L’ESGLÉSIA EN LA
TRANSICIÓ:
EL FET NACIONAL AL PAÍS VALENCIÀ:
LA REVISTA SAÓ (1976-1983)
Màster Interuniversitari d’Història
contemporània.
Vicent Cremades i Arlandis
(Núm. Sol·licitud Registre Propietat Intel·lectual Gen. Val.: V-1142-11.)
ReproduÏm el Apartat 3 del capítol I :
L' ESGLÉSIA INSTITUCIONAL VALENCIANA ABANS I EN LA
TRANSICIÓ.
3. El seminari
Ens agradaria començar la part del llibre que
li dediquem al Seminari, als professors i a la formació dels alumnes, amb una
observació que caldrà tenir en compte al llarg del nostre treball. Hi ha
seminaris convent i seminaris presó. A allò que millor es podia comparar el seminari
de València, segons el parer d’aquests dos autors, era a un pantà. Per ser més
precisos, a un d’aquests immensos pantans les inauguracions dels quals se n’orgullava
el mateix Franco i que eren el material més espectacular per a les notícies que
projectava el Nodo, el vehicle de
propaganda per excel·lència de l’era franquista[1].
3.1Els rectors
 |
| Foto tomada de la página web del Seminario de Valencia. |
Després de la Guerra Civil, l’any 1939, va ser nomenat
rector del Seminari el sacerdot Antonio Rodilla. En aquell temps el Seminari
estava situat al carrer Trinitaris de València. L’any 1943 l’arquebisbe
Prudencio Melo va adquirir, a Montcada, els terrenys per construir el nou
Seminari, que va ser projectat per l’arquitecte Vicente Traver Tomás. En
octubre del 48, sent aleshores monsenyor Marcelino Olaechea l’arquebisbe de
València, els seminaristes es traslladaren al nou edifici, si bé les obres van
finalitzar més tard.
L’assagista valencià
Gustau Muñoz, en parlar-nos de Rafael Calvo Serer i la connexió valenciana de
l’Opus Dei[2],
ens refereix com el director del Col·legi Major del Beat Joan de Ribera, és a
dir, el canonge Antonio Rodilla, va
influir molt en ell i el va fer interessar per la política del moment.
També al·ludeix a la breu estada que féu
Rafael Calvo Serer a Madrid, al llarg de l’any 1939, on va anar a conèixer el
sacerdot José María Escrivà de Balaguer, un vell amic d’Antonio Rodilla, que
aleshores dirigia una residència d’estudiants en aquella ciutat. A Josep Corts
Grau el defineix com una mediocritat plúmbia[3].
D’ell comenta que va ser alumne també del mateix Col·legi Major i que també va
tenir a Antonio Rodilla com a director.
En aquella època gloriosa
passaren també per aquest Col·legi Josep López Ibor i l’esmentat Pedro Laín
Entralgo... L’any 1939 monsenyor Escrivà de Balaguer va visitar la institució i va comptar amb el recolzament
d’Antonio Rodilla i Calvo Serer per donar un impuls en València a la seua obra:
l’Opus Dei.
Com en tota situació d’emergència, les contradiccions jugaren
un paper molt important. Els esperits oberts pensen per si mateix i busquen
mitjans de comunicació on manifestar i reivindicar la seua llibertat
d’expressió. Sens dubte l’ambient de pressió que regnava encara al si del
seminari-pantà féu que, a poc a poc,
el mur de la presa anara mostrant les seues esquerdes i que, a la fi, les aigües
es desbordaren. Els esperits oberts no estaven disposats a ofegar-se.
Per il·lustrar la vaga que es va fer i els
conflictes que van sorgir, hem
col·locat en l’Annex 2n l’escrit que es va repartir en el curs acadèmic de l’any
1969. Hem de precisar que nosaltres fórem testimoni d’aquell fet. Els responsables
del curs ens convocaren a fer unes reflexions sobre el "buit de
poder" que es va ocasionar.
