Passa el temps i mai no acabem de traure a la llum tots els personatges que protagonitzaren una època irrepetible com fou la República i el franquisme. Concretament els anys 20, 30 i 40 del segle passat. Mai els podrem comptabilitzar perquè en foren molts i moltes i és impossible posar-los cara a tots i totes. Entre altres coses perquè ha passat molt de temps i no sempre hem estat lliures de dificultats per fer-ho. Durant els anys 20 i 30 va haver-hi un ample ventall de societat (en la clandestinitat o lliurement) que va tindre un comportament exemplar intentant renovar una societat molt endarrerida. Eren persones mentalitzades, convençudes i disposades per acabar amb les desigualtats que hi havien i es llançaren -políticament- a construir una societat més culta i més lliure.
És el cas de Rafael Guillen Sanjuan (1911-1997), membre del Partit Socialista i nascut a l’Alqueria d’Asnar. Una persona que va viure intensament les característiques d’aquella època al mig d’unes singulars particularitats que podien aprofitar per fer un guió de pel·lícula. Ens va deixar unes notes biogràfiques molt sucoses que constaten la seva trajectòria sociopolítica amb el que em basaré per fer aquest escrit.
A les acaballes de la dictadura de Primo de Rivera, el 1927, quan solament tenia setze anys, va ser cofundador de les Joventuts Socialistes al seu poble, i, a dèsset anys, era president. Tot seguit va ocupar un càrrec de vocal en el sindicat del paper de l’UGT; precisament en un moment que la dictadura i monarquia estaven totalment amortitzades. Això va dur una República prometedora en contra d’un sector, menys nombrós, però més reaccionari. Amb la primera etapa republicana constituent, Guillen fou un activista extraordinari. Deia que tot estava per fer. Durant el govern republicà conservador, va estar detengut per ordre del jutge obrint un sumari, 57/1934, pel procediment de la Llei d’orde públic. Entrà a presó preventiva de Cocentaina el dia 19 de desembre de 1934. Quatre dies desprès el traslladaren a la presó provincial d’Alacant a disposició del Tribunal de Urgència on va estar empresonat durant 8 mesos per tinença il·lícita d’armes.
Exempt del servei militar per ser fill de viuda, als dos mesos d’iniciada la guerra, quan tenia vint-i-quatre anys, es va incorporar a les milícies destinades a defensar la capital de la República. Concentrats a l’Institut Nebrija, els prepararen per dur-los al front d’Illescas (Toledo). A primeries de 1937, en un permís que tingueren, va fer un curs a l’Escorial, on va ser nomenat delegat de Companyia del Batalló Condés. Tot seguit va fer durant trenta dies un curs accelerat de capacitació politicomilitar. Després de la batalla de Brunete, va ser nomenat comissari de companyia, amb la categoria de capità.
Va estar al batalló 32 brigada 33, tercera divisió, defenent una cota estratègica, «el montículo de la muerte», per la qual acció va rebre el guardó de la Medalla al Valor. Més tard, va haver de fer un altre curs de capacitació politicomilitar superior a Reus, del qual va eixir comissari de batalló. Amb aquesta graduació, i en un enfrontament amb una potent divisió italiana, el 22 d’agost de1938, va caure presoner a Vilalba dels Arcs (Alta Terra) Tarragona, junt a 2.000 soldats. Aquesta acció pareix que va decidir la batalla de l’Ebre.
 |
Guillen preso en el Dueso |
En aquest punt, Guillen narra uns fets que esborronen. Diu que entre els dos milers de soldats, hi havien 60 militars entre oficials i caporals. Dos hores més tard, 33 foren afusellats allí mateix davant de tots. Entre ells hi havien 3 caps de brigada, 3 comissaris de brigada, alguns comandants i altres tants capitans i comissaris de batalló i de Companyia. La resta d’oficials es va salvar perquè no duien distintiu militar; doncs el calor que feia anaven molts sense camisa ni jaqueta. Entre ells estava Rafael Guillen, cosa que ningun soldat va delatar. Per això la llista de presoners d’aquell fet que publica el Servei Històric Militar d’Àvila, Rafael està com a simple soldat.
Va ser seleccionat amb una llista de presoners republicans per fer un bescanvi amb presoners franquistes, tot i que no va arribar a fer-se perquè la guerra va acabar. També conta que una plujosa nit de gener, el dia 10 de 1939, estant presoner a la plaça de bous de Càceres, els feren eixir al ruedo amb motiu que el general Franco havia ocupat la ciutat de Girona. Els posaren degudament formats per cantar Cara al sol en plena pluja. Amb la mateixa camisa que els agafaren, sense poder-la rentar, trencada i plena de polls.
Allí va saber que la guerra s’havia acabat i el traslladaren el 19 d’abril de 1939 a la presó d’Alacant, on descobriren la seva graduació militar. Estava tan desmerescut que els companys de Cocentaina que havien allí no el reconeixien. Per a ell fou una alliberació perquè va poder connectar amb la família després de nou mesos de no saber res d’ell pensant que era mort. A partir d’ací les coses van anar millorant, perquè en aquest centre hi havia infermeria atesa per metges que també eren presoners. Parla del metge Paco Gosálbez de Cocentaina, que el va trobar allí; gran amic seu i company inseparable. Un socialista de cor i així ho va demostrar «tanto en la guerra como en la carcel» diu.
L’estada a Alacant va ser molt millor, comparada amb el temps que va estar presoner a Extremadura, però va durar molt poc de temps. El 14 de juny de 1939 el jutjaren pel sumari 92 acusat d’adhesió a la rebel·lió i fou condemnat a mort.
 |
| Preso del Dueso |
Al no saber tes d’ell, la família es va posar en contacte amb la unitat militar d’on havia rebut les cartes. Ho feu a traves del Consell Municipal local, el qual va rebre una fatal resposta: havia desaparegut en combat. Un altre document confirma la desaparició i demana gestionar els papers amb la muller Antonia (tot i que el cognom està equivocat) per cobrar la pensió. No és difícil imaginar-nos l’estat d’ànims dels familiars i l’angúnia que passaren durant uns mesos, fins saber en acabar la guerra que estava viu. Viu? Desprès va vindre la pena de mort, com feien amb molts republicans. A més, el curriculom vitae que portava Guillen a l’esquena, no pintava bé. També els 125 dies que va passar al tubo esperant l’hora, foren dramàtiques. Anava tots els dies un capellà, el pare Vendrell, a visitar-los per alçar-los la moral. Diu que estava desconcertat en veure que a tot hora exclamaven: visca la República¡ i visca el socialisme¡ en compte de preocupar-s’hi per salvar l’ànima. No ho entenia.
Després de més de quatre mesos esperant la mort, li commutaren la pena per 30 anys i desprès per 20; però, el 18 de juny de 1940 el traslladaren al penal del Dueso (Cantàbria); lluny de la família, interrompent les freqüents visites de la muller i de les cistelles de queviures. Segons l’expedient penitenciari del Dueso, el 14 de maig de 1943 va ser traslladat a Alcalá de Henares, on, després de dos dies de viatge, ingressà el dia 16. El mes següent, 7 de juny de 1943, el traslladaren a Miraflores de la Sierra (Madrid), un camp de concentració i treball forçat, on el destinaren durant més de dos anys a la construcció de la via de tren Madrid - Burgos.
Després, fou traslladat –per influència d’un company que estava en la infermeria– a la presó de Porlier (Madrid).
A primers de setembre del 1945 va eixir en llibertat condicional amb l’obligació de presentar-se a la Guàrdia Civil cada quinze dies. No va ser readmès a Papereres Reunides, SA, on havia treballat abans de la guerra, per la qual cosa es va dedicar a la construcció. La salut no li responia massa bé, i passava llargues temporades de baixa per malaltia fins el seu traspàs en 1997.
Va estar reclús 2.555 dies. A part, la de Càceres i del temps de presó d’abans de la guerra. La pitjor etapa i on més mal ho va passar fou Extremadura, on va ser sotmès a les més dures vexacions físiques i psicològiques, tot i ignorar que havia sigut capità.
