Al Bisbe Javier Salinas, una persona amb talant obert i progressista i apreciat per la seua tasca pastoral a Mallorca, no el conec personalment, però he seguit les declaracions dels mitjans de comunicación sobre la relació amb la seua secretària, en què amb un notable ressò col.loquen la notícia com a una de tantes que llancen com “carnassa”, a la manera de les que alimenten en la nostra societat la “tele-basura”, amb l’habitual ingredient dels testimonis d’un marit celós i “agraviat”, que es presenta per “indemnitzar” el seu honor; tot pareix que també aquesta iniciativa estiga adobada per certs moviments ideològics de l’alta societat mallorquina amb determinades intencions.
I ho comente perquè front a tant de silenci- no ha hagut cap declaració de recolzament dels germans en l’episcopat-, volguera manifestar el meu respete i consideració a la seua persona. Perquè del que es tracta en aquest cas, com sembla malgrat les freqënts cròniques diàries, és que un bisbe és també un subjecte que manifesta sentiments d’amistat amb persones: dones o homes. De ser aixina, a nosaltres ens merreixeria tot el respete; la seua categoria no empoqueix pels ronyosos i programats atacs, més bé la seua figura s’ageganta. Hauria de tindre, doncs, la nostra estima i suport.
El celibat, que es troba al fons d’aquesta qüestió, no significa haver de trencar amb l’afectivitat i amistat. La separació entre esperit i sentiments és una hipocresia. I la hipocresia mai és el camí que condueix a l’autenticitat, l’humanisme i l’amor cristià. U podrá renegar de l’existència dels afectes en les relacions humanes, però el que no podrá aconseguir mai és negar que existeixen. En valorar els sentiments no forgem una depreciació de la moral, ben al contrari es realça el nivel moral. En la nostra societat, avui, hi ha una cultura progressista laica que sap llegir aquest incident, no com una peripècia morbosa, sinó amb un sentit d’humanització.
Ben al contrari, els analfabets afectius, els reprimits de sentiments, els resentits ,tan sols trobaran l’oportunitat de fiscalitzar i jutjar qualsevol relació humana franca i oberta que faça possible relacions sinceres d’amistat. Possiblement dins de la mateixa Església és on es troben amb freqüencia aquestes actituds més intransigents.
Jesús visqué de manera natural una forma de fraternitat i amistat amb els deixebles: dones i homes que compartien afectes i amistats amb molts moments de les seues vides, sens dubte. Si es fixem en Jesús descobrim una actitud oberta envers tot allò que és humà. ¡Cóm s’analitzarien els comportaments de Jesús si hagueren pogut estar sotmesos a seguiments i inspeccións policials com en aquest cas!, ¡Quins dossiers s`hagueren pogut fer!. Així i tot d’ell dien que era un “bebedor”i “un menjaire”. Perquè és difícil imaginar a Jesús com un solteró, envanint-se de la “virtud” de no sentir la relació d’amistat i d’afecte.
I què sinó vol dir el Papa Francesc en dir que cal xafar tots els xarcos, fer “olor a ovella”? No deurà ser, en el tema que parlem, que siga el més paregut a tindre sentiments, a estimar i també a ser estimats, a ser “ajudats, en aquest cas per una col.laboradora?
A més, quin capellà, bisbe o papa no ha no ha viscut, per necessitat amb una dona que el cuide, o unes mongetes?, en totes aquestes situacions no és el més huma i cristià que hi haja afecte sincer?
Per a finalitzar manifeste un cert sentiment de desesperança: seria trist i decepcionant que la resolució d’aquesta inquietud que s’ha divulgat amb oscures intencions , el bisbe Javier Salinas haguera d’abandonar la relació humana i d’amistat i dimitir de la sua tasca pastoral, acreditada i apreciada molt positivament per la Diòcesi mallorquina. Seria interessantíssim que ell expressara la seua postura clarament al respecte.
Paco Gramage.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada