Després de llargs anys del pontificat del Papa Pius XII, l’arribada de Joan XXXIII va suposar un canvi substancial.
Es cert que en aquells moments l’Església necessitava un Pastor en tota l’extensió de la paraula. Un Pastor d’idees renovadores que potenciaren l’espiritualitat i que es mantinguessin prop del Poble de Déu.
Aviat es dissiparen els dubtes, el Papa Joan va introduir una nova forma d’exercir el ministeri de Bisbe de Roma, apropant-se més als creients, tot i interessant-se per la situació de les persones que l’envoltaven.
El Papa Joan, contra tot pronòstic i davant la sorpresa de propis i estranys, anuncià en la Basílica de Sant Pau Extramurs, la celebració del XXI Concili Ecumènic, anomenat després “Concili Vaticà II”. Desde la apertura del Concili, el Papa va pendre la inicitiva marcant la seva orientació.
Entre els seus objectius cal destacar:
a) Renovar L’ Església
b/ Potenciar la recerca dels camins d’unitat de les esglésies cristianes.
c/ Analitzar tot el que hi ha de bo en la societat actual i establir diàlegs amb els nous temps, centrant-se en allò que uneix i no en el que separa.
La primera etapa es clausurà sense resultats. El Papa Joan no va poder inaugurar la segona etapa perque l`mort auva impedir. Així, la La segona etapa va ser presidida per el Papa Pau sise.
La tercera etapa conciliar es va inaugurar el dia 14 de setembre de 1964. Aquesta etapa es clausurà el 21 de novembre del mateix any. Els Pares Conciliars promulgaren el Decret sobre Ecumenisme i les Esglésies Separades: Unitatis redintegracio.
Com venim dient el document Unitatis Redintegratio és el decret del Concili Vaticà II referent a l’Ecumenisme. El document està compost per un proemi, tres capítols i una conclusió. En el proemi es recorda quina és la finalitat del moviment ecumènic: promoure la restauració de la unitat entre els cristians. Assenyala també com aquesta divisió és causa d’escàndol per al món i obstacle per a la difusió de l’evangeli. Reconeix que el moviment ecumènic es produeix per la intervenció de l’Esperit Sant, i participen en ell aquells que reconeixen Jesucrist com a Senyor i Salvador i professen una fe trinitària.
En els següents capítols s’aborden els principis catòlics de l’ecumenisme, la seua pràctica i la relació existent entre l’Església i les comunitats separades.
Es ressalta el següent: l’Església de Crist és una i única; no està ni pot estar dividida i subratlla que l’oració és l’ànima del moviment ecumènic.
L’Església Catòlica i els cristians no catòlics:
El decret Unitatis Redintegracio, també inclou un important text on es reconeix els germans separats com a cristians: justificats per la fe en el baptisme, queden incorporats a Crist i, per tant, reben el nom de cristians amb tot el dret. Si bé els germans separats són cristians, estan en comunió amb l’Església d’una forma imperfecta.
Es menciona com les divisions entre el cristians s’han produït ja des dels primers temps sense responsabilitat d’amb dues parts.
El Moviment Ecumènic –una mirada al passat: el Moviment Ecumènic es remunta a temps llunyans. Recordem les manifestacions eclesials que varen donar lloc a l’Església de Crist d’Edimburg, 1910, i més tard les Sessions de 1948 on fou creada el CMI (Consell Mundial de les Esglésies), en aquesta ocasió, la Santa Seu, va quedar en aquells moment en una actitud “d’expectativa” no considerant pertinent enviar observadors a Àmsterdam.
Així doncs, la novetat la va introduir el Papa Joan quan l’onze d’octubre de 1962, en convocar el Concili Vaticà II, per complir amb el sentit de l’ecumenisme, varen ser convidats al Concili, en qualitat d’observadors, representants de les diverses confessions del món, tan cristianes com d’altres confessions perquè assistiren a les sessions conciliars tot i encarrilant amb la seua actitud una vertadera relació entre la Santa Seu (Església Catòlica) amb el Consell Mundial de les Esglésies separades (CMI).
València i el Concili: Representant la ciutat de València varen acudir al Concili l’arquebisbe D. Marcelino Olaechea i el seu bisbe auxiliar D. Rafael González Moralejo. Després de la renúncia de l’arquebisbe Olaechea, va ser elegit Bisbe Vicari Capitular pel Cabildo de la Catedral el 22 de novembre de 1966, romanent en el seu ministeri fins setembre de 1969, amb facultat de Bisbe Residencial, atorgat per la Santa Seu.
El Col·legi Major de la Presentació i el Concili: Mentre Monsenyor González Moralejo regí els destins de l’Arquebisbat valentí, la tasca del canonge Josep Espasa, rector de Sant Tomàs de Villanueva, va ser la d’un sacerdot que treballava complint amb les seues obligacions pastorals i de servei a la comunitat. Poguera ser que la seua dedicació a l’Església en matèria social, tenint en compte que González Moralejo va ser un bisbe amb una clara preocupació pels temes socials, raó per la qual era percebut com una novetat i atracció en allò que es considerava com la primavera conciliar. Entre Espasa i González Morlejo hi havia bona sintonia, així doncs, quan es va posar en marxa el Moviment de Renovació Ecumènica, D. Rafael González Moralejo no va dubtar a nomenar el canonge Josep Espasa Delegat Diocesà d’Ecumenisme i Marginats, nomenament datat a València el 26 de gener de 1968.
La seua facilitat per al diàleg i escoltar altres punts de vista fou la clau que li va ajudar a superar el repte que suposava entendre’s amb els altres germans separats de la fe. És interessant destacar que el pare Espasa i el col·legi de Sant Tomàs, en eixos moments van ser un lloc de trobada i diàleg entre distints parers, raó per la qual va ser denostat per les autoritats eclesiàstiques. Des del principi, el rector Espasa va estar disposat a exercir la seua tasca com a Delegat d’Ecumenisme des d’una postura de sinceritat i compromís que aviat va donar fruit.
També el pare Espasa va treballar de forma incansable en la creació d’un Pla per l’Apostolat i Marginats. Aquest Pla basat en la premissa del diàleg tenia com a objectiu presentar el vertader significat de l’Església.
D’aquesta forma, el Centre Ecumènic Interconfessional de València (CEIV) va ser fundat en l’any 1968. A més del canonge Espasa, hem de citar dos pastors baptistes: Juan Torras Vila i José Ortega Moratilla, a més del pastor Arturo Sánchez Galvan, posteriorment bisbe de Madrid. Solien celebrar les seues litúrgies a l’església evangèlica del carrer Quart i moltes reunions en el mateix col·legi de la Presentació fins la seua mort. Potser la contribució a l’ecumenisme valència fou el major llegat del canonge Espasa.
Consolidació i Evolució del Moviment Ecumènic a l’arquebisbat de València:
I si importan es coneixer el naiximent del Ecumenisme a València, tan o mes important es coneixer la seva evplució i consoilidació. A la mort del pare Espasa el 22 de Marz de 1980, el pare dominic Juan Boach, el cual va estar vinculat al CEIV desde 1972 junt al rector del Col.legi de Sant Tomás , es va fer carrec del ecumenisme valencià. Me tard el Pare Bosch va fundar el Centre Ecuménic del Pare Congar, tenin la seu als PP. Dominics de València.
Cal dir que des d’aquells primers passos, el Moviment Ecumènic va tenir carta de naturalesa tant a l’Església valenciana com a les Esglésies separades. Aquest recorregut ascendent ha estat possible gràcies a persones que en tot moment han cregut en l’Ecumenisme.
Cal adonar-se dels esforços de les distintes confessions cristianes (anglicans, luterans, evangèlics i representants de l’església ortodoxa).
Tampoc no podem oblidar a persones com el pastor Gerson, ja traspassat, ni a l’actual secretari del Centre Pare Congar, el pastor Antonio de Andrés.
El Centre Ecumènic del Pare Congar segueix tenint la seu en els PP. Dominics, on els seus membres es reuneixen periòdicament per celebrar diverses assemblees i fins i tot la Setmana de l’Oració per la Unitat dels Cristians, que se celebra durant el mes de gener de cada anys, amb la participació de diversos bisbes de l’Arquebisbat de València.
Però ara es tracta no sols de commemorar, sinó de projectar cap al futur l’Ecumenisme per a no quedar-nos en Setmanes d’Oració que se celebren una vegada l’any en el mes de gener amb presència de bisbes valencians. El repte avui és la interreligiositat.
Hi ha experiències concretes entre nosaltres: Granja Ombria a Vallada, Grup d’Anna en línia Taizé.
Mes mes, el repte és descobrir la Naturalesa: la terra és el préstec que Déu ens ha donat i que hem de compartir amb aquells que han estat forçats a abandonar la seua terra i amb els pobres.
Sense dubte, el nou ecumenisme –la interreligiositat- ens ajuda tots nosaltres a buscar eixe camí recte que mos porte a viure sense l’exclusió i als egoismes.
María Teresa Espasa
València, 28 novembre de 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada