." Article publicat al
"El 1939 a França, va poder
mantindre's com a president del govern a l'exili durant poc temps. Quan va
haver de passar a Londres, també va ser aïllat per Churchill."
Francesc Jover
31/08/2025 21:30
Un dels polítics més rellevants de la Segona República Espanyola va ser Juan Negrín López (1892-1956). La República fou molt digna antagonista del feixisme que representava l’africanista general Franco. Però, si calguera destacar un republicà que representara millor eixe antagonisme, sens cap dubte, seria Juan Negrín, la persona elegida per Azaña el maig de 1937 perquè -en plena guerra- formara nou govern. Acabava una etapa en què el govern havia perdut autoritat i credibilitat per la seua descoordinació per motius ideològics i d’estratègies de guerra.
Juan Negrín
Negrín, en opinió d’Azaña, era el més preparat per a conduir la República i el que millor podria apropar les diferències del Front Popular. Fou la persona adequada d’aquella etapa, per gestionar una República i una guerra envoltada de problemes.
Negrín fou un personatge polifacètic i sembla que solament se’l recorda com a polític i no sempre de manera positiva. La història no el va tractar massa bé, tant pels guanyadors, que no feien més que mentir i distorsionar; com pels perdedors, que no estaven al seu nivell i no foren capaços de consensuar un únic camí per fer front al feixisme. És d’aquesta part de personatge polític del qual vull aportar la meua opinió. Em basaré especialment en dues fonts, dos reportatges: un titulat Negrín, héroe o villano, i un altre de Rosa Brines, La amarga derrota de la República, entre molts altres que podeu trobar.
Actualment, tenim a l’abast tot el material necessari per a poder afirmar l’honorabilitat de Negrín; com a ministre d’Hisenda, com a president del Govern espanyol i com a ministre de Defensa. Totes tres, les va desenvolupar enmig d’una extremada complexitat, interior i exterior, que va saber conduir el millor que va poder. És com es va trobar Negrín la República i la marxa de la guerra, després que Largo Caballero deixara la Presidència de Govern i el Ministeri de Guerra. És Negrín qui va prendre les mesures que va creure oportunes per afrontar la situació i mantindre la República en els pitjors moments.
Negrín sabia i entenia millor que ningú la marxa internacional d’esdeveniments i el primer que va fer, intentar recuperar la confiança per atraure’s les democràcies europees perquè reconsideraren la no-intervenció. Per això crec que va llançar els coneguts «13 punts», per intentar ressituar la República Espanyola al nivell d’Anglaterra i França. Com es pot veure, era un ambiciós projecte de règim gens sovietitzat -com deien-, amplament moderat i democràtic. Va fer lloc a tots els que vertaderament volien eixir d’aquella guerra el més dignament possible i acabar amb aquella coenta societat de tantes desigualtats. El punt 10 potser pot estranyar-nos hui, però tinguem present que Negrín era científic i l’eugenèsia era una ciència popularment difosa aleshores pels Ateneus Llibertaris.
Les democràcies europees no en van voler saber res. Al contrari, cada dia es declaraven més insolidàries, abandonant la República a la seua sort, tal com veurem més avall. La declaració de l’Europa democràtica a la no-intervenció amb el conflicte espanyol, solament va beneficiar Franco i va deixar la República més sola que la una. Negrín va haver d’assumir les divisions internes del Front Popular augmentant mesures de seguretat. No solament això, també va abordar el problema de com finançar la guerra davant la negació d’ajuda de les democràcies. Va demanar l’aprovació del Parlament d’utilitzar les reserves d’or per sufragar i fer front a la rebel·lió militar. Davant de la possibilitat que l’exèrcit nacional ocupara Madrid, va haver de traslladar les reserves d’or a Moscou.
Carmen Negrín, neta de Juan Negrín
Precisament amb el tema de l’or del Banc d’Espanya fou on més el van acusar de balafiament. Però fou l’única arma democràtica que tenia la República per defensar la legitimitat republicana. No va tindre altre camí per sufragar les despeses d’aquell moment: aliments, carburants, armes, etc. Van haver de recórrer a l’URSS perquè cap banc ni cap altre país d’Europa va voler ajudar. Tanmateix, els comptes els va deixar clars des del primer moment: el 75% de l’or a l’URSS i la resta, aproximadament el 25%, a França, que al principi va voler ajudar. D’eixa quarta part de reserves d’or enviada a França mai se n’ha parlat, per això no ho coneixíem fins que va ser publicat no fa massa temps.
Encara més; segons Carmen Negrín, neta del president de govern republicà, el seu avi va enviar al govern franquista -abans de morir- els llibres de comptes on consta com foren utilitzades aquelles reserves. Document que, al seu dia, va conéixer el ministre de la UCD, Enrique Fuentes Quintana (1924-2007).
Cal dir també una altra cosa; en arribar 1938, el Banc d’Anglaterra (GOB), també va tallar els crèdits que concedia a Espanya des d’abans de la dictadura de Primo de Rivera i després a la República. El 1938 va dir prou, confirmant clarament la intenció d’estrangular econòmicament la República per totes les bandes. En aquestes circumstàncies va haver de recórrer també a l’URSS, a compte de l’or que havia depositat.
Per altra banda, també he de dir que a la tardor de 1936 -ho sabem per diferents fonts- la guerra estava perduda si no canviava la situació internacional. Les divisions dels que sostenien la República eren inaguantables. Solament al PSOE, partit que liderava el govern, hi havia tres diferents actituds: la de Julian Besteiro, que deia que la República havia arribat massa prompte, la societat no estava preparada i calia rendir-se. La de Largo Caballero, que volia construir una República d’economia col·lectivista. La tercera era la de Negrín; que era mantindre la resistència, fins que explotara l’eminent guerra mundial, i Espanya quedara al bàndol dels aliats. En ell cas de Largo Caballero no hi havia cap possibilitat perquè l’URSS -ni la resta de partits republicans- mai van pretendre una República sovietitzada (A. Viñas). Per tant, únicament hi havia dues opcions: la de rendir-se incondicionalment, o resistir de la manera més digna per poder salvar els quadres militars, polítics i sindicals de la repressió.
És l’opció de Negrín la que es va prendre. No rendir-se a l’enemic i resistir fins a poder fer un armistici digne; cosa que també van recriminar a Negrín. S’ha comprovat per activa i per passiva que el president de Govern necessitava temps per poder evacuar els que després foren assassinats a partir de 1939. Estava convençut que la guerra europea estava a punt de començar, tot i que el Pacte de Múnic la va ajornar. A més, hi ha un altre fet indiscutible; l’evacuació intel·ligentment ordenada, que pensava Negrín, no va poder fer-se per un descontrol i traïcions de republicans que hi hagué. Sabem un detall per la dramàtica carta que Luis Deltell envia a Rodolfo Llopis per l’incident del vaixell Marítima. Un vaixell tres voltes més gran que l’Stanbrook i que el 29/03/39 salpava solament deixant pujar 32 passatgers dels milers que hi havia al port d’Alacant.
Més encara, quan es va exiliar Negrín en febrer del 1939 a França, va poder mantindre’s com a president del govern a l’exili durant poc temps. Quan va haver de passar a Londres, també va ser aïllat per Churchill. No va permetre Negrín entrar al grup de governs republicans exiliats per l’ocupació nazi dels seus països.
Per acabar, he de dir que la República va ser un gran i ambiciós projecte que hagués pogut canviar la història d’Espanya si no ho haguera tingut tot en contra. Primer, les forces vives espanyoles eren molt reaccionàries a qualsevol canvi. Segon, que la situació internacional no era l’òptima per aquell moment. I tercer, les forces democràtiques que, entusiàsticament, proclamaren la República aquell 14 d’abril, mai es posaren d’acord amb una tàctica i estratègia democràtica, com volia Negrín. També a l’etapa constituent de la República ho posaren molt difícil els monàrquics, catòlics i feixistes.
La història de la guerra i de l’evacuació final -emulant les paraules d’Ángel Viñas- és una autèntica «plorera». Al mig d’aquesta gran plorera, qui més va patir intentant mantindre la dignitat republicana que -sens cap dubte- la va tindre, fou Juan Negrín. Eixa fou l’actitud que va mantindre fins a la mort, sense ser reconeguda per massa sectors, o haver-ho fet massa tard.