Un cas de reconeixement.Autor: Francesc Jover

Autor: Francesc Jover enviat al Nihil Obstat el 3 de juliol de 2016

Cabussar-se per l'època fosca i emboirada de la postguerra 1936-1939 a traves de documents, siguen de text o gràfics, causa sensacions emocionals que són difícils de transmetre. Almenys és el que em passa a mi. Concretament vull referir-me a documents fets a la presó per interns republicans que parlen de coses greus, transcendentals, amb usant un llenguatge planer, normal, que ens fa veure la tranquil·litat del que ho escriu com si res no passara. Es el cas de diferents cartes que he vist fetes des de la presó pel qui estava esperant un indult o que l'afusellaren. Inclòs el text d'aquells que estan a l'últim moment i s'acomiaden dels seus volguts parents i amics no em sembla detectar un estat d'ànims incontrolat. Ho fan com si el cas i la situació que es troben fora la cosa més habitual del món. Em dona la impressió que mantenien una excepcional serenitat i estaven esforçant-se en transmetre-la als destinataris. Encara que a voltes també pense que realment estaven tranquils i no feien cap d’esforç perquè transmetien el que passava, o el que anava a passar, segons el estat emocional que tenien, és a dir, com si foren situacions corrents i naturals.

Montava president

És el cas d'una carta que envia el presoner Vicent Soriano Moltó a un company poc abans d'emportar-se'l de la cel·la de la presó d'Alacant per afusellar-lo. Ho fa per conducte d'un company de la mateixa cel·la per entregar-lo a un altre intern també de la presó d'Alacant anomenat Francesc Montava Olcina, tots dos habitants de Cocentaina i membres del PSOE. El text parla d'una cartera amb unes fotos i 43 pessetes perquè ho faça arribar a la muller d'aquell. Sorprèn l'estalvi de paraules i l'ús de les estrictament necessàries pel que vol dir. A més, acaba amb un parc “Adios” ple d'imaginaris suggeriments. L'escrit no porta data però tot fa pensar que seria hores abans d'afusellar a Vicent el dia 5 d'abril de 1941.

Francesc Montava Olcina, que fou president de l’Agrupació Socialista de Cocentaina era natural de Muro de l'Alcoi. Es va casar en una dona de Cocentaina i va anar voluntari a la guerra, on mitjançant uns cursos va arribar a graduar-se de sergent, cosa que per aquest motiu va ser condemnat a dotze anys de presó. Vicent Soriano, també socialista de Cocentaina, fou condemnat a mort i va encomanar fer arribar les seves pertinences de butxaca a la seva dona. Montava va eixir en llibertat condicional tot i que fou desterrat a més de 100 quilòmetres del seu domicili familiar, per la qual cosa va anar a viure a la ciutat de València. Vaig poder comprovar la seva graduació de suboficial de l'exèrcit republicà en un llistat del Diario Oficial del Ministerio de Defensa Nacional de 24 de gener de 1938 editat a Barcelona. Montava va morir el 1992 quan tenia 87 anys, cosa que el va fer gaudir durant més de 10 anys el reconeixement públic de suboficial. Ací em ve a la memòria el que deia ma mare: “els pobres es conformem en no res”. En la documentació que em va facilitar la seva filla, a part de la carta que he mencionat, també hi havia el carnet de militar que he de confessar la meva sorpresa perquè és l'únic reconeixement que m'he trobat en centenars de documents que tinc escorcollats.

 

Acomiadament de Vicent

Quant a Vicent Soriano Moltó, també tinc la còpia d'una carta d'acomiadament dirigida a la família amb paraules precises, concretes, plenes d'humanitat, on demostra un estat anímic fort i sobreeixit de pau. Tot i que alguna paraula no va agradar a la censura i la van deixar quasi il·legible.  Més, hi ha un aspecte de la carta que necessita un comentari per arrodonir-la. Quan Vicent demana a la dona Balbina que done les gràcies a José Peres Reig, he d'aclarir que aquest home fou l'empresari de la fàbrica de sabates on Vicent treballava d'encarregat i a l'època revolucionària va ocupar el càrrec de cap de Comitè d'Empresa; fou el que va donar a Vicent les claus de la fàbrica dient-li “que tingueu sort”; fou el que no es cansava de repetir l'any 1939, que recuperà l'empresa en molt millors condicions que la va deixar; fou el que intentà que se li fera a Vicent en el judici una defensa justa; fou el que en combinació amb el capella de la presó d'Alacant, pare Vendrell, es va assabentar de l'afusellament i portà a la muller urgentment amb el seu automòbil perquè poguera acomiadar-se del marit. Van arribar tard, tot i que la dona va poder abraçar el cadàver i torcar-li la sang de la cara amb un mocador que el va guardar tota la seva vida. Fou el que, mentre va estar Vicent empresonat, i fins la fallida de l'empresa a finals dels anys 40 del segle passat, la viuda va rebre el sou com si Vicent estigués treballant. Aquest és el perfil de José Peres Reig.

Carta a Montava

Si les persones són reconegudes pels seus fets, no cap dubte que aquest empresari va demostrar un tarannà burgès i humà que no he conegut altres casos en el camp empresarial o en altres camps del País Valencià. No negue que puguen haver-ne.

Sóc de l'opinió que són els historiadors qui han d'estudiar i interpretar el passat mitjançant documents arxivístics de tota mena, però, pense que també la gent del carrer podem fer exercicis d'interpretació encara que fos únicament per exercitar la higiene mental.

 Carnet de Francisco Montava

Francesc Jover