En una recent visita al monestir de Poblet, de nou em vaig quedar meravellat per la monumental obra (jo la coneixia de fa molts anys). Al fer una compra en la botigueta del monestir advertien que feien un regal, i el regal consistia en un llibret, Poblet, escola de servei, que contenia diversos escrits i sermons d’un abat, l’Abat Maur Esteva. Com era d’una pobreta edició, com el contingut en principi no em pareixia atractiu i semblava com si volgueren llevar-se els exemplars de damunt, vaig estar a punt de desfer-me d’ell. Però heus ací que el fulletge i comence a llegir-lo, quedant-me enganxat pels temes que tracta, per la manera que els tracta i per la qualitat personal del autor.
L’Abat Maur, un home consegüent i de conviccions profundes
Este Abat va completar la restauració material del monestir i va consolidar la comunitat monàstica en els anys posteriors al Concili Vaticà II, que ell aplicà amb decisió, concretament en la reforma litúrgica i en la introducció del català en la pregària dels monjos. Precisament a l’ambó que va encarregar a l’escultor Josep M. Subirachs per al presbiteri de l’església (1985) hi ha gravada aquesta frase: «Proclamem la Paraula de Déu en la nostra parla».
Un home senzill que, malgrat la seua sapiència i la seua alta posició en el món monàstic, diu: “Parlant amb sinceritat, m’adono que encara no m’he fet estrictament cristià, monjo i persona”.
MAUR ESTEVA I ALSINA 10.11.1933 - †14.11.2014.
ABAT DE POBLET 1970 – 1998. ABAT GENERAL DE L’ORDE CISTERCENC 1995 – 2010
Visió revolucionària del monaquisme
Té una concepció del món monàstic que entronca fàcilment amb els moviments alternatius actuals, tant polítics com religiosos, amb idees i expressions que poden considerar-se revolucionàries, fins i tot provocatives. I així diu:
“Un monjo és un cristià com un altre, però que vol viure la seva opció cristiana d’aquesta manera concreta i en aquest lloc on hi ha altres monjos, i que fan de l’Evangeli la seva llei de vida.... Els monjos volen ésser aquests deixebles de Jesús que, amb total dedicació, aquí a Poblet, volen viure, comunitàriament, segons l’Evangeli de Jesucrist, com aquells primitius cristians que, segons el Llibre dels Fets dels Apòstols, ‘tenien un sol cor i una sola ànima, que posaven el que tenien a disposició de tots i rebien cadascun segons el que necessitava, ...essent tot comú a tots. No hi havia cap pobre entre ells, perquè tots el els qui eren propietaris de terres o cases les venien, duien el producte de les vendes i el dipositaven als peus dels apòstols i llavors era distribuït a cadascú segons el que necessitava’.
Ens hem de mantenir en aquesta actitud de posar els béns en comú, amb un acolliment fraternal obert a tots aquells que s’atansen al monestir nostre, nostre i de tots els catalans, ja que per a ells l’hem recuperat”.
Defensor del català i compromés amb el seu poble
És un lluitador en la defensa del català, de la llengua del poble al que pertany. I basa la seua posició en paraules de Joan Pau II, que per cert no sent un sant de la meua devoció accepte de grat les seues paraules. I diu l’Abat:
“Com diu el papa Joan Pau II en el seu discurs a la UNESCO, una nació és, en efecte, la gran comunitat dels homes que estan units per molts vincles, però sobretot, precisament, per la cultura. La nació existeix ‘per’ la cultura i ‘per a’ la cultura i és per consegüent la gran educadora dels homes perquè puguin ‘ésser més’ en la comunitat. En aquesta comunitat en funció de la qual tota família educa és on la família comença la seva obra d’educació, començant pel més senzill: l’idioma. I així permet que l’home encara nen aprengui a parlar per fer-se membre de la comunitat que és la seva família i la seva nació.... A la base de tota cultura hi ha la pròpia llengua materna”.
La defensa de la pròpia llengua és missió del Monestir de Poblet
Continua afirmant que un dels carismes del Monestir de Poblet és la defensa del català, i axí afirma:
“Cada monestir, a més d’ésser casa per al servei de Déu, té algun carisma propi.....En alguns moments, com aquell en el qual la pròpia llengua i cultura d’una minoria té el perill de desaparèixer, aquest carisma consistirà a proclamar que ‘la llengua està a la base de tota cultura i que aquesta cultura és el que diferencia els pobles’ (Joan Pau II en el seu discurs a la UNESCO)”.
Actitud extrema en defensa de la llengua i la nació catalanes
És tal la defensa de la llengua i també de la nació catalana que en un dels últims sermons de la seua vida afirmarà:
“Aquella benaurança del text de Mateu que diu: «benaurats els perseguits per causa de la justícia», en els dies històrics que estem vivint (any 2012), si llegim allò que el Papa Joan XXIII, en una afortunada frase, ens deia, fa cinquanta anys, la podem traduir així: benaurats els perseguits per una causa justa.
Crec que defensar la pròpia llengua, la pròpia cultura i consegüentment la pròpia nació, i autoafirmar-les, amb tots els mitjans i amb voluntat de ser un estat sobirà, és una causa justa, fins i tot, si cal, essent perseguits, ni que sigui patint persecució espiritual, dialèctica, perquè qui té la màgia de la paraula pot fer terrorisme espiritual”.
Paraules en defensa de l’ecologisme i pel dret a l’habitage
Com anticipant-se a la darrera encíclica del papa Francesc ‘Laudato sí’ i de les actuals marxes contra els desnonaments i pel dret a l’habitatge, proclama l’Abat Maur:
“Enmig d’un poble que malmet la natura, per motius econòmics i de comoditat, els monjos han de manifestar-se com a ecologistes, de la mateixa manera que, si per manca d’habitatge haguessin de donar aixopluc als qui no tenen sostre cedint part del seu monestir, aquest seria el seu carisma en aquell moment.
Però la presència d’aquests carismes –el de la defensa de la llengua i de l’ecologisme- en una comunitat monàstica no sempre és ben compresa dins de l’església local o societat en general, que sovint sembla voler atribuir a una comunitat de monjos una funció cultual, com si les obres de misericòrdia no entressin dintre les nostres obligacions de cristians”.
Consideracions finals
Encara que l’aplicació de l’actitud de l’Abat Maur la considerem difícil en la nostra societat valenciana, a la que, diuen, ja es pot anomenar PAÍS VALENCIÀ, hauriem de fer, o continuar fent, un esforç per conservar i defensar la nostra maltractada llengua catalano-valenciana o valenciano-catalana, com es vulga designar, aprenent-la i utilitzant-la. En este aspecte vull fer-me ressò de una notícia que còpie literalment:
Saó rep el premi a la millor revista de l’any en llengua catalana
“La revista Saó, degana de les publicacions en català al País Valencià, ha estat reconeguda com la millor revista de l’any per la Federació d’Associacions d’Editors de Premsa, Revistes i Mitjans Digitals. Un premi que reconeix la trajectòria, el rigor i la qualitat dels continguts de la revista després que al gener d’aquest mateix any publicara el seu número 400.
Aquest premi se suma ja a una llarga llista de distincions que ha rebut la publicació, com el Guardó d’Escola Valenciana per l’Ús Social del Valencià, el Premi Vicent Ventura o el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, entre altres”.
I dic jo: per què no fer l’esforç, ni que siga econòmic, per rebre esta o paregudes revistes en la nostra llengua, contribuint a mantenir mitjans de comunicació escassos, una forma concreta de fer país?
L´Oracional Valencià
Pel que fa a una altra notícia, la reacció cardenalícia davant de l’edició i difusió de l’Oracional Valencià per part de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, quina diferència, quant al tema de la llengua –i d’altres- entre l’actitud del Monestir de Poblet i la de la jerarquia eclesiàstica ¿valenciana? Comentant este incident, un altre monjo, en este cas valencià, el P.Bausset, afirma:
“Al pas que anem, els bisbes valencians seran capaços de prohibir els Sermons de Sant Vicent Ferrer, la Vita Christi de Sor Isabel de Villena o la Bíblia de fra Bonifaci Ferrer. I és que una Església castellanitzada i castellanitzadora, en ple segle XXI, continua menyspreant i marginant la llengua de Sant Vicent Ferrer. Per això l’Església Valenciana (?) d´aquests últims segles serà recordada per haver-se oposat a la cultura i a la nostra llengua, i això, cal no oblidar-ho, és oposar-se a la defensa dels Drets Humans.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada