La formació del clergat (Vicent Cremades)

4.  La formació del clergat: Alumnes i  professors

(Vicent Cremades i Arlandis; del Capítol  I  del seu Màster[1])

Hem de tenir en compte que, a més del Seminari, existien d’altres institucions on es formaven els futurs sacerdots. De fet al llarg del nostre estudi apareixeran citades vàries vegades. Una és el Real Col·legi del Corpus Christi. I l’altra, el Col·legi del Santo Tomás de Villanueva, ja que ací estudiaven els seminaristes considerats més intel·ligents i també els qui habitualment eren més dòcils a l’autoritat jeràrquica.

         Una de les primeres qüestions que caldria examinar, per arrodonir més la nostra investigació, és la formació que rebien els futurs sacerdots al Seminari Metropolità de Montcada. Per ampliar aquets aspectes, hem considerat oportú adjuntar l’Annex 1, que ens parla del Reglament interior. Sobretot considerarem el treball didàctic i pedagògic, així com l’actitud que tingueren els professors que més van destacar, subratllant de manera especial la seua forma, de vegades molt personal, d’ensenyar i de relacionar-se amb els seus alumnes.

         Al Seminari hi havia alguns professors que s’havien doctorat a les universitats de Lovaina, Munich, Heidelberg, Roma... El que intentaven era donar una formació moderna, oberta, sobretot europea. Fora ja de l’opressió del pantà, impregnaren l’ambient eclesiàstic d’un nou aire, lluny de l’ostracisme que havia trencat tants somnis i havia fet perdre tantes esperances. Ací citarem alguns dels més representatius. Serà com un gest d’agraïment i alhora de reconeixement. En primer lloc trobem a Salvador Castellote i el seu ensenyament de la filosofia i de l’alemany. Després a Fernando Cubells, que ens va obrir l’estudi a la filosofia grega. Ens veiem forçats a precisar que posseïa un gran rigor intel·lectual. També s’hi trobava qui tots coneixíem com el pare Roig, l’aportació del qual estudiarem en el proper capítol, si bé considerem oportú avançar que ens va donar una gran formació en l’art modern. Volem remarcar també la gran personalitat de Agustín Andreu, un gran teòleg que va incorporar a les seues explicacions la teologia protestant. I a més a més les seues reflexions, aportacions i activitats estaven en contacte amb les comunitats cristianes de base.

         D’altra banda el professor de filosofia Eduardo Poveda va introduir la dimensió social del pensament d’Ortega y Gasset a les seues classes al Seminari. El jo ja no suposava l’essència d’una providència, sinó el fruit d’unes circumstàncies. També ens explicava la filosofia moderna i ens il·lustrava respecte a la vigència del marxisme. Encara avui recordem el nostre estudi sobre el marxisme i l’humanisme que, sota el títol “El hombre marxista y la alienación religiosa”, presentat el 13 d’abril de 1967, preteníem establir una relació directa i un diàleg intel·lectual entre la visió marxista i la visió cristiana progressista. El nostre objectiu era crear les bases per una nova comprensió de la cultura i de la societat. En parlar de la revista Anales del Seminario, tornarem a citar alguns d’ells.

         En poques paraules, els professors van donar molta importància, a banda de l’obligat ensenyament reglat, en l’ensenyament d’idiomes, especialment el francès i l’alemany. Aquesta nova expectativa suposava un valor afegit. Conseqüentment molts estudiants sortíem a l’estranger per a practicar idiomes i al mateix temps entraven en contacte amb una Europa que només coneixíem d’oïdes o a través de les imatges que projectaven les pel·lícules d’aquell temps. D’aquesta manera arribaven a conèixer més a fons una societat diferent a la valenciana.

         Les  eixides  pastorals i els seus corresponents contactes ens van suposar una ocasió immillorable perquè els estudis teòrics començaren a contrastar-se amb la pràctica, amb la realitat de la societat, situada fora del murs de l’edifici mastodòntic.

 

De fet va haver una obertura massiva a la societat, amb la qual durant molt de temps no s’havia tingut cap lligam. Ara el treball d'apostolat s’obria a un ventall de possibilitats, no només amb universitaris sinó també amb obrers i persones de barris marginats, entre els quals caldria destacar el de Fuensanta  i  el  del Cristo, de Quart de Poblet.

         Aquest contacte amb la societat va fer que molts abraçaren la secularització amb el corresponent abandó del seminari. Moltes vegades aquest pas, tan sospesat com definitiu, venia acompanyat per l’opció política en prendre contactes amb diversos partits. Alguns d’ells prengueren opcions més radicals i contactaren amb organitzacions i partits que treballaven en la clandestinitat. D’altres també van entrar amb una dinàmica social i política més compromesa a través del Instituto Social Obrero, la seu del qual es trobava al carrer Peu de la Creu.

A més a més molts treballaven en associacions com la JARC i la JOC, en moviments obrers assemblearis com la HOAC, i en d’altres organitzacions d’inspiració cristiana que oferien un pensament social nou, com Cristians pel Socialisme, Comunitats Cristianes de Base, etc.

         Considerem oportú precisar que en un principi aquests moviments assemblearis i organitzacions cristianes, que brotaven del tronc comú de l’Acció catòlica original, comptaren amb el suport de la jerarquia eclesiàstica institucional. No obstant això, en descobrir en aquestes ramificacions una possiblitat de penetració en els ambients rurals i obrers, més endavant es trobarien amb el refús del règim franquista. Sobretot en constatar que les anàlisis que en feien de la realitat havien derivat cap al marxisme.

L’Acció catòlica original havia de ser una organització uniforme. Per això els seues dirigents acusaren a tots aquests moviments de ser còmplices dels comunistes, d’haver introduït la desunió, en allunyar-se de l’Església espiritual i preocupar-se només de les coses materials.

           En el fons de tot, el que passava era que l’actitud d’aquestes ramificacions suposava, sens dubte, una crítica al règim franquista i una certa aproximació ideològica amb els partits i sindicats clandestins. En un moment donat s’imposà la censura prèvia en les diferents publicacions de les esmentades organitzacions i alhora començaren a vigilar de manera escrupolosa les declaracions que sorgien dels moviments seglars. Es per això que molts militants i consiliaris de la JOC i la JARC, en veure que, després del Concili Vaticà II, els bisbes continuaren la seua adhesió al franquisme, comencen a anar-se’n. 

Aquesta nova situació va crear una nova cultura democràtica i d’oposició al franquisme. Com conseqüència d’aquesta reacció molts d’ells  patiren una forta crisis d’identitat i de fe. Havia arribat l’hora de l’acció, la qual cosa comportava un nou desafiament i alhora una sacsejada en la vida de cadascú. Era el descobriment de l’altre.

         No obstant això, al si de la pròpia Església la major part de la jerarquia eclesiàstica continuava afecta al règim franquista, mentre que entre la nova generació de capellans va sortir una línea que buscava majors llibertats polítiques i socials. La celebració del Concili Vaticà II va ser molt important per a ells. Aquesta situació va provocar un allunyament de l’Església oficial tant entre els nous clergues com entre els que havien abandonat el Seminari i ja lluitaven contra el règim de Franco.

         Dins del paràgraf sobre el Seminari hem optat per parlar sobre el fenomen de la secularització de la societat valenciana. El present treball no dóna espai per fer un enfocament sociològic del fenomen mencionat. El que sí volem remarcar és que molt de temps abans de la doctrina conciliar i dels distints articles de la Constitució al respecte, ja havia entrat el concepte de secularització al nostre país.

         L’aggiornamento que va portar el Concili Vaticà II, i del qual hem parlat abans, va fer que la cultura del secularisme s'estenguera, com una taca d’oli, per tot l’Estat, acompanyat per la renovació pastoral i per l’expansió dels moviments especialitzats d’Acció Catòlica. Tot això va produir un canvi religiós accelerat al si de la  societat espanyola, amb importants efectes sobre el comportament polític dels catòlics, com l’anomenat vot catòlic, així com l’actitud de l’Església institucional davant del canvi polític i social.

         El concepte de secularització va significar, entre d’altres coses, l’inici d’un procés de transformació de les creences, pràctiques i actituds religioses que podien portar a una desaparició progressiva de les mateixes, és a dir, a la irreligió, l’aconfessionalitat o el laïcisme, o bé a una reconversió de la mateixa religió, és a dir, a una nova religiositat.

         La secularització també va entrar al si de l’Església com un vent devastador. La seua força, alhora irresistible i imparable, va  produir que, tant entre els alumnes del Seminari com entre els sacerdots ja consagrats, hi hagueren abandons, renúncies i desercions.

Aquesta nova tendència de la societat va ser un motiu més pel gran augment de sacerdots que van buscar en la seua secularització un major desenvolupament de la seua personalitat i una solució a l’enfrontament que tenien dins de la seua consciència. Al cap i a la fi era la resolució d’un conflicte no només exterior.

         Sens dubte la secularització ens va portar cap a una societat laica i a un nou humanisme.      

         Recomanem la lectura del llibre d’Antonio Signes[2], perquè la considerem com una bona eina, fins i tot imprescindible, per a introduir-nos en la qüestió de la secularització al País Valencià. En aquest volum es presenten catorze relats de clergues valencians que van optar per secularitzar-se. A més a més explica les causes la seua integració en el cos del clergat, així com els motius, tant a nivell personal com a nivell social, que els portaren a abandonar-lo.

 

         Els nous contactes produïts amb la societat van portar d’altres conseqüències. El Seminari fou el lloc on, d’una manera més intensa i dramàtica, s’havia produït la desafecció del clergat envers la nostra llengua, degut a que la llengua vehicular era el castellà i no hi havia ninguna assignatura que s’estudiés en valencià. De fet molts seminaristes descobriren, pel seu propi compte, la necessitat d’estudiar el valencià per poder comunicar-se millor amb la gent, amb el seu entorn tant familiar com social. D’altres, amb l’estudi de la llengua, van anar adquirint certa consciència del fet nacional al País Valencià.

         A més a més d’una indiferència de la majoria del clergat respecte a la identitat cultural de la seua parròquia, se sumava una actitud activament bel·ligerant: la llengua del país era prohibida de forma taxativa. El que suposava una situació especial, no sabem si més còmica o més absurda. Al seminari, on la majoria dels estudiants provenien de les comarques i eren valencianoparlants, tenien com a primer i únic idioma el castellà. Semblant situació provocava certa tensió entre el món de les emocions i les sensacions, que era percebut a través de la llengua materna, és a dir, el valencià, i el món de la raó i les creences religioses que eren assimilades a través del castellà. Tot això portava, a la llarga, a una perspectiva d’aculturació lenta però ferma. 

         En el llibre de Mario Amorós, en parlar de la figura d’Antonio Llidó[3], dedica unes pàgines a la formació que va tenir al Seminari. L’obertura que va suposar per al Seminari la celebració del Concili Vaticà II, així com les seues conseqüències, tenia uns límits evidents en una jerarquia catòlica que sempre, de manera tan vehement com pública, havia estat vinculada a la dictadura.

         L’obertura cultural i el substrat nacionalcatòlic generaven grans contradiccions. Un dels exemples, més acostat a la vulnerabilitat de la natura humana, fou que mentre en la classe de francès hom podia estudiar l’origen de la Marsellesa i fins i tot cantar-la, en la classe d’història si a algun alumne se li ocorria cantar l’himne de França podia ser expulsat de seguida de l’aula. Més teatre de l’absurd.

         Respecte al valencià, l’actitud era totalment repressiva, degut al fet que si no parlaven en castellà els alumnes podien patir diferents càstigs. 

          Més endavant, en acabar els estudis i arribar a ser capellans en alguna parròquia, alguns formaran part d’un clergat que intentava, per damunt de tots els obstacles, mantenir viu el nacionalisme i la llengua pròpia. La seua elecció fou determinant. Al si de la mateixa Església començaren per actuar des del punt de vista pastoral en la transmissió d’un missatge amb la llegua del poble. En aquells moments tenien clar que utilitzar el castellà com a vehicle de comunicació era socialment injust i pastoralment pertorbador.

         L’Annex 2 és un document que reflecteix les inquietuds compartides d’uns seminaristes a través d’unes converses.

 

         Una vegada acabada la redacció del present capítol, va sortir a la llum el llibre de Paco Gramage[4]. Aquesta publicació està escrita per vint-i-dos persones, la majoria de les quals havien tingut relació amb Ramon Gascó Molina i havien estat seminaristes o fins i tot superiors del Seminari.

Només volem destacar dos articles que ens analitzen més a fons tot el que hem dit fins ara. El primer és molt suggeridor: “Una formació per a l’excel·lència: llums i ombres”[5]. És justament de Paco Gramage, que coordina tot el llibre. L’altre potser resulte més colpidor, potser més dramàtic. Hem de tenir en compte que el seu autor és Manuel Molins, un excel·lent autor teatral: “Ascensió i Caiguda del Seminari Metropolità de València”[6]. Volem assenyalar que, degut a l’extensió del treball no hem citat situacions concretes que són molt interessants i alhora molt expressives de l’ambient del Seminari.

         La majoria d’aquests articles, escrits en primera persona, reflecteixen la vida quotidiana del Seminari i ens mostren els conflictes latents de la situació interna, aclarint-nos amb quina intensitat es movien les aigües pantanoses, les esquerdes que produïen i com anaven trencant-se ja els murs de la presa.

          L’Annex 3 ens dóna notícia d’aquesta realitat de canvis i de crisis a través d’una carta, amb data de 5 d’agost de 1969, escrita per dos alumnes de 4rt. de teologia.

 

---

[1] L’ESGLÉSIA EN LA  TRANSICIÓ:EL FET NACIONAL

AL PAÍS VALENCIÀ:LA REVISTA SAÓ (1976-1983)

(Núm. Sol·licitud Registre Propietat Intel·lectual Gen. Val.: V-1142-11.)

 

[2] Signes, Antonio (Coord.), ¿Por qué nos salimos? Los secularizados. Valencia, Carena editors, s. l., 2008.

 

[3] Amorós, Mario: Antonio Llidó: un sacerdote revolucionario. València, Universitat de València, 2007, pàgs. 34-37.

 

[4] Gramage, Paco (Coord.): Memòria i dissidència. A Ramón Gascó com a pretext. Edita: València, ADG-N Libros, 2011.

 

[5] Ibídem, pàgs. 103-118.

 

[6] Ibídem, pàgs.129-189.