LES RETALLADES DE LA CRISI (Antonio Signes)

LES  RETALLADES  DE  LA  CRISI

 Quan ja ens havíem acostumat a sentir parlar de la crisi, ara ens arriben les retallades. Precisament ens arriben quan encetem un nou govern que, en la seua campanya electoral, va jurar i perjurar que no mai faria. No solament ha pujat els impostos sinó que ha tret les tisores i ha començat a retallar en les millores socials que afecten principalment a les classes  més desvalgudes, i que tants esforços han costat d’aconseguir: la sanitat, l’educació i l’àmbit laboral.

         En la sanitat veiem que estan reduint l’usatge dels quiròfans. Potser per tal de fer-los més rendibles, però en perjudici dels pacients, que no tenen cap culpa d’estar malalts. Conseqüentment les esperes es prolonguen, de vegades amb resultats ben dramàtics. Ja han començat els acomiadaments de personal sanitari, les retallades en els horaris i en els sous. L’objectiu no és altre que la rendibilitat, ja no importa tant la salut i el benestar del pacient. Hom parla de privatitzacions d’hospitals públics. Quant a l’anomenada llei de dependència hem de reconèixer que el nostre País Valencià va ser de les darreres autonomies en posar-la en marxa, aixina i tot, són molts milers els que no s’han pogut acollir a la llei per manca de disponibilitat econòmica de l’administració autonòmica. Tots hem presenciat, i moltes voltes, el lamentable espectacle d’una munió de persones deficients, en cadires de rodes, reclamant davant de la Generalitat i la Diputació l’ajuda que el govern va prometre.

        En educació retallen els sous del personal docent, obligant-lo a fer més hores lectives. Acomiadament de professors interins. No convoquen noves places amb la qual cosa, el professorat es veu incapaç d’impartir la seua labor docent amb condicions òptimes i correctes. Alguns professors, per tal de que l’alumnat no quede desatés, es veuen obligats a donar assignatures que no pertanyen a la seua capacitació curricular. Quant als centres, veiem que no hi han diners en cap administració per dur a terme els col·legis projectats ni, fins i tot, els que estan en procés de construcció. Les empreses constructores i afins a la immobiliària han d’aturar la feina perquè no els hi paguen. Els retalls també abarquen al material escolar i a les condicions de les aules: mobiliari, llibres, electricitat, calefacció, eines sanitàries, etc. Reclamacions fetes per molts centres mitjançant proclames i manifestacions.

      En arribar a aquest punt no volem desaprofitar l’avinentesa  per a fer-nos ressò de les actuacions del IES Lluís Vives de València. En protestar els alumnes, en via pública, reclamant aquestes mancances educatives van ser reprimits i agredits per la policia nacional amb una càrrega violenta, de totes vistes, excessiva, incomprensible i provocadora, tal com ho van mostrar les imatges dels reportatges de les televisions allí presents. La nostra condemna absoluta a l’actuació de la policia i la nostra adhesió a les reclamacions dels estudiants, fins i tot demanant les dimissions del cap de policia per “enemic” i de la delegada del govern per incompetent; perquè en una societat democràtica no podem permetre que la policia actue de forma tan violenta  i que el poder públic prive als estudiants d’expressar llurs reclamacions en manifestació publica.

         Amb la reforma laboral, el govern també s’ha revestit de glòria. D’una tacada ha resolt el problema establert entre empresaris i sindicats. Com que l’assumpte principal era l’atur, doncs  anem a donar més facilitats als empresaris per acomiadar treballadors i així augmentarem el nombre d’obrers al carrer. La solució no podia ser més sorprenent. Sembla incomprensible que no se n’adonaren en les llargues converses entre la CEOE i els sindicats que per a resoldre l’atur solament calia, com ha fet el govern, donar els poders a la part empresarial. Respecte als sindicats, cal que vagen alerta. El govern no solament ha decidit retallar els estipendis estatals sinó que a més a més vol retallar-los els drets de manifestació, d’expressió i de convocació de vagues, particularment la general.

                                                  

       

         Altres retallades anem observant en els servicis socials i públics. Cada administració, ajuntaments, diputacions, conselleries de la Generalitat, tothom retalla per on pot i augmenta els arbitris per tal de compensar la fallida de les administracions. I això que els observadors polítics preveuen que el pitjor encara està per vindre. Per ara pareix que els governants estan contenint-se fins que passen les eleccions en Andalusia i Astúries, no volen escarotar  la seua feligresia.

         Sembla que les retallades són necessàries, segons diuen els entesos en economia. Es tracta sobretot de rebaixar el dèficit. Això és el que ens repeteix contínuament Europa: alerta al dèficit!.

        Però qui són els principals  responsables d’aquest desgavell ..? de totes totes, no els que més retallades estan rebent; més bé són els que les estan  aplicant. Anem doncs a fer memòria d’aquells temps en que es balafiaven les despeses i comprendrem millor perquè estem com estem:

          Per circumscriure’ns a la nostra autonomia podem recordar  Terra Mítica, projecte faraònic on es van invertir més del doble de diners que estaven estipulats. A banda de que alguns astuts van aprofitar i es van apartar uns beneficis que no els pertocaven, aquella gran obra es va fer malbaratant els fons, tirant amb pólvora de rei  amb l’objectiu de sorprendre a tothom per la seua magnitud. Havia de ser la millor d’Europa. Les caixes valencianes es van veure obligades a invertir a fons perdut. Aixina els ha anat a Bancaixa i la CAM…! D’aquelles grans Inversions el que queda són les imputacions per  malversació d’alguns personatges que pensaven que todo el monte era orégano i solament calia allargar la mà

          En la Ciutat de la Llum en Alacant hom esperava que tots els productors de cinema d’Europa vindrien a rodar llurs pel·lícules a Alacant... Avui estan buscant comprador per a saldar-ho. Vinga de diners invertits, tan sols per a ser l’enveja de tots, tal com ens repetia l’expresident Camps.

         Solament ja ens mancava dur al Papa de passeig per València. I el van dur. “costara el que costara” va ser la resposta del president i l’alcaldessa. Altra volta l’objectiu no era altre que donar a conèixer  a tot el món la  nostra pàtria valenciana…

       Els grans esdeveniments (grandes eventos): Per aconseguir portar la Fórmula 1 calia dissenyar i bastir un circuït urbà, no tenien prou amb el de Xest. Doncs el que faça falta. Serà per Diners…? La Copa del Amèrica obligà a reestructurar tot el port, pràcticament fer un port nou, doncs es fa, valga el que valga…! Ací  l’important és que vegen que som els millors i que el nom de València traspasse les fronteres. Aquest era el lema que repetia Dª Rita.

          Amb la mateixa finalitat les autoritats van creure convenient nomenar ambaixadors culturals per tot el món i van elegir a Julio Iglesias primer, que es va embutxacar una gran suma de diners blancs i negres, i posteriorment a Jaume Matas, expresident de Balears i ara embolicat en plets judicials per corrupció. Més diners balafiats… Però com això ho paguem entre tots…

                              
         A la Ciutat de les Arts i les Ciències, el riu de diners invertits ha estat astronòmic, cadascun dels edificis ha costat més del doble del que s’havia pressupostat. No més la maqueta de les quatre torres, que ja sabien que no es podien construir, la Generalitat li va pagar al Sr. Calatrava més de 15 milions. Això ho hem sabut posteriorment, perquè, eixa és l’altra, d’ensenyar documents i factures res de res. Caldrà esperar que ho demane algun jutge.

Per a rematar, com que no en teníem prou amb dos aeroports, calia construir-ne un altre a Castelló, tan sols a 60 km. del de València. La gracieta del iaio de Castelló ha costat més de 150 milions. Però i la munió d’estrangers que ens aterraran per Castelló per a conèixer-nos i després escampar les nostres excel·lències per tot el món…? De moment això sembla que ja s’ha aconseguit, ja som famosos, ja tothom parla de València com l’autonomia que fa aeroports per a vianants, on no aterren avions ni poden aterrar perquè les pistes estan mal dissenyades i no permeten l’accés d’avions de mitjan calibre. Però també som famosos per la quantitat de corrupcions i malversacions en les administracions públiques que estan arribant als jutjats.

                

          Ara tenim un problema el dèficit. Després de balafiar els cabdals públics durant tans anys i amb tantes construccions i esdeveniments superflus ara volen carregar el dèficit sobre els lloms dels que hem patit les corrupcions i el malbaratament. Perquè no comencen ells primer, retallant-se els sous, establint un tope màxim, a partir del qual el que es recapte servirà per compensar el dèficit…? Perquè no renuncien els polítics que tenen més d’un sou, especialment els que ens governen, que són els que ens endossen el mort, i es queden solament en un sou deixant els altres sous per al dèficit…? Perquè tenen tanta por en gravar les grans fortunes, els beneficis milionaris i els contractes blindats…?

           Potser si les reformes impositives i fiscals començaren per ahí, tal volta el dèficit no seria tan enorme i el poble es mostraria més disposat a col∙laborar.

          Antoni Signes                

 

(Publicado en la edición impresa del nº 50 de NIHIL OBSTAT)