En el seu
llibre sobre el País Valencià[5],
Soriano Bessó analitza molt bé les tensions existents al Seminari de Montcada
entre el rector i els estudiants de Teologia. Tot esclatà per la disconformitat
d’un estudiant davant de l’examen que havia corregit un professor i, sobretot,
per l’actitud autoritària que aquest havia manifestat en voler sancionar-lo. Al
llarg del conflicte es feren assemblees i es plantejaren reivindicacions.
En realitat existien qüestions més greus que
aquestes. La base del conflicte era més profunda. Era el xoc entre la formació
rebuda i la nova situació històrica, entre
la realitat de la societat i la necessitat d’obrir-se més a la vida del
segle. L’autor també analitza les circumstàncies de crisi i de desorientació
que travessava la diòcesi de València.
Els últims anys de la
dècada del 60 varen representar una nova estructuració en la vida interna del
Seminari. Es feren comunitats més reduïdes i es va establir un règim de vida
molt més obert. Es portaren a la pràctica els ensenyaments del Concili Vaticà II.
Varen ser uns anys difícils on cada dia el nombre de vocacions començava a
disminuir al mateix temps que un gran nombre, a primera vista inesperat, de
seminaristes abandonaven el Seminari. Tot això va motivar que aquest fóra traslladat
a València perquè els seus alumnes tingueren un major contacte amb la realitat.
L’ostentós
i alhora mastodòntic Seminari va ser escenari de fortes tensions, fruit de les
quals va ser la pèrdua de la vocació de molts estudiants que creien en la necessitat
dels canvis preconitzats pel Concili Vaticà II.
L’any
1969 Antonio Rodilla va cessar en la direcció del Seminari i va ser nomenat nou
rector Rafael Sanus Abad que va estar en el càrrec fins a 1976. Sota la seua
direcció, el Seminari va conèixer un règim de vida molt més obert. Realment fou
una etapa en què es van aplicar les directrius del Concili Vaticà II. Tot i que
el nombre de vocacions descendia de manera vertiginosa, el Seminari, sense
perdre la seua missió primera, que era el foment de les vocacions sacerdotals,
seguia obert als nous temps: una nova cultura, una nova societat, uns nous
ambients. Convé tenir en compte que el rector Rafael Sanus Abad va ser amic i hereu de Tarancón, així com la més clara expressió, en la diòcesi de València, del que va significar l’apostolat de Joan XXIII i les directrius del Vaticà II. Potser per totes aquestes consideracions es va veure marginat per l’arquebisbe Agustí García-Gasco del qual va ser bisbe auxiliar, càrrec del qual més tard dimitiria per no acceptar la política oficial. El 23 de febrer de 1974 va ser erigida per la Santa Seu la Facultat de Teologia Sant Vicent Ferrer amb l’objectiu de dedicar-se de manera més intensa a la formació acadèmica del seminaristes.
Joaquin Azagra[6],
en l’article que fa en l’obituari posa un títol molt aclaridor de la seua
personalitat: Rafael Sanus, un bisbe
sense por a la llibertat. Ell el va tenir com a formador quan estava al
Col·legi Major San Joan de Ribera, a Burjassot. Recorda com els va introduir en
la lectura de l’escriptor i activista francès Jean-Paul Sartre, que considerava
que l’ésser humà està "condemnat a ser lliure", és a dir, intrèpid i
agosarat en l’acció i alhora responsable plenament de la mateixa, sense cap
excusa. Així mateix els introduí en el coneixement de la ciència de Karl Popper, filòsof britànic, d’origen austríac,
famós per la seua teoria del mètode científic i per la seua crítica del
determinisme històric.
Tot això formava part de la nova cultura. Sense oblidar la música, tant la moderna com la clàssica. Amb
la seua rica i variada aportació Rafael Sanus Abad va contribuir a assentar l’autogovern
via mediació amb la societat civil i la institucional. Com a valencianista era
un gran defensor de la llengua, i com a demòcrata era un amant de les
llibertats.
Tal com acabem de veure, la crisi que
va haver al Seminari de Montcada va portar molts canvis. Un dels més
significatius va ser la separació del estudiants en tres centre. A Xàtiva es va
traslladar el Seminari Menor, el qual tenia d’altres rectors diferents als que
ací esmentem.
