EN MEMÒRIA DE RAFAEL CASANOVA, Francesc Jover

Autor: Francesc Jover. Enviat al Nihil Obstat el 22 d’octubre de 2020

Fa poc de temps es van complir 20 anys, i pareix l’altre dia, del traspàs de Rafael Casanova Colomer, jesuïta. Una singular persona en la qual vam arrastrar una llarga i mútua estima. Em van comunicar la seva mort després de molts anys que no l’havia vist. La darrera volta que vaig parlar en ell va ser el febrer de 1999 a Turballos on dinarem en companyia de Vicent Micó. Em va dir que s’havia jubilat de professor d’ensenyament mitjà i recorde haver-li dit irònicament, intentant fer-me el graciós, que els xicons i xicones són els qui més havien guanyat per traure-se’l de damunt com professor. Rafa era un bocí d’humanitat i encaixava molt bé les ironies i bromes que li feia.

Érem de la mateixa quinta i el vaig conèixer a principis dels anys seixanta, quan es va llevar la sotana de jesuïta i es va proposar connectar —jo diria atropelladament— amb el món obrer. Encara no tenia pantalons de vaquer ni cap camisa normal de les que usàvem els treballadors; anava vestit amb un conjunt de  jaqueta i pantaló negres, una mica coent, però de bon sastre que en aquell moment “cantava” tant com ho feia la sotana. Ja aleshores, intentava dir alguna cosa en valencià, però no era capaç de dir dues paraules seguides. Procedia d’una família benestant valenciana d’industrials i comerciants emparentats amb els Casanova dels estudis Cifesa, del futbol, de l’oli, etc. Va començar a treballar de peó en el sector del metall, i ell sap els bonegons que rebia de l’encarregat, quan cantava “l’internacional” serrant al caragol peces de ferro. No el bonegaven per cantar la internacional, sinó per les fulles de serra que trencava davant la perplexitat dels companys de treball. En aquella època semblava un ecce homo amb les mans, plens els dits de mercromina i esparadraps pels pessics i xicotetes ferides que es feia amb les eines de treball.

A més a més, es ficava en tots els bullits soci laborals d’allà on treballava i sembla que demanava per la mort de Déu que l’acomiadaren. De fet, a tothora estava canviant d’empresa. Aleshores, quan et quedaves sense feina podies trobar-ne un altra el dia següent. Més d’una volta li vaig dir —mig en broma i mig seriosament— que jo també faria el mateix si tinguera darrere la Companyia de Jesús i no una muller i tres infants menuts. No l’acomiadaven per revolucionari, que potser ho era. La veritat és que era un desmanyotat i no li duraven gens ni miqueta els llocs de treball. Els amics no paràvem de dir-li que havia de mesurar millor les seves forces i capacitats per buscar un treball més adequat per a ell. Finalment ho va fer després d’haver estat un temps empleat al despatx laboralista d’Alberto Garcia Esteve, però fou memorable i espectacular la defensa oral que va fer Alberto davant de la Magistratura de Treball en un dels acomiadaments que li feren.

És aquest 2020 un any ple d’aniversaris per a Rafa Casanova. També és el que fa deu de la distinció AURAS 2010 de caràcter pòstum que li van atorgar els Jesuïtes. Un reconeixement que, dit siga de pas, em sembla que no li haguera fet gens de gràcia. Aquest octubre també farà cinquanta anys d’haver caigut en una xarxa de detencions que feu la policia polític social a Rafa i a altres 15 companys. Un grup de sindicalistes, entre els que hi havia capellans i seglars que tots plegats anaren a la presó franquista amb la petició fiscal d’un total de 128 anys als 16 encausats. La seva aportació com a capellà al món obrer podem qüestionar si fou més o menys eficaç com esperaven els seus “superiors”, tampoc a ell li importava això massa. El seu objectiu principal era ser un més de la classe obrera i passar per les mateixes dificultats i angunies que passaven els treballadors. Sense renegar del seu bressol de flors d’on procedia, volia integrar-se al món dels pobres com havia fet el Jesús de Natzarè amb qui creia. Mai podrem negar, i hui vull reafirmar-ho, la voluntat que va posar en penetrar en un món que li era totalment desconegut. Inclòs, va iniciar una auto reeducació de formes i costums burgeses que per la seva singularitat eren per a mi admirables.

Més d’una volta la colla d’amics anàrem de paella a la finca d’esbarjo de la seva família, Campo Caníbal, de grans tarongerars a l’Horta Nord de València i prop del Camp de Morvedre. Una volta vam anar amb el cotxe de la família on possiblement el xofer s’havia deixat la gorra de plat de l’uniforme i això feia que li gastàrem bromes,  cosa que Rafa quedava molt afectat. Ara me’n adone, i ho sent, que érem massa durs amb ell.     

Si em demanaren definir el què significa integrar-se encoratjadorament en el mon obrer i en la cultura del poble proletari d’on hom és i viu, jo diria sense dubtar-ho: Rafael Casanova. Sobretot, en la segona dècada dels anys seixanta i primera dels setanta que tot aquest món de capellans estava per experimentar. Almenys Rafa ho va intentar de debò i va pagar un alt preu en salut. Per suposat el nostre Senyor, amb el que ell tant creia, li ho haurà tingut en compte

Valguen aquestes modestes lletres en el vintè aniversari del seu traspàs i el cinquantè d’haver caigut sota la repressió franquista pel seu compromís amb la classe obrera i per la seva voluntat de formar part de la seva alliberació