RESPONSABILIDAD

Los artículos firmados expresan exclusivamente la opinión de sus autores.

dilluns, 27 d’octubre del 2025

II Edición de los Premios Antonio Roig Roselló.


Can Jeroni, Sant Josep de Sa Talaia, Eivissa
Sábado 25 de Octubre de 2025
Para Juan José Moya Lozoya: Honrubia (Cuenca) 1942-

A la entrada de la biblioteca de mi barriada, en Valencia, hay una mesa donde los usuarios podemos depositar los libros desechados y recoger otros que consideramos de interés. En esa mesa he abandonado alguno de mis libros y recogido otros que buscaba. Por ejemplo, «el libro del Ello», de Georg Groddeck publicado en 1923: bastantes años a sus espaldas, pues. En el mismo título del volumen reconocí el espíritu de la época y la marca de dos gigantes de la Psiquiatría: Freud (1856-1939), el más citado de los psicólogos y padre del Psicoanálisis, por un lado. Groddeck (1866-1934), pionero de la Medicina Psicosomática y de la Enfermedad Como Lenguaje, por otro. Viena en el entramado de ambos.

Leí el libro de Groddeck enseguida y lo subrayé con animación y desparpajo (el libro es provocativo). Luego lo meto en la estantería, sección Psicoanálisis. Y allí descansaba el libro del analista hasta que el azar me proporcionó la visión de una película sobre François Mitterrand (26/10/1916// 08/01/1996). El título: «Presidente Mitterrand» (2005). Y se centra en los afanes de un joven periodista que entrevista a Mitterrand anciano: 14 años Presidente de Francia a sus espaldas: 1981-1995.

La sorpresa: Mitterrand cita a «mi» Groddeck (y entrecomillo «mi» porque a estas alturas Groddeck andaba en zapatillas por casa. Por cierto que, durante todos mis años de Universidad, no escuché mencionar su nombre). Saco el libro de la estantería y releo una frase que subrayé en su momento. Tenéis que escucharla. Dice Groddeck (página 143) en el libro desencuadernado que sobrevive en mi estantería:

«Solamente muere el que quiere morir. Aquel a quien la vida resulte insoportable».

Parece provocadore la frase, y lo es. Incita a reparar en que cada uno se crea sus propias enfermedades y también su propia muerte.

Si a alguno la frase todavía le parece excesiva que considere lo que el buen arriero le dice al Caballero de la Triste Figura:

 «No se muera, vuesa merced, señor mío, sino tome mi consejo y viva muchos años; porque la mayor locura que puede hacer un hombre en esta vida es dejarse morir, sin más ni más,ni otras manos le acaben que las de la melancolía». (2a Parte de Don Quijote de la Mancha, capítulo 47. Página 859).


Morir, dejarse morir, tristeza, depresión, melancolía.

 

Mi hermana Juana presentía a su manera estos quebrantos y, también a su manera, tomaba las resoluciones pertinentes para ponerse a salvo. Fue la cuarta (1927), yo el último (1939), de los ocho hijos que mis padres tuvieron. Así que ella, con doce años, tuvo que aprestarse a ayudar a mi madre para que la família saliera adelante en una casa (en la Peña) donde la luz (llum vella, dèiem), luz vieja, decíamos, apenas alumbraba y no había agua corriente.

 Decía ella a quien quisiera oírlo que yo la había llamado «corazón de madre». Y razonaba que haberme acunado en sus brazos adolescentes le confería el derecho a ese distintivo.

Por mi parte estaba convencido de que jamás lo había dicho y que, simplemente, mi hermana lo había soñado, fabricando ese concepto almibarado para salir indemne de las pesadillas de la pobreza.

Pero ocurre que sí había definido a mi hermana como «corazón de madre».
«Es tan corto el amor
y es tan largo el olvido...»
(Veinte poemas de amor y una canción desesperada. Pablo Neruda).

 Cuando Juana murió, hurgando yo entre sus papeles para encontrar una foto que la identificara en el nicho familiar encontré una estampa fechada el 19 de marzo de 1961 y dedicada a mi hermana. Decía así:

«A mi hermana Juana,
que tiene el corazón de madre».
19 de marzo de 1961. Profesión Solemne Carmelita Descalzo. Zaragoza.

Como nadie muere (y mi hermana lo presentía a su manera) sin que él mismo haya descorrido secretamente el cerrojo a la muerte para que entre, mi hermana tomó la firme resolución de morir sí y sólo si era capaz de lanzar el grito que durantes años la recomía por dentro.

 Una noche marcó el momento.

Primero se sentó en el sitio más vistoso y solicitado de la cafetería Montesol, una de las cafeterías de moda de Ibiza. Allí, sentada como una reina (así de radiante la veía yo),saludaba con la mano y dispensaba con una sonrisa favores a todo aquel que entrara. Había que ver la nobleza de su semblante, la dignidad con que alzaba la mano. Cuando eso hacía, Juana recorría con la imaginación los 87 años vividos (ahora pensó que no eran tan duros.Ni siquiera eran duros). Y consideraba los meses de los 88 que dejaba atrás una bendiciónañadida.
Era hora de morirse. Ya.

 Al pasar frente a la Parroquia de Santa Cruz, su Parroquia, se arrancó en un grito que nacía de la hondura de su ser, de las mismas raíces que la sustentaban y hasta de los talones que soportaban el peso de su vida. Un grito potente que una quinceañera envidiaría. El grito donde se volcaba el corazón herido de una hermana-corazón-de-madre:


¡Visca n’Antonio Roig!», gritó.

 

Y enmudeció la noche.

 Yo pensé que mi hermana deliraba.

O que el oficio de Reina de Montesol le había subido a la cabeza y exaltado en demasía.
O, simplemente, que esa noche mi hermana veía el futuro.

Cuando se celebraron las Exequias de mi hermana salí de Ibiza de estampida. Nunca más regresaría a la Isla, me prometí. Nunca más... Nunca más...
Esto ocurría en Febrero de 2015.

 Y entonces irrumpió en mi vida Toni Martí, Presidente de Sa Clau de S’Armari.

Cuando pienso en Toni Martí un título de película se enciende en mi mente: «ABeautiful Mind» (2001). Toni no sólo consiguió que rompiera mi propósito de autoexiliarme sino que se las ha ingeniado para que visite (siempre con Juanjo) cíclicamene la Isla.

 Cinco veces, con ésta, he sido invitado.

Primero, en Octubre de 2019 para recibir el Nombramiento de Socio de Honor de Formentera. Luego (y es el Título que más valoro) la Llave del Armario de Ibiza. Ambos Honores ocupan el lugar más distinguido de mi biblioteca.

 En el segundo viaje, 17 de mayo de 2021, (¡estamos en la Pandemia!) declarado elDía destinado a Luchar contra la Homofobia, inauguré con Rafa Ruiz, Alcalde Socialista de Ibiza, el Monolito/Memorial contra la Homofobia.

En el tercer viaje presenté el libro «Déu sense Armaris. Confidències de dos Capellans» que, aunque exiguo en dimensiones contiene la entrevista escrita más completa que haya dado. Como es por escrito digo, negro sobre blanco y con precisión, lo que quiero decir. Coincidí en el libro (nunca, ¡Ay!, nos llegamos a encontrar) con Jaume Santandreu. Por teléfono, nos marcamos una cita que la muerte truncó. Quede aquí reflejada mi opinión sobre el ilustre Mallorquín: Virtuoso adornado con todas las Virtudes, Religioso donde lo haya, Rompedor de moldes.

 En un whatsapp, por su parte, quiso escribirme lo que pensaba de mí:

Fra Antoni Roig
Protomàrtir Gai
Perdó I gràcies
Confès que l’any 1977 vaig cometre el sacrilegi de covardia; l’absencia amb Antoni Roig...

El Cuarto Viaje, fue para inaugurar la I Edición de los Premios Antonio Roig Roselló. Premiados Nora Albert (Arte y Cultura), François Arroseres «Cocó» (Memoria Histórica), Aliada Azu Carrasco (Activismo) y Uge Sangil (Amor Incondicional). Entre los Nominados sólo mencionaré para no alargarme demasiado a Lena Castells, por su activismo empático, al grupo de teatro UIB y a Nel Martí autor del libro «Déu Sense Armaris. Confidències de dos capellans». La Gala tuvo lugar el 1 de Junio de 2024, en Formentera. La Isla Hermana se volcó. El espectáculo de la tarde/noche fue ingenioso y chispeante. Chuck delicado, refinado, puro arte sobre el escenario. Va a serle difícil a Toni Martí superar el listón de donde lo dejó el espectáculo de ese día. Pero ya he dicho que Toni tiene una mente maravillosa y es capaz todavía de deslumbrarnos en la Convocatoria de los premios que se preparan y ya están casi a la vista en la Segunda Edición de los Premios ARR.

