En memòria de García Lorca. Francesc Jover

Francesc Jover

    14/09/2025 21:30

L’any que ve celebrarem el 90è aniversari de l’assassinat de Federico García Lorca (1898-1936). Una mort, com tantes altres que hi hagué en aquella època, sense que hui trobem cap trellat, per utilitzar un eufemisme. Una intolerància radical en blanc i negre que visquérem; la que hi havia aleshores i la que hem d’anar alerta que hui no es torne a repetir.

Actualment, més de la meitat dels ciutadans i ciutadanes van nàixer i es feren adults durant el segle XX. Un temps que han caracteritzat diversos autors com extremadament violent. Un període complicat que visqueren els nostres pares i iaios que caldria transmetre a les generacions més joves. Unes generacions que són més receptives a la història i que, per diferents raons, no les coneixen detalladament per haver estat ocultes o tergiversades.

A partir d’ara s’hauria de rebutjar eixa actitud de l’estruç que amaga el cap, perquè no veient-ho és com si no hagués passat. Si, va ser un segle violent que contrasta amb la generalitzada indiferència de moltes persones. Una ciutadania que va acabar el segle XX immersa amb els avantatges que va trobar amb la societat de consum.

Aquella societat que tenia la millor selecció espanyola de futbol d’Europa, capaç de guanyar a la Unió Soviètica el 1964. Teníem, també, l’equip de futbol millor i més guardonat del món: el Real Madrid. L’any 1964 va ser, a més, un any d’aniversaris en què es volia que oblidàrem -si és que encara quedava algun record- aquell malson franquista dels anys 40 i 50. També cal fer memòria d’allò que hui molts recorden: l’excursió que feren dos o tres nord-americans a la lluna el 1969. Una passada de tecnologia que ens deixava a tots bocabadats davant la TV. En què la ciutadania se sentia molt satisfeta i segura en veure com el planeta Terra connectava amb el seu mític satèl·lit. En què era possible pensar amb una estació interplanetària que podia catapultar-nos a altres mons. Quedava esborrada una època i se’ns obria una altra intel·ligentment guiada per una ferma dictadura.

 

Víctimes setmanals de febrer-agost del 1936 | E. Gonzalez Calleja

Sortosament, hui se’ns ha obert una etapa on les noves generacions són més receptives i les velles estan en procés de reciclatge. Fa temps que les xarxes socials ens recorden de manera didàctica i fiable el que va passar, com i per què. Solament cal anar alerta amb les fonts i utilitzar aquelles fiables que utilitzen la ciència historiogràfica al marge de la ideològica.

He volgut fer aquesta introducció per contextualitzar el clima de violència que hi havia a l’època de l’assassinat de García Lorca. Afegint-hi, a més, una pinzellada de la planificació franquista de fer oblidar i maquillar el règim a què ens va sotmetre la dictadura.

Queda molt lluny les eleccions de febrer de 1936, on va traure majoria el Front Popular i es va encetar una inaudita violència. Els que havien perdut les eleccions no ho van acceptar i els que la van guanyar, potser s’ho van creure massa. Especialment, el partit de Falange, creat en novembre de 1933, que no va traure cap diputat i es va quedar en una situació extraparlamentària, bandejat per les urnes. Tampoc és que els importara massa, perquè es declaraven antiparlamentaris. No obstant això, tenien un cert culte a la violència i crearen milícies paramilitars que practicaven el terrorisme al carrer, subvencionats amb 50.000 lires mensuals (A. Viñas) per Benito Mussolini. És per això que va ser il·legalitzat el partit en març del 36, per accions terroristes, i el seu cap tancat a la presó. Dissortadament, membres del Front Popular cometeren l’error de respondre també amb la mateixa violència. Error que caldrà anar alerta de no repetir.

