Cal eliminar fraus i portes giratòries, Per Francesc Jover

envie l'original d'un article que em publica demá LA VEU [13/2]

Salut i bona senda.

Estem en any d'eleccions i el vot progressista està una mica  tèrbol i complicat al dia d'avui. El panorama del que entenem d'esquerra, està molt fraccionat amb totes les conseqüències que això comporta, tant a nivell autonòmic com estatal, i moltes voltes també local. El PSOE actualment no pot considerar-se d'esquerres i a més, la socialdemocràcia no gaudeix de bona imatge perquè no ha sabut gestionar adequadament la crisi. Aquesta situació podria influir a l'electorat progressista i fer córrer el desencant de no anar a votar dient: «tots són uns lladres; que els vote sa tia». Tanmateix, l'abstenció –tot i ser una opció legítima– no ens convé gens ni miqueta, sobretot per aquells que creem i volem un real i autèntic canvi. Hi ha opcions que mai no han governat, o que han tingut poc de poder, i podrien fer el canvi que volem. El que si que estem segurs qui són els que ens han demostrat repetidament que no han segut capaços d’acabar en les màfies.

Per tant, hi han suficients motius per afinar el vot a les properes eleccions. El més convenient és tirar fora tot d’una el bipartidisme castigant-los per les malifetes polítiques que han fet i per haver deixat el nivell de la política a ras de terra. A més, per haver consentit a les grans empreses i banquers fer un frau a l’hisenda publica de 44.000 milions d’euros. El sistema, o règim actual, té suficients mals vicis, corrupcions i nefastes màfies en l’estil de governar que han deixat la societat coberta d'una gran majoria angoixada pel futur. Una societat sense treball estable i amb un sou cada dia més baix. Un mercat de treball amb contractes fem i amb milions d'aturats que no troben feina i sense cap ingrés econòmic. Una societat d’indigents que va diàriament als menjadors socials i sovint visita els bancs d'aliments socials de queviures.

Simultàniament amb aquesta misèria, hi ha un sector molt reduït de persones cada volta més riques afavorides per polítiques que no han sabut ni han volgut fer una redistribució equitativa de la riquesa. Són els mateixos que han donat privilegis i beneficis a les grans empreses utilitzat després la política de portes giratòries. Un sistema que a facilitat a la classe política d’elit formar part de consells d'administració, una volta han acabat el càrrec pel que van ser designats. És una autèntica vergonya que bona part dels polítics siguen compensats per grans empreses amb fabulosos llocs de treball i esplèndids sous per haver consentit operacions mafioses mentre governaven. Mentrestant, han tolerat que les grans fortunes defraudaren durant desenes d’anys. Moltes d’aquestes grans fortunes són, o han sigut, líders dels grans partits i de la banca.

El sistema, o règim iniciat el 1978, és obsolet i cal enderrocar-lo per no haver sigut capaç de fer una transició correcta i haver-nos deixat una societat hipotecada que mai no podrem pagar. Un règim que ha tolerat xoriços per tot arreu i ha permès devaluar l’estil ètic de governar. Són molts alts càrrecs que actualment no governen i estan en consells d'administració de grans empreses. Felipe González, José Mª Aznar, Elena Salgado, Angel Acebes, Pedro Solbez, i tants altres que després de tindre alts càrrecs polítics estan en l'empresa privada, al mateix temps que han dinamitat les caixes d'estalvi que eren promotores de riquesa local. Per a vergonya d’aquest sistema, fins a 20 exministres i 2 expresidents cobren un sou amb molts zeros a la dreta.

Un exemple evident de la corrupció institucional sobre el tema són els beneficis de 42.000 milions en les empreses elèctriques durant el període de crisi, amb la complicitat dels polítics citats. El president d'Iberdrola i els 13 consellers tenen un sou 30 voltes més elevat que els equivalents del Japó. A més, cinc voltes més elevat que els d'Alemanya. El president de la tercera elèctrica japonesa –una empresa més gran que Iberdrola– guanya 250.000 €, és a dir, trenta voltes menys que Sánchez Galan, el president d'Iberdrola. No m'estranyaria gens ni mica –si la justícia fora més eficient– que el tancaren a la presó per xoriço i per haver posat el preu de la llum al nivell més alt d'Europa. I el més vergonyós, de cobrar el sou més alt del món en aquest sector.

Aquesta situació tan desbaratada ha de mantenir-nos decididament indignats, una indignació racional que ens done força per obrir un període que pose les bases per reconstruir a fons les estructures polítiques de la societat.