3.1.3 Honorato
Ros Llopis (1976 -1979)
La situació que travessava el
Seminari de Montcada va suggerir al nou arquebisbe, Miguel Roca Cabanellas,
traslladar-lo al carrer Trinquet de Cavallers, núm. 6 de València. Era una
manera de començar una nova etapa.
3.1.4 Juan Antonio Reig
Pla (octubre 1979-gener 1985)
En un
article sobre “L' Església i el valencià des de 1707 fins ara”[7],
signat per Sal·lus Herrero, podem llegir la següent nota a manera de dietari:
"..., a meitat dels anys setanta, quan estava al Seminari de Montcada, hi
hagué una efímera "primavera valencianista" a la Facultat de Teologia
"Sant Vicente Ferrer", el professor Avel·lí Flors, de Castelló de la
Plana, ens impartí una assignatura optativa de filologia catalana, basada en
textos poètics de Maragall, Verdaguer, Llorente, Joan Fuster, Xavier Casp,
Vicent Andrés Estellés, etc. Una meravella!
Els estudiants portàrem a Manuel Sanchis
Guarner, perquè ens conferenciara sobre "La II República al PV, el
Diccionari Català-Valencià-Balear i la llengua del valencians". S'
iniciaren també una o dues misses en valencià a la setmana al seminari de
València, però hi havia tres seminaristes que deixaren d’anar a la litúrgia i
proclamaren a crits que preferien "anar-se’n de putes" abans
d’assistir a una missa en valencià perquè els feia fàstic.
“En aquest context, de xantatges inacceptables i tronats, el aleshores rector, i actual bisbe, Juan Antonio Reig Pla, decidí -amb raons de "falsa concòrdia" i demandes de bona voluntat per superar el "conflicte"-, atendre les pregàries grolleres que potser ell havia nodrit i tramat, en continuar la formació del rector Rodilla, com es va confirmar posteriorment amb llur croada contra el valencià quan fou bisbe a Castelló, i suprimí les misses en valencià. M’expulsaren perquè m’oposí a que es suprimira, doncs s’havia aprovat en assemblea per majoria, es deixà de fer l’assignatura de valencià a la Facultat de Teologia i tot tornà a la "normalitat" dels darrers segles; el retorn a l’arquebisbe Mayoral i al cardenal Gomà..."
Aquesta actitud del rector ens indica quina era la seua ideologia de cara a la llengua del País.
La revista Saó,
en la seua secció País, en l’apartat
comarcal de l’Horta, també se’n fa ressò de la notícia i en refereix les
possibles causes de la seua expulsió: “Segons fonts ben informades, l’alumne
expulsat del Seminari -no de la Facultat- unes setmanes enrere, fou Sal·lus
Herrero Gomar, entre altres coses, per desenvolupar la seua consciència
nacionalista, sobretot, arrel de la lluita contra el Decret de Bilingüisme,
sobre la qual fou acusat concretament de defensar la vaga, de portar el
professor Sanchis Guarner perquè donàs una conferència a la Facultat de
teologia, d’enviar comunicats als mitjans de comunicació social i
d’expressar-se lliurement en assemblees i manifestacions.
“També ens hem assabentat que el Rector del seminari va
rebre pressions de les forces financeres de la Cúria per tal que acabara amb la
subversió "marxista-catalanista" perquè si no "los
bienhechores" no tornarien a donar al seminari "ni un xavo". El
vicedegà de la Facultat sembla ésser malmirat per alguns catedràtics per no
haver tallat a temps aquest sorgiment valencianista. Es remoreja si el curs
proper se n’anirà a Salamanca”[8].
[1] Reig, Ramiro i Picó, Josep: Feixistes, rojos i capellans: església i societat al País Valencià (1940 - 1977). València, Universitat de València, 2004, pàgs. 145-156.
[2] Muñoz, Gustau (ed.): Els reaccionaris
valencians. La tradició amagada. Catarroja. Editorial Afers, 2010, pàgs.
132-134.
[5] Soriano Bessó, Josep
Maria: País Valencià. Pels camins del
retrobament, Barcelona, Editorial
Pòrtic, 1974, pàgs. 181 i 211.
[6] Azagra, Joaquin, El País, 15 de
maig de 2010, pàg. 51
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada