Autor Francesc Jover enviat al Nihil Obstat el 17 de febrer de 2016
Els documents ens donen pels i senyals d'episodis de la història, alguns dramàtics, on queden retratats els patiments d'individus, de famílies i de pobles sencers. La reproducció de documents originals en imatges són testimoni de fets i poden complementar a entendre millor el relat. Si damunt el document gràfic és una fotografia, es capaç de parlar-nos; almenys, això és el que pensa Alfons Llorens quan diu que, “antropològicament, ho diu tot”. També ho diu aquella frase feta de “val més una imatge que mil paraules”. No se si una foto ho diu tot o la meitat, però, potser que quan hom no té una narrativa transparent que siga capaç d'involucrar emotivament el lector, la fotografia és de gran ajuda.
Hui incloc una imatge que he triat del meu arxiu fotogràfic que parla per si mateix. Són de cinc interns del penal del Dueso, Santoña (Santander). Són represaliats republicans tots ells de Cocentaina que foren traslladats al penal del Dueso des de la presó d'Alacant el 1940, quan les presons valencianes estaven totalment congestionades. Dissortadament al dia d'avui, per causa de la manca de sensibilitat de l'Administració de l'Estat, encara no hi ha un xifra aproximadament exacta d'empresonats franquistes d'aquell moment. El ben cert és que el macro penal del Dueso en aquella data estava sobrecarregat; hi havia entre 5 i 7 individus en cada cel·la pensada per una sola persona.
 |
Penal del Dueso Cantabria, taller de apargatas y cuerdas de cáñamo.
Foto de F.Sanjuán Bravo, cuyo padre Gonzalo Sanjuán estuvo preso |
De manera molt esquemàtica faré unes pinzellades de cada individu d'aquesta foto, si més no perquè encara està per reconèixer el trauma físic i psicològic que van patir. Comence d'esquerra a dreta amb:
Juan Agulló Soriano, el Noi, de 34 anys. Fou secretari local del sindicat anarquista de la pell. Jutjat a Alcoi pel sumari 828/39 condemnat a 30 anys de presó. Abans, el 1934 també va estar empresonat per motius sindicals. Cal dir que tenia tres germans més republicans a la presó i un altre que va morir a Barcelona la nit del 18 al 19 de juliol en un enfrontament amb militars rebel·lats.
A continuació, l'home de la crossa és:
Juan Seguí Moltó, Caganxo, de 27 anys, sindicalista de la CNT, d'ofici sabater, també condemnat a 30 anys en el sumari 3024/39. Solament va complir 1.000 dies deixant-lo en llibertat condicional el 19-2-1942. En contra d'altres casos, es va mobilitzar localment molta gent de totes classes socials, inclòs falangistes, demanant la condicional. Potser fora perquè tenien mala consciència en aquest cas, doncs amb motiu d'una vaga l'estiu del 1932, va ser ferit en una cama per un tret de la Guàrdia Civil havent-li d'amputar la cama.
 |
| Caganxo amb una pròtesis 1933 |
El segueix:
Manuel Briva Agulló, sabater de 34 anys, fou tresorer del Sindicat local de la Pell. Jutjat per un tribunal militar pel sumari d'urgència 829/39 i condemnat a la pena de mort que fou computada per 30 anys. Desprès del Dueso va anar a la presó de Santa Rita de Madrid fins complir 1.570 dies de presó, quedant en llibertat condicional i desterrat a 100 quilòmetres del domicili. El vaig visitar en València en diferents ocasions al barri de Tendetes on vivia.
Seguidament:
Alberto Rafael Moltó Brotons, de 43 anys, mestre d'escola, polític perseverant des de 30-9-1923 que fou nomenat alcalde provisional. Destituït en pocs mesos, milità en IR i el PSOE. Concorri a les eleccions de 1931 i fou un dels quatre alcaldes socialistes que aconseguí el PSOE a la província. Continua d'alcalde amb el Front Popular, i quan arribà la revolució, després de Juliol del 36, facilità que ocuparen l'Ajuntament al Comitè Revolucionari de Defensa. Jutjat a Alcoi pel sumari col·lectiu 828, fou condemnat a 30 anys, complint un total de 2.730 dies de presó. Destacar que en El Dueso va fer una gran tasca com a mestre. Va sol·licitar la condicional que estigueren a punt de donar-la, però informes negatius de les forces vives de Cocentaina ho impediren. En aconseguir la condicional va estar molts anys desterrat a la ciutat de València, i quan va tornar a casa molt major i encorbat, encara el mormolaven alguns quan passejava tot sol per la perifèria del poble.
Finalment, a l'extrem dret de la foto:
Rafael Guillen Sanjuan, de 29 anys, paperer, militant de la UGT i PSOE. Durant els moviments sociopolítics de 1934, va encapçalar algunes vagues i va ser empresonat durant 8 mesos. Fou capità a la guerra, i el 23-8-1938 va caure presoner a Vilalba dels Arcs junt amb dos mil companys més. A les seves memòries inèdites diu: «Calcule que seriem un 60 oficials entre els presoners. Dos hores més tard, 33 oficials foren afusellats sobre un marge. Entre altres hi havien 3 caps de Brigada, 3 Comissaris, un quants comandants i alguns capitans, etc. Eixa era la justícia dels nacionals davant dels presoners. Els restants oficials es vam salvar perquè anàvem sense jaqueta pel calor que feia i ningú ens va delatar»
Desprès de passar diferents camps de Concentració el van dur a Alcoi on va ser Jutjat. Estant a una presó de Càceres va saber que s'havia acabat la guerra. Fou sentenciat pel sumari 92 a la pena de mort, commutant-la primer per 30 anys i després per 20. Fou posat en llibertat condicional desprès de 2.555 dies. La pitjor etapa i on més mal ho va passar fou en estar presoner a Extremadura, on va ser sotmès a les més dures vexacions físiques i psicològiques, tot i ignorar que havia sigut oficial militar.
 |
| Els cinc de Dueso |
Són cinc històries que potser no siguen les més dures; però vull aprofitar per recordar la història de centenars de milers d’individus que sobrevisqueren les presons franquistes. També aquells altres que no ho pogueren resistir i moriren a la presó de fam, per tortures o malalts. Vaja per davant tot el nostre reconeixement i el nostre penediment per haver-los ignorat. El més cruel de tot és que tots han desaparegut, i poc a poc desapareixen els fills sense veure’s recompensats els patiments dels pares ni tan sols en un encaixament de mans del govern valencià acompanyat d’un amable somriure ple d’estima.
Comentari de Joseluis Porcar
ResponEliminaEstimat Francesc Jover.
N’és ja la tercera volta que faig lectura espiritual i carnal dels teus escrits sobre eixa gent, eixies persones del teu poble que patiren la repressió brutal de les forces-persones-ideologies que guanyaren el cop d’estat iniciat per les tropes d’alguns generals del exércit de l’Estat espanyol, aleshores l’Estat gestionat per la República i també pels moviments feixistes.
No sé si em repetiré altra vegada puix ja vaig comentar un article teu sobre aquestes persones patidores de la injustícia sistemàtica i orquestada (terrible música, mare meua) per la santa esglèsia catòlica de la creuada espanyola contra el maligne revolucionari, maçó, anarquiste i comuniste (el mateix Lucifer amb totes les banyes i cues del món).
El que vull expressar n’és el compartir la teua veu, el teu crit. Gràcies per surar, encara és temps, sí, gràcies per donar veu al clam d’aquell patiment injust, inhumà i cruel. I t’anime a que aquestes entrades que ens fas arribar per Nihil Obstat, les replegares, capítol per capítol, amb la documentació gràfica, per tal de completar un llibre on es faça constar eixa memòria viva que no es pot amagar.
Per cert, m’agradaria donar-te una abraçada.Un grup d’amics, que tu coneixes ben bé, ens ajuntem tots els dimarts a les 10:00 al Centre Cultural Octubre, (carrer St Ferran, on és la seu de la llibreria 3 i 4). Vine, si et plau.
Fins aleshores. Porcar, el regular.
Gràcies Joséluis pels teus ànims. De vegades em sec una mica extrany al costat d'una societat que, no sols mira cap un altre costat, si no que mira al recte sense veure res més a tort i dret. Almenys, és l'impressió que em causa en algun moment de moral baixa, no sempre. Per això quan algú camina -més o menys- per la mateixa línia veig que estic viu, que no tinc manies senils, i això és un conhort. Conec la vostra tertulia i esmorzaret de l'Octubre i he anat més d'una volta, ja ho saps, encara que menys de les que voldria. Des de Cocentaina, que solament està a 100 quilòmetres, no tinc tant bona combinació com per anar molt a sovint. però si, ara que ve el bon temps em voreu entrar alguna vegada.
EliminaSón interessants les trobades com la vostra perquè van carregades d'un esperit de RESISTÈNCIA a tanta mediocritat institucionalitzada. Ja saps el que vull dir.
Una forta abraçada extensiva per a tots els companys.
Francesc.