Ahora en Sant Josep de Sa Talaia, es el momento de dejarnos envolver por la magia de los Premios y Premiados hoy, Segunda Edición de unos Premios destinados a formar el DNI de Ibiza, la Isla que nos convoca.

*
Yo te saludo, Ibiza, Madre que me diste a luz entre espasmos de agonía.
En tu seno, durante nueve meses, me alimentaste con tu sangre y pusiste en el hierro de mis moléculas la marca de tus obsesiones.
Ibiza bella: heme aquí. Mi destino es ya parte de tu destino.
He venido a escuchar tu silencio y a recoger el ritmo agonizante de tus pulsaciones.
He acudido, una vez más, a poner el reloj de mis días a unísono con el tuyo.
Tiempo ideal,
Sal marina transparente,
Madre promiscua que haces el lecho al sol, la luna y los vientos.
Luz envolvente que la luz envidia:
Muéstrame más allá del alba primigenia el espectro de colores que resume toda tu blancura.
Déjame ver en tu seno el rostro amado de la muerte, oscuro de tanta luz.
Luz, Luz radiante:
Eternidad.
¡Oh, Madre Ibiza!
Sobre la rueda de suplicio de tus perfecciones, el tiempo no marchitará tu esplendor.
Ni el mar agotará sus canciones.
(Texto escrito el 9 de febrero de 1977 y publicado en «Variaciones sobre un tema de
Orestes», Editorial Planeta, Septiembre de 1978).

*

Enhorabuena a todos y cada uno de los Premiados.
Que siga la fiesta.

Valencia, El Cabanyal, Octubre de 2025.

dilluns, 15 de setembre del 2025

En memòria de García Lorca. Francesc Jover


    14/09/2025 21:30


L’any que ve celebrarem el 90è aniversari de l’assassinat de Federico García Lorca (1898-1936). Una mort, com tantes altres que hi hagué en aquella època, sense que hui trobem cap trellat, per utilitzar un eufemisme. Una intolerància radical en blanc i negre que visquérem; la que hi havia aleshores i la que hem d’anar alerta que hui no es torne a repetir.

Actualment, més de la meitat dels ciutadans i ciutadanes van nàixer i es feren adults durant el segle XX. Un temps que han caracteritzat diversos autors com extremadament violent. Un període complicat que visqueren els nostres pares i iaios que caldria transmetre a les generacions més joves. Unes generacions que són més receptives a la història i que, per diferents raons, no les coneixen detalladament per haver estat ocultes o tergiversades.

A partir d’ara s’hauria de rebutjar eixa actitud de l’estruç que amaga el cap, perquè no veient-ho és com si no hagués passat. Si, va ser un segle violent que contrasta amb la generalitzada indiferència de moltes persones. Una ciutadania que va acabar el segle XX immersa amb els avantatges que va trobar amb la societat de consum.

Aquella societat que tenia la millor selecció espanyola de futbol d’Europa, capaç de guanyar a la Unió Soviètica el 1964. Teníem, també, l’equip de futbol millor i més guardonat del món: el Real Madrid. L’any 1964 va ser, a més, un any d’aniversaris en què es volia que oblidàrem -si és que encara quedava algun record- aquell malson franquista dels anys 40 i 50. També cal fer memòria d’allò que hui molts recorden: l’excursió que feren dos o tres nord-americans a la lluna el 1969. Una passada de tecnologia que ens deixava a tots bocabadats davant la TV. En què la ciutadania se sentia molt satisfeta i segura en veure com el planeta Terra connectava amb el seu mític satèl·lit. En què era possible pensar amb una estació interplanetària que podia catapultar-nos a altres mons. Quedava esborrada una època i se’ns obria una altra intel·ligentment guiada per una ferma dictadura.

 


Víctimes setmanals de febrer-agost del 1936 | E. Gonzalez Calleja

Sortosament, hui se’ns ha obert una etapa on les noves generacions són més receptives i les velles estan en procés de reciclatge. Fa temps que les xarxes socials ens recorden de manera didàctica i fiable el que va passar, com i per què. Solament cal anar alerta amb les fonts i utilitzar aquelles fiables que utilitzen la ciència historiogràfica al marge de la ideològica.

He volgut fer aquesta introducció per contextualitzar el clima de violència que hi havia a l’època de l’assassinat de García Lorca. Afegint-hi, a més, una pinzellada de la planificació franquista de fer oblidar i maquillar el règim a què ens va sotmetre la dictadura.

Queda molt lluny les eleccions de febrer de 1936, on va traure majoria el Front Popular i es va encetar una inaudita violència. Els que havien perdut les eleccions no ho van acceptar i els que la van guanyar, potser s’ho van creure massa. Especialment, el partit de Falange, creat en novembre de 1933, que no va traure cap diputat i es va quedar en una situació extraparlamentària, bandejat per les urnes. Tampoc és que els importara massa, perquè es declaraven antiparlamentaris. No obstant això, tenien un cert culte a la violència i crearen milícies paramilitars que practicaven el terrorisme al carrer, subvencionats amb 50.000 lires mensuals (A. Viñas) per Benito Mussolini. És per això que va ser il·legalitzat el partit en març del 36, per accions terroristes, i el seu cap tancat a la presó. Dissortadament, membres del Front Popular cometeren l’error de respondre també amb la mateixa violència. Error que caldrà anar alerta de no repetir.

Amb aquest clima social i polític, la «Sanjurjada» (1932) i una llarga llista d’assassinats als carrers per la primavera i estiu del 36, es va produir l’assassinat de Garcia Lorca. Quan encara no havia fet un mes de la rebel·lió militar. Són assassinats que es feien, en un bàndol o l’altre, sense deixar res escrit. Solament el que deia la premsa. Es feia perquè a algú -o alguns- li donava la gana. En el cas de Garcia Lorca, fill d’una família de terratinents granadins, coincideixen diferents historiadors que no va haver-hi un únic motiu per l’assassinat. És de veres que era liberal, homosexual, un artista lliurepensador que denunciava a través de la seua obra el sistema coent i de desigualtats socials. És a dir, un activista intel·lectual que, al feixisme hegemònic a l’Europa d’aquell moment, no els feia gens de gràcia. Darrerament, ens ha aparegut un altre possible motiu, com són unes picabaralles familiars entre terratinents. Sembla que foren un cúmul de coses; tot i que, amb aquell clima desgavellat i intolerant, solament una era suficient.

 

No estava adscrit a cap partit, però, això sí, pertanyia al moviment cultural antifeixista, en el qual estaven tots els seus amics i artistes republicans. Podríem trobar la seua signatura d’adhesió a l’antifeixisme en més d’un document. La seua germana Isabel afirma que pertanyia al «partido de los pobres».

 

L’extremada sensibilitat artística i la seua humanitat, són virtuts inqüestionables que han afirmat tots els que han estudiat la seua personalitat. S’autodeclarava un poeta tel·lúric, és a dir, de la terra. De la seua Granada, de la seua gent, de les desigualtats socials que l’envoltaven, del patiment dels més vulnerables, de les injustícies provocades per un sistema excloent… Les aptituds que tenia d’escriptor, tant de prosa com de poesia; de músic; dibuixant; dramaturg; etc., estaven relacionades amb la terra i amb la gent que vivia. Això és el que manifesten totes i cada una de les seues obres.

Però, a més, era un artista de dimensions internacionals. No debades era l’autor de llengua castellana més traduït després de Cervantes. Encara més, fou el més conegut i admirat artista internacional del segle XX per la multiplicitat de facetes que dominava.

Uns dels millors biògrafs de Garcia Lorca, que ens ha fet veure la part més humana, és el republicà irlandés Ian Gibson. Diu que Lorca va deixar l’horta de Fuente Vaqueros a 11 anys per anar a viure a Granada, on mai va assumir aquell triomf que es deia de la «reconquista». Al revés, de ben jove va ser molt conscient en manifestar tot el que va suposar perdre Granada per afegir-la a la cultura cristiana. Mai va acceptar el que deien a l’escola, que s’havia millorat el territori amb la civilització cristiana. Al contrari, Lorca pensava que es va perdre una civilització admirable, una poesia, una astronomia, una arquitectura i una sensibilitat meravellosa. [Conferència d’Ian Gibson, dia de la República, 21 abril 2022.]

