I.Visita a MUSEU de la CATEDRAL i EXQUISITATS (Joséluis Porcar)

La colla de l’esmorzar dels dimarts, quasi al complet, hem acudit a la catedral de la ciutat. També hi eren dues dones, de la colla dels berenars. Una crònica de les mirades, perquè ja que veure la de coses que hem vist i hem mirat, dels pensaments i dels sentiments que s’han creuat per tot el recorregut de la visita, és una tasca complexa.

Espontàniament inicie aquest comentari amb un mecanisme ‘dadaista’, o siga, escric el primer que arriba al cervell, vinga d’on vinga. Aquesta formulació condueix a una preponderància abusiva de les meues dèries.

Toni, em fa caure que, en un moment, m’he dirigit al canonge Jaime amb “escuche Don Jaime…”. De quina manera tan subtil he assimilat el tractament que havia escoltat a la xica, Claudia, que en el Museu ens ha fet la ‘explicació de la falla’, al dirigir-se al canonge. Ja la tenim: Don Jaime, en llatí Dominus Jacobus, o siga el Senyor Jaume, o també En Jaume. La resta de persones, res de domini, de senyoria, puix pertanyem a la ‘plebs’.

I la plebs, la gent, jo, al entrar en el espai catedralici em baralle en el fum de sentiments d’insignificança davant de la presència contundent, polar-opressora d’allò tan destructiu que anomenem ‘poder’. La polaritat de la que parle n’és la que elimina tota llibertat possible. La llibertat viu només en l’àmbit de la fragilitat, en la afirmació i mai en la imposició. Ací estic especulatiu i em desagrada. El que vull és tornar al sentiment-poder que hi configura l’espai de la catedral en mi.

"Portella" emprada i "façana" del museu. 

Hem entrat per un forat. No hem emprat cap de les tres portes monumentals, la del sud-barroca, la del est-romànica ni la del oest-gòtica. Sinó per una porta amb un pany i clau moderns que es fa servir per als treballadors i treballadores del manteniment i serveis de l’edifici. Directes a la sagristia, antiga sala capitular dels canonges, original romànica i restaurada en les dimensions adients.  

D.Jaime presenta el context històric, que si Jaume I, que si el seu parent Sant Lluís de França li regalà la relíquia de la santa espina que tenia a Paris, que si li dedicaren un xicotet indret enlairat i de màxima seguretat (no es podia accedir), amb una mena de sagrari que encara conserva unes pintures romàniques (tardanes, del segle XIV).

Única pintura
dels inicis de la catedral

Però hi ha una escala de ferro. I allà dalt que hem pujat. I, en rogle, front a la paret de les pintures (tema de la passió de Jesús), hem fruit de la vibració inevitable de la memòria de fets, persones i vivències d’aleshores que a tots ens fan pessigolles. Al costat d’una porta enfortida de ferros que “n’és més pesada que un matrimoni fals” (paraules de D.Jaime), destinada a tancar i aïllar la sala capitular front a avalots. Al mig hi ha un forat per on es davallava el contrapés de la porta i també es podia combatre els invasors.

La sala següent funciona com a sagristia i també la que a continuació s’ha habilitat després que es decidí canviar la capella del Sant Calze originàriament ubicada en aquest indret. Fent la seua faena hi havia per allí una parella de monges amb una vestimenta tal que provocà un acudit que vaig captar pels anys setanta del segle passat: ‘una monja és un o.r.n.i., objecte religiós no identificat’.

Paraules majors, penjades arreu de les parets, ordenades segons la cronologia, hi són els quadres amb els caps mitrats del ‘ornis’ que han presidit (epi=des de dalt; scopus=que mira, o siga el pastor front a les ovelles) l’Arquebisbat de València. Els amos de casa, els dominus, els únics amb cadira-cátedra. Una vegada, no recorde quin curs de teologia escolàstica estudiava, vaig veure en la revista Eclesia un còmic de la consagració episcopal d’un capellà on al imposar-li la mitra s’apagava l’espelma/ciri del seu cap.

Calixte  III

ALEXANDRE VI

Hi ha un bon grapat, entre ells, dos que van arribar a Papes, els Borja de Xàtiva, també hi és el Joan de Ribera, i, home clar!, el bisbes que hem conegut vius, com el de la tómbola. En aquest moment he de confessar el meu respecte per les persones d’aquesta jerarquia, tot i que les dibuixe amb ratlles força tangencials.

Vora les 11 del matí, l’aplec l’hem iniciat a les 10, hem entrat en el Museu. Allí ens ha guiat Claudia, una xica jove, sabuda, que, en castellà, ens ha convidat a contemplar la pila de tresors ordenats per tot arreu dels quatre nivells (la planta baixa, dos pisos i un soterrani) en que s’estructura. Parets i finestres de l’arquitectura romànica primitiva i de la biblioteca amb una columna-serp (gòtica) central anterior a les de la Llotja de la seda, escultures, quadres, llibres de tota mena, cartes papals, relíquies a puntapala, la mare que va, la mare que torna… i la novetat de viatjar a la ‘Valentia romana’ que s’ha

Excavació arqueològica

trobat en les excavacions mostrades al soterrani. Detalls que impacten i mouen el sentiment inefable de pertànyer als humans, els essers vius amb consciència i aprenentatge de llibertat i amor.

Jaime Sancho.
 Canonge conservador de la catedral,

D.Jaime és molt amic de José Ignacio. Gràcies de debò a tots dos perquè hem pogut fruir de la vida enfonsada en les pedres, en els pintures, en els llibres, en el mobiliari, en els volums, en les figures, en tantes coses a l’abast de la nostra mirada avuí.

A la fi de la visita, el nostre amic Joan Costa, des de la seua erudició i la seua estima ens ha compartit la mirada dels quadres de la capella lateral dels Borja a la Catedral i que la consort del Duc d’Osuna, hereu del Ducat de Gandia, Na María Josefa Alfonso Pimentel, duquessa de Peñafiel i XIV duquessa de Gandia, comtessa-duquessa de Osuna va encarregar a Goya. La Isabel de Portugal, guapa i desfeta per la mort, els dimonis que s’emporten a l’infern a qui està morint-se i no accepta la conversió oferida per Sant Francesc de Borja, han estat les imatges del mateix bestiari. El bestiari de la ideologia d’aleshores i de tanta durada que és esmorteïdora d’un evangeli, el d’un xicot de Nazaret, que li diuen Jesús, i que no cercava altre camí que el de la justícia i la llibertat.

Capella de Sant Francesc de Borja

I quasi ipso facto, Joan, el xic de Calp, va omplir de fotografies el WhatsApp de tothom les quals il·lustren de bon tros la visita a la Catedral de la nostra ciutat. Gràcies, sí, i amen.

       Joseluis Porcar