Amb aquest clima social i polític, la «Sanjurjada» (1932) i una llarga llista d’assassinats als carrers per la primavera i estiu del 36, es va produir l’assassinat de Garcia Lorca. Quan encara no havia fet un mes de la rebel·lió militar. Són assassinats que es feien, en un bàndol o l’altre, sense deixar res escrit. Solament el que deia la premsa. Es feia perquè a algú -o alguns- li donava la gana. En el cas de Garcia Lorca, fill d’una família de terratinents granadins, coincideixen diferents historiadors que no va haver-hi un únic motiu per l’assassinat. És de veres que era liberal, homosexual, un artista lliurepensador que denunciava a través de la seua obra el sistema coent i de desigualtats socials. És a dir, un activista intel·lectual que, al feixisme hegemònic a l’Europa d’aquell moment, no els feia gens de gràcia. Darrerament, ens ha aparegut un altre possible motiu, com són unes picabaralles familiars entre terratinents. Sembla que foren un cúmul de coses; tot i que, amb aquell clima desgavellat i intolerant, solament una era suficient.

 

No estava adscrit a cap partit, però, això sí, pertanyia al moviment cultural antifeixista, en el qual estaven tots els seus amics i artistes republicans. Podríem trobar la seua signatura d’adhesió a l’antifeixisme en més d’un document. La seua germana Isabel afirma que pertanyia al «partido de los pobres».

 

L’extremada sensibilitat artística i la seua humanitat, són virtuts inqüestionables que han afirmat tots els que han estudiat la seua personalitat. S’autodeclarava un poeta tel·lúric, és a dir, de la terra. De la seua Granada, de la seua gent, de les desigualtats socials que l’envoltaven, del patiment dels més vulnerables, de les injustícies provocades per un sistema excloent… Les aptituds que tenia d’escriptor, tant de prosa com de poesia; de músic; dibuixant; dramaturg; etc., estaven relacionades amb la terra i amb la gent que vivia. Això és el que manifesten totes i cada una de les seues obres.

Però, a més, era un artista de dimensions internacionals. No debades era l’autor de llengua castellana més traduït després de Cervantes. Encara més, fou el més conegut i admirat artista internacional del segle XX per la multiplicitat de facetes que dominava.

Uns dels millors biògrafs de Garcia Lorca, que ens ha fet veure la part més humana, és el republicà irlandés Ian Gibson. Diu que Lorca va deixar l’horta de Fuente Vaqueros a 11 anys per anar a viure a Granada, on mai va assumir aquell triomf que es deia de la «reconquista». Al revés, de ben jove va ser molt conscient en manifestar tot el que va suposar perdre Granada per afegir-la a la cultura cristiana. Mai va acceptar el que deien a l’escola, que s’havia millorat el territori amb la civilització cristiana. Al contrari, Lorca pensava que es va perdre una civilització admirable, una poesia, una astronomia, una arquitectura i una sensibilitat meravellosa. [Conferència d’Ian Gibson, dia de la República, 21 abril 2022.]

 

Federico García Lorca

En 1931, en tornar de Nova York i haver visitat Harlem -el barri afroamericà-, comentava el que va veure en aquell gueto marginal de negres. La seva preocupació i solidaritat era permanent per tots els marginals i perseguits: gitanos, negres, jueus, moriscos, etc. Amb tota seguretat, també pensava amb els gais. La Granada d’aquells moments tenia una exagerada fòbia als homosexuals. Sentir-se rebutjat per la seua pròpia gent havia de ser un terrible trauma per a Lorca. Estant a Buenos Aires, li feren una entrevista amb motiu de les eleccions generals de novembre de 1933 a Espanya. Entre altres coses, va declarar: «Si ganan ellos estamos perdidos».

També el 1936, un mes abans de ser assassinat, contestava a un periodista del diari El Sol: «Granada era la tierra del ‘Chavico’ donde se agita la peor burguesia de España». Semblen unes premonicions del que anava a passar. Sabem que açò va caure molt malament a les forces vives granadines i en una premsa satírica local van fer un comentari de l’artista anomenant-lo «Garcia Loca», com si hagués sigut un error de l’impressor. Encara hi va haver algú que es va atrevir a dir «maricón de mierda».

N’hi ha més. El 1980, es va publicar un llibre de Francisco García Lorca, germà del poeta, Federico y su mundo. Una publicació pòstuma, on no es fa cap menció a la seua homosexualitat. Tampoc al pròleg foren capaços de mencionar-ho, tot i que tractava de «su mundo». Un silenci com aquest, després de 44 anys del seu assassinat, no facilita gens la justa memòria d’un personatge tan excepcional. Pense que aquesta homofòbia silenciosa, i no les bales assassines, foren els botxins de Federico García Lorca.

 

Apunts sobre Juan Negrín. Francesc Jover

."                         Article publicat al

"El 1939 a França, va poder mantindre's com a president del govern a l'exili durant poc temps. Quan va haver de passar a Londres, també va ser aïllat per Churchill."

Francesc Jover
31/08/2025 21:30

Un dels polítics més rellevants de la Segona República Espanyola va ser Juan Negrín López (1892-1956). La República fou molt digna antagonista del feixisme que representava l’africanista general Franco. Però, si calguera destacar un republicà que representara millor eixe antagonisme, sens cap dubte, seria Juan Negrín, la persona elegida per Azaña el maig de 1937 perquè -en plena guerra- formara nou govern. Acabava una etapa en què el govern havia perdut autoritat i credibilitat per la seua descoordinació per motius ideològics i d’estratègies de guerra.

 

Juan Negrín

Negrín, en opinió d’Azaña, era el més preparat per a conduir la República i el que millor podria apropar les diferències del Front Popular. Fou la persona adequada d’aquella etapa, per gestionar una República i una guerra envoltada de problemes.

Negrín fou un personatge polifacètic i sembla que solament se’l recorda com a polític i no sempre de manera positiva. La història no el va tractar massa bé, tant pels guanyadors, que no feien més que mentir i distorsionar; com pels perdedors, que no estaven al seu nivell i no foren capaços de consensuar un únic camí per fer front al feixisme. És d’aquesta part de personatge polític del qual vull aportar la meua opinió. Em basaré especialment en dues fonts, dos reportatges: un titulat Negrín, héroe o villano, i un altre de Rosa Brines, La amarga derrota de la República, entre molts altres que podeu trobar.

Actualment, tenim a l’abast tot el material necessari per a poder afirmar l’honorabilitat de Negrín; com a ministre d’Hisenda, com a president del Govern espanyol i com a ministre de Defensa. Totes tres, les va desenvolupar enmig d’una extremada complexitat, interior i exterior, que va saber conduir el millor que va poder. És com es va trobar Negrín la República i la marxa de la guerra, després que Largo Caballero deixara la Presidència de Govern i el Ministeri de Guerra. És Negrín qui va prendre les mesures que va creure oportunes per afrontar la situació i mantindre la República en els pitjors moments.

Negrín sabia i entenia millor que ningú la marxa internacional d’esdeveniments i el primer que va fer, intentar recuperar la confiança per atraure’s les democràcies europees perquè reconsideraren la no-intervenció. Per això crec que va llançar els coneguts «13 punts», per intentar ressituar la República Espanyola al nivell d’Anglaterra i França. Com es pot veure, era un ambiciós projecte de règim gens sovietitzat -com deien-, amplament moderat i democràtic. Va fer lloc a tots els que vertaderament volien eixir d’aquella guerra el més dignament possible i acabar amb aquella coenta societat de tantes desigualtats. El punt 10 potser pot estranyar-nos hui, però tinguem present que Negrín era científic i l’eugenèsia era una ciència popularment difosa aleshores pels Ateneus Llibertaris.

Les democràcies europees no en van voler saber res. Al contrari, cada dia es declaraven més insolidàries, abandonant la República a la seua sort, tal com veurem més avall. La declaració de l’Europa democràtica a la no-intervenció amb el conflicte espanyol, solament va beneficiar Franco i va deixar la República més sola que la una. Negrín va haver d’assumir les divisions internes del Front Popular augmentant mesures de seguretat. No solament això, també va abordar el problema de com finançar la guerra davant la negació d’ajuda de les democràcies. Va demanar l’aprovació del Parlament d’utilitzar les reserves d’or per sufragar i fer front a la rebel·lió militar. Davant de la possibilitat que l’exèrcit nacional ocupara Madrid, va haver de traslladar les reserves d’or a Moscou.

 

Carmen Negrín, neta de Juan Negrín

Precisament amb el tema de l’or del Banc d’Espanya fou on més el van acusar de balafiament. Però fou l’única arma democràtica que tenia la República per defensar la legitimitat republicana. No va tindre altre camí per sufragar les despeses d’aquell moment: aliments, carburants, armes, etc. Van haver de recórrer a l’URSS perquè cap banc ni cap altre país d’Europa va voler ajudar. Tanmateix, els comptes els va deixar clars des del primer moment: el 75% de l’or a l’URSS i la resta, aproximadament el 25%, a França, que al principi va voler ajudar. D’eixa quarta part de reserves d’or enviada a França mai se n’ha parlat, per això no ho coneixíem fins que va ser publicat no fa massa temps.

Encara més; segons Carmen Negrín, neta del president de govern republicà, el seu avi va enviar al govern franquista -abans de morir- els llibres de comptes on consta com foren utilitzades aquelles reserves. Document que, al seu dia, va conéixer el ministre de la UCD, Enrique Fuentes Quintana (1924-2007).

Cal dir també una altra cosa; en arribar 1938, el Banc d’Anglaterra (GOB), també va tallar els crèdits que concedia a Espanya des d’abans de la dictadura de Primo de Rivera i després a la República. El 1938 va dir prou, confirmant clarament la intenció d’estrangular econòmicament la República per totes les bandes. En aquestes circumstàncies va haver de recórrer també a l’URSS, a compte de l’or que havia depositat.

Per altra banda, també he de dir que a la tardor de 1936 -ho sabem per diferents fonts- la guerra estava perduda si no canviava la situació internacional. Les divisions dels que sostenien la República eren inaguantables. Solament al PSOE, partit que liderava el govern, hi havia tres diferents actituds: la de Julian Besteiro, que deia que la República havia arribat massa prompte, la societat no estava preparada i calia rendir-se. La de Largo Caballero, que volia construir una República d’economia col·lectivista. La tercera era la de Negrín; que era mantindre la resistència, fins que explotara l’eminent guerra mundial, i Espanya quedara al bàndol dels aliats. En ell cas de Largo Caballero no hi havia cap possibilitat perquè l’URSS -ni la resta de partits republicans- mai van pretendre una República sovietitzada (A. Viñas). Per tant, únicament hi havia dues opcions: la de rendir-se incondicionalment, o resistir de la manera més digna per poder salvar els quadres militars, polítics i sindicals de la repressió.

 Pacte de Múnic

És l’opció de Negrín la que es va prendre. No rendir-se a l’enemic i resistir fins a poder fer un armistici digne; cosa que també van recriminar a Negrín. S’ha comprovat per activa i per passiva que el president de Govern necessitava temps per poder evacuar els que després foren assassinats a partir de 1939. Estava convençut que la guerra europea estava a punt de començar, tot i que el Pacte de Múnic la va ajornar. A més, hi ha un altre fet indiscutible; l’evacuació intel·ligentment ordenada, que pensava Negrín, no va poder fer-se per un descontrol i traïcions de republicans que hi hagué. Sabem un detall per la dramàtica carta que Luis Deltell envia a Rodolfo Llopis per l’incident del vaixell Marítima. Un vaixell tres voltes més gran que l’Stanbrook i que el 29/03/39 salpava solament deixant pujar 32 passatgers dels milers que hi havia al port d’Alacant.

Més encara, quan es va exiliar Negrín en febrer del 1939 a França, va poder mantindre’s com a president del govern a l’exili durant poc temps. Quan va haver de passar a Londres, també va ser aïllat per Churchill. No va permetre Negrín entrar al grup de governs republicans exiliats per l’ocupació nazi dels seus països.

Per acabar, he de dir que la República va ser un gran i ambiciós projecte que hagués pogut canviar la història d’Espanya si no ho haguera tingut tot en contra. Primer, les forces vives espanyoles eren molt reaccionàries a qualsevol canvi. Segon, que la situació internacional no era l’òptima per aquell moment. I tercer, les forces democràtiques que, entusiàsticament, proclamaren la República aquell 14 d’abril, mai es posaren d’acord amb una tàctica i estratègia democràtica, com volia Negrín. També a l’etapa constituent de la República ho posaren molt difícil els monàrquics, catòlics i feixistes.

La història de la guerra i de l’evacuació final -emulant les paraules d’Ángel Viñas- és una autèntica «plorera». Al mig d’aquesta gran plorera, qui més va patir intentant mantindre la dignitat republicana que -sens cap dubte- la va tindre, fou Juan Negrín. Eixa fou l’actitud que va mantindre fins a la mort, sense ser reconeguda per massa sectors, o haver-ho fet massa tard.