 

Federico García Lorca

En 1931, en tornar de Nova York i haver visitat Harlem -el barri afroamericà-, comentava el que va veure en aquell gueto marginal de negres. La seva preocupació i solidaritat era permanent per tots els marginals i perseguits: gitanos, negres, jueus, moriscos, etc. Amb tota seguretat, també pensava amb els gais. La Granada d’aquells moments tenia una exagerada fòbia als homosexuals. Sentir-se rebutjat per la seua pròpia gent havia de ser un terrible trauma per a Lorca. Estant a Buenos Aires, li feren una entrevista amb motiu de les eleccions generals de novembre de 1933 a Espanya. Entre altres coses, va declarar: «Si ganan ellos estamos perdidos».

També el 1936, un mes abans de ser assassinat, contestava a un periodista del diari El Sol: «Granada era la tierra del ‘Chavico’ donde se agita la peor burguesia de España». Semblen unes premonicions del que anava a passar. Sabem que açò va caure molt malament a les forces vives granadines i en una premsa satírica local van fer un comentari de l’artista anomenant-lo «Garcia Loca», com si hagués sigut un error de l’impressor. Encara hi va haver algú que es va atrevir a dir «maricón de mierda».

N’hi ha més. El 1980, es va publicar un llibre de Francisco García Lorca, germà del poeta, Federico y su mundo. Una publicació pòstuma, on no es fa cap menció a la seua homosexualitat. Tampoc al pròleg foren capaços de mencionar-ho, tot i que tractava de «su mundo». Un silenci com aquest, després de 44 anys del seu assassinat, no facilita gens la justa memòria d’un personatge tan excepcional. Pense que aquesta homofòbia silenciosa, i no les bales assassines, foren els botxins de Federico García Lorca.


 


dilluns, 1 de setembre del 2025

Apunts sobre Juan Negrín. Francesc Jover

."                         Article publicat al

"El 1939 a França, va poder mantindre's com a president del govern a l'exili durant poc temps. Quan va haver de passar a Londres, també va ser aïllat per Churchill."

Francesc Jover
31/08/2025 21:30

Un dels polítics més rellevants de la Segona República Espanyola va ser Juan Negrín López (1892-1956). La República fou molt digna antagonista del feixisme que representava l’africanista general Franco. Però, si calguera destacar un republicà que representara millor eixe antagonisme, sens cap dubte, seria Juan Negrín, la persona elegida per Azaña el maig de 1937 perquè -en plena guerra- formara nou govern. Acabava una etapa en què el govern havia perdut autoritat i credibilitat per la seua descoordinació per motius ideològics i d’estratègies de guerra.

 

Juan Negrín

Negrín, en opinió d’Azaña, era el més preparat per a conduir la República i el que millor podria apropar les diferències del Front Popular. Fou la persona adequada d’aquella etapa, per gestionar una República i una guerra envoltada de problemes.

Negrín fou un personatge polifacètic i sembla que solament se’l recorda com a polític i no sempre de manera positiva. La història no el va tractar massa bé, tant pels guanyadors, que no feien més que mentir i distorsionar; com pels perdedors, que no estaven al seu nivell i no foren capaços de consensuar un únic camí per fer front al feixisme. És d’aquesta part de personatge polític del qual vull aportar la meua opinió. Em basaré especialment en dues fonts, dos reportatges: un titulat Negrín, héroe o villano, i un altre de Rosa Brines, La amarga derrota de la República, entre molts altres que podeu trobar.

Actualment, tenim a l’abast tot el material necessari per a poder afirmar l’honorabilitat de Negrín; com a ministre d’Hisenda, com a president del Govern espanyol i com a ministre de Defensa. Totes tres, les va desenvolupar enmig d’una extremada complexitat, interior i exterior, que va saber conduir el millor que va poder. És com es va trobar Negrín la República i la marxa de la guerra, després que Largo Caballero deixara la Presidència de Govern i el Ministeri de Guerra. És Negrín qui va prendre les mesures que va creure oportunes per afrontar la situació i mantindre la República en els pitjors moments.

Negrín sabia i entenia millor que ningú la marxa internacional d’esdeveniments i el primer que va fer, intentar recuperar la confiança per atraure’s les democràcies europees perquè reconsideraren la no-intervenció. Per això crec que va llançar els coneguts «13 punts», per intentar ressituar la República Espanyola al nivell d’Anglaterra i França. Com es pot veure, era un ambiciós projecte de règim gens sovietitzat -com deien-, amplament moderat i democràtic. Va fer lloc a tots els que vertaderament volien eixir d’aquella guerra el més dignament possible i acabar amb aquella coenta societat de tantes desigualtats. El punt 10 potser pot estranyar-nos hui, però tinguem present que Negrín era científic i l’eugenèsia era una ciència popularment difosa aleshores pels Ateneus Llibertaris.

Les democràcies europees no en van voler saber res. Al contrari, cada dia es declaraven més insolidàries, abandonant la República a la seua sort, tal com veurem més avall. La declaració de l’Europa democràtica a la no-intervenció amb el conflicte espanyol, solament va beneficiar Franco i va deixar la República més sola que la una. Negrín va haver d’assumir les divisions internes del Front Popular augmentant mesures de seguretat. No solament això, també va abordar el problema de com finançar la guerra davant la negació d’ajuda de les democràcies. Va demanar l’aprovació del Parlament d’utilitzar les reserves d’or per sufragar i fer front a la rebel·lió militar. Davant de la possibilitat que l’exèrcit nacional ocupara Madrid, va haver de traslladar les reserves d’or a Moscou.

 


Carmen Negrín, neta de Juan Negrín

Precisament amb el tema de l’or del Banc d’Espanya fou on més el van acusar de balafiament. Però fou l’única arma democràtica que tenia la República per defensar la legitimitat republicana. No va tindre altre camí per sufragar les despeses d’aquell moment: aliments, carburants, armes, etc. Van haver de recórrer a l’URSS perquè cap banc ni cap altre país d’Europa va voler ajudar. Tanmateix, els comptes els va deixar clars des del primer moment: el 75% de l’or a l’URSS i la resta, aproximadament el 25%, a França, que al principi va voler ajudar. D’eixa quarta part de reserves d’or enviada a França mai se n’ha parlat, per això no ho coneixíem fins que va ser publicat no fa massa temps.

Encara més; segons Carmen Negrín, neta del president de govern republicà, el seu avi va enviar al govern franquista -abans de morir- els llibres de comptes on consta com foren utilitzades aquelles reserves. Document que, al seu dia, va conéixer el ministre de la UCD, Enrique Fuentes Quintana (1924-2007).

Cal dir també una altra cosa; en arribar 1938, el Banc d’Anglaterra (GOB), també va tallar els crèdits que concedia a Espanya des d’abans de la dictadura de Primo de Rivera i després a la República. El 1938 va dir prou, confirmant clarament la intenció d’estrangular econòmicament la República per totes les bandes. En aquestes circumstàncies va haver de recórrer també a l’URSS, a compte de l’or que havia depositat.

Per altra banda, també he de dir que a la tardor de 1936 -ho sabem per diferents fonts- la guerra estava perduda si no canviava la situació internacional. Les divisions dels que sostenien la República eren inaguantables. Solament al PSOE, partit que liderava el govern, hi havia tres diferents actituds: la de Julian Besteiro, que deia que la República havia arribat massa prompte, la societat no estava preparada i calia rendir-se. La de Largo Caballero, que volia construir una República d’economia col·lectivista. La tercera era la de Negrín; que era mantindre la resistència, fins que explotara l’eminent guerra mundial, i Espanya quedara al bàndol dels aliats. En ell cas de Largo Caballero no hi havia cap possibilitat perquè l’URSS -ni la resta de partits republicans- mai van pretendre una República sovietitzada (A. Viñas). Per tant, únicament hi havia dues opcions: la de rendir-se incondicionalment, o resistir de la manera més digna per poder salvar els quadres militars, polítics i sindicals de la repressió.


 Pacte de Múnic

És l’opció de Negrín la que es va prendre. No rendir-se a l’enemic i resistir fins a poder fer un armistici digne; cosa que també van recriminar a Negrín. S’ha comprovat per activa i per passiva que el president de Govern necessitava temps per poder evacuar els que després foren assassinats a partir de 1939. Estava convençut que la guerra europea estava a punt de començar, tot i que el Pacte de Múnic la va ajornar. A més, hi ha un altre fet indiscutible; l’evacuació intel·ligentment ordenada, que pensava Negrín, no va poder fer-se per un descontrol i traïcions de republicans que hi hagué. Sabem un detall per la dramàtica carta que Luis Deltell envia a Rodolfo Llopis per l’incident del vaixell Marítima. Un vaixell tres voltes més gran que l’Stanbrook i que el 29/03/39 salpava solament deixant pujar 32 passatgers dels milers que hi havia al port d’Alacant.

Més encara, quan es va exiliar Negrín en febrer del 1939 a França, va poder mantindre’s com a president del govern a l’exili durant poc temps. Quan va haver de passar a Londres, també va ser aïllat per Churchill. No va permetre Negrín entrar al grup de governs republicans exiliats per l’ocupació nazi dels seus països.

Per acabar, he de dir que la República va ser un gran i ambiciós projecte que hagués pogut canviar la història d’Espanya si no ho haguera tingut tot en contra. Primer, les forces vives espanyoles eren molt reaccionàries a qualsevol canvi. Segon, que la situació internacional no era l’òptima per aquell moment. I tercer, les forces democràtiques que, entusiàsticament, proclamaren la República aquell 14 d’abril, mai es posaren d’acord amb una tàctica i estratègia democràtica, com volia Negrín. També a l’etapa constituent de la República ho posaren molt difícil els monàrquics, catòlics i feixistes.

La història de la guerra i de l’evacuació final -emulant les paraules d’Ángel Viñas- és una autèntica «plorera». Al mig d’aquesta gran plorera, qui més va patir intentant mantindre la dignitat republicana que -sens cap dubte- la va tindre, fou Juan Negrín. Eixa fou l’actitud que va mantindre fins a la mort, sense ser reconeguda per massa sectors, o haver-ho fet massa tard.


 


divendres, 29 d’agost del 2025

Apunts sobre la Transició. Francesc Jover

Article que em publica 


                                                                                         03/08/2025

Com deia, el franquisme va ser la dictadura més llarga d’Europa al segle XX sota l’autoritarisme d’un mateix personatge, 1939-1975. S’han escrit milers de llibres que podem fer-nos una idea del que va ser aquell règim. Com qualsevol dictadura, una cosa és ben certa; contenia la maldat i la poca vergonya més inconfessable que es pot trobar en la societat. No podem anar ara amb eufemismes, després dels treballs historiogràfics que s’han fet els darrers anys. Una època violenta que van continuar, com veurem, durant el postfranquisme immediat.  

 Què vol dir, sinó, això de «Tarancón al paredón»? Per què va quedar el cap de l’Església espanyola custodiat un temps per les forces de seguretat? Que a ningú li estranye, perquè és el primer que feren els «nacionals» als que s’oposaven a la seua rebel·lió. Quan ocuparen Donostia el 1937, un dels primers assassinats que feren eren a capellans. Ja ho digué -més o menys- el cap dels sublevats quan fou entrevistat per un periodista: «Faré el que siga necessari per reduir a cendra la República».                                                                                                                                               

 



Hi ha règims que tenen obsessió a imposar les seues regles amb violència. El mateix maten rojos, negres que blaus, si s’oposen al seu indiscutible ordre. És el que podem pensar des d’una perspectiva històrica, sense necessitat que siga ideològica.

El tema que vull comentar hui és el clima en què es va iniciar la Transició després de la mort del dictador al seu llit. Durant el tardofranquisme, hi havia una visió de canvi en la societat, però no sabíem com ni què. Era clar que podia haver-hi ruptura o reforma; però la traça oficial solament deixava veure una emboirada reforma dominada per allò que havia deixat el franquisme lligat i ben lligat. No podem obviar que el Joan Carles, primer com a príncep i després com a rei, havia jurat ser fidel al franquisme. La cosa no pintava gens bé.



                                                                        
El sector del règim més fonamentalista anava a posar-ho difícil perquè les estructures de l’Estat i l’herència política del dictador era ben concreta. Però, també hi havia -generalment- un sector de la societat més assenyat, inclosa una minoria de l’aparell, que tenia clar que s’havia de fer un canvi, tant sí com no. Per altra banda, un ample sector de la societat demanava amb vehemència «llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia». Durant la llarga dictadura va anar creixent sectors de la societat molt crítics de la mà de partits i sindicats clandestins, moviments veïnals, etc. Ningú pensava en fer «rodar caps», no hi havia cap intenció de revenja; al contrari del soroll de sabres que hi havia a les casernes. Un dels casos més greus del postfranquisme, fou la violenta repressió policial que van continuar exercitant les forces de seguretat després de la mort del dictador. Repressió que va costar 134 morts entre 1975-1982, mireu amb aquest vídeo el que diu David Ballester.


