En memòria de García Lorca. Francesc Jover

Francesc Jover

    14/09/2025 21:30

L’any que ve celebrarem el 90è aniversari de l’assassinat de Federico García Lorca (1898-1936). Una mort, com tantes altres que hi hagué en aquella època, sense que hui trobem cap trellat, per utilitzar un eufemisme. Una intolerància radical en blanc i negre que visquérem; la que hi havia aleshores i la que hem d’anar alerta que hui no es torne a repetir.

Actualment, més de la meitat dels ciutadans i ciutadanes van nàixer i es feren adults durant el segle XX. Un temps que han caracteritzat diversos autors com extremadament violent. Un període complicat que visqueren els nostres pares i iaios que caldria transmetre a les generacions més joves. Unes generacions que són més receptives a la història i que, per diferents raons, no les coneixen detalladament per haver estat ocultes o tergiversades.

A partir d’ara s’hauria de rebutjar eixa actitud de l’estruç que amaga el cap, perquè no veient-ho és com si no hagués passat. Si, va ser un segle violent que contrasta amb la generalitzada indiferència de moltes persones. Una ciutadania que va acabar el segle XX immersa amb els avantatges que va trobar amb la societat de consum.

Aquella societat que tenia la millor selecció espanyola de futbol d’Europa, capaç de guanyar a la Unió Soviètica el 1964. Teníem, també, l’equip de futbol millor i més guardonat del món: el Real Madrid. L’any 1964 va ser, a més, un any d’aniversaris en què es volia que oblidàrem -si és que encara quedava algun record- aquell malson franquista dels anys 40 i 50. També cal fer memòria d’allò que hui molts recorden: l’excursió que feren dos o tres nord-americans a la lluna el 1969. Una passada de tecnologia que ens deixava a tots bocabadats davant la TV. En què la ciutadania se sentia molt satisfeta i segura en veure com el planeta Terra connectava amb el seu mític satèl·lit. En què era possible pensar amb una estació interplanetària que podia catapultar-nos a altres mons. Quedava esborrada una època i se’ns obria una altra intel·ligentment guiada per una ferma dictadura.

 

Víctimes setmanals de febrer-agost del 1936 | E. Gonzalez Calleja

Sortosament, hui se’ns ha obert una etapa on les noves generacions són més receptives i les velles estan en procés de reciclatge. Fa temps que les xarxes socials ens recorden de manera didàctica i fiable el que va passar, com i per què. Solament cal anar alerta amb les fonts i utilitzar aquelles fiables que utilitzen la ciència historiogràfica al marge de la ideològica.

He volgut fer aquesta introducció per contextualitzar el clima de violència que hi havia a l’època de l’assassinat de García Lorca. Afegint-hi, a més, una pinzellada de la planificació franquista de fer oblidar i maquillar el règim a què ens va sotmetre la dictadura.

Queda molt lluny les eleccions de febrer de 1936, on va traure majoria el Front Popular i es va encetar una inaudita violència. Els que havien perdut les eleccions no ho van acceptar i els que la van guanyar, potser s’ho van creure massa. Especialment, el partit de Falange, creat en novembre de 1933, que no va traure cap diputat i es va quedar en una situació extraparlamentària, bandejat per les urnes. Tampoc és que els importara massa, perquè es declaraven antiparlamentaris. No obstant això, tenien un cert culte a la violència i crearen milícies paramilitars que practicaven el terrorisme al carrer, subvencionats amb 50.000 lires mensuals (A. Viñas) per Benito Mussolini. És per això que va ser il·legalitzat el partit en març del 36, per accions terroristes, i el seu cap tancat a la presó. Dissortadament, membres del Front Popular cometeren l’error de respondre també amb la mateixa violència. Error que caldrà anar alerta de no repetir.

Amb aquest clima social i polític, la «Sanjurjada» (1932) i una llarga llista d’assassinats als carrers per la primavera i estiu del 36, es va produir l’assassinat de Garcia Lorca. Quan encara no havia fet un mes de la rebel·lió militar. Són assassinats que es feien, en un bàndol o l’altre, sense deixar res escrit. Solament el que deia la premsa. Es feia perquè a algú -o alguns- li donava la gana. En el cas de Garcia Lorca, fill d’una família de terratinents granadins, coincideixen diferents historiadors que no va haver-hi un únic motiu per l’assassinat. És de veres que era liberal, homosexual, un artista lliurepensador que denunciava a través de la seua obra el sistema coent i de desigualtats socials. És a dir, un activista intel·lectual que, al feixisme hegemònic a l’Europa d’aquell moment, no els feia gens de gràcia. Darrerament, ens ha aparegut un altre possible motiu, com són unes picabaralles familiars entre terratinents. Sembla que foren un cúmul de coses; tot i que, amb aquell clima desgavellat i intolerant, solament una era suficient.

 

No estava adscrit a cap partit, però, això sí, pertanyia al moviment cultural antifeixista, en el qual estaven tots els seus amics i artistes republicans. Podríem trobar la seua signatura d’adhesió a l’antifeixisme en més d’un document. La seua germana Isabel afirma que pertanyia al «partido de los pobres».

 

L’extremada sensibilitat artística i la seua humanitat, són virtuts inqüestionables que han afirmat tots els que han estudiat la seua personalitat. S’autodeclarava un poeta tel·lúric, és a dir, de la terra. De la seua Granada, de la seua gent, de les desigualtats socials que l’envoltaven, del patiment dels més vulnerables, de les injustícies provocades per un sistema excloent… Les aptituds que tenia d’escriptor, tant de prosa com de poesia; de músic; dibuixant; dramaturg; etc., estaven relacionades amb la terra i amb la gent que vivia. Això és el que manifesten totes i cada una de les seues obres.

Però, a més, era un artista de dimensions internacionals. No debades era l’autor de llengua castellana més traduït després de Cervantes. Encara més, fou el més conegut i admirat artista internacional del segle XX per la multiplicitat de facetes que dominava.

Uns dels millors biògrafs de Garcia Lorca, que ens ha fet veure la part més humana, és el republicà irlandés Ian Gibson. Diu que Lorca va deixar l’horta de Fuente Vaqueros a 11 anys per anar a viure a Granada, on mai va assumir aquell triomf que es deia de la «reconquista». Al revés, de ben jove va ser molt conscient en manifestar tot el que va suposar perdre Granada per afegir-la a la cultura cristiana. Mai va acceptar el que deien a l’escola, que s’havia millorat el territori amb la civilització cristiana. Al contrari, Lorca pensava que es va perdre una civilització admirable, una poesia, una astronomia, una arquitectura i una sensibilitat meravellosa. [Conferència d’Ian Gibson, dia de la República, 21 abril 2022.]

 

Federico García Lorca

En 1931, en tornar de Nova York i haver visitat Harlem -el barri afroamericà-, comentava el que va veure en aquell gueto marginal de negres. La seva preocupació i solidaritat era permanent per tots els marginals i perseguits: gitanos, negres, jueus, moriscos, etc. Amb tota seguretat, també pensava amb els gais. La Granada d’aquells moments tenia una exagerada fòbia als homosexuals. Sentir-se rebutjat per la seua pròpia gent havia de ser un terrible trauma per a Lorca. Estant a Buenos Aires, li feren una entrevista amb motiu de les eleccions generals de novembre de 1933 a Espanya. Entre altres coses, va declarar: «Si ganan ellos estamos perdidos».

També el 1936, un mes abans de ser assassinat, contestava a un periodista del diari El Sol: «Granada era la tierra del ‘Chavico’ donde se agita la peor burguesia de España». Semblen unes premonicions del que anava a passar. Sabem que açò va caure molt malament a les forces vives granadines i en una premsa satírica local van fer un comentari de l’artista anomenant-lo «Garcia Loca», com si hagués sigut un error de l’impressor. Encara hi va haver algú que es va atrevir a dir «maricón de mierda».

N’hi ha més. El 1980, es va publicar un llibre de Francisco García Lorca, germà del poeta, Federico y su mundo. Una publicació pòstuma, on no es fa cap menció a la seua homosexualitat. Tampoc al pròleg foren capaços de mencionar-ho, tot i que tractava de «su mundo». Un silenci com aquest, després de 44 anys del seu assassinat, no facilita gens la justa memòria d’un personatge tan excepcional. Pense que aquesta homofòbia silenciosa, i no les bales assassines, foren els botxins de Federico García Lorca.

 

Apunts sobre Juan Negrín. Francesc Jover

."                         Article publicat al

"El 1939 a França, va poder mantindre's com a president del govern a l'exili durant poc temps. Quan va haver de passar a Londres, també va ser aïllat per Churchill."

Francesc Jover
31/08/2025 21:30

Un dels polítics més rellevants de la Segona República Espanyola va ser Juan Negrín López (1892-1956). La República fou molt digna antagonista del feixisme que representava l’africanista general Franco. Però, si calguera destacar un republicà que representara millor eixe antagonisme, sens cap dubte, seria Juan Negrín, la persona elegida per Azaña el maig de 1937 perquè -en plena guerra- formara nou govern. Acabava una etapa en què el govern havia perdut autoritat i credibilitat per la seua descoordinació per motius ideològics i d’estratègies de guerra.

 

Juan Negrín

Negrín, en opinió d’Azaña, era el més preparat per a conduir la República i el que millor podria apropar les diferències del Front Popular. Fou la persona adequada d’aquella etapa, per gestionar una República i una guerra envoltada de problemes.

Negrín fou un personatge polifacètic i sembla que solament se’l recorda com a polític i no sempre de manera positiva. La història no el va tractar massa bé, tant pels guanyadors, que no feien més que mentir i distorsionar; com pels perdedors, que no estaven al seu nivell i no foren capaços de consensuar un únic camí per fer front al feixisme. És d’aquesta part de personatge polític del qual vull aportar la meua opinió. Em basaré especialment en dues fonts, dos reportatges: un titulat Negrín, héroe o villano, i un altre de Rosa Brines, La amarga derrota de la República, entre molts altres que podeu trobar.

Actualment, tenim a l’abast tot el material necessari per a poder afirmar l’honorabilitat de Negrín; com a ministre d’Hisenda, com a president del Govern espanyol i com a ministre de Defensa. Totes tres, les va desenvolupar enmig d’una extremada complexitat, interior i exterior, que va saber conduir el millor que va poder. És com es va trobar Negrín la República i la marxa de la guerra, després que Largo Caballero deixara la Presidència de Govern i el Ministeri de Guerra. És Negrín qui va prendre les mesures que va creure oportunes per afrontar la situació i mantindre la República en els pitjors moments.

Negrín sabia i entenia millor que ningú la marxa internacional d’esdeveniments i el primer que va fer, intentar recuperar la confiança per atraure’s les democràcies europees perquè reconsideraren la no-intervenció. Per això crec que va llançar els coneguts «13 punts», per intentar ressituar la República Espanyola al nivell d’Anglaterra i França. Com es pot veure, era un ambiciós projecte de règim gens sovietitzat -com deien-, amplament moderat i democràtic. Va fer lloc a tots els que vertaderament volien eixir d’aquella guerra el més dignament possible i acabar amb aquella coenta societat de tantes desigualtats. El punt 10 potser pot estranyar-nos hui, però tinguem present que Negrín era científic i l’eugenèsia era una ciència popularment difosa aleshores pels Ateneus Llibertaris.

Les democràcies europees no en van voler saber res. Al contrari, cada dia es declaraven més insolidàries, abandonant la República a la seua sort, tal com veurem més avall. La declaració de l’Europa democràtica a la no-intervenció amb el conflicte espanyol, solament va beneficiar Franco i va deixar la República més sola que la una. Negrín va haver d’assumir les divisions internes del Front Popular augmentant mesures de seguretat. No solament això, també va abordar el problema de com finançar la guerra davant la negació d’ajuda de les democràcies. Va demanar l’aprovació del Parlament d’utilitzar les reserves d’or per sufragar i fer front a la rebel·lió militar. Davant de la possibilitat que l’exèrcit nacional ocupara Madrid, va haver de traslladar les reserves d’or a Moscou.

 

Carmen Negrín, neta de Juan Negrín

Precisament amb el tema de l’or del Banc d’Espanya fou on més el van acusar de balafiament. Però fou l’única arma democràtica que tenia la República per defensar la legitimitat republicana. No va tindre altre camí per sufragar les despeses d’aquell moment: aliments, carburants, armes, etc. Van haver de recórrer a l’URSS perquè cap banc ni cap altre país d’Europa va voler ajudar. Tanmateix, els comptes els va deixar clars des del primer moment: el 75% de l’or a l’URSS i la resta, aproximadament el 25%, a França, que al principi va voler ajudar. D’eixa quarta part de reserves d’or enviada a França mai se n’ha parlat, per això no ho coneixíem fins que va ser publicat no fa massa temps.

Encara més; segons Carmen Negrín, neta del president de govern republicà, el seu avi va enviar al govern franquista -abans de morir- els llibres de comptes on consta com foren utilitzades aquelles reserves. Document que, al seu dia, va conéixer el ministre de la UCD, Enrique Fuentes Quintana (1924-2007).

Cal dir també una altra cosa; en arribar 1938, el Banc d’Anglaterra (GOB), també va tallar els crèdits que concedia a Espanya des d’abans de la dictadura de Primo de Rivera i després a la República. El 1938 va dir prou, confirmant clarament la intenció d’estrangular econòmicament la República per totes les bandes. En aquestes circumstàncies va haver de recórrer també a l’URSS, a compte de l’or que havia depositat.

Per altra banda, també he de dir que a la tardor de 1936 -ho sabem per diferents fonts- la guerra estava perduda si no canviava la situació internacional. Les divisions dels que sostenien la República eren inaguantables. Solament al PSOE, partit que liderava el govern, hi havia tres diferents actituds: la de Julian Besteiro, que deia que la República havia arribat massa prompte, la societat no estava preparada i calia rendir-se. La de Largo Caballero, que volia construir una República d’economia col·lectivista. La tercera era la de Negrín; que era mantindre la resistència, fins que explotara l’eminent guerra mundial, i Espanya quedara al bàndol dels aliats. En ell cas de Largo Caballero no hi havia cap possibilitat perquè l’URSS -ni la resta de partits republicans- mai van pretendre una República sovietitzada (A. Viñas). Per tant, únicament hi havia dues opcions: la de rendir-se incondicionalment, o resistir de la manera més digna per poder salvar els quadres militars, polítics i sindicals de la repressió.

 Pacte de Múnic

És l’opció de Negrín la que es va prendre. No rendir-se a l’enemic i resistir fins a poder fer un armistici digne; cosa que també van recriminar a Negrín. S’ha comprovat per activa i per passiva que el president de Govern necessitava temps per poder evacuar els que després foren assassinats a partir de 1939. Estava convençut que la guerra europea estava a punt de començar, tot i que el Pacte de Múnic la va ajornar. A més, hi ha un altre fet indiscutible; l’evacuació intel·ligentment ordenada, que pensava Negrín, no va poder fer-se per un descontrol i traïcions de republicans que hi hagué. Sabem un detall per la dramàtica carta que Luis Deltell envia a Rodolfo Llopis per l’incident del vaixell Marítima. Un vaixell tres voltes més gran que l’Stanbrook i que el 29/03/39 salpava solament deixant pujar 32 passatgers dels milers que hi havia al port d’Alacant.

Més encara, quan es va exiliar Negrín en febrer del 1939 a França, va poder mantindre’s com a president del govern a l’exili durant poc temps. Quan va haver de passar a Londres, també va ser aïllat per Churchill. No va permetre Negrín entrar al grup de governs republicans exiliats per l’ocupació nazi dels seus països.

Per acabar, he de dir que la República va ser un gran i ambiciós projecte que hagués pogut canviar la història d’Espanya si no ho haguera tingut tot en contra. Primer, les forces vives espanyoles eren molt reaccionàries a qualsevol canvi. Segon, que la situació internacional no era l’òptima per aquell moment. I tercer, les forces democràtiques que, entusiàsticament, proclamaren la República aquell 14 d’abril, mai es posaren d’acord amb una tàctica i estratègia democràtica, com volia Negrín. També a l’etapa constituent de la República ho posaren molt difícil els monàrquics, catòlics i feixistes.

La història de la guerra i de l’evacuació final -emulant les paraules d’Ángel Viñas- és una autèntica «plorera». Al mig d’aquesta gran plorera, qui més va patir intentant mantindre la dignitat republicana que -sens cap dubte- la va tindre, fou Juan Negrín. Eixa fou l’actitud que va mantindre fins a la mort, sense ser reconeguda per massa sectors, o haver-ho fet massa tard.

 

Apunts sobre la Transició. Francesc Jover

Article que em publica 

                                                                                         03/08/2025

Com deia, el franquisme va ser la dictadura més llarga d’Europa al segle XX sota l’autoritarisme d’un mateix personatge, 1939-1975. S’han escrit milers de llibres que podem fer-nos una idea del que va ser aquell règim. Com qualsevol dictadura, una cosa és ben certa; contenia la maldat i la poca vergonya més inconfessable que es pot trobar en la societat. No podem anar ara amb eufemismes, després dels treballs historiogràfics que s’han fet els darrers anys. Una època violenta que van continuar, com veurem, durant el postfranquisme immediat.  

 Què vol dir, sinó, això de «Tarancón al paredón»? Per què va quedar el cap de l’Església espanyola custodiat un temps per les forces de seguretat? Que a ningú li estranye, perquè és el primer que feren els «nacionals» als que s’oposaven a la seua rebel·lió. Quan ocuparen Donostia el 1937, un dels primers assassinats que feren eren a capellans. Ja ho digué -més o menys- el cap dels sublevats quan fou entrevistat per un periodista: «Faré el que siga necessari per reduir a cendra la República».                                                                                                                                               

 

Hi ha règims que tenen obsessió a imposar les seues regles amb violència. El mateix maten rojos, negres que blaus, si s’oposen al seu indiscutible ordre. És el que podem pensar des d’una perspectiva històrica, sense necessitat que siga ideològica.

El tema que vull comentar hui és el clima en què es va iniciar la Transició després de la mort del dictador al seu llit. Durant el tardofranquisme, hi havia una visió de canvi en la societat, però no sabíem com ni què. Era clar que podia haver-hi ruptura o reforma; però la traça oficial solament deixava veure una emboirada reforma dominada per allò que havia deixat el franquisme lligat i ben lligat. No podem obviar que el Joan Carles, primer com a príncep i després com a rei, havia jurat ser fidel al franquisme. La cosa no pintava gens bé.

                                                                        

El sector del règim més fonamentalista anava a posar-ho difícil perquè les estructures de l’Estat i l’herència política del dictador era ben concreta. Però, també hi havia -generalment- un sector de la societat més assenyat, inclosa una minoria de l’aparell, que tenia clar que s’havia de fer un canvi, tant sí com no. Per altra banda, un ample sector de la societat demanava amb vehemència «llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia». Durant la llarga dictadura va anar creixent sectors de la societat molt crítics de la mà de partits i sindicats clandestins, moviments veïnals, etc. Ningú pensava en fer «rodar caps», no hi havia cap intenció de revenja; al contrari del soroll de sabres que hi havia a les casernes. Un dels casos més greus del postfranquisme, fou la violenta repressió policial que van continuar exercitant les forces de seguretat després de la mort del dictador. Repressió que va costar 134 morts entre 1975-1982, mireu amb aquest vídeo el que diu David Ballester.

 

 Sí, el «després què», no va ser gens fàcil ni exemplar, alguna cosa ens diu també aquest documental de TVE titulat “Las lágrimas del presidente”.

 

 

També ho diu Javier Pérez Royo, catedàtic en dret constitucional; «la Transició es va fer com es va poder». És veritat que els mitjans d’informació i comunicació, especialment la TV, intentaven canviar imatges. Però també és de veres que silenciava les càrregues de la policia davant les manifestacions -i vagues que hi havia sovint- corrent davant dels grisos. Tot i això, la TV començava a fer canvis d’aire fresc, però dut a terme amb grans dificultats i protestes del sector reaccionari.

Els primers mesos s’adonàrem de la importància del poder fàctic que quedava, intransigent i que no volia soltar el mànec. La incoherència del franquisme seguia evident quan nomenaren Arias Navarro president de govern; precisament el ministre de seguretat, en el moment que assassinaren a Carrero Blanco.

 El nomenament de Suarez pel rei com a president, no semblava millor encert que l’anterior, perquè havia sigut cap del «Movimiento». Veges per on, fou el que arrancà el canvi al mig dels més reaccionaris franquistes. En aquell moment la TV va fer un canvi esperançador. És quan es van mostrar alguns detalls de ser transmissor de cultura i dinamitzador del que calia fer. Per cert, prou més encertada que la d’ara mateix. La direcció va entendre el que havia sigut la TV en mantindre el franquisme i ara usava la mateixa tècnica per canviar el règim a la democràcia.

Abans de les eleccions del 77, Suárez va legalitzar el Partit Comunista al mig d’un    ambient molt tens dins l’exercit. És de veres que quedaren molts partits minoritaris a l’esquerra del PC extraparlamentaris. La TV va tindre alguns punts més encertats i es manifestava, per primera vegada de manera professional, com a servei públic. No es pot negar que, des del vell aparell de poder, hi havia una minoria que volia fer el pas que calia. Unes reformes entrebancades sempre pel sector reaccionari que s’ho posava amb violència. Els assassinats d’Atocha és una mostra de la maldat del vell aparell.

Pense que la UCD (Centro de Unión Democràtica), vist en perspectiva, va fer el que aleshores tocava. El que no sabíem és que dins no eren tot flors i violes, perquè va resultar un niu del que ara diem despectivament «fatxes». Sector que va acabant quedant-s’hi al residual aparell que mai va ser canviat. Per fi, l’octubre del 1982, el PSOE va tindre una espectacular majoria absoluta; l’únic partit que havia format part de la República derrotada per les armes el 1939.

El més greu i versemblant seria el 1981, quan el 23-F, un coronel de la Guàrdia Civil amb pistola i acompanyat per membres de la benemèrita amb metralletes, entrà al Parlament tancant la sessió que estaven celebrant. A les acaballes del segle XX, en una societat global on s’havien consolidat les democràcies, encara es va produir aquest fet inqualificable després de 7 o 8 anys de la mort del dictador. És una de les fotografies més impactants i espectaculars del segle XX.

Acabe proposant una reflexió. Ni els feixismes, ni neofeixismes, ni qualsevol classe de dictadura, poden tindre lloc en l’actualitat. Simplement per higiene ètica i estètica. La política no pot admetre cap mena de violència ni cap menyspreu als drets humans. Els fets històrics fan veure que els genocidis i les agressions que s’han fet contra els drets humans sempre han sigut causats per dictadures de qualsevol signe.

També caldrà tindre present que mai s’ha acceptat per la dreta que coneixem, les reivindicacions que han fet les classes populars per millorar les condicions de vida. La història ens ho diu ben clar; sempre s’ha posat en contra. I el més inversemblant és, que ho fa amb el suport de treballadors. A més, els enfrontaments que hi ha hagut entre uns i altres per negociar aquestes millores, mai s’han fet en igualtat de condicions. Sempre hi ha hagut punts rojos que les forces de seguretat -sota l’hegemonia del sistema dominant- ho ha impedit. Les mateixes desigualtats que també va haver-hi amb el tema del franquisme i Transició.

                                                                                

Rafael Altamira i Crevea. Francesc Jover

"Ens costa reconèixer i dignificar persones del perfil d'Altamira. Una actitud excloent que massa sovint ha estat generalitzada amb persones d'aquesta projecció."

Francesc Jover

24/08/2025 

Rafael Altamira i Crevea (1866, Alacant – 1951, Mèxic), un dels valencians més il·lustres en l’àmbit internacional, va viure a cavall dels segles XIX i XX. Sa mare, Rafaela Crevea i Cortés, era d’una família benestant de Cocentaina, nascuda el 1833; la segona de tres fills que va tindre Rafaela Cortés. Els dos germans de sa mare eren músics: Vicente i Miguel Crevea i Cortés (1812-1879) i (1837-1862), respectivament. Tots dos tenen a Cocentaina un carrer dedicat per haver destacat com a músics a Alacant. Pot ser que la mare de Rafael se n’anara a viure amb els germans a Alacant, on es va casar amb José Altamira Moreno, músic militar.

 

Rafael Altamira va formar part d’aquella generació que es va sobreposar a un cert abatiment emocional que va haver-hi en alguns personatges després de la pèrdua de les colònies. A finals de segle XIX, Altamira ja formava part d’un grup dedicat a adaptar la universitat i l’ensenyament als nous temps. Aquell que, en moments claus de la història del s. XX, llançaria las «Misiones Pedagógicas», l’Escola Il·luminada, l’ILE (institut lliure d’ensenyament), etc.

Altamira, pintat per Sorolla. Hispanic Society of America (1913)

Els cocentainers, i en general el País Valencià, no coneixem l’important humanista ni l’hem valorat com cal. Dic açò perquè, si durant el franquisme era normal silenciar un lliurepensador, la democràcia instaurada el 1978 podia haver-ho fet. Fou un destacat jurista que no sé si està inclòs amb el que diuen Generació del 98.

En desembre de 2024, les despulles de tan insigne jurista van ser traslladades des de Mèxic, on va morir exiliat, al Campello. Crec haver escrit alguna cosa sobre Rafael Altamira fa molts anys; però, no estic molt convençut que haja hagut el ressò que cal entre els valencians. També crec que no ha estat prou reivindicat. No podem deixar d’insistir en el tema, especialment aquest any 2025, on he trobat de falta declarar-lo «Any d’Altamira». A parer meu, no s’ha fet un reconeixement rigorós a tan il·lustre personatge. Una persona de projecció internacional, amb huit doctorats, segons la seua neta, que fou proposat dues vegades al Nobel de la Pau, crec que s’ho mereix. També per ser una persona tan íntimament lligada al País Valencià, tot i que la seua docència i professió de jurista, quasi sempre l’ha feta fora: Oviedo, Madrid, la Haia, exili… Un reconeixement que havia de fer-se, no per ell, que es va guanyar tots els mèrits en vida, sinó, especialment, per nosaltres.

 Rafaela Crevea Cortes, la seua mare

No m’entretindré amb dades biogràfiques d’Altamira, perquè podeu trobar-les a la seua obra i també a les xarxes socials. Solament mencionaré dos aspectes de caràcter personal. I ho faré el més esquemàtic que puga i sàpiga. El primer és un treball que va fer els primers anys del segle XX, quan era catedràtic a Oviedo. Un estudi que inclou diferents pobles de la província d’Alacant sobre dret consuetudinari del qual, com a jurista, era un especialista. En segon lloc, faré una anàlisi personal del comportament sociocultural que hem tingut bona part de valencians davant d’aquest singular humanista.

1r. Al periòdic setmanal «La Union contestana» (21/06/1902), hi ha un escrit a primera pàgina de Rafael Altamira dirigint al director del periòdic procedent de «Centro Jurídico de Gijon». Demanava col·laboració per un estudi sobre folklore jurídic que estava fent. En aquest sentit, remetia un guió amb 24 interrogants molt concentrats, pregant els contestara i els difonguera per si algú més volgués col·laborar amb aquest treball. El director d’aquest periòdic era José A. Moltó Reig, advocat com Rafael. El tracta de company, perquè sembla coincidiren a la Universitat de València.

 

Rafaela Crevea i José Altamira, pares de Rafael

Amb aquestes dades vaig consultar l’obra d’Altamira i vaig trobar un treball que feia referència a la col·laboració que havia demanat al setmanari contestà. Efectivament, el treball és titulat «Derecho consuetudinario y economía popular de la província de Alicante, publicat el 1903 i premiat per la Real Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques.

He pogut llegir i admirar aquest estudi que feia sobre pràctiques costumistes de caràcter antropològic. A més a més, la publicació detalla, no solament l’aportació del director del periòdic local, també les diferents col·laboracions que van aportar diferents col·legues per molts pobles de la província d’Alacant.

Precisament un tema sobre etnologia que ha sigut la meua afició de ben jove i sempre he estat cercant referències i paral·lelismes per comparar. Mai vaig imaginar que una de les millors fonts les tenia ací mateix, al meu poble, i fetes per un gran mestre. Immillorables fonts que mai hem pogut aprofitar els seus acadèmics i assenyats coneixements perquè ens eren desconeguts. Tot per una actitud coent que tinc vergonya de qualificar per haver-los ocultat.

 Altamira pintat per Sorolla

2n. Quant a la figura de tan destacat intel·lectual, tan vinculat per parentiu a Cocentaina; no m’estranya gens el poc que s’ha escrit i valorat. Pertany a un perfil de personatge que a les forces vives de Cocentaina mai no els ha fet molta gràcia. Si fem un repàs superficial de persones o esdeveniments històrics citats en llibres o revistes locals, no trobarem moltes persones amb el perfil de tan il·lustre lliurepensador. Potser són manies senils meues o potser és casualitat. Però, l’any passat i enguany, ha sigut, després d’una muntonada d’anys, la primera volta que els mitjans de comunicació valencians han parlat d’Altamira. Això confirma el que dic, perquè no es tracta d’un tema exclusivament local. Haver estat tants anys una persona del nivell jurídic i humanista poc menys que oblidada, podria ser motiu de reflexió pels valencians.

Benvinguts siguen tots els reconeixements que li han fet, estan fent-li i li faran. Cal recordar que en 1997 la Generalitat Valenciana va publicar una detallada semblança d’Altamira feta pel professor valencià d’història contemporània, Francisco Moreno Sanz (1942). Edició feta pel Consell de Cultura Valenciana. Per això, el 1979, la revista «València Setmanal» publicava al núm. 81, un article demanant per Rafael Altamira un carrer a la ciutat de València. Més tard, la Universitat de València, el 21 de juny de 2012, li feu un homenatge de reconeixement, segons podem veure en aquest enllaç.

Després, que jo sàpiga, no he vist cap altra menció als mitjans d’informació, més que la del 9 de desembre de 2024, quan arribaren a Alacant les restes de Rafael Altamira i la seua muller des de Mèxic. En gener d’enguany hi ha diferents reportatges a la premsa, supose que també a la TV, depositant les seues restes al cementeri de Campello (l’Alacantí) en espera d’un mausoleu.

 Rafael Altamira Crevea

Segons el meu punt de vista, són reconeixements que han tardat a fer-se. Pareix que ens costa reconèixer i dignificar persones i actituds del perfil d’Altamira. Una actitud excloent que massa sovint ha estat generalitzada amb persones d’aquesta projecció. Recordem que Altamira va formar part d’un grup format a Oviedo d’impulsors de l’Extensió Universitària. Idea que, durant el temps, tan bons fruits ha donat. Fou, primer alumne i després auxiliar de càtedra de Francisco Giner de los Rios (1839-1915), socialista, anticlerical, maçó, krausista, fundador i director de l’Institut Lliure d’Ensenyança, de la que també formava part Altamira. Una entitat a la qual el franquisme va reprimir durament. Ja sabeu aquella exclamació: «¡Muera la inteligencia!». També va tindre altres i diferents amics en el camp de la literatura, de l’art i de la República, com fou Sorolla, Vicent Blasco Ibáñez, etc. Especialment, amics relacionats amb el dret internacional i diferents disciplines, sempre al voltant de la il·lustració i el progrés. Disciplines que mai han sigut ben vistes per l’aparell de forces vives i dels «bons espanyols». Els que durant més de dos segles ordenaren i dirigiren la nostra societat al seu interès i gust. Així ens va.

És per això que l’any 39 va haver de refugiar-se a La Haia, d’on era magistrat. Allí va sobreviure al que coneixem com a «batalla de la Haia» (1940) per la bogeria nazi. Va estar refugiat fins al 1944, que va poder exiliar-se a Mèxic.

És hora que se sàpiga que Rafael Altamira va formar part del buit intel·lectual més flagrant que ha patit la nostra societat. Un buit al qual va sotmetre el feixisme durant la llarga i acusada esterilitat del franquisme. Fet que les administracions de l’Estat ha de tindre present per fer les reparacions adequades a les seqüeles que va deixar l’etapa més fosca de l’història del segle XX.