EL REMOR DEL CORPUS VISIGÒTI, Joséluis Porcar

I els remors pujen i baixen, i se’n van per a tornar, i roden davant i darrere. Els fets-remors són una visita al Pla de Nadal per escudrinyar un assentament visigòtic i la celebració del Corpus a l’esglèsia catedral pel Cardenal-Bisbe Cañizares.

Faig lectura  en “Religión Digital” de la notícia de la celebració de la missa del Corpus a la Catedral (hi ha que veure el que aguanta la missa, n’és el miracle de la polivalència: la missa serveix per a tot tipus d’actuació protocolària i per tant, n’és el que passa, esdevé una garba de cerimònies el significat de les quals és absolutament abstracte, boirós, al cap i a la fi IN-SIGNIFICANT. Que no diu res de profit).

Missa amb el cardenal, solemne, cors, orgue, vestidures romanes, mitra, bàcul… altar eixerit per esglaons de poder sobre el solatge d’eixe espai grandiós, de volum quasi infinit, de pedres enfilades cap al cel, de curvatures gòtiques, (cadascú podem afegir sentiments i sensacions que hem viscut en aquest àmbit monumental).

I baix del altar un ramat de bancs de fusta, ben ordenats, amb els fidels (paraula de les rúbriques). Un ramat i un pastor, un fum d’ovelles i un bisbe (scopos, que mira – epi, per damunt). La reglamentació adient, vermella lluent (rubrum), manifesta i ordena (manifessera coent) tots els moviments de peus, de mans, de cames, de culs… totes les paraules que cal dir en el trànsit de la cerimònia, les pregàries, les salutacions, els diàlegs…

A més de la imaginació que em mostra l’escenari i la moguda hi ha un parell de fotografíes, els ‘cromos-sants’ de la notícia: una del ‘sotamitra’ dalt (el cardenal), i un altra de les ‘superautoritats’ baix en la fila primera (alcaldessa, gobernador, tinent general, la mare que va i el pare que torna). Ja la tenim feta: no hi ha persones, només hi ha figures, icones de poder. Ha desaparegut la vida, esmorteïda per l’abstracció doctrinària i dogmática de la litúrgia que toca.

...querían matarlo

Estem igual que aleshores, anys 50 del segle XX (nacionalcatolicismefranquisme) tot i que la llengua vehicular d’aquestes cerimònies insignificants era la del Imperi Romà i avuí n’és la del imperi… no, no, ja sé que es tracta de la constitucional castellana del nostre País Valencià. De forment ni un gra. Ni corpus, ni cristi, ni eucaristia, ni celebració, ni bisbe, ni fidels, ni pregària, ni… De forment ni un gra. Cal reciclar la palla al fem i conrear el blat en un espai veritablement personal.

Una manera senzilla i planera de fer-ho (alerta amb la polisèmia de ‘fer-ho’!) és visitar la memòria històrica de les nostres contrades com el Jaciment visigòtic del Pla de Nadal. La responsabilitat (cercar, ajustar, planificar…) de l’Ovidi (veritablement un nom propi, món propi també) ens convocà el diumenge passat, 7 de juny. Enric, Ovidi i Ascen, i jo arribem a Ribarroja del Túria amb el cotxe de l’Ovidi i encertats pel “tom-tom” gps a l’hora de triar el camí.

Quatre, nosaltres, i més d’una vintena que arribaren vam entrar en el Museu que està exposat en l’edifici del Castell (segles IX-XVIII). A banda de la explicació pertinent de la falla, mostres de les troballes de tot tipus del Palau del Pla de Nadal, vaig assabentar-me (en eixe moviment del cervell-esperit-cos que s’anomena: “adonar-se’n”), de que els cristians visigòtics viuen la influència iconoclasta d’orient, raó per la qual artísticament són anicónics (no tenen figures del crist, de la Mare de déu,dels sants…) i produeixen símbols com ara la venera (una mena de petxina), el rosetó o resassa.

La venera, hi és gran en els creuers de les esglèsies (hi són els evangelistes amb molta frequència), i a les piles baptismals… I l’Ovidi em diu a l’orella: Venus, la muntanya de venus, veneri, és a dir, tot el que està vinculat a la vida, a la energia vital, a la gràcia… al sagrament del baptisme. I jo pensé, senc, xé!, l’erotisme també n’és un sagramental, cosí germà de les veneres, simbologia personal de la vida.

El museu paga la pena, està situat en el Castell. Com espai i fàbrica o construcció sempre sorpren, al mateix poble de Ribarroja. A la vora del Castell hi ha un aljub que es va fer servir per a l’aigua del poble i era omplit del riu Túria que també movia les pedres del molí de farina.

 La arqueologia cristiana en la Hispania romana y visigoda. Descubrimientos recientes y nuevos puntos de vista. Père De Palol. https://www-persee-fr.bibliopam-evry.univ-evry.fr/web/ouvrages/home/prescript/article/efr_0000-0000_1989_act_123_1_3577

Ja passada la mitjdiada un seguit d’automòbils cap el Pla de Nadal a veure les runes del Palau Visigòtic. El sol enlairat, cap núvol, alguna garrofera, uns pins, sol i sempre sol… Tot i que havia un parell de sostres per a evitar la insolació, l’agobi solar, la manca de brisa, i la solana implacable ens van proporcionar la experiència d’un desert. Les paraules dels monitors sobre l’arquitectura, l’alimentació i conreus (damunt una taula hi havia cereals, cigrons llentilles, fesols, tramussos, oli, mel, vi, fruita i verdures …), les històries, les parets de la part senyorial del Palau que romanen, les ganes d’acabar i de beure una cervessa… amaraven barrejades la nostra pell.

I al tornar a Ribarroja, errarem el camí. Tomtomgps. Bon camí. I a la fi ens acolliren dos parelles cridaneres: Les Lluises i els seus companys: Salvador i José Ignacio. A la taula i al llit… Bon dinar, beguda la gana (de debó que trencarem la solana), bons amics, bona conversa. Ara que estic escribin, estic al pairo de que era la festivitat del Corpus. La nostra festa no en té de rúbriques: compartir menjar, amb la música cantarina de les nostres veus d’acollida i d’acomiadament.

Com diuen els grecs actuals: eujaristós (gràcies).

Joseluis Porcar