 




 Sí, el «després què», no va ser gens fàcil ni exemplar, alguna cosa ens diu també aquest documental de TVE titulat “Las lágrimas del presidente”.



 

 

També ho diu Javier Pérez Royo, catedàtic en dret constitucional; «la Transició es va fer com es va poder». És veritat que els mitjans d’informació i comunicació, especialment la TV, intentaven canviar imatges. Però també és de veres que silenciava les càrregues de la policia davant les manifestacions -i vagues que hi havia sovint- corrent davant dels grisos. Tot i això, la TV començava a fer canvis d’aire fresc, però dut a terme amb grans dificultats i protestes del sector reaccionari.

Els primers mesos s’adonàrem de la importància del poder fàctic que quedava, intransigent i que no volia soltar el mànec. La incoherència del franquisme seguia evident quan nomenaren Arias Navarro president de govern; precisament el ministre de seguretat, en el moment que assassinaren a Carrero Blanco.

 El nomenament de Suarez pel rei com a president, no semblava millor encert que l’anterior, perquè havia sigut cap del «Movimiento». Veges per on, fou el que arrancà el canvi al mig dels més reaccionaris franquistes. En aquell moment la TV va fer un canvi esperançador. És quan es van mostrar alguns detalls de ser transmissor de cultura i dinamitzador del que calia fer. Per cert, prou més encertada que la d’ara mateix. La direcció va entendre el que havia sigut la TV en mantindre el franquisme i ara usava la mateixa tècnica per canviar el règim a la democràcia.

Abans de les eleccions del 77, Suárez va legalitzar el Partit Comunista al mig d’un    ambient molt tens dins l’exercit. És de veres que quedaren molts partits minoritaris a l’esquerra del PC extraparlamentaris. La TV va tindre alguns punts més encertats i es manifestava, per primera vegada de manera professional, com a servei públic. No es pot negar que, des del vell aparell de poder, hi havia una minoria que volia fer el pas que calia. Unes reformes entrebancades sempre pel sector reaccionari que s’ho posava amb violència. Els assassinats d’Atocha és una mostra de la maldat del vell aparell.

Pense que la UCD (Centro de Unión Democràtica), vist en perspectiva, va fer el que aleshores tocava. El que no sabíem és que dins no eren tot flors i violes, perquè va resultar un niu del que ara diem despectivament «fatxes». Sector que va acabant quedant-s’hi al residual aparell que mai va ser canviat. Per fi, l’octubre del 1982, el PSOE va tindre una espectacular majoria absoluta; l’únic partit que havia format part de la República derrotada per les armes el 1939.

El més greu i versemblant seria el 1981, quan el 23-F, un coronel de la Guàrdia Civil amb pistola i acompanyat per membres de la benemèrita amb metralletes, entrà al Parlament tancant la sessió que estaven celebrant. A les acaballes del segle XX, en una societat global on s’havien consolidat les democràcies, encara es va produir aquest fet inqualificable després de 7 o 8 anys de la mort del dictador. És una de les fotografies més impactants i espectaculars del segle XX.

Acabe proposant una reflexió. Ni els feixismes, ni neofeixismes, ni qualsevol classe de dictadura, poden tindre lloc en l’actualitat. Simplement per higiene ètica i estètica. La política no pot admetre cap mena de violència ni cap menyspreu als drets humans. Els fets històrics fan veure que els genocidis i les agressions que s’han fet contra els drets humans sempre han sigut causats per dictadures de qualsevol signe.

També caldrà tindre present que mai s’ha acceptat per la dreta que coneixem, les reivindicacions que han fet les classes populars per millorar les condicions de vida. La història ens ho diu ben clar; sempre s’ha posat en contra. I el més inversemblant és, que ho fa amb el suport de treballadors. A més, els enfrontaments que hi ha hagut entre uns i altres per negociar aquestes millores, mai s’han fet en igualtat de condicions. Sempre hi ha hagut punts rojos que les forces de seguretat -sota l’hegemonia del sistema dominant- ho ha impedit. Les mateixes desigualtats que també va haver-hi amb el tema del franquisme i Transició.