961 els russos començaven a alçar els blocs de ciment, ferro, filats amb punxes i torres de vigilància que van dividir la ciutat en dos. Un altre dia ens posava diapositives del Camí de Santiago o de Barcelona, etc.

En altres lliçons ens va ensenyar quins eren els periòdics estatals més importants d’aquells temps. En va portar uns quants com a exemple i els va repartir. Ens deia que els fulls imparells eren més importants que els parells; ens explicava què eren els editorials i els articles d’opinió, notícies nacionals i internacionals, etc. Com a bon germanòfil, tenia un cap molt quadrat i era molt metòdic en tot. Els objectius d’eixe curs van ser tres. El primer era ‘el mensaje a García’ (volia dir que el càrrec i missió de cadascú l’havíem de portar fins al final com fóra: ara es pot veure a Google no sols l’explicació d’A Message to García’ sinó també la pel·lícula, però llavors no); el segon: la convivència (que significava que havíem de col·laborar amb els altres en tot i fer activitats amb la gent que no ens caiguera bé). I el tercer: desenvolupar al màxim les nostres possibilitats. Els objectius del curs estaven marcats: els del curs i també els de mitja vida. Jo vaig procurar complir amb les meues responsabilitats.

Crec que va estudiar sociologia en alguna universitat alemanya, no sé si per decisió pròpia o per necessitats del servei, és a dir, per desig del rector Rodilla Zanón. Un exemple de ser un home molt quadriculat i metòdic era el fet que periòdicament, tenint en compte les notes que tréiem, ens ‘avaluava’ d’una forma molt particular i a continuació n’informava els nostres pares: ‘Su hijo ocupa el puesto número 9 de entre 59 alumnos. Va muy bien y espero que termine mejor’, puc llegir en un butlletí d’octubre de 1964.

El seu malnom era ‘Perhombre’. Ja venia batejat de cursos anteriors, com sol ocórrer als internats. ‘Perhombre, ¿cómo te estás cortando las uñas en el dormitorio delante de todos? Las uñas se cortan sábado, solo y con sol’. ‘Perhombre, ¿cómo te tengo que decir que las abluciones se hacen en pijama y no vestidos?’. ‘Perhombre, ¿cómo os tengo que decir que no tenéis que dormir con la ropa interior?’. No he oblidat eixes i més coses. Cada marmoló que ens pegava era una lliçó per a la motxilla dels nostres aprenentatges de la vida futura.

Era un home molt esportiu, sobretot si el comparàvem amb el superior del curs anterior, a qui no vam veure mai amb camiseta i pantaloneta. Feia goig veure’l jugar una partida al frontó amb pala llarga. Quina potència, Déu meu! I pobra pilota! Enfront d’eixe frontó, on hi havia una escultura molt moderna de pedra de la Mare de Déu, els dissabtes, abans de dinar, celebràvem la sabatina i cantàvem la Salve: ‘Salve regina, Mater misericordiae. Vita dulcedo et spes nostra, salve’. Don Andrés ens apuntava un dissabte rere l’altre per tal que no diguérem mentides en llatí a l’hora de cantar-la, sobretot en aplegar a ‘Eia, ergo…’ i a ‘Et Iessum’, que sonaven musicalment igual i sempre déiem a l’inrevés. Ara que ho pense, és curiós que a ningú no se li ocorreguera, durant els sis cursos, que analitzàrem i traduírem aquell himne per tal de no dir tanta barbaritat.

També recorde que de tant en tant ens feia llegir davant seu, un a un, en veu alta. I altres vegades ens feia parlar en públic. Volia que en perdérem la vergonya i que ho férem amb naturalitat. A aquelles alçades ja havíem interioritzat l’hàbit d’anar en formació, en files ordenades a tot arreu: era un assaig primerenc per a la mili que vindria més avant, després d’esgotades les pròrrogues per estudis.

Pel que fa als idiomes moderns, el Seminari Metropolità de València seguia una política molt particular: en segon curs, alternativament, els alumnes estudiaven francés o anglés. Al meu curs li va tocar anglés. Els cursos posteriors al meu crec que tots estudiaren anglés també: s’adonen vostés bé de la visió de futur que tenia el rector Rodilla? Don Andrés, no obstant això, feia classes extraescolars d’alemany als alumnes més grans dels cursos superiors; a canvi d’això, algun alumne gran aprenent d’alemany ens feia lliçons de guitarra als qui bregàvem per aprendre els acords majors i menors i així poder acompanyar-nos interpretant alguna cançó del moment.

Ara que ho pense, durant sis anys no vaig veure mai una guitarra en una celebració litúrgica: imagine que el rector Rodilla Zanón ho devia considerar un despropósit i ipso facto haguera anatematitzat qui gosara fer-ho. Els tridentins no anaven amb bromes amb eixes coses, i el Concili Vaticà II encara estava al forn. Quan se’n va anar Rodilla, curiosament, aparegueren les guitarres a les misses. A finals dels seixanta i primeries dels setanta no va quedar cap parròquia en tot Espanya on els actes litúrgics no estigueren animats amb guitarres: els harmòniums s’havien quedat desfasats, com d’una altra època, i van quedar relegats a l’oblit en algun racó de les sagristies.

Als anys noranta, quan al nostre personatge el nomenaren conseller d’Educació, en un govern de Joan Lerma —ara amb el nom d’Andreu López—, el vaig saludar a l’antic edifici de l’Escola Industrial d’Alcoi en una obertura de curs. Em vaig presentar i es va quedar mirant-me amb cara de pòquer. Normal, després de tants anys! A mi també em sol passar amb els meus alumnes. Va durar de conseller dos cursos. Recordant com recordava la seua idiosincràsia d’aquells anys llunyans —un home recte i disciplinat—, no em va estranyar que durara tan poc en una conselleria on als professors no els agrada que ningú els diga què han de fer a l’estiu. A ell se li va ocórrer dir que els professors havien de reciclar-se i fer cursos d’actualització en les seues matèries. A qui se li pot ocórrer dir una cosa així a un col·lectiu com el docent!

Resumint, jo sóc qui sóc, amb les meues virtuts (si en tinc alguna) i tots els meus defectes, gràcies o per culpa de la suma de totes les persones que m’han influït i de totes les lliçons que he aprés al llarg de la vida, que no formaven part de cap matèria en particular i de totes alhora. Fa deu anys es deien matèries transversals, però amb el pas d’eixe temps també poden haver canviat de nom.

Aquell curs, un suspés en matemàtiques, el primer en la meua vida, em va confirmar una cosa que jo sabia molt bé des de l’escola primària: les ciències no eren per a mi i no entraven en els meus plans futurs. De fet continue sent un negat en eixa matèria i més enllà de les taules de multiplicar que em va ensenyar mon pare i de l’aplicació de la regla de tres, el món dels números em pareix com els forats negres: uns objectes molt misteriosos de l’Univers.

En agraïment als serveis prestats a la comunitat durant eixe curs, don Andrés em va obsequiar amb una reproducció emmarcada del poema Si de Rudyard Kipling, un poema que vaig llegir moltes vegades quatre cursos després, quan a la tardor del 1969 el nou Rector del Seminari, don Rafael Sanus, em va concedir un any sabàtic o de pròrroga, sense sol·licitar-lo, per tal que durant eixe temps aclarira les meues idees.

                  Bartolomé Sanz Albiñana