Tàrbena, un poble de santuaris, Francesc Jover

 Autor Francesc Jover a Nihil Obstat. Enviat el dia 8 de gener de 2019

Després de quasi quaranta anys que no havia estat a Tàrbena (Marina Alta), he tornat ara i l’he trobada relativament canviada. El que no ha canviat gens ni mica son les vistes paisatgístiques que hi han des de diferents miradors o punts concrets del seu terme municipal i urbà: la serra de Bèrnia i el Puigmajor, serralades que va musicar Paco Muñoz, com tantes altres muntanyes del País Valencià. Són sorprenents paisatges i vistes panoràmiques on no he trobat cap de canvi; estan al mateix lloc i amb la majestuositat de sempre, mirant la mediterrània a llevant i terra endins a ponent. Tampoc ha canviat de lloc l’illot de Benidorm que es divisa clarament, tot i que ben prop m’ha paregut veure algun gratacel nou. La vista de Callosa d’en Sarrià tampoc s’ha mogut, el mateix que el Coll de Rates que unix la Marina amb la Safor.

A Tàrbena, potser haja perdurat més que en altres llocs, el pas de persones que vingueren de Mallorca per repoblar el 1609 el buit que havien deixat l’expulsió dels moriscos. El parlar salat d’aquells nous valencians van deixar constància viva que podem comprovar encara en alguns topònims de llocs rurals i accidents geogràfics. Són detalls antropològics que la cultura popular ha sigut capaç de conservar malgrat els quatre segles que han passat.

A més d’aquestes particularitats de Tàrbena, perquè dic que és poble de santuaris? Perquè, a més de santuaris ibèrics i pre-ibèrics que es ben possible que hi hagen per aquestes mítiques serralades, en tenim dos moderns del segle XX. El primer és un bar especial que diuen Can Pinet tot i que l’actual, regentat per la segona generació, continua dient-se com abans «Santuari del País Valencià», per suposat hem d’entendre-ho en sentit metafòric. El seu fundador, Jeroni Moncho Pasqual, un comunista convençut de la vella guarda va convertir el seu establiment amb un emblemàtic lloc de pelegrinatge. Era visitat freqüentment per destacats personatges de l’esquerra i del valencianisme. L’establiment es va convertir en un autentic museu per les imatges que hi havien penjades a les parets. Eren personatges que havien passat per allí i altres que s’havien adherit al lloc des de lluny. Willy Brand, el Che Guevara, Rafael Alberti, la Pasionaria, Fidel Castro, etc. A més, personatges de la cultura valenciana com Vicent Andrés Estelles, Joan Fuster, Sanchis Guarner, Vicent Ventura, Enric Valor, etc, etc.  Quan l’any 1993 vaig visitar «La Bodeguita de Enmedio» en La Havana, em va parèixer trobar-me a Casa Pinet. Avui no és el que era, tot i que encara queden restes del fundador, camarada Pinet. Aquell que servia paelles o arrossos valencians i havia que menjar-se’ls acompanyats pel so de la Internacional o la Moixeranga.

L’altre santuari de Tàrbena encara està en construcció i és un projecte del prevere Pere Riutort (1935) que va iniciar a la darrera dècada del segle XX. El pare Pere, com se’l coneix per tot arreu del País Valencià, és un mallorquí de Petra que està convençut que els valencians necessiten un lloc espiritual on aplegar-se al caliu de la Mare de Déu, la de Tàrbena, com fan els catalans amb la Moreneta a Montserrat o els mallorquins amb la Mare de Déu de Lluc. És un projecte ambiciós, atrevit, capdavanter, perquè independentment de l’aspecte religiós de l’ermitori, hi ha projectat un aspecte social d'estances individuals i comunitàries per a parelles de la tercera edat que els agrade la natura i el privilegiat lloc. També hi ha previst fer parcs i guarderies pels fills i filles, nets i netes dels residents que vulguen passar allí les vacances o simplement anar de visita. A més a més, en vista d’una societat cada volta més longeva, hi ha previst estances per persones amb forta dependència o fase terminal.

Es tracta d’un macro-projecte, potser una mica utòpic per a la capacitat financera que te el pare Pere, tot i que ha adquirit la major part de terrenys.

Tots dos santuaris de Tàrbena tenen aspectes en comú a més de certes similituds sentimentals. Trobe en tots dos un gran bagatge de força emotiva, patriòtica i identitària. Sense comptar amb les opcions personals dels dos casos que potser no siga totalment compartit per la resta de societat, però que caldrà respectar.   

Francesc Jover