Com comenta J. Carles Martí en un article publicat en el
Levante, la problemàtica de l’obra d’entrada certament ens retrotrau als anys setanta,
en el moment en què els joves llegien a Eric From en Miedo a la libertad, una espècie de catecisme laic que donava vida
als nombrosos moviments de joves, que prenien consciència envers els moviments
feixistes i totalitaris del moment, i pel que fa a nosaltres, es trobàvem en
les darreres culatades del franquisme. Per aquesta circumstància i tenint en
compte que el pensament i les manifestacions totalitàries avui estan
reviscolant, considere que, de veres, l’obra de Molins el moviment resulta molt aconsejable per a ser llegida i comentada
als centres educatius; de la mateixa manera indicada per a pares, educadors i
qualsevol amb preocupacions pedagògiques;
per la seua problemàtica, molt d’actualitat. L’obra es representa en El
Micalet fins al 24 Novembre i per moltes raons us la recomanem.
No em detenc en la valoració de qüestions tècniques:
interpretació, personatges, etc. tan sols una referència al fet que l’obra està
interpretada per xavals corrents de qualsevol institut de batxillerat, i que
representen, de viu en viu, les tipologies del que és avui els joves de
batxillerat, i a més precise que de qualsevol institut públic.
En la primera part l’obra pivota al voltant del
personatge d’un professor força motivador -avui sovintegen aquests tipus- i amb
gran empatia amb els alumnes, i que amb eficients tècniques de persuasió
manipulació, aconsegueix que el grup d’alumnes que participen en l’obra, es
moguen des d’una manifesta apatia fins a convertir-se en un equip amb rol de líder, d’una ideologia activa i que es
comporta amb certa virulència, equivalent a una secta polític-religiosa.
En la segona part introdueix un element nou, que té un paper
agitador i que a la fi tindrà un paper decisiu: un ossat sentit de la llibertat
i sentit crític que han adquirit els alumnes i que, al capdavall, entrarà en
clar i traumàtic conflicte amb la funció que la quadrilla venia desenvolupant,
com un equip cohesionat amb idees força clares i definides; fins i tot, de
manera tràgica, aquesta revolució derroca el paper capitost del professor.
Aquesta escena, sens dubte, és el moment culminant i de important significat:
eixe totalitarisme il·luminat en què es comportava el grup es confrontat per
uns individus que, des de la incipient experiència de llibertat, elegixen altres
valors que van descobrint. El professor perviu la tragèdia de constatar
l’enfonsament del monisme del valor que ell va inculcar i que entra en
contraposició amb una pluralitat de valors que representen les vindicacions
dels seus propis alumnes.
Una obra d’art, un
llibre, representació teatral, una vegada està exposada ja no pertany en la
seua significació a l’autor, sinó que correspon a l’espectador originar un
sentit i comprensió. Per aquesta raó, a compte i risc meu, plantegem un símil
entre el que passa en l’obra i allò que a la llarga hem viscut al Seminari, en
base a la qüestió central de la
irreconciliació de valors entre autoritat i una llibertat que remata l’autoritarisme, i que de la mateixa manera
s’ha ocasionat en les nostres trajectòries.
La considere
escaient perquè en el transcurs de la
representació en mi va brollar aquesta reflexió, acompanyada de intensa emoció;
doncs, anime als companys que tingueren la sort de compartir amb Molins la que
fou aquella commovedora aventura. ¡Cóm s’hi percep en aquesta funció la mà del
director que fou, al descobert, destacat
protagonista en viure, en pròpia experiència, aquesta emocionat tragèdia!.
La trama de la primera part en què el professor amb tècniques de manipulació forja
el grup elitista amb ideologia de líder resulta equivalent al que esdevenia en
la institució comandada per a la formació dels futurs ministres de la clerecia
en el Metropolitano de Moncada, en el històric trienni dels 50,60,70; del qual
es deia que vivíem en el millor Seminari d’Espanya, tanmateix es pot dir que en
realitat, aleshores, es vivia com en una borbolla, desconectats de moltes
realitats. Uns fets il·lustren aquesta correspondència:
1. Autoritarisme: a finals dels seixanta es produí una revolta a conseqüència d’un conflicte
entre un curs de teologia i un professor per la seua incompetència; una revolta
com en l’obra El moviment. Arran d’aquest succés foren apartats del Seminari
els tres més destacats: Honori, V. Ferrer i J. Marrades. La raó del Rector: “Sé que teneis la razón, pero por principio
de autoridad no se la puedo quitar al professor i os teneis que salir i podeis
asistir a clase como externos”.
2 Una formació desarrelada¡“D. Alfonso, en castellano, en
castellano”!, recriminava el
Rector perquè el mític D. Alfons parlava en valencià a uns alumnes caminant pel
corredor. El fet indica una clara insensibilització i en algunes manifestacions
decidida oposició, envers realitats concretes, com ara la llengua del poble, el
sentiment nacional, la diversitat
cultural, compromís social, fins i tot, manifesta discrepància amb les noves
sensibilitats de Juan XXIII i del Vaticà II. El model de seminarista era el de
l’intel·lectual, però amb una condició elitista i responia a l’exemplar del que
havia de ser el capellà: un home fora de la massa, separat, funcionari orgànic
de la Institució.
3. L’ensenyament acadèmic s’orientava sota el mateix traçat, perquè en els plans
d’estudi, si per una part la filosofia i teologia escolàstica era alguna cosa
residual, així mateix les noves contribucions de la teologia de l’alliberament
les coneixíem d’amagat, i del mateix Concili Vaticà II, que tingué lloc en
aquell temps, a males penes tinguérem menció, i a tot estirar es feia algun
esment menyspreable en motejar-lo de pastoralista.
3. Víctimes d’una formació que excloïa l’affectivitat,
l’amor, la sexualitat, la dona,
doncs, el nostre sentir més personal es trobava bloquejat per quantitat de
principis i prohibicions. Des de l’abstracció ens preparaven a voler a tots,
però a ningú en concret, ni amics, ni família, i amb por d’escoltar els nostres
propis desitjos, projectes, fantasies. Tot es trobava controlat per uns valors
monolítics, abstractes i vàlids per a tots.
En la
segona part, els personatges de
l’obra de Molins, El moviment, mentalitzats
pel seu professor en els valors monolítics els converteixen en grup elitista,
entren en conflicte dramàtic amb el professor per l’aparició d’un altre valor,
el de la llibertat, perquè no se pot, al mateix temps, manipular- adoctrinar i
al temps suscitar el sentit crític i de llibertat.
Aquesta mateixa situació tràgica de la incompatibilitat
que representa l’obra de Molins, El
moviment, es visqué al Seminari, perquè si com s’ha dit hi havia optimisme
elitista, desconnexió de la realitat, monisme de valors establits en Plató, que
no reconeix la diversitat, al mateix temps
es desencadena una fascinant paradoxa, quan s’obriren una pluralitat de
camins nous que, al capdavall, entrarien en conflicte amb el pensament que
tenia solució per a tot, noves experiències culturals que trencaven amb la idea
que la virtut es definia sols des del coneixement i que proposava uns nous
valors com a creació de l’individu.
Fou providencial l’aparició de activitats com el teatre
amb iniciatives innovadores, encapçalades per alumnes competents com el mateix
director de l’obra M. Molins, o les activitats de la secció de cine conduïdes
per J. Mª Monzó; l’equip de bibliotecaris encapçalat per Ximo Garcia Roca; així
mateix fou determinant el testimoni motivador de D. Alfons Roig que ens obria
els ulls i mirades cap a Europa i les noves sensibilitats, i per descomptat,
l’equip de professors, que per haver estudiat en universitats europees,
tingueren una influència decisiva en posar-nos en contacte amb problemàtiques
del moment i les corrents artístiques més importants. D’aquesta manera, de la
nit al matí, s’obrí un badall per on es trenca l’opció del valor únic per a tots, i de sobte pren
part la gent, revelant compromisos
diversos entre si, nascuts de la seua pròpia experiència que posava, per davant
de tot, la consciència pròpia. De resultes, aquest desgarrament tingué com a resultat una gran fugida, per
exemple:
-Del equip de formadors (superiors) d’aquella època,
d’escopetada, en conte nou formadors que se secularitzen, sense agregar pares
espirituals.
-Retors en activitat, altres molts de secularitzats,
seminaristes que sortiren abans d’ordenar-se, tots ells amb rellevants
trajectòries:
.Catedràtics
d’Universitat i d’Institut
.Literats,
acadèmics de la Llegua valenciana
.Dirigents
sindicals obrers a nivells nacional i de l’ensenyament
.Càrrecs d’alta responsabilitat en el govern de la
Generalitat i Diputació en defensa de polítiques socials.
.Recordatori a Antoni Llidó que, com a conseqüència del
seu compromís evangèlic, fou màrtir de la Dictadura de Pinochet.
Arran del conflicte de incompatibilitat de valors: entre
els valors il·lustrats i els nous valors alternatius, una demanda a l’amic
Manolo: sobre el protagonista de l’obra i també sobre el Rector de la
Institució, ¿què creus que pensaren, cóm
la valoraven, cóm visqueren aquella tragèdia?; Com una traició, decepció,
frustració, amb estranyesa? Açò podria ser tema per a una altra obra de Manolo Molins.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada