Fragment del document 101 de la Causa General-Ram d’Atzeneta d’Albaida
Com es pot veure, el procediment del fiscal instructor al llarg de tota la causa es basa en la tècnica de pregunta-resposta. El fiscal fa una pregunta a la institució, estament o persona particular de la qual vol obtenir informació, i n’espera la resposta; si no l’obté en un temps prudencial, la reclamarà fins a aconseguir-la per a poder avançar en la investigació amb elements de judici. El fiscal Castro és tenaç en les investigacions, sens dubte.
El 12 de març de 1943, el director de la presó de Sant Miquel dels Reis informa que el reclús B.T.S. “extingue condena de 30 años impuesta por el Consejo de Guerra permanente nº 4 celebrado en Valencia el 2 de novembre de 1939 por causa nº 14.440-V”. Observen que han passat més de tres anys.
En data 10 de maig de 1943, dos mesos després de la primera missiva, el fiscal reclama al rector d’Atzeneta allò que sol·licitava en el document 97. Dos dies després, segons els documents 100 i 101, manuscrits, Bonifacio Ferri (rector entre 1942 i 1947) s’excusa que el retard en la resposta “ha sido causa de que hace poco tiempo soy párroco de esta parroquia y por tanto desconocedor de los daños causados”. El religiós continua excusant-se i diu no saber qui són els autors de les destrosses.
Fets els càlculs, quantifica els danys totals en unes 75.000 pessetes a l’església. Com a dades curioses i concretes, la destrossa de l’altar i de la imatge de Sant Joan Baptista, titular de la parròquia, la valora en més de 30.000 pessetes; la d’ornaments de la sagristia en 5.000 pessetes; les destrosses de l’altar del Cor de Jesús i la seua imatge en 7.000; l’altar i la imatge de Sant Josep en 10.000 pessetes; els altars de la Immaculada, de la Mare de Déu del Carme i de les Ànimes en 5.000, i l’altar i la imatge de Sant Antoni, també en 5.000 pessetes.
Més desperfectes: bancs, llums, piles baptismals i d’aigua beneïda, paviment, portes, cancel·les, etc., unes 8.000 pessetes. Quant als responsables de les destrosses, “los autores morales de ese mal, el comité rojo local, y materiales, los pistoleros de Játiva”.
La valoració dels danys ocasionats a l’ermita del Crist és d’unes 30.000 pessetes per la destrucció de sis passos de Setmana Santa. Quant als autors materials: els mateixos que al temple parroquial.
En poques paraules, tots els altars i imatges de la parròquia que es veuen en l’actualitat són reconstrucció i reposició que es feren després de la guerra. Tot açò està ben documentat però no en la Causa General, sinó en altres fonts.
El rector anterior havia sigut Isidro Roig Doria (fins a 1942), natural de Picassent, i que havia pres possessió del càrrec el 22 d’octubre de 1939. És estrany que el prevere no estiguera al corrent de què havia passat i no informara el seu successor de les destrosses ocasionades a la parròquia i a l’ermita. No obstant això, per l’estat número 3, de 20 de febrer de 1941, es coneixen els desperfectes causats, però sense valorar econòmicament. I com que ningú no li ho va ordenar, doncs no ho va fer. Açò és una conjectura meua, és clar.
A continuació hi ha un salt temporal de quasi tres anys i mig fins al document 103 de 13 de setembre de 1946, en què trobem una ordre del fiscal Castro Boy al batle d’Alcoi perquè esbrine la residència i el domicili actualitzat o el parador de Modesto Bernabeu, cambrer, “capitán que fue del ejército rojo, dando su segundo apellido”. Recordem que Modesto Bernabeu era el cap de l’acantonament on estava detingut Isidoro Montaner Tormo abans de ser assassinat.
El ram d’Atzeneta acaba amb el document 105, una diligència del secretari de la Causa General amb què comunica al fiscal instructor el contingut del document 104: el domicili de Modesto Bernabeu a Alcoi (“Frente San Juan, núm. 8-2º”), el seu segon cognom, Seguí, i que fa uns cinc anys que viu a la capital de l’Alcoià, “desde que fue puesto en libertad. Y presta el servicio en el bar La Peña, C/ Gonzalo Barrachina, nº 4”.
Per a saber què va passar amb els denunciats o encausats, hem d’acudir als judicis sumaríssims on esbrinarem les condemnes que van patir, és a dir, com van ser represaliats. I també sabrem exactament de què se’ls acusà, les denúncies i els denunciants i les sentències. Tot arribarà en el seu moment. Quant a les reconstruccions de la parròquia i de l’ermita, en trobarem els detalls en unes altres fonts, com ja he avançat.
Acabaré amb unes pinzellades sobre el mala pell de l’ontinyentí Quinzequilos, i amb una aproximació a com l’Església es va abocar des del primer moment a preservar la memòria dels capellans assassinats (víctimes ben visibles, identificables i identificades del moviment revolucionari) amb l’obra del Dr. José Zahonero Vivó, publicada el 1951.
I amb l’any nou, si Déu vol, començaré per esbrinar què va passar al meu poble natal, l’Olleria, també a partir de la Causa General.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada