Sembla que haver-nos integrat a la Comunitat Europea era la millor opció que teníem per superar els quasi cinquanta anys d'endarreriment que el franquisme havia sotmès l'Estat espanyol. Potser era l'única manera d'apropar-nos a aquella Europa que va vèncer el nazisme i anava cap allò que deien societat del benestar. No negaré que els interessos inicials de la Unió Europea també eren macroeconòmics per fer front a les dues potències: l'URSS i els EUA. Tanmateix, m'arrisque també a dir que al tarannà dels protagonistes d'aquell invent hi havien millors intencions dels que en l'actualitat té aquest clan. Almenys aleshores, possiblement per la presencia del bloc soviètic, el capitalisme no estava tant deshumanitzat. En desaparèixer el teló d'acer, el Tractat de Maastricht va anar obrint nous camins donant prioritat a grans negocis, encara que fos en detriment de la societat del benestar.
Actualment l'objectiu dels que tenen l'hegemonia de la Comunitat Econòmica Europea, dona preferència a un sistema d’Europa neoliberal, en contra d'aquella altra de polítiques socials i sostenibles. Ni la Margaret Thatcher es va atrevir anar tant lluny. Posen en primer lloc la rendibilitat dels diners, sense importar-los gens ni mica el patiment de la gent. El Parlament Europeu de Brussel·les, podria alçar la veu per denunciar el disbarat, però la majoria de membres que formen aquell fòrum són testaferros que defensen el progressiu i deshumanitzat neoliberalisme econòmic.
El cas més evident i actual és el de Grècia, on els que tenen la paella pel mànec, estan posant el govern d'Alexis Tsipras sobre les cordes. Volen obligar-lo a retallar els més elementals drets humans als grecs, si no els tenien prou retallats. Qualsevol estudiant d'econòmiques de primer curs, sap que Grècia mai no podrà pagar el deute que Brussel·les exigeix.
A tot açò, s'acusa al govern grec que ha sigut inconscient i mentider per haver guanyat unes eleccions enganyant els ciutadans en promeses que no anava a complir. Ho diuen una i altra volta per fer-nos creure que les regles de joc que unilateralment han marcat són les millors i les úniques. No es cansen de repetir que els polítics que no prenen les seves mesures i són fidels al seu joc, són populistes, demagogs i mentiders. I això ho fan en segones i terceres intencions.
El pitjor d'açò és que hi han periodistes i mitjans d'informació –sortosament no tots– que no són capaços de tractar el tema objectivament: Tsipras tensa més la corda al qualificar el Fons Monetari Internacional de criminal, diuen. No és el Banc Central Europeu ni el Fons Monetari Internacional qui tensa la corda, no, és Alexis Tsipras. Per altra banda, els polítics que manifesten al parlament de Brussel·les alternatives al brutal sistema neoliberal, quant a penes arriba a la ciutadania. No demostren imparcialitat professional posant sobre la taula les diferents mesures que proposen tots els parlamentaris. Sembla que els mitjans estiguen a favor dels poders fàctics. A més a més, ho fan malintencionadament, per beneficiar les formacions polítiques neoliberals que estan al seu servici. No poden tindre una actitud més descarada. Amaguen el problema a la ciutadania de quines són les possibles alternatives amb mentides i mitges veritats.
Els poders fàctics que comanden aquesta Europa, no agrada gens ni miqueta que el govern grec haja convocat un referèndum perquè els ciutadans es manifesten en la disjuntiva de quedar-se dins o fora de la UE. És tal el seu cinisme, que són capaços de pressionar un govern sobirà sota amenaces, quina resposta ha de proposar al poble; el mateix que fan les dictadures. També el president Rajoy és manifesta a favor del si, la qual cosa ens diu el que hauríem de votar nosaltres si pogueren fer-ho. Per a l'Europa democràtica de postguerra això és una autèntica vergonya. Indicar a un govern sobirà i independent com ha de ser el resultat d'un referèndum té un qualificatiu que calle per no ser grosser. Una actitud d'aquest tipus definix a qui ho fa i es percep el despotisme que hi ha al darrere.
Europa, no ha acceptat cap de les propostes que ha fet el govern d'Alexis Tsipras per solucionar la crisi, malgrat saber de sobra fins on pot arribar Grècia. S'ha tancat radicalment reafirmant que l'única solució és la seva, per dir tot seguit que el govern grec és extremista, irresponsable i radical. Mai no hem vist d'una manera tan ben reflectida, evident i clara –com en la faula de La Fontaine– qui és el llop i qui